“Eixe Iniesta no és jugador per al primer equip del Barça”. La frase és de mon tio i la va dir un 4 de desembre de 2004 en el Camp Nou. Ho recorde com si fóra ahir, i ja han passat gairebé catorze anys. Imagine que la primera -i única- vegada que t’enfiles a les graderies d’aquest camp no s’oblida, però tinc la frase, ara graciosa i divertida, gravada en la memòria. Devien portar vint minuts jugats i crec que el de Fuentealbilla va fer una -de les poques- passada malament; llavors, el germà de l’avi, que és encara d’aquells culers pessimistes i negatius que han vist el Barça patir més que guanyar, va emetre la sentència. Jo me’l vaig quedar mirant i vaig somriure, perquè no era la impressió que em donava, ja que ja hi havia jugadors com Fernando Navarro. Aquell partit, que fou contra el Màlaga, se l’emportà l’equip blaugrana per quatre gols a zero: Deco marcà el típic gol de rebot; Samuel Eto’o féu un doblet i el jugador que no era per al primer equip també ficà la pilota en la porteria. Vaig gaudir del partit i de la temporada, que acabà “només” amb la Lliga (després d’anys de sequera) que seria l’inici de tant d’èxit posterior. Unes temporades més endavant, aquell jugador blanquinós i poc efusiu ens classificava en l’últim minut per a una final de Champions. Sis anys després, donava un Mundial a Espanya. I molt, molt de futbol, però, sobretot, una demostració que es pot ser una autèntica estrella en aquest esport i no ser un prepotent ni un arrogant. Sempre que es retira o se’n va un jugador o un entrenador (Puyol, Guardiola, Xavi i, ara, Iniesta) fa la sensació que una part de tu queda òrfena, incompleta, com si la tancares per sempre. No debades t’han donat moltes alegries. Saps que tornaran a venir-hi referents -a part dels que hi queden-, però jo m’entenc. Per sort, això sí, mon tio no va encertar el futur.
No guarde cap fotografia d’aquell dia perquè era molt intel·ligent i vaig obrir la càmera de fotos d’usar i tirar, de manera que es van fotre totes les instantànies que havia fet al museu i al Mini Estadi. El que sí que tinc, però, és un pijama que em vaig comprar amb l’escut al mig del pit, perquè em pensava que era un xandall. Ep, i encara el gaste! Per cert, veient un resum de les estadístiques del partit, m’adone que un tal Lionel Messi va eixir en el minut 82…
Reconec que, per primera vegada (o per una de les primeres vegades) hi anava amb les expectatives altes. Tant que ja tenia les paraules preparades per al comiat. En aquest cas, i com si volguera trobar una llengua intermèdia entre el català de l’Olleria i el castellà de Jaén -quines tonteries dic, senyor, per tal de mudar el text! Ho veieu, no?-, vaig optar per l’èuscar: “Maitasun gehiegi hain denbora gutxirako”. Segons el traductor, vol dir, més o menys, “massa amor per tan poc de temps”. El context, evidentment, és positiu; només convé recordar que l’expressió, la vaig descobrir a partir de la cançó “Voy a celebrarlo”, de Lágrimas de Sangre. És un cant a la felicitat de les xicotetes coses, a l’alegria dels instants breus; és un cant a la vida. El cas és que aquesta darrera setmana no m’he pogut traure del cap la frase.
Tot aquest totxo només és la introducció per donar-vos les gràcies per tant d’afecte en tants pocs dies. He descobert cosines germanes i un cosí germà, he trobat a faltar els que no hi han pogut ser i he (re)conegut una germana més a fons. I he estat ben feliç de caminar pels carrers de Jaén, de soterrar-me en el refugi antiaeri, de contemplar les parets de l’arc de San Lorenzo o de desxifrar els laterals de la catedral, amb vosaltres, Mari i Cristina. Però, sobretot, de passejar amb tu, Dory, per l’avinguda de Barcelona després d’uns minuts llarguíssims per trobar aparcament, o de veure’t ballant bachata en acabant de dinar i cantant els dos a viva veu el “Take on me” i totes les cançons tan raretes que tens al mòbil, o d’acompanyar a David i Víctor a l’escola i visitar els museus, o de compartir bajanades mentals, o de comprovar que t’has enganxat tan fàcilment a Com defensar un assassí com jo -d’enganxar-se a la sèrie dic, no que jo siga un assassí-, o d’haver d’obrir portes i finestres pel fum del forn. O també d’arribar a Granada i, com que sóc de poble menut -i idiota-, quedar-nos sense poder visitar l’Alhambra per no haver reservat, emboscar-nos per les obres del carrer i pagar un preu impossible per un aparcament, però canviar-ho per un dinar amb una conversa de sobretaula sense rellotges, ni mòbils, ni judicis, sent qui som, sense importar què o qui, que s’allarga fins a a la matinada, quan les bestioles ja dormen. Supose que la fugacitat de la visita hi ha influït, però m’he sentit molt estimat i amb ganes d’agrair-vos-ho tot cada dos per tres. Gràcies per tot, eskerrik asko (per lligar-ho amb el títol). I ja veieu quines coses, jo que presumia de no ser gens familiar, ara no pare de presumir de cosines…
Unas palabras de agradecimiento en euskera
Reconozco que, por primera vez (o por una de las primeras veces) iba con las expectativas altas. Tanto que ya tenía las palabras preparadas para la despedida. En este caso, y como si quisiera encontrar una lengua intermedia entre el catalán de l’Olleria y el castellano de Jaén -¡qué tonterías digo, señor, para mudar el texto! Lo veis, ¿no?-, opté por el euskera: “Maitasun gehiegi hain denbora gutxirako”. Según el traductor, quiere decir, más o menos, “demasiado amor por tan poco tiempo”. El contexto, evidentemente, es positivo; solo hay que recordar que la expresión la descubrí a partir de la canción “Voy a celebrarlo”, de Lágrimas de Sangre. Es un canto a la felicidad de las pequeñas cosas, a la alegría de los instantes breves; es un canto a la vida. El caso es que esta última semana no me he podido sacar de la cabeza la frase.
Todo este tocho solo es la introducción para daros las gracias por tanto cariño en tan pocos días. He descubierto primas hermanas y un primo hermano, he echado de menos a los que no han podido estar y he (re)conocido una hermana más a fondo. Y he sido muy feliz de caminar por las calles de Jaén, de enterrarme en el refugio antiaéreo, de contemplar las paredes del arco de San Lorenzo o de descifrar los laterales de la catedral, con vosotras, Mari y Cristina. Pero, sobre todo, de pasear contigo, Dory, por la avenida de Barcelona después de unos minutos larguísimos para encontrar aparcamiento, o de verte bailar bachata después de comer y cantando los dos a viva voz el “Take on me” y todas las canciones tan raritas que tienes en el móvil, o de acompañar a David y Víctor a la escuela y visitar los museos, o de compartir chuminadas mentales, o de comprobar que te has enganchado tan fácilmente a Cómo defender a un asesino como yo -de engancharse a la serie me refiero, no que yo sea un asesino-, o de tener que abrir puertas y ventanas por el humo del horno. O también de llegar a Granada y, como soy de pueblo pequeño -e idiota-, quedarnos sin poder visitar la Alhambra por no haber reservado, emboscarnos por las obras de la calle y pagar un precio imposible por un aparcamiento, pero cambiarlo por una comida con una conversación de sobremesa sin relojes, ni móviles, ni juicios, siendo quienes somos, sin importar qué o quién, que se alarga hasta la madrugada, cuando los chiquillos ya duermen. Supongo que la fugacidad de la visita ha influído, pero me he sentido muy querido y con ganas de agradecéroslo todo cada dos por tres. Gracias, eskerrik asko (por relacionarlo con el título). Y ya veis qué cosas, yo que presumía de no ser nada familiar, ahora no paro de presumir de primas…
