Flâner (La flânerie, 0)

“Un meu veí, petit botiguer loquaç i cultivat, que va viure de jove uns quants anys a París, em regala un llibre de Bernanos en edició curiosa. L’exemplar és una reminiscència d’aquells bons temps de la seva estada parisenca. En parlem.

—M’havia fet a mi mateix una doble promesa, i vaig mantenir-la rigorosament: no
empenyoraria cap objecte de la meva propietat ni manllevaria un cèntim a ningú… París és una gran ciutat, però una ciutat cara. Vull dir el París agradable, dels teatres i dels concerts, de l’òpera i dels cabarets. Ho era en la meva època.

—No crec que les coses hagin canviat gaire…

—Jo guanyava un jornal molt magre, i ¿què vol vostè que faci un jove estranger a París
sense diners a la butxaca?

Penso una resposta equànime, moral i evasiva:

—Passejar…

—Sí, senyor. No ben bé passejar: flâner. Hi ha paraules que no tenen traducció. Flâner, en
francès, i com ho traduiria vostè? Flâner és passejar, vagar pels carrers; d’acord. Però jo diria que això no ho explica tot.

—Potser no, certament.

Flâner és una gran diversió. Plegàveu a mitja tarda i no sabíeu què fer. La solució més
econòmica era aquesta: passejar. Caminàveu a l’atzar, reposadament, sense prejudicis. Era molt distret.

—Ja m’ho imagino.

Flâner és passejar, però passejar d’una manera especial. Ací la gent no passeja com
passeja la gent d’allà.

—Probablement, no. Ací ens estimem més de no passejar, i si passegem, ho fem per mirar el paisatge, o per continuar la conversa encetada al casino amb els amics, o per prendre el sol.

—D’aquella experiència he tret la conclusió que flâner és una creació específica del folklore parisenc. Només l’escenari de París possibilita una cosa així.

Fa una pausa, i jo espero que continuï.

—Els carrers, els individus que us trobàveu al pas… No us interessaven gens ni mica. Eren uns carrers com qualssevol altres, i uns individus desconeguts. I tanmateix, us entreteníeu força mirant-los i admirant-los. Els oblidàveu de seguida. Però, mentrestant, us divertíeu.

—El món és un espectacle curiós, certament.

—¿El món? París.

Potser tot això solament és el residu d’una intoxicació literària perdurat en la memòria del
meu interlocutor. No ho sé. Ni tampoc sabria dir si el valor semàntic que intenta donar al verb flâner, a base dels seus records juvenils, té alguna consistència.

Flâner… —repeteix encara en plena evocació.

Penso en Bernanos, i no me l’imagino a París. Però la cosa no té importància.”


Diccionari per a ociosos, de Joan Fuster (1964)


Com una pedra en un pantà

Quan la Crescenz -la Leporella, d’Stefan Zweig-, després d’anys de silenci, té una conversa amb el baró de la casa on serveix, el narrador omniscient, que ara fica la càmera en el cap de la dona, ens diu: “Certament: aquella ocasió no tenia en ella mateixa res de solemne ni de significatiu. Però en la sensibilitat subterrània, piscícola, d’aquest ésser tan obtús, aquesta conversa de cinc minuts va causar-hi el mateix efecte que una pedra en un pantà: a poc a poc, amb parsimònia, s’anaren formant uns cercles trèmuls que, en una successió d’ones lentes, pausades, arribaren finalment a la riba de la consciència”. Quedem-nos, doncs, amb la imatge de la pedra en el pantà.

Les relacions humanes no són, al capdavall, com una pedra en un pantà? El colp de la roca o del cudol en l’aigua; la bromera inicial; les ones més menudes, però més compactes al principi, que perden força a mesura que s’allunyen i s’expandeixen. No us sembla que les relacions personals converteixen aquest simple acte en metàfora? La il·lusió, la força del xoc del principi, que, amb el pas del temps, perd compacitat, moltes vegades sense saber ni entendre per què. En alguns casos, les ones duraran més en l’aigua; en d’altres, menys. Però arriba un moment que es fonen de nou en el pantà, i torna una calma angoixant, asfixiant, que t’obliga a resignar-te. El cas és que abans que llançaren la pedra, la roca o el cudol, ja s’intuïa que això passaria, o que acabaria passant si més no. I per això se’t queda un nus a la gola, un forat a l’estómac, un tu què saps que què saps tu. Tot i que no eres capaç de discernir si és per la pèrdua de violència de les ones o per l’empatx que portes des de fa uns dies per l’inici imminent d’una nova aventura que et traurà de la zona de comfort. Sí, aquella zona de comfort que et vas jurar que abandonaries però que ara se t’arrapa a la gola, a l’estómac i ves a saber on més.

Calidoscopi (La immensitat, I)

La realitat, la realitat. Res no és el que, en un primer moment, o a primera vista, sembla. O, si més no, no hi tenen cabuda els absoluts: un costat i l’altre són només peces complementàries, fragments que poden tenir punts en comú, però que no són iguals. Tu tens la teua realitat i jo en tinc la meua. I ell, la seua, i etcètera. La combinació aportaria conjunts increïbles que esdevindrien, però, una altra realitat naixent, que, en cap cas, ha de ser la mateixa que es crearia per una altra unió de realitats. Quantes realitats caben en un calidoscopi?

Damunt l’escenari, l’actor, que porta llegit i estudiat el seu paper, només en coneix el de la resta parcialment; a més, sovint, ho sap pels comentaris que algú del públic li etziba. Però els espectadors, per més interpretacions que hagen realitzat al llarg de la peça, tampoc no acaben de capir què ocorre. És la suma dels arguments allò que dona sentit a l’obra. I, al fons a l’esquerra, un xiquet mira per un calidoscopi.

Encara hui algú s’atreviria a pensar que el contrari de blanc és negre? Potser sí: en un moment de baixó, de debilitat o de ves a saber què, la ment humana ens contraposa aquests dos colors, com si no hi haguera gammes àmplies a la paleta, com si no estiguérem farts de veure l’arc de Sant Martí. L’anàlisi racional, tanmateix, hauria de ser suficient per fer caure aquest pseudoparadigma cromàtic. L’anàlisi racional, o una simple mirada a través del calidoscopi que aquella xiqueta sosté amb la mà esquerra.

La solució de Clementine i Joel, després de l’enèsima discussió, és la més fàcil: si la realitat és massa complexa per copsar-la, per pair-la, millor oblidar-la. I un costat es trenca; una finestra del teatre es trenca; el pinzell es trenca: però n’hi resta, i n’hi restarà, sempre un pòsit. Tot això, pensa el narrador, es podrà observar a través del calidoscopi? Al capdavall, és una altra realitat -no cercada, però a la qual hom s’haurà d’acostumar. De nou.

“Nubes que antes

parecían siempre negras,

ahora son caleidoscopios

en el centro de un volcán…”