Fent-ne balanç: I allí tots serem germans… (I)

Mentre el vi t’omplirà la copa i et disposaràs a fer-ne el primer glop, tindràs un déjà vu: això ja ho hauràs viscut. Les circumstàncies seran diferents, lògicament: podràs respirar. Sabràs que, tot i que la data de l’aniversari no arribarà fins a principis de gener, tot estava planificat des de, com a mínim, la nit de Nadal d’ara fa un any. Potser serà en aquell primer glop que et respondràs -que ara, de veritat, et respondràs- algunes de les moltes preguntes que t’has anat fent al llarg del temps. “On sou, per què?”, recordes? Les portes, tal vegada, no callaven tant com creies, i l’únic problema és que no sabies llegir-ne l’obertura que t’oferien.

Mentre aquell primer glop de vi circularà gola avall, tindràs un déjà vu: això ja ho hauràs experimentat. La calidesa d’ànimes germanes que, any rere any, s’enforteixen, que sumen, que es multipliquen; que et fan sentir, simplement i senzilla, bé. Per sort, i a pesar de la ceguesa en què havies sucumbit, mai no has deixat d’acudir a aquell dinar de la nit de Nadal. Si ens hi centrem analíticament, serà un dinar més amb la gent amb què has estat el dia anterior, o la setmana anterior, o el mes anterior; si ens endinsem en aspectes personals, serà el reducte privat i protector, aquell que et negaves a compartir i que et recordava que eres jove, que t’has de sentir jove, que pots portar una vida d’acord amb la teua joventut. Malgrat les responsabilitats i les obligacions quotidianes; malgrat que en passar Nadal tingues un munt de feina; malgrat tots els malgrats: eres jove, sou joves, viviu la vida dels joves, i no la del personatge gris en què, a poc a poc, t’havies convertit.

Mentre aquell primer glop de vi ja s’haurà barrejat amb els primers entrants, tindràs un déjà vu: això ja ho hauràs sentit. Però ara sense la pàtina que, en massa ocasions, et mantenia irritat. Ja ho saps: podràs respirar; fora de la gàbia, la llibertat sona meravellosa. I els miraràs a tots, un a un, i voldràs agrair a aquells esperits que t’han sostingut, que t’han escoltat, això: que t’hagen sostingut i que t’hagen escoltat. Que s’hagen mantingut ferms al teu costat. Segurament, mentre et disposes a fer un segon glop, ja haureu comentat alguna anècdota passada, o haureu dit alguna bajanada, o us haureu fet la guitza entre vosaltres. I recordant una discussió de fa uns dies, entendràs que t’importen moltíssim, que no vols perdre’ls, i que eres un afortunat per tenir-los en la teua vida i perquè et deixen tenir-te en les seues. Ells, sí.

Mentre aquell primer glop de vi ja haja quedat ben enrere, tindràs un déjà vu: això ja ho hauràs pensat. De fet, ho penses cada any, com també ho podries pensar cada dia, però si has decidit fer balanç d’aquest 2018, quina millor manera que començar per ells, hui que els veuràs de nou. Els vincles s’estretiran, i, per una raó o una altra, no hi seran tots els que voldries. Però el record dels absents hi surarà, si no materialitzat verbalment, sí en la ment.

Mentre aquell primer glop de vi haurà evolucionat en el darrer que acompanyarà la darrera cullerada de fideus, tindràs un déjà vu: això ja ho hauràs desitjat. Hauràs anhelat, com cada any, que quan comence el compte enrere per finalitzar-lo, t’envolten, almenys, les mateixes cares amb qui has crescut, amb qui has omplit tantes primeres vegades. I sí, una veu interior et cantarà que allí tots sereu germans, i que no patireu més fam, i que l’amor s’escamparà com el vi en un bon dinar. Com aquell mateix vi que, fins fa unes hores, habitava totes les botelles que hauran quedat buides. Com aquell mateix vi que hui us unirà i que esperes que ho faça, regularment, glop rere glop, any rere any.