Tradicions de Sant Joan
Hi ha diversos Sant Joan que recorde amb una estima especial: el de l’estiu dels setze anys, el dels díhuit, el dels vint. De fet, del darrer vaig escriure això fa set anys -set anys ja, tu!-. Cada any, des d’aleshores, em promet que l’any vinent faré alguna cosa per a celebrar la festivitat. Cada any, però, per una cosa o per l’altra, em quede sense poder anar a la platja a veure l’espectacle del foc, un espectacle que ens lliga a una cultura, a un passat compartit, i que Fuster defineix així: “Veure consumir-se dins les flames alguna cosa, encara que només siga una pila d’objectes inservibles, és una experiència que afecta fibres molt profundes del nostre esperit. En algun petit racó de l’ànima tenim amagat Déu sap quin tèrbol instint sacral, heretat de mil generacions d’avantpassats piadosos. I en aquest instint es barreja el goig de la destrucció i l’ànsia de la salvació. Amb el foc desenfrenat davant els ulls, un foc que nosaltres mateixos hem provocat perquè sí, un home vell de segles acudeix a la nostra emoció” (Combustible per a falles, 1992).
Supose que per això, i pel fet de viure en un poble a més de mitja hora del mar, desconeixia algunes de les tradicions que se solen fer la nit del 23 al 24 de juny. No, no tinc gairebé gens de cultura marina! Divendres passat, una amiga em contava el que fan tots els anys per Sant Joan, i jo al·lucinava (sí, sé que amb “al·lucinar” he exagerat, però em va semblar sorprenent): “nosaltres tenim el costum de, passades les dotze de la nit, fer tres botets a les tres primeres ones mentre demanem tres desitjos. Bé, en teoria són tres desitjos, tot i que jo en demane només un. Alguns amics, però, boten fins a set ones i, d’altres, dotze”. Tres, set, dotze: tots els números tenen lògica simbòlica, però no ens posarem tecles amb les diferents variacions. La qüestió és que, fins on jo sabia, aquella nit es cremaven paperets amb mals pensaments, amb males decisions, amb emocions negatives en forma de paraules, per tal d’allunyar-los d’un mateix; una manera com una altra de creure que així s’eliminen els esperits pretèrits. Però aquesta tradició de botar ones que em relatava és justament el contrari: demanes alguna cosa a l’aigua. El dualisme és clar: foc-destrucció-males experiències contra aigua-construcció-bons auguris. La cultura, la civilització, necessita contraris -o complementaris- per a explicar-se. Després, sempre queda l’acte de botar fogueres, que ja és una cosa per als més valents.
L’any que ve em promet -com cada any- que faré alguna cosa per Sant Joan: botar tres, set o dotze ones o pegar-li foc a determinat passat. O, per què no, tot plegat; posats a exigir, jo què sé. Enguany, mentre anava enllestint seccions i altres feines, he vist fer-se de dia. I, en els moments de descans, no m’he pogut estar de seguir una tradició que jo mateix em vaig autoimposar -bé, imposar, imposar, tampoc- des de fa onze anys. Una tradició musical; què voleu, cadascú…! D’una banda, des del 2007, em vénen a la ment aquells versos de la cançó “Viure”, d’Obrint Pas:
“Ara que estic trist, intente recordar
per les carreteres de la meua soledat.
I em torna aquella olor de pólvora cremant,
i el roig de les fogueres de les nits de Sant Joan…”
D’una altra, des del 2012, Serrat i Sabina també m’acompanyen en aquesta nit:
“Mas si luego me abandonas,
prendo fuego a Barcelona
en la noche de Sant Joan,
y aso la costilla de Adán.
Mi amor, mi cómplice y mi todo,
y, en la calle codo a codo,
somos muchos más que dos.
Hoy por ti, mañana por vos…”
Sóc un nostàlgic de tradicions, sí; què hi farem?