Lectura del Treball de Fi de Grau

Bona vesprada!

Abans que res, voldria agrair al tribunal, compost per la professora Assumpció Bernal, pel professor Vicent Simbor i per la professora Carme Gregori, la seua atenció i la paciència d’haver-se llegit el treball que hui defense. Igualment, voldria agrair a la professora Carme Gregori, que ha estat la meua tutora i que m’ha dirigit aquest projecte, la seua incansable ajuda, els seus consells i tot el temps que hi ha dedicat. A més, també voldria donar les gràcies al professor Rafa Roca que ha vingut a escoltar aquesta exposició. Moltes gràcies.

Com he dit, durant aquesta breu exposició intentaré fer una defensa del que ha estat l’objecte d’estudi d’aquests darrers nou mesos: Els articles de Joan Fuster a Serra d’Or: ‹‹Restriccions mentals›› (Primera sèrie: 1968-1973). La meua intervenció es dividirà bàsicament en sis blocs: motivacions, metodologia, objectius, dificultats, projectes futurs i conclusions.

MOTIVACIONS

Què em va portar a voler analitzar les ‹‹Restriccions mentals››? Simplement, el propi autor: Joan Fuster. La primera presa de contacte amb el suecà fou a l’institut, però no de la mà dels professors ni dels llibres de text; va ser gràcies als Obrint Pas que van musicar el discurs de les Normes de Castelló del 1982. Des d’aleshores, no he pogut deixar de fullejar llibres i articles d’aquest escriptor, d’anar descobrint-lo a poc a poc i en paciència. D’aquesta manera, sempre que hi ha hagut diverses obres a triar per a un treball, per a un examen o pel que siga, he optat per Fuster i, de fet, una de les primeres exposicions que vaig fer en entrar a la facultat fou sobre ell i els aforismes.

Quan al mes d’octubre ens ensenyaren la llista de propostes per a realitzar el Treball Final de Grau i hi havia la d’estudiar un corpus definit d’articles fusterians no m’ho vaig haver de pensar. A sobre, sabia de l’exigència que la professora Carme Gregori em reclamaria, i això fou una motivació més. I aleshores vam començar les reunions per acordar quin seria aquest corpus, en què m’havia de centrar, quina bibliografia havia de consultar i altres etcèteres. És a dir, definir les pautes i els apartats del futur treball. La relació entre Joan Fuster i la revista Serra d’Or: les ‹‹Restriccions mentals››.

METODOLOGIA

El primer que calia fer era cercar els textos a analitzar. Així, gràcies a la tasca feta per Antoni Furió i Josep Palàcios, només em va caldre buscar el tercer volum de l’Obra Completa. Assaig, II que ells mateixos havien editat. Ara bé, tot i que ells a les ‹‹Notes a l’assaig›› compten 66 ‹‹Restriccions mentals››, jo n’he comptabilitzat 65, tenint en compte, com apunte en el treball, que, a més dels homenatges i les rèpliques, hi ha un titulat ‹‹Un país sense política›› que quedaria fora del corpus.

D’altra banda, he consultat les obres d’alguns dels estudiosos de Fuster, com Josep Iborra, Vicent Simbor, Carme Gregori, Vicent Salvador o Enric Sòria, entre d’altres, així com de teòrics del gènere assagístic com Javier Huerta, Antonio García, Philippe Lejeune, Jean-Michel Adam, Gérard Genette o Theodor W. Adorno. Voldria remarcar ací que vaig tenir una reunió amb el professor Francesc Pérez Moragón, qui, des del primer moment, es mostrà disposat a ajudar-me en l’apartat del ‹‹Joan Fuster a finals dels anys seixanta i primers setanta: posicionament polític i protagonsime cultural›› i em regalà el seu article ‹‹Alguns moments de la vida de Joan Fuster››, que podem trobar a la revista Afers 42/43.

Així, amb la informació extreta d’ací i d’allà que m’ha servit de pilar, he anat fent i enviant cada determinat temps per correu perquè la professora Carme Gregori em corregira i em fera anotacions i observacions. A més, és clar, de les tutories a què he assistit al llarg del curs i que m’han servit des de per saber com enfocar el treball o com saltar els obstacles fins a encarar qualsevol qüestió tipogràfica. Aquesta ha sigut, bàsicament, la metodologia de treball.

OBJECTIUS

Però, per a aconseguir què? Aquest TFG ha tingut dos objectius molt concrets: en primer lloc, com hem dit, l’anàlisi d’un corpus definit com són aquestes 65 ‹‹Restriccions mentals››, que es publicaren entre 1968 i 1973 a la revista Serra d’Or. Sóc conscients de la nombrosa bibliografia que s’ha escrit sobre Joan Fuster: sobre els seus papers polítics, sobre els seus estudis d’història social, sobre els seus escrits de literatura, sobre el seu pensament, sobre els seus aforismes, etc. Però no hem trobat cap treball dedicat exclusivament a analitzar en profunditat el seu assaig i, sobretot, els seus articles -més encara: un corpus determinat. Hi ha, això sí, introduccions a recopilacions d’articles, apunts dispersos ací o allà i algunes notes a peu de pàgina, però, al meu parer, no arriben a ser treballs destacats. I, aleshores, vaig tractar de justificar per què rebien l’etiqueta de textos argumentatius, l’estructura que segueixen el caràcter dialèctic, la reflexió oberta, les diverses funcions de la citació, els diferents recursos que en formen l’estil, els temes que s’hi desenvolupen a partir de qualsevol anècdota o el model de llengua emprat.

Igualment, també he intentat demostrar i justificar que l’article literari de Fuster no deixa de pertànyer al gènere de l’assaig. El mateix suecà considera que, amb alguna excepció en forma de vers, tot el que escriu és assaig i, com a tal, en comparteix les característiques. De fet, una de les coses que més ens ha cridat l’atenció, i tornant al que deiem abans, és que hi haja pocs estudis sobre els articles fusterians quan un elevat percentatge de la seua obra prové dels textos dels diaris o de les revistes. L’única diferència és que l’escriptor s’ha d’emmotllar a un espai concret, a una determinada extensió, a unes urgències de publicació, però no abandona mai trets com la ironia, l’escepticisme, el debat o l’antidogmatisme.

DIFICULTATS

Ara bé, en aquest procés he hagut d’enfrontar-me a una sèrie de dificultats provocades, en general, pels requisits i les limitacions que comporta un treball d’aquestes característiques, és a dir, pel temps i l’espai. Segons les exigències del grau, el TFG havia d’ocupar, aproximadament, entre 40 i 60 pàgines; a part portada, índex o annexos. Per tant, no he pogut aprofundir més en aspectes que considere molt importants. Per exemple, en l’apartat que he esmentat abans del protagonisme cultural i posicionament polític del Fuster de finals dels seixanta i principi dels setanta. O en la teorització de què és l’assaig i les seues característiques. O en el fet de comentar més exemples en les parts de l’argumentació o de l’estructura dels articles, en els diferents recursos estilístics, en les citacions o en els temes tractats. Sóc conscient que hi ha molts punts ampliables, però, en aquest estadi inicial de la investigació, el treball havia de tenir forçosament un caràcter general; d’acord amb el nivell -i l’extensió- exigit pel grau, m’he vist obligat a fer-ne una aproximació, una visió global, a l’estudi d’aquests articles.

PROJECTES FUTURS

Per tot això, i per no poder entrar més en determinats apartats, he de confessar que se m’ha quedat una espineta clavada que intentaré llevar-me en projectes futurs. Com he dit, aquest projecte només era una aproximació que tractaré d’ampliar en el treball final de màster, en què estic segur que podré comentar alguns dels exemples que no he pogut explicar ací per falta d’espai. Igualment, podré endinsar-me en aspectes teòrics i polir la definició del que és el gènere assagístic o de l’ús de la ironia, així com detallar recursos que ens hem deixat en el calaix o altres articles en què es veu també el caràcter dialèctic.

Potser, però això ja seria un treball a llarg termini, també es podria fer una edició crítica d’aquest corpus, atés que hi ha moltes referències culturals i històriques que un lector actual podria no entendre i que dificulten la plena comprensió de les ‹‹restriccions››.

CONCLUSIONS

En qualsevol cas, i apuntats aquests cinc factors, l’experiència que m’emporte és molt grata. He conegut a Joan Fuster des de dins dels articles i no només per la informació i l’opinió que dóna: des del procés d’escriptura, entés com una indagació. I jo també he indagat, a partir del que han dit sobre ell per a fer-me una idea pròpia. He tractat el Fuster culturalment i políticament més combatiu, el d’abans de la Transició, el que tenia esperances en el País Valencià -i els Països Catalans en general-; he vist un Fuster molt prolífic que havia d’escriure per a viure. Però, sobretot, he descobert el tractament i l’organització de la informació en Fuster; la presència constant del jo que intenta despertar l’interés en nosaltres, els lectors; la necessitat de protestar davant de tot, per exemple, amb la xiulada o la importància del carrer com a espai de convivència; l’ús de la subtil ironia ací, o de les exageracions intencionades allà. I, gràcies a tot aquest estudi, he pogut superar alguns dels obstacles que tenia a l’hora d’enfrontar-me als papers de Fuster i entendre millor per què utilitza un determinat recurs ara i no més endavant, per exemple. Podríem dir que aquest TFG ha marcat un abans i un després, perquè, a mesura que avançava en la investigació, m’ha permés comprendre millor altres articles o llibres fusterians. I ho remarque: això només és el principi; queda molt de camí per recórrer i ampliar, però, poden estar segurs que ho faré amb la mateixa il·lusió que quan vaig trobar a la llista de propostes de treball una opció d’anàlisi d’un corpus determinat d’articles de Joan Fuster.

Només em queda tornar a agrair-los, professora Assumpció Bernal, professor Vicent Simbor i professora Carme Gregori, l’atenció i l’interés mostrats, no solament durant aquesta exposició, sinó durant la gestació del treball. I, de nou, a la professora Carme Gregori per haver-me sabut imposar la seua constància i el seu sistema de treball metòdic. Tots aquests factors també són guanys que un s’emporta en realitzar el TFG. Moltes gràcies també al professor Rafa Roca per haver volgut estar ací present, per fer-me costat i per la paciència d’escoltar-me. Moltes gràcies.

[Fotografia: Rafa Roca]

Defensar nou mesos de treball

I, de sobte, et trobes a un dia de l’exposició del Treball Final de Grau. Pànic, nervis, ganes de fer-ho bé, il·lusió per explicar el teu trajecte fins a arribar-hi. Davant, un tribunal compost per la professora Assumpció Bernal, pel professor Vicent Simbor i per la professora -i tutora- Carme Gregori. Saps que no els has d’explicar el contingut del treball, que ja han tingut la paciència de llegir-se’l -i d’anar fent-ne correccions-. Però et poses en situació: a la sala d’investigadors, encara dubtant si amb diapositives o sense, i tu predicant els objectius, la metodologia, les dificultats, els projectes de futur. Pim, pim, pim, pim. Tot això caldrà preparar-ho atentament, acadèmicament; caldrà vestir-ho de diumenge, amb la muda i el monyo fet. I sense excedir els deu minuts. No obstant això, t’assalta un dubte: com comences? Vols agrair l’atenció i la paciència que els tres docents han tingut amb tu, però, com? Potser benvolguts? Potser distingits? Com, com, com? Segurament siguen uns lleugers nervis. O no tan lleugers. I si fas diapositives? No en faràs moltes que hi ha un temps limitat, home! Quatre o cinc que resumisquen els punts clau de l’exposició? Recordes les dues primeres exposicions de la carrera: eren amb les dues professores del tribunal. I l’última, amb el professor que també estarà avaluant l’exposició. Pel mig, n’has fet unes quantes: sobre l’Edat Daurada, sobre el periodisme i la manipulació, sobre Nietzsche. No, saps perfectament que no són iguals. Ara has d’exposar què t’ha portat, què has aprés, amb un treball que el tribunal ja s’ha llegit, i amb un nivell de formalitat més elevat. Revises ràpidament els inicis de les exposicions ja fetes i no en traus l’entrellat. Les deixes córrer. També et planteges que això no es tracta de cap conte en què hi ha un jove que parla una mica ràpid, i que hi ha de dominar la claredat en l’expressió. Ni una botitja, et dius. Ni un barbarisme. Què en pensaria Fuster? Què creuria del treball d’anàlisi de les seues “restriccions mentals”? T’ho preguntes; ell fou un grandíssim tertulià que sabia dominar les tècniques i tàctiques de l’oratòria. Et tornes a papar el discurs aquell de les Normes de Castelló i l’entrevista de Montserrat Roig; no és la primera volta que ho fas, sovint, abans de posar-te amb el TFG l’has escoltat ni que foren cinc minuts. Tens la veu de Joan Fuster en el cap. I et decideixes, obris un document word i deixes que els dits teclegen: Bona vesprada! Abans que res, voldria agrair… 

Els articles de Joan Fuster a ‘Serra d’Or’: “Restriccions mentals” (Primera sèrie: 1968-1973)

Ahir, dia 25 de juny, data límit i, gairebé, a última hora, vaig entregar el meu TFG. Amb més problemetes dels previstos pel tema de la maquetació, però el vaig entregar. En tenia ganes a mitges; intuïa la sensació de després o de hui al matí. I ara què? M’he dedicat les tres darreres setmanes a contextualitzar, a descriure el corpus, a veure el Fuster polític i agitador cultural, però, sobretot, a endinsar-me en l’assaig fusterià i comprovar-ne les característiques a les “Restriccions mentals”. Nits sense dormir, vesprades cara l’ordinador, matins inexistents. I ara què? No obstant això, i tot i que la major part de la redacció haja sigut en aquestes últimes setmanes, des d’octubre-novembre que vam elegir el tema he anat llegint açò i allò altre, acumulant notes, fulls en paraules claus, esquemes ací, pluges d’idees allà. La prova és que hi ha una bona pila de fulls que no podran ser reutilitzats.

Així i tot, encara em faig una pregunta: amb més temps, què haguérem pogut fer? I si ho haguera fet d’una altra manera? I si ací haguera posat una altra cosa? I si… I si… I si… Sí, sé que són tortures inútils perquè ni podem tornar enrere en el temps ni es pot fer ja res. Però són preguntes que sorgeixen; no, no n’estic del tot satisfet. Ha sigut un inici, un principi, una posada en contacte amb la investigació. N’he aprés el mètode i la constància que Carme Gregori, carregada de paciència, m’ha inculcat. I això també són guanys. Però trobe que, potser, m’haja faltat un toquet final, aquell plus que tenen els bons treballs. I si…? 

Tornem, de nou, a la primera pregunta: i ara què? Han sigut nou mesos impregnant-me d’articles de i sobre Joan Fuster, i ahir, per fi, va arribar el dia desitjat. Hem tingut por per si no hi arribàvem; ho hem fet. Aquesta és la primera victòria d’un curs gens fàcil. Ara caldrà esperar resultats, numerets en forma de nota, avaluacions, crítiques i consells. I els esperaré amb la mateixa il·lusió i recepció amb què he gaudit llegint, aprenent i entenent recursos estilístics, temes a partir d’anècdotes o fragments en què la ironia era molt subtil.

I ara què? El dia 11 de juliol tindrem, els cinc alumnes de l’àrea de literatura contemporània, la defensa del nostres respectius treballs. I la prepararé i en gaudiré, i m’hi esforçaré, de la mateixa manera que hem encarat aquest TFG. Hi ha un aforisme fusterià que diu: “Pensa -sobre tu mateix, sobre el món, sobre qualsevol cosa-, i et sentiràs distint dels altres: la reflexió aïlla”. I ara què?

Model lingüístic: eclecticisme geogràfic

L’etiqueta és del professor Vicent Simbor. I és que, després d’una etapa d’unitarisme (1944-1949) i d’una altra de policentrisme (1949-1959), Fuster seguirà un model basat en l’eclecticisme geogràfic, des de 1959 fins a la seua mort, el 1992. Sens dubte, era un model de llengua funcional: depenent del lector hipotètic, de la seua procedència, el suecà emprava unes formes o unes altres. A part, va tenir unes quantes polèmiques -cosa estranya en ell- amb diferents gramàtics, correctors i altra gent de llengua. Doncs tot això és el que em dispose a fer ara, com cada nit per secula seculorum, o, com a màxim, fins al dia 25, però redactat amb roba de diumenge, amb cites i exemples, amb la bibliografia que tinc. Hui, per sort, m’acompanya una pluja fina que refresca l’ambient -i les idees- i que em porta la seua veu des de més al sud d’aquest sud…

La ironia, el localisme futbolístic i l’acudit de Xènius

Després d’una setmana dedicat únicament i exclusiva al Treball Final de Grau, sembla que aquest comença a caminar. No són passes llargues; encara li queda molt per créixer i madurar. Tanmateix, ni que siga a la gatameu, avança fermament. Els aliments que pren en forma de ‘Restriccions mentals’ i les vitamines que li transmeten en mostres de suport, d’ànim i de coratge des de l’entorn, tant acadèmic com familiar, l’han ajudat a gestar-se. Hui, per exemple, hi explicava la ironia tan fina de què sol fer ús el mestre Fuster. Per a això, m’he servit d’aquests dos fragments -sublims, per cert-:

‘El futbol i més coses’, març 1971:

El tràmit es feia en una fonètica barcelonina, de classe mitjana, previsible. Un parell de veus apitxades van assenyalar la presència dels indígenes. Un xicot es limità a demanar explicacions respecte a Déu sap quin jugador: després em va dir que era, o eren, ell i la promesa, uns ‘forofos’ incondicionals del Barça. No pertanyien a la fauna almogàver autòctona, i ni tan sols en tenien idea. ¿Per què són ‹‹barcelonistes››? En bona lògica, els correspondria decantar-se pel València. Al cap i a la fi, el futbol polaritza a hora d’ara les energies elementals del localisme. ¿Per què, doncs? Possiblement, tot depèn del ‹‹lloc››. ¿No hi ha a Elx una ‹‹Peña Madrileñista››, i eufòrica, en la qual, de més a més, únicament parla en castellà don José María Pemán quan va a fer-hi alguna conferència? A Elx, l’escala progressiva d’opcions, hauria de ser, segons la graduació administrativo-atlètica: l’Elx, l’Hèrcules, el València. Però, és clar, un veí d’Elx es deixarà matar abans que no declarar qualsevol simpatia pel club d’Alacant, i el Madrid se li afigura una alternativa més directa que no el València. Així va el món: aquest, almenys.

‘Joc de lletres’, juny 1971:

Un bon dia, a don Eugeni d’Ors, se li acudí allò de ‹‹les lleis no solament són normes, també són armes›› -més o menys, vaja!-, i va convertir la frase en un dels fonaments doctrinals de la seva Heliomàquia. Es tractava d’un simple ‘calembour’, d’un ‘retruécano’, o tant se val com ho vulguem dir. Tècnicament, els acudits coetanis, als teatres del Paral•lel, no resultaven gaire més dolents. Però Xènius hi manipulava un concepte útil -‹‹útil›› dins el seu sistema ideològic-, i la bajanada verbal pogué ser deglutida per la clientela amb una certa passivitat.