Fuster per a ociosos, una antologia fusteriana a càrrec de Xavier Aliaga
Presentació de l’antologia de textos fusterians, Fuster per a ociosos, de Xavier Aliaga (Sembra, 2017), feta el divendres 6 d’octubre de 2017 al centre cívic el Llombo (Ontinyent).
Abans que res, voldria agrair-los la seua assistència i confessar-los que és un plaer estar –i això que diré ara ho faré amb una punta de vergonya– per primera vegada al centre cívic el Llombo. Moltes gràcies al Casal Jaume I de la Vall d’Albaida i a l’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida per l’oportunitat que em donen de poder presentar-los aquesta antologia de textos fusterians, Fuster per a ociosos, de Xavier Aliaga.
Sempre m’havia preguntat com seria una presentació –des del punt de vista de qui presenta l’acte– d’una antologia o d’una edició crítica de tal autor o tal altre. Perquè sorgeixen certes preguntes: de qui o de què has de parlar? Del llibre, segur. Però el mèrit del llibre, de qui és: de l’autor?, de l’antòleg?, de l’editorial? Hi ha hagut casos en què una antologia ha posat llum sobre un autor desconegut, de manera que el mèrit és de qui ha curat el llibre, tant de l’antòleg com de l’editorial. Potser no és el cas, almenys total, de Fuster per a ociosos. I això ens obliga a parlar de quina funció hauria de complir una antologia.
En la meua opinió –i recalque el possessiu perquè això que diré ara és el que jo pense, i, per tant, lògicament, admetrà tot el debat que vulguen–, una antologia té la funció bàsica de “mostrar” una producció, en aquest cas, literària: bé perquè les circumstàncies socioculturals i polítiques no ajuden a la difusió (les antologies de poesia i narrativa de finals dels 40 i principis dels 50, per exemple); bé perquè un autor no ha gaudit de l’interés que li hauria pertocat i, al cap d’uns anys, se’l vol tornar a posar a la palestra; bé perquè es vol donar un petit tast de la nombrosa productivitat d’un autor; bé perquè es vol celebrar alguna efemèride. En el cas de Joan Fuster, amb diversos matisos, podríem dir que aquestes quatre causes es compleixen: un govern de dreta i d’extrema dreta entre PSOE i PP no era el més propici per a Fuster; encara ara en alguns sectors se l’estigmatitza, o se’l silencia, com el culpable de tots els mals del valencianisme; la gran quantitat de papers que va escriure no evita que “només” se’l considere l’autor de Nosaltres, els valencians; i enguany, com bé sabran, es commemoren 20 anys de la seua mort i 90, del naixement. Així, doncs, està justificada la publicació d’aquesta antologia.
Ara bé, de reculls d’escrits de Fuster fets pel mateix autor o per altres antòlegs, el mateix Xavier Aliaga ja detalla al final de Fuster per a ociosos que n’hi ha un fum. De fet, enguany, que ha sigut un any positivament productiu quant a producció fusteriana o fusterianòfila, també se n’ha publicat alguna. Tanmateix, hi ha el perill que les antologies acaben semblant repetitives i que, en certs casos, facen la impressió que el curador s’ha dedicat a ajuntar articles i prou. Afortunadament, no és el cas del llibre que presentem hui –la qual cosa, tot siga dit, va ser una de les raons per les quals vaig acceptar aquesta presentació, encara que això ara té poca importància.
Fuster per a ociosos és una antologia treballada i, com a conseqüència, atractiva; Xavier Aliaga ens ha donat píndoles en forma de diversos fragments de texts: fragments que ens permeten contemplar l’estil característic fusteria, que ens ajuden a fer-nos-en una dia, fragments que ens en pinzellen l’obra, fragments amb un què al darrere, fragments que provocarien debats substanciosos, fragments que ens incitarien a la reflexió, fragments que, a pesar de la descontextualització històrica, segueixen ben lligats al present, fragments on es veu l’autèntic intel·lectual que fou Joan Fuster. Com que vivim dies històrics i excitants, llegiré, contra la meua voluntat, atés que m’agrada més reivindicar el Fuster literari que no el cívic o el polític, aquest fragment extret de l’article “País Valencià, una singularitat amarga”, de 1973:
“Tant en la polèmica com en el simple examen, les referències habituals solen ser Catalunya, Galícia, els bascos, més o menys en contrast amb una Castella executiva i decisòria. De vegades el bloc ‘castellà’ fins i tot rep anàlisis de matís, i Andalusia, o Extremadura, o les Canàries, són objecte de consideració especial, econòmica, política o literària. Però gairebé mai no es parla del ‘cas valencià’. Ni tampoc, tot siga dit, del cas de les Illes. […] A tot estirar, i per una mera inèrcia culturalista –la de l’idioma–, valencians i mallorquins solem quedar implícits en un plantejament general català. Però la llengua, amb tot i ser un component molt important, molt bàsic, no ho és tot […]. Siga com siga, l’evidència resulta escandalosa: ni als llibres ni als pamflets, i encara menys als programes, no ens té en compte ningú. Com si aquest tros de mapa que ocupem no tingués entitat pròpia: com si la gent que l’habita -ni ‘catalans’ ni ‘castellans’, en principi- no arribàssem sinó a una identificació purament administrativa, o geogràfica.”
Presentada l’antologia, passem ara a parlar-ne de l’antòleg que l’ha feta possible. Així, Xavier Aliaga Villora naix a Madrid el 10 d’abril de 1970, tot i que viu i creix a Xàtiva. Es llicencia en Filologia Catalana per la Universitat de València i desenvolupa la seua activitat professional com a periodista. Comença a treballar al setmanari comarcal Noticia-7 de Xàtiva, que posteriorment dirigeix. Entre el 1997 i el 2007 és responsable de comunicació dels grups parlamentaris d’Esquerra Unida, Entesa i Compromís. Entre els anys 2003 i 2007, és director del programa La Caixa de Música de Ràdio Klara, i l’any 2008 forma part de l’equip de guionistes del programa d’humor Autoindefinits, emès a Canal Nou, TV3 i IB3 entre el 2005 i el 2008. Com a guionista també treballa en altres programes, com Cheking Hotel (2009) i Evolució (2008), emesos a Canal Nou.
Entre 2007 i 2013 col·labora amb regularitat en el suplement cultural Quadern del diari El País. També ha col·laborat, entre d’altres, en publicacions com Caràcters, L’Espill o L’Illa. En l’actualitat és responsable de cultura del setmanari El Temps, columnista de Levante-EMV, El Punt-Avui i La Veu del País Valencià. També és contertuli d’Onda Cero i Popular TV.
La trajectòria com a novel·lista de Xavier Aliaga comença l’any 2005 amb el títol Si no ho dic, rebente. Amb aquesta obra, publicada per l’editorial Moll, obté el Premi Vila de Lloseta de narrativa. Amb Els neons de Sodoma, apareguda el 2009, guanya el premi Andròmina de narrativa dels Premis Octubre de l’any 2008. L’any 2011 publica l’obra Vides desafinades, títol que li val el Premi Joanot Martorell de narrativa de Gandia del mateix any i el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians de narrativa del 2012.
També és autor de la novel·la juvenil El meu nom no és Irina, publicada l’any 2013 i guanyadora del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians de narrativa i del Premi Samaruc de l’Associació de Bibliotecaris Valencians del 2014 i de la novel·la negra Dos metres quadrats de sang jove, apareguda l’any 2014. Amb la novel·la Les quatre vides de l’oncle Antoine es va adjudicar el premi Pin i Soler 2017 de Tarragona.
Tenim, doncs, dos dels actors causants d’aquesta antologia, però encara voldríem esmentar la jove, però experimentada editorial Sembra, que sembla que sempre sàpia quina tecla ha de tocar. Ha obert la porta a Joan Fuster amb una maquetació i unes il·lustracions delicioses d’Aitana Carrasco; si es fixen en la portada –un bolígraf amb una mà a la punta que sosté un misto encés– veuran la metonímia del que va ser, és i serà el suecà: un provocador intel·lectual.
Benvolgudes i benvolguts, fet aquest preàmbul amb què espere no haver-los avorrit amb excés, li passe la paraula, donant-li l’enhorabona i les gràcies pel Fuster per a ociosos –enhorabona i gràcies, Xavi–, a Xavier Aliaga. Moltes gràcies!
