Blocs de VilaWeb

Aquell que s’haja inscrit alguna vegada a un curs d’anglés -o faça dos minuts de memòria-, recordarà que, cap al final del temari, sempre expliquen el third conditional. Així, mentre que amb el first s’indica una acció imaginada que serà realitzada i amb el second, una acció hipotètica, amb el third es descriu una acció diferent de la que en realitat ha ocorregut, és a dir, un passat imaginat, un passat irreal. If I had played better, I would have won, però com que no he jugat tan bé, no he guanyat. Si jo haguera…, hauria… Com veiem, en català també en tenim l’estructura: en la pròtasi, el verb va en plusquamperfet del subjuntiu; en l’apòdosi, en condicional perfet. Si jo haguera, si jo haguera, si jo haguera, jo hauria, jo hauria, jo hauria.

Sempre lamentem accions del passat que han donat lloc a uns resultats i unes conseqüències totalment inesperats; sempre lamentem, en la pèrdua, haver-les portades a terme. Per això és un passat irreal, perquè, malauradament, i com a conseqüència, expressa el sentit contrari del que realment s’esdevingué. Si no m’haguera oblidat la clau, hauria pogut entrar a casa. Inserim que em vaig oblidar la clau i, per tant, no hi vaig poder entrar. Demà farà dues setmanes, i no em puc traure del cap, com un mantra, el “si jo haguera, si jo haguera” que sona pels racons com un rumor continu. Si aquell matí haguera callat, si m’haguera tragat les pors i les inseguretats, si haguera gaudit d’un nou despertar, si… No cal desenvolupar l’apòdosi. Potser, seguint amb les situacions imaginades i irreals, si no haguera estat aquesta la causa, hauria estat un gest, una mirada, el trencament de la falangeta del dit gros de la mà esquerra, allò que hauria portat al mateix esdevenidor. No obstant això, no deixe de pensar-hi, culpabilitzant-me’n: d’un passat real i d’un present possible ens hem transportat a un futur irreal -com el passat del condicional- fa només, què sé jo, quatre o cinc setmanes? “Jo sé que sou, pro on sou, etcètera”, però no trobe cap porta a què colpejar.

No, realment no em ve el perfum d’una vesprada a l’Albereda. Em vénen molts perfums, això sí: el perfum de la nit en què es commemorava el tercer centenari de la derrota d’Almansa, el perfum de la plaça de la Vila amb unes fitxes d’escacs, el perfum d’un caminal tot florit una vesprada d’estiu, el perfum del pont de Girona una nit freda de novembre, el perfum de les vistes mediterrànies de l’Alguer, el perfum d’una piscina en el terrat d’un hotel de Barcelona, el perfum d’uns creps acabats de fer, el perfum d’un viatge amb barca per l’Albufera, el perfum d’uns ous batuts amb pernil i ceba, el perfum d’acabar una sèrie sobre cinc amics en què un dels quals conta la història de com va conéixer la mare als fills, el perfum d’un concert a Burjassot, el perfum d’una plaça de bous ballant al ritme de Calle 13 i La Gossa Sorda, el perfum de tantes nits veient pel·lícules, inventant-nos noms, cançons o bromes, el perfum de. Tants perfums que, només de començar a olorar-los tots alhora, maregen.

No em ve el perfum d’una vesprada a l’Albereda -ho he dit al principi-, però sí que em ve el perfum de la vesprada que vaig comprar el disc de Feliu Ventura a Xàtiva i vam passar per l’Albereda escoltant aquesta “Història d’un sofà”, que va seguir sonant tota la nit fins que a l’endemà ens vam acomiadar en l’estació de tren de Joaquín Sorolla. Vam ser, érem. Ara, si fem cas de la conjugació del present -i al tan suat eslògan-, hauria d’escriure que som. Ja conjugaré, si escau, el futur.

Recollim perfums, guardem-los en flascons diminuts i deixem-los en el prestatge amb l’etiqueta de l’any ordenats des de fa una dècada, ni que siga per retrobar-los quan ens calga respirar.