El concepte d’analogia
Dimecres passat, a classe de Retòrica, vam parlar dels diferents processos i fases que té l’escriptura. Com que som a l’inici, vam començar per la planificació: quines preguntes s’ha de fer l’emissor abans de realitzar un discurs oral o escrit, quines convencions s’activen depenent del gènere discursiu que escollim, i etcètera. A continuació, passem a la pluja d’idees i, quan la ment n’ha buidat el pap, com intentem extraure’n més. Entre les operacions lògiques que el nostre cabet té per a funcionar, hi ha l’analogia. L’analogia –diuen Gemma Lluch i Miquel Nicolàs en el fantàstic manual Escriptura acadèmica (UOC, 2015), que és el que seguim en el curs– “busca una idea amb similitud formal o conceptual a les idees que ja tens”. El pròxim pas dels alumnes era, per tant, que a partir de la pluja d’idees prèvia que havien fet –amb l’objectiu posat en una ressenya crítica d’una pel·lícula o d’una sèrie de televisió–, intentaren produir analogies. Després d’exposar-los una analogia entre els moriscos valencians –l’acorralament inicial, l’eliminació de tot el que els era propi i, finalment, l’expulsió– i els “valencians” –valencianistes o catalanistes– actuals, ells n’havien de buscar unes altres que s’adequaren a les idees que havien anotat.
Mentre tornava en tren i llegia les barbaritats dels “muy españoles y mucho españoles” que defensaven les porres contra els demòcrates catalans que volien –i van– votar, em va vindre al cap una analogia esborronadora: la justificació que realitzen de les hòsties policials i guardiacivileres, no és la mateixa que la que el 1936 alguns feien del colp d’estat del futur Generalísimo? No hi ha en el fons una mateixa idea: eliminar la democràcia –amb tots els ets i els uts que tingueren els últims anys de la República– amb la violència, amb sang i terror, i establir el pensament centralista i espanyolista únic? No és, al capdavall, el que sempre han intentat quan han vist que els propis interessos en podrien eixir perjudicats? El problema, que ja és molt gros, sembla agreujar-se en aquesta ocasió perquè no solament la dreta i l’extrema dreta (C’s, PP i el rei) s’hi han posicionat a favor –que, compte!, és el que esperaríem–, sinó que, a més, la criptodreta pesocialista també ho ha fet. I no només això: alguns votants d’IU o d’altres partits esquerroides s’han sentit “protegidos” perquè els uniformats han atacat els il·legals. És, doncs, anar un pas més enllà de l’analogia? O l’analogia existeix igualment i els nostàlgics s’han tret la careta perquè “España una y no cincuentayuna”? Però encara fa fredat una constatació –i analogia– més: tots tenim amics i familiars que, si fa no fa, han fet burla, comentari graciós o obertament violent contra els catalans (i ací dic catalans com a metonímia de demòcrates). Voleu dir que si nosaltres fórem els agredits no se n’alegrarien? Voleu dir que si nosaltres hi apareguérem amb els dits de la mà trencats, amb sang al cap, amb marques d’extensibles a les costelles, el primer comentari que dirien –o potser no ho farien directament, sinó que se’l xiuxiuejarien entre ells, d’amagatotis– no seria un “per què t’hi claves, si ja sabies que això era il·legal”? Voleu dir que sempre som nosaltres els que hi hem de posar el respecte, la comprensió, l’ordre, la calma? Deixem-ho córrer; jo només volia intentar explicar-me millor el concepte d’analogia.
Publicat a Vilaweb Ontinyent, el 5 d’octubre de 2017