El passat irreal
Aquell que s’haja inscrit alguna vegada a un curs d’anglés -o faça dos minuts de memòria-, recordarà que, cap al final del temari, sempre expliquen el third conditional. Així, mentre que amb el first s’indica una acció imaginada que serà realitzada i amb el second, una acció hipotètica, amb el third es descriu una acció diferent de la que en realitat ha ocorregut, és a dir, un passat imaginat, un passat irreal. If I had played better, I would have won, però com que no he jugat tan bé, no he guanyat. Si jo haguera…, hauria… Com veiem, en català també en tenim l’estructura: en la pròtasi, el verb va en plusquamperfet del subjuntiu; en l’apòdosi, en condicional perfet. Si jo haguera, si jo haguera, si jo haguera, jo hauria, jo hauria, jo hauria.
Sempre lamentem accions del passat que han donat lloc a uns resultats i unes conseqüències totalment inesperats; sempre lamentem, en la pèrdua, haver-les portades a terme. Per això és un passat irreal, perquè, malauradament, i com a conseqüència, expressa el sentit contrari del que realment s’esdevingué. Si no m’haguera oblidat la clau, hauria pogut entrar a casa. Inserim que em vaig oblidar la clau i, per tant, no hi vaig poder entrar. Demà farà dues setmanes, i no em puc traure del cap, com un mantra, el “si jo haguera, si jo haguera” que sona pels racons com un rumor continu. Si aquell matí haguera callat, si m’haguera tragat les pors i les inseguretats, si haguera gaudit d’un nou despertar, si… No cal desenvolupar l’apòdosi. Potser, seguint amb les situacions imaginades i irreals, si no haguera estat aquesta la causa, hauria estat un gest, una mirada, el trencament de la falangeta del dit gros de la mà esquerra, allò que hauria portat al mateix esdevenidor. No obstant això, no deixe de pensar-hi, culpabilitzant-me’n: d’un passat real i d’un present possible ens hem transportat a un futur irreal -com el passat del condicional- fa només, què sé jo, quatre o cinc setmanes? “Jo sé que sou, pro on sou, etcètera”, però no trobe cap porta a què colpejar.