El riure

La sensació de final de cicle era angoixant. Potser, al capdavall, ja en coneixia el desenllaç des d’un principi, però volia comprovar fins on el portaria aquella senda temporalment desajustada. I no: tot era camí, i prou, i res, i avant. Per això, el silenci davant la pregunta sobre què li habitava el cap s’estava allargant massa. Fins ací, es digué, tot i que no tingué clar del tot si també ho havia materialitzat en veu alta. El cas és que començà a somriure. L’altra persona se n’estranyà, i li preguntà què collons pensava, però ell seguí amb aquell posat alegre. No deia res, i ella anava posant-se cada vegada més nerviosa. Llavors, ell passà del somriure al riure, i el semblant de l’altra persona s’enfosquí. Se n’estava burlant? Però ell tancà els ulls i rigué a cor què vols, fins que inicià una forta rialla. Li entrà mal la panxa, quan, al cap d’una estona, no podia parar de riure, i s’hi agafà fortament. Tanmateix, allò ja no tenia aturador: ell, amb els hahaha estridents; l’altra persona, amb els llavis ben serrats, destil·lant una mena d’odi pels ulls. Aleshores, ella l’agafà pel coll i li l’estrenyé: aquell riure només es podia detenir amb l’asfíxia. Per a la seua sorpresa, però, no hi oposà gens de resistència. Ella notà com la nou se li enfonsava, i com, amb els ulls, li indicava que li faltava l’aire. No obstant això, el hahaha seguia, seguia, seguia, hahaha, hahahahahahaha, hahahahahahahahahaha. L’últim colp: tancà els ulls i, amb totes les seus forces -fins i tot, caient-li una llagrimeta-, va fer força amb les mans. Però, de sobte, només nota els seus propis artells; allí ja no hi havia cap nou, ni cap gola, ni cap ésser humà. El trobaria a faltar? No ho sabrem. Recordaria aquell riure tan característic? De segur. I potser, només en aquell instant, descobriria que aquell hahaha mai no havia volgut ser de burla, ni d’ofensa, ans al contrari: només es reia d’ell mateix, i pretenia fer-li veure que la vida no necessàriament havia de ser tan puta com la pintaven.

Conserva aquesta nit; demà me n’hauré anat

La carretera era llarga i sinuosa, així que la prudència i la paciència van omplir l’interior del vehicle. Convenia anar amb compte, ja que, tot i que feia anys que no hi passava, recordava que la conducció durant aquell tros no era fàcil. Havent deixat enrere les ziga-zagues, es va relaxar: era línia recta, i podia respirar amb calma. De manera gairebé inconscient, engegà la música: aquella cançó, definitivament, convidava a conduir. Començà a taral·larejar-la, perquè el seu anglés s’havia quedat en algun curs d’estiu pretèrit. Xiulava, movia el cap seguint el ritme i, fins i tot, s’atreví amb la tornada: “Save tonight and fight the break of dawn. / Come tomorrow – tomorrow I’ll be gone”. Provava d’impostar-ne l’accent, però no se’n sortia; tant se val, viatjava sol i ningú se’n podria burlar. Li vingué al cap el dia que la descobrí, molts anys enrere; és curiós com les cançons, malgrat que arrastren significats, en poden prendre de nous quan les tornem a escoltar, va pensar. I també es va anotar en algun raconet de la ment que, el dia que poguera, hi escriuria al bloc, sobre la història personal adjunta a certes cançons, una història personal que, per sort o per desgràcia, se’n pot desancorar i pot evolucionar. S’hi sentia segur, amb el volant a les mans, i oblidà completament que aquella recta estava a punt d’entrar en noves esses, zetes o ce trencades. Per això, uns instants abans, i quan semblava que tot s’embalaria, decidí embragar, apretà el fre i reduí alguna marxa que havia posat potser una mica precipitadament.

De poders i capacitats

Vols pensar que no és un error, però ningú no te’n trau la primera impressió: llevar-se la cuirassa és mostrar-se fràgil. L’autoajuda et dirà que ni pensar-ho, que és un acte de valents, que el fet t’aporta felicitat, i que, somriu, que la vida és millor si somrius, i que si penses en una cosa molt fortament, l’univers farà que passe, i etcètera. Llevar-se la cuirassa és, no ens enganyem, literalment i metafòrica, despullar-se. Tot i que sempre ens en guardarem alguns secrets, quan posem part de les cartes damunt la taula, immediatament, passem a una posició d’inferioritat respecte la persona que tenim davant. Tant si aquesta també ens n’ha ensenyat algunes com si no, tu mateix has obert una porta. I, encara que en coneixes les possibles conseqüències, no les acabes de mesurar fins que les tens al davant: no només t’has tret la roba, sinó que, a sobre, li has entregat uns poders. La imatge -ben encertada, per cert-, me la va donar l’amiga Maria l’altre dia: obrint-t’hi, no sols et quedes desemparat; a més, regales el poder de la decepció i el del dolor. No vol dir que la gent utilitzarà expressament aquests poders per a fer-te mal, però, inconscientment, ja te’n pot fer; el badall, l’has creat tu, i ara, t’aguantes. Al capdavall, però, la culpa és teua -sempre és teua-: les expectatives que hi tenies dipositades, en realitat, eren teues, i ningú té per què portar-les a l’esquena. I la teoria, la coneixes i la saps, i en el teu cap sona espectacular. Però, involuntàriament, tots esperem, sempre esperem, per més que les xarxes vagen plenes de “jo ja no espere res de ningú” i derivats (i això, veus?, no deixa de ser una cuirassa). Posar noms a les coses, etiquetar-les -un altre dia en parlarem-, és fer-les realitat i aprendre a acceptar que, si les materialitzem, ja els afegim determinats convencionalismes, i que les resposes no han de ser necessàriament les que esperàvem, i ja desvarie. Hem -hauríem- d’estar preparats per a la decepció i la frustració en un món tan canviant, on tot és efímer i els finals comencen alhora que els principis. Tu, al cap i a la fi, també canvies, també formes part d’aquest món i, potser, també eres efímer -si no tu, les teues idees, que és una cosa que, malgrat que t’ha costat comprendre, ja li ho has entés a Fuster. De vegades, nadar en el caos no és una mala idea i, per sort, tenim la capacitat d’adaptar-nos-hi. Es pot sentir hom frustrat i decebut sense ordres ni normes? És clar, però tu què collons en saps.