La tecla

Comentava Pep Guardiola en un discurs que la part més màgica del seu treball ocorria quan, analitzant el joc dels rivals, alguna cosa dins del cap li feia clic. Llavors, sabia que guanyarien. Potser, després, empataven o perdien, però era aquell instant breu, efímer, en què trobava una possible solució, que localitzava el sentit que omplia de sentit la seua feina. En el teu cas, amic, sovint, per exemple, mentre estudiaves per a un examen, hi havia un moment, quan tenies la matèria més o menys controlada, que una llumeta en el cabet s’engegava i sabies que aniria bé. O davant d’algun problema quotidià, que creix en la teua imaginació (i on realment es magnifica), però que, quan et relaxes, alguna cosa acudeix a la teua ajuda i et mostra solucions que acaben per desinflar-ne la bombolla. En canvi… En canvi, fa ja dos mesos que esperes que alguna cosa canvie dins del cap, que esperes que et vinga una solució que no arriba, que alguna il·luminació et pose en safata la tecla que cal pitjar. La busques, en realitat, aquesta cosa, aquesta solució, aquesta tecla? Les veus et donen diversos consells, alguns dels quals acaben confluint en la recerca d’una substitució momentània, però tu, que eres un descregut, no vols fer-los cas: realment, això no seria cap solució, i els esborres de la ment. D’altres, més assenyats, et diuen que has de ser fort, que és normal tenir moments de debilitat -que no caldria que publicares en el bloc que tens, però que no saps estar-te quetet- i no saber resoldre ara mateix la ics de l’enigma. Bloquejat i encallat, però, no veus ni una mil·lèsima part de la llum que hauria de començar a mostrar-s’hi; tot -exageradament tot- t’afecta. I tu, ofuscat en no saps ben bé què, segueixes sense tocar la tecla correcta. Enveges la facilitat de la gent per trobar-hi el botonet adequat, la tecla que ho faria capgirar tot. T’agradaria que, en el fons, fora tan fàcil com suprimir, què saps tu, sis fotos d’Instagram. Esborrar, suprimir. Veus en el teclat la tecla Supr, i penses que seria molt senzill tenir la capacitat de poder eliminar segons què. No obstant això, arribat l’hipotètic -i futurista- moment, series capaç de pitjar-la? Tal vegada, tot dependria del xiulit d’un coet, a cau d’orella, ara que fa unes setmanes que els vaixells s’han enfonsat, que les estrelles han caigut imparables, un xiulit que simbolitzaria que tot anirà bé. És possible que només necessites això: escoltar el so d’un coet. Altrament, pagaries sense pensar-t’ho per una sessió com la que James Blunt té en aquell videoclip tan conegut…

(I really need you.
I really need your love right now.
I’m fading fast,
not gonna last.
I’m really stupid.
I’m burning up, I’m going down,
I win it back,
don’t even ask

When I found myself in the middle, in the middle, in the middle.
Could you love me more, just a little, just a little?
Overcomplicate when it’s simple, when it’s simple, when it’s simple
Would you love me more, just a little?

So tell me now.
When every star falls from the sky
and every last heart in the world breaks.
Oh, hold me now.
When every ship is going down,
I don’t feel nothing when I hear you say:

It’s gonna be OK

I’m really sorry,
sorry I dragged you into this.
I overthink, that’s all it is
The way you love me.
The way you love me ‘til the end.
The way you love me.
Oh yeah, it makes me king again.

When I found myself in the middle, in the middle, in the middle.
Could you love me more, just a little, just a little?
Overcomplicate when it’s simple, when it’s simple, when it’s simple.
Would you love me more, just a little?

So tell me now.
When every star falls from the sky
and every last heart in the world breaks
Oh hold me now.
When every ship is going down,
I don’t feel nothing when I hear you say:

It’s gonna be OK.)

Fragilitat

Passen els dies (les setmanes, els mesos, que deia el poeta) i el jove guerrer va amuntonant granet a granet, amb paciència, amb constància, amb la intenció de construir la fortificació, de formar la defensa. Potser Tzu Sun n’estaria orgullós, no ho sap. No la considera, però, una feina obcecada: cada dia camina, veu el granet i, com aquell que troba una andròmina fora de lloc, pum, el pren i el diposita damunt de la resta dels quaranta-i-escaig granets que porta ja acumulats. El lector, en aquestes poques línies, ja haurà endevinat que l’estratègia peca de falta de solidesa, per això, no s’estranyarà -el jove guerrer, al capdavall, tampoc- quan un gest mínim, ínfim, gairebé imperceptible, de l’adversari desencadena un temporal que ensorra aquest principi de muralla. El nostre protagonista fa cara de sorprés perquè el guió ho requereix; en el fons, sabia que, a la mínima, tornaria a la casella inicial. Aplana el terreny de nou, i, en compte d’un granet només, n’hi deixa un grapat. Pensa -i no li falta raó- que el pròxim gest mínim, ínfim, gairebé imperceptible, tornarà a enderrocar el que tinga construït, però tal vegada la base comence a guanyar consistència. Hauria de començar a guanyar consistència, si vol, de veritat, algun dia guanyar(-se) la partida. Tant se val; és hora de dormir i el jove guerrer, que sap que la del son és una altra batalla per véncer -és un avariciós i té uns quants fronts oberts-, necessita reposar aquest mínim, ínfim, gairebé imperceptible colp que li ha trastocat l’ànim i l’ànima. Serà capaç demà de seguir creant, de seguir lluitant, de seguir construint, a poc a poc, o bé de mica en mica? S’aconsegueix la solidesa de la nit al matí, o porta el seu temps assimilar, apuntalar-ne els pilars, polir les parets? Mentre hi reflexiona, ara és l’insomni el que es dibuixa a l’altre horitzó.

L’avorriment, segons Sergio del Molino

En l’assignatura d’Ètica de 4t d’ESO, hi havia dies en què el llicenciat en Filosofia -dir-li professor seria dir-li molt, i quin contrast amb l’Antonio Aramayona de la novel·la La mirada de los peces, de Sergio del Molino (Literatura Random House, 2017)- no tenia ganes d’explicar cap lliçó i parlava de futbol, de bandes de música, de curses, i d’altres temàtiques que només tenien resposta entre un grupet de xics, entre els quals m’he d’incloure. Resposta que, tot siga dit, gairebé sempre tenia un punt d’ironia o de sarcasme. Per a l’últim dia del curs, com que ja estava en mode vacances, ens va fer reflexionar sobre què era per a nosaltres l’avorriment. No recorde amb quines paraules vaig omplir el full; segurament escriuria quatre tòpics maquillats amb paraules pomposes (no és el mateix que fan molts escriptors?, no és el mateix que faig jo mateix -que no sóc escriptor- en aquest bloc?) que tocarien aspectes com no fer res, no tenir objectius, l’ociositat d’una vesprada d’agost quan tens quinze o setze anys, etcètera.

En dinar, he acabat la suara esmentada La mirada de los peces. L’he gaudida moltíssim: un jo que, pacte novel·lesc (o autobiogràfic?) en mà, utilitza el recurs retòric d’un professor de Filosofia per a explicar-se, per a ajudar a definir-se, per a saber quin lloc ha acabat ocupant, per a veure’n l’evolució que l’ha portat des de l’extrema esquerra adolescent fins a la plaça ideològica actual. Alternant records de joventut (1993-1996) amb l’actualitat (2009, 2011, 2013, 2016, 2017), hi pul·lulen els primers concerts de rock alternatiu i combatiu, les classes escolars soporíferes, el barri com a punt d’origen, el primer gran amor no entés -no diré si correspost o no-, i la influència d’Aramayona, que, després d’una vida de lluita activista, vol morir dignament. Torne a repetir-ho: l’he gaudida moltíssim, fins al punt que des que l’he finalitzat sent una terrible buidor, i no sé quin començar que hi puga estar a l’alçada; el deixarem reposar. El cas és que a les primeres pàgines hi ha un fragment en què descriu què és l’avorriment, una definició que, a pesar que ara diré que envege per a aquella reflexió del 2007, no haguera tingut sentit per l’absència de totes les experiències viscudes posteriorment. Concretament, segons Sergio del Molino:

“El aburrimiento te convierte en Sísifo. Subes tu piedra maldiciendo la subida, pero no consientes que nadie te la cambie por otra cosa. Quieres tu maldita piedra, con su mismo peso y su misma textura de granito. Achica los horizontes de una persona, limita su mundo, dale lo mismo cada día a la misma hora. En unos años, rechazará todo lo que altere esa rutina que en verdad detesta, como se detesta a sí mismo” (p. 13).

Aquell llicenciat no ens va ensenyar ni qui era Sísif, ni que l’avorriment tenia més formes a part del tedi, ni que faria que ens detestaren tant. Rutina, zona de comfort, por dels canvis: avorriment. Al capdavall, potser encara ho podria lligar amb la resposta d’aquell curs: no és l’avorriment una constant vesprada d’agost, dolça, suau, que acaba immobilitzant-nos al sofà fins al punt que acabem odiant-nos? Com se suposa que hom s’ha de sentir quan, a més d’un agraït Sísif, ha estat pedra alhora? “Lo raro es renunciar a la primera persona del singular, fingir que son otros ojos los que miran y otra voz la que habla, y quizá eso sí que sea soberbio, adoptar un punto de vista divino y sin mácula” (p. 193). No som res!

Una trista, bruta civilitat

Hem començat el mòdul de Literatura Valenciana dins del curs UNISOCIETAT del campus d’Ontinyent. Literatura Valenciana, sí, ja els he advertit que l’etiqueta redueix moltíssim les possibilitats, però, en fi, tant se val, farem el que podrem, i etcètera. Hem iniciat les classes amb poesia contemporània: uns conceptes generals, “La Barraca” i “Vora el barranc dels Algadins”, de Teodor Llorente, i una bona selecció -el que donen tres hores i vint minuts de classe en total- de Vicent Andrés Estellés. Hi ha hagut una alumna que ens ha contat que el va conéixer personalment, i s’ha emocionat llegint “Cançó de bressol”, fins al punt que, en acabar, s’ha torcat una llàgrima. Hi ha hagut una altra alumna que ens ha explicat que Vicent Ventura va anar a un soterrar a Aielo, i que en té fotografies. L'”Assumiràs la veu d’un poble”, en veu de Paco Muñoz, els ha despertat passions; “Una escala qualsevol”, musicat per Miquel Gil, els ha provocat somriures.

Per la meua banda, he redescobert uns versos que restaven amagats des de tercer de grau, a la “Crònica especial”. Estellés era periodista i s’havia de què anava el gènere de la crònica, però al diari havia de seguir una -la- línia oficial. En aquest poema, però, ens regala uns titulars que el lector coetani potser no trobà en la premsa (ep, que són suposicions; no n’he fet la recerca a les hemeroteques): “Les execucions en un pati de Nuremberg”, o “El Tyris ple de gent”, o “La marxa de Mao pel continent de Xina”. Tanmateix, el que m’ha sobtat és la quotidianitat de la història -inserida en la Història- que ens narren els versos: uns fills que s’estimaven i que feien l’amor en el buc de l’escala. Han somrigut -hom, tinga l’edat que tinga, sempre somriu quan es tracten segons quins temes- i han seguit atents la lectura. S’estimaven i feien, en passat, aquests fills; un passat condicionat per una trista, bruta civilitat, que, tot i que sempre és cosa de quatre dies, o de quatre setmanes, no canvia mentre passen els dies, les setmanes, els anys. Fins que:

El pare es va morir, es va morir la mare.
La filla es va casar amb un altre, anys després.
Algunes voltes troba aquell primer amant.
Cosa de quatre dies o de quatre setmanes.
Com si entre ells no hi hagués hagut la intimitat
en el buc de l’escala, raonen dels seus fills.
“El meu va a l’Institut”. “La meua té pallola”.
Han guanyat una trista, bruta civilitat.
Dempeus en el carrer, raonen quan es troben.
I cadascú segueix després el seu camí.
Oh l’amor inserit, quina cosa, en la història!

L’amor “brusc i salvatge”, amb pinzellades de l’amor “educat” d'”Els amants”, és aixafat per aquesta trista, bruta civilitat. M’ha agradat (no cal que ho compteu: la porte escrita quatre vegades, i ara va la cinquena, què hi farem) aquesta realista doble adjectivació que acompanya el mot d’ordre: trista, bruta civilitat. No sé per què sempre ens quedem en els quatre poemes amarats de suor per als eslògans o dies de; aquesta crònica personalíssima és d’una bellesa deliciosa (que sinestèsic m’ha quedat). Tanta que, si sabérem explotar-la, donaria per a un bon relat actual(itzat) de ficció -els relats són sempre ficció, bla, bla, bla- que ocorreguera, no ho sé, en un metro?, en un ascensor?, en l’eixida o l’entrada d’una empresa? Que conste, però, que, abans de rellegir el poema, l’escena ja feia setmanes que em rondava pel cabet (ara, que eufemístic), encara que no amb la naturalitat amb què ho tracta el fill del forner. Això sí, no cal que recordem la mort de Manolete, que l’home tampoc no era cap exemple d’ésser -sí, ja deixe els incisos idiotes, però és que no sabia com acabar l’entrada- civilitzat.

L’última volta

És l’antepenúltim dia del mes de gener i cal desallotjar definitivament el pis. És el moment en què fas girar la clau que saps que mai més no hi tornaràs a entrar; quan t’adones, quan eres conscient, també, que estàs tancant molt més que una simple porta protagonista d’una mica de literatura dolenta les darreres setmanes. Instants abans, has carregat les últimes andròmines que hi quedaven, has passejat pel corredor; has passat la punta dels dits pel sofà, pel moble de la televisió, per la prestatgeria, per la taula; has acariciat les parets, com si pogueren sentir elles també la nostàlgia que t’envaeix, com si esperares que et retornaren el gest. Fa fred; el pis sempre havia estat fred, però hui més que mai veus el baf expulsat de la boca dibuixant figures surrealistes en l’ambient. Quan estàs a la porta, tornes a la cuina per reiniciar el camí i revisar si hi queda alguna cosa; la fotografia que hi havia damunt la taula -i que esperaves que no hi fóra quan te’n vas anar abans d’ahir- ja l’havies agafada en l’antepenúltima revisió, i no, ja no hi ha res propi. Deixes obert el congelador i la nevera, i segueixes sense entendre què ha passat. En els dies anteriors has omplit el cap de teories, conspiracions i autoenganys; al capdavall, és un exercici antiquíssim: els grecs, per exemple, davant allò que no entenien, creaven la seua historieta amb un Déu com a protagonista. Els teus déus, però, tenen els peus de fang, però s’entén el símil. De camí cap a la porta, lliges, i relliges, i tornes a rellegir, i visualitzes de nou, les conversacions, i segueixes creant cabòries: ací sembla que falta informació, això no ho entens, allò altre sembla l’excusa tan suada a la televisió. Tòpics, i més tòpics. No és la vida una repetició constant de tòpics? No és aquesta microhistòria un tòpic més? De cop i volta, totes les paraules d’abans del dia clau sonen buides, sonen llocs comuns enunciats circumstancialment, gairebé per obligació. Sí, però no. Els fets desmenteixen els mots -tòpics?-. No importes, mentalitza’t ja d’una. Tampoc no serveix que et martiritzes sobre si alguna volta ho has fet. Sí, suposes que sí, les etapes no s’allarguen tant amb fingiments. Suposes. Ara mateix eres un incrèdul, un descregut; et sents, fins i tot, ressentidament, una mica utilitzat. I imbècil: et sents molt imbècil perquè, malgrat tot, malgrat els silencis que distancien, malgrat saber que el món continua girant com si res no haguera passat, tu has seguit esperant. Esperant, què? Què collons havies d’esperar? Vius una repetició: això ja et va passar fa anys. I ara, des de fa temps, no saps ben bé per què, també intuïes que acabaria passant. L’home és l’únic animal, i etcètera. La fase de la ira que tot dol té, o almenys això t’expliquen els articles de psicologia que has llegit a Internet. Entres en la primera habitació: tot correcte. Pràcticament fa un mes que et va canviar la vida. Entres al lavabo: tot correcte. Penses seguir pujant la pedra al cim perquè després torne a caure i sant tornem-hi? Entres a la segona habitació: tot correcte. Accepta-ho ja; accepta’t ja. Entres al despatx: tot correcte. Pren-t’ho com una prova més, i deixa de victimitzar-te. Potser, simplement, no hi ha un perquè. Davant l’espill apagues el llum: l’obscuritat venç. Obris la porta, però la suau llum automàtica et mostra el reflex de la teua cara. Una melodia, que ja fa estona que rebenta els murs de la ment, comença a martellejar-te; inconscientment, la comences a taral·lejar. T’has estat llepant les ferides, donant-li plaer a la tristesa amb determinades cançons, rebolcant-te en l’autocompassió. Comptes fins a tres -un, dos, tres-, i tanques. Fas girar la clau a poc a poc. Sí que recordes la nit, sí que recordes el concert. I crides l’ascensor. Va passar tot com solen passar aquestes coses, et dius. Planta tercera. El desig primigeni. Planta segona. Les primeres vegades. Planta primera. Les il·lusions de futur. Planta baixa. Nosaltres. Tires les claus a la bústia i avises la casera que pot passar a arreplegar-les quan vulga. És l’última volta que xafes aquella escala sent-ne inquilí. Saps que has tancat, que han tancat, una etapa de la teua vida. I, de camí al cotxe, decideixes que caldrà canvis si vols resultats distints. Potser, quan arribes a casa, escriuràs, coincidint amb la número 500 (i com t’agraden els números redons, i la simbologia que els atorgues!), també l’última entrada al bloc sobre el tema -bé, tampoc no pots prometre res. Ara, mentre engegues el motor, La Gossa Sorda et transporta a la primera vegada que vas haver de fer-hi front. I, a pesar de tot el que has pensat en aquests quaranta minuts, a pesar dels ànims que t’has donat, encara et fixes per si hi apareix per sorpresa, una última volta més, però és només la darrera espurna, una espurna que no s’arriba a encendre. No pot fer-ho; la humitat i el fred ho impedeixen. Gires la cantonada, i saps que un cicle s’ha acabat, i que si fóra una d’aquelles pel·lícules americanes dels seixanta o setanta, ara cauria aquell cartellet tan coent amb “The End”.