Presentació del Llibre de Festes 2017

Aquesta nit, a les 22.30h, presentem el Llibre de Festes 2018. Hi esteu, doncs, tots convidats! Deixe ací les paraules de la presentació -i del pròleg- del Llibre de Festes 2017, que va tenir lloc el divendres 14 de juliol de 2017. Vinga, us hi esperem!


“Ser la pàtria d’un infant obliga a estimar-la sempre?”, es preguntava retòricament el poeta arabigovalencià Al-Russafi sobre València, esdevinguda tòpic literari, en l’Elegia valenciana. Salvant les distàncies entre la capital i l’Olleria; pensem-hi: ens obliga l’Olleria a estimar-la per ser la pàtria on hem nascut? O si obrim una mica el concepte de pàtria: ens obliga a estimar-la per ser la nostra pàtria d’acollida? Uns versos més endavant, en llegim la confessió: “Ella [referint-se a València] és la pàtria que estime, davant la qual sóc humil”.

Els confessaré una cosa: si l’any passat començava aquestes línies amb una frase de Joan Fuster amb la intenció explícita i la convicció ferma de fer foc nou i renovar la tradició (“corregir i augmentar”), enguany he sofrit una mica de vertigen. Al·leguem, a mode de descàrrec, aquell nihil novum sub sole.

L’Olleria ens imposa el respecte suficient perquè ens hi encarem humilment; és el punt de partida que ens projecta al món i al qual estem lligats per mitjà d’un fil invisible. Alguns, els més racionals, explicaran que, si no existira l’Olleria, existiria un altre nom per a designar aquest tros de terra enclavat entre muntanyes. I, segurament, tindrien raó. I també ens l’estimaríem com ens estimem l’Olleria. Però l’amor no és racional, i estimar-nos l’avinguda de Jaume I, el carrer d’Isabel la Catòlica, la plaça de la Mare de Déu de Loreto, la partida del Vermellar, el camí a Benigànim, la Casa Santonja, la cova de Sant Nicolau o el rebotet de Puchades… Crec que sí: ser la pàtria d’un infant obliga –així, en cursiva– a estimar-la sempre. Diria que aquest enamorament del paisatge, dels paisatges, del país, és herència dels nostres avantpassats àrabs, però no ho faré per risc de semblar pedant. I vostés disculpen.


El llibre que tenen a les mans és –no hi ha alternativa– una continuació de l’anterior, com el de l’any passat era, també, una baula del precedent, i etcètera. L’objectiu, doncs, ha estat consolidar determinades seccions i pujar el nivell, la qualitat, els temes a tractar, de les distintes col·laboracions. Hi ha apartats que, per por de repetir-nos –que no per falta d’interés ni, lamentablement, d’actualitat–, com en un castell de cartes, han caigut: és el cas, per exemple, de la “Diàspora olleriana”. Hi ha desenes d’ollerianes i ollerians que s’han de guanyar les garrofes fora de les fronteres que ens limiten en el mapa i seria interessant conéixer-ne tots els testimonis, però això que l’any passat va servir com a pinzellada, potser correspondria a un altre tipus de publicació més ambiciosa que escaparia d’aquestes coordenades espacials llibresques.

En canvi, disposem d’unes col·laboracions literàries molt substancioses, amb els dos objectius bàsics d’una escriptura de circumstàncies com aquesta. D’una banda, tenim aquelles en què es rescaten de l’oblit certs episodis de la vida del poble, com un diumenge d’estiu qualsevol; i, d’una altra, aquelles en què llegim la reivindicació de figures (el músic Don Dionisio o els pintors de la família Borràs) o d’espais emblemàtics (el rebotet de Puchades) que són ben nostres.

Igualment, hem volgut mantindre la secció de Som poble perquè trobem que cal visualitzar aquelles persones que han aconseguit algun èxit en els seus respectius camps. La mostra que hi trobaran és reduïda, però variada i representativa: una escriptora, uns nadadors, un taekwondista i un grup de música. És cert que la secció es queda curta, la qual cosa no lleva que tinguérem un llistat ben complet amb diverses opcions. El criteri que hem seguit per a la selecció només obeeix, lluny d’hipotètiques malinterpretacions, a la disponibilitat dels entrevistats i dels entrevistadors, així com a la quantitat de pàgines que, per contracte, no podem sobrepassar. Demanem disculpes, per tant, per l’exclusió involuntària –i momentània– a què s’ha pogut veure afectada altra gent amb idèntics mèrits. En qualsevol cas, aquesta és la millor notícia: l’abundància d’ollerianes i ollerians que passegen arreu del món el nom del nostre poble.

D’altra banda, també hem consolidat la secció Uns se’n van, altres hi vénen, de manera que els càrrecs de 2016 segueixen tenint un espai merescut en les festes en què entreguen el relleu a les noves cares. I tot, gràcies al formidable treball de gravació i d’edició de la nostra companya Anaïs Penalba. Mitjançant el sistema de codi QR dels telèfons mòbils, podran reviure aquells dies a través del filtre emocional de qui ho ha viscut en primeríssima fila. A la secció, però, només en trobaran un mínim tast transcrit acompanyat d’una foto.

La nombrosa arribada de textos en honor dels difunts festers també ens ha sorprés, fins al punt que hem hagut de reestructurar la secció en què apareixia l’in memoriam. La seua memòria, doncs, no només viurà en els records dels familiars, sinó que, al llarg d’aquestes pàgines, creixerà en la ment dels futurs lectors que, de segur, recordaran a Bea com a cap d’esquadra de les Abencerrajes, a Juan Antonio desfilant en els Valencians, a Fermín capitanejant els Bohemios o a Javi amb el vestit verd dels Xirigotes.

Coordinar un llibre d’aquestes característiques –creguen-me– és un repte d’una magnitud considerable. Per això, voldria expressar la meua gratitud a tota la gent que m’hi ha acompanyat. Davant la impossibilitat de donar les gràcies a totes les persones que hi han contribuït, parlaré en plural i em referiré als col·laboradors literaris i les associacions; als festers i les festeres, i a les reines (i a les mares i als pares que ho fan possible); i a la Junta Central de Festes de Moros i Cristians; i als festers i festeres de Loreto; i als fotògrafs. I, sobretot, al regidor de Festes, i batle, Julià Engo, que, ara que ja coneixia els meus defectes, ha continuat confiant-hi perquè donara forma al nou projecte. I, per extensió, a tot l’Ajuntament de l’Olleria, els habitants del qual han respost positivament a tot el que –molestament, de vegades– els he demanat.

Em reserve, però, i amb el supòsit que ho comprendran, un espai a part per a Vicent Albinyana, per actuar com a intermediari i rebre amablement el material publicable, i per a Víctor Albinyana, per l’assessorament tan pacient que ha tingut a l’hora de triar fotografies per a les portades de les seccions. I, com no, per a Miguel Ángel Martínez, que ha sabut, des de l’experiència, posar calma i solucionar dubtes quan les coses s’atabalaven. Finalment, voldríem tenir unes paraules pels ànims incondicionals dels pares, que són els que, en definitiva, i sense voler-ho, més acaben patint els nervis personals de la confecció d’aquest volum. Moltíssimes, moltíssimes gràcies a tots.

Hem pretés seguir la línia anterior i consolidar-ne la marca pròpia sense allunyar-nos de l’essència. S’han quedat, això sí, idees en el calaix que, tal volta –o no–, prendran forma en futures edicions. Al cap i a la fi, aquest llibre també es nodreix de les seues idees, dels seus suggeriments, de les seues aportacions; nosaltres només ens limitem a posar, amb alguns matisos subjectius, el material en solfa. Vaja per endavant, però, que entenem que el resultat no acabe d’agradar a tot el món. De la mateixa manera, lamentem la possible omissió d’algun nom, d’alguna dada o d’alguna informació. No hi busquen sentits obscurs al darrere; la causa, caldrà cercar-la en un descuit –imperdonable, això sí.

Retornem, de nou, als versos del principi. Potser no tenim una Elegia olleriana a l’estil de la d’Al-Russafi; tampoc no ens cal. Passegen per les pàgines següents i veuran com, en tancar el llibre, se senten una mica més enamorats de l’Olleria, de les seues tradicions i de la seua gent. I gaudisquen, és clar, d’unes magnífiques festes.

Orgullós que m’ensenyaren a ser del Barça

Ahir vaig fer un exercici d’autoflagel·lació que ni els de Los Picaos de San Vicente de la Sonsierra. A qui se li ocorre?, pensareu. Sí, ja ho sé. La qüestió és que ahir, la madridista Cris i jo vam decidir anar a veure el partit. Dic el, perquè, malgrat que s’hi jugaven dos partits -Barça i Madrid- alhora, la importància estava a Màlaga. Vam veure la primera part envoltats, bàsicament, per valencianistes, però allò no tenia aquell què dels grans finals de Lliga. Aleshores, en un gir inesperat dels esdeveniments, li vaig proposar que anàrem a pregar que en la segona part el Màlaga en clavara dos on estava reunida la plana major del madridisme del poble. I hi vam anar: banderes d’Espanya, putabarçaputacatalunyes, Messienanos, Piquelloróns -tot en castellà no siga que-, etc. El cas és que, si haguera estat al revés, segurament els càntics hagueren sigut semblants: hagueren esmentat el jugador aquell que espenta els gols del Madrid, o el president aquell que hauria d’estar imputat per no sé quines coses d’un Castor, o simplement hagueren afegit el malsonant “puta” a l’adjectiu “Real” i al nom “Madrid”. No dic que jo ho haguera cantat, com també hi havia madridistes de bé als quals no els calia tenir cap memòria per l’etern rival. Ara bé, mentre escoltava tota aquella fauna celebrar la segona lliga en nou anys -té mèrit, perquè des del 2012, és a dir, que fa els anys que té Shin Chan en l’anime que no alçava el trofeu de la Lliga-, a mi em va vindre una coseta al cap  i al cor, un xicotet deix de llum, potser per l’autoflagel·lació que m’estava provocant: em vaig sentir més orgullós que mai que l’avi Pipo i mon pare m’ensenyaren a ser del Barça. Us jure que mai no m’havia passat, aquest sentiment tan fort -no diria que el parell de cerveses,  tot i que l’alcohol ajuda a curar el dolor, hi influïren…- d’agraïment per haver-me ensenyat a ser d’un més que un club. I, de sobte, em vaig transportar a les nits de dissabte i les vesprades de diumenge, m’auelo transistor en mà i cara a la televisió en la seua butaca, mon pare assegut al costat dret del sofà i jo, enmig dels dos. O als dimarts i dimecres de Lliga de Campions. Fum de caliquenyo i de cigarret, de l’un i de l’altre, mentre m’auela celebrava algun gol -potser només quan ho feia jo-, i ma mare ens intentava burxar per tots els costats. Té daixonses que fóra una victòria del Madrid el que a mi em recordara tot allò, tots aquells inicis del ser del Barça, que ja havia començat a acostumar-se a guanyar algun títol important cada any. Però ho va fer: vaig entendre -o ho vaig recordar- que ser del Barça, com el càntic diu, és el millor que hi ha. I no només pel futbol, potser, sobretot, per tot allò que no és futbol. Directives -excepte Laporta, oh, gran Joan!- a part, encara m’emocione, com ho vaig fer divendres en la conferència del Puyal a la Universitat de València, amb el “Toca Stoichkov, para Bakero, pica Koeman, goooool!”, o amb el “¡Pizzi, Pizzi, Pizzi, Pizzi! ¡Che, qué bueno que viniste, qué bueno que llegaste! ¡Pizzi, Pizzi, Pizzi! ¡Sos macanudo!”, i això que no tinc consciència d’haver-los vist en directe. Però també se’m posa la pell de gallina (o la gallina de piel, com al mestre), amb aquella jugada de Ronaldinho que deixà per a la foto el Ramos, o el “I més, i més, i més i més, però molt més, i encara més, i més, i més i més” contra el Getafe, o els 2-6, 5-0, 0-4, o el Messi mostrant-los la samarreta a una parròquia que no s’ho creia. O el Sergi Roberto donant-nos esperances. O encara les llàgrimes que lluiten per no sortir quan em ve a la ment el Guardiola a la banqueta, com em vindran d’ací uns mesos quan es parle de Luis Enrique. O, o, o.

És cert que ahir vaig veure il·lusió -i confesse que hi vaig sentir una certa enveja- en les cares madridistes; allà en el fons, molt en el fons, en el fonsíssim, me n’alegre per Cris, que podria estar perfectament escrivint unes ratlles semblants a aquestes però de signe contrari. Crec que ja se n’havia oblidat, del que era celebrar un títol de trenta-huit partits, i ja li (els) tocava. Se’ls en dóna l’enhorabona, i en pau! Ara només ens queda emparar-nos en la màgia de Dani Alves, sobretot, sobretot, sobretot, per evitar que puga tornar a escriure una entrada de futbol, amb un cert punt de plorera, com em diran alguns.

Presentació del Llibre de Festes 2016 (i II)

(Vídeo de l’acte a Comarcal Televisió)

Bona nit a totes i tots!

“Corregir i augmentar: això és la cultura”, deia Joan Fuster influenciat per Josep Pla. Per als dos escriptors de les nostres lletres, la cultura era “acumulació” i “millora” –una “millora” entesa com una aportació positiva al que ja hi ha. L’originalitat fusteriana i planiana rau, justament, en això: en el fet d’aportar alguna cosa nova a la tradició. Recordem la màxima bíblica del no hi ha res de nou sota el sol. Aquest ha estat el nostre objectiu a l’hora de coordinar el llibre que el lector tindrà entre mans; a la tradició, hi hem afegit –i n’hem llevat– alguns aspectes.

28605569695_a99fc8bf36_o

Per exemple, la portada, obra de Ceferino González Cespón, va ser el I Premi del Cartell Anunciador de les Festes de 2016. Nosaltres, doncs, vam decidir aprofitar-lo per a la portada a causa de la temàtica i del bon saber fer. Ara bé, una de les innovacions és el subapartat “Diàspora olleriana (I) i (II)”, dins de la secció Història, costums i gent. Vam creure que calia donar-hi veu a una part –representativa, perquè el llibre té unes coordenades espacials molt concretes– dels ollerians que han hagut de marxar: uns al Principat i altres a Alemanya. Alguns d’aquests són o han sigut festers en algun moment de les seues vides, i ara, per raons laborals, viuen lluny del seu punt de partida. Ells també són l’Olleria; són els que ens situen en el mapa fora de les fronteres estrictament locals.

I parlant de ser de l’Olleria, una secció que vam trobar interessant d’afegir-hi és la titulada Som poble. Aquesta secció, que a la seua manera substitueix l’antic Noticiari local, és una píndola d’autoestima per als ollerians. En uns moments en què encara ressonen certs menyspreus mediàtics, hem volgut destacar les activitats de certes persones que ens han situat en diferents indrets o àmbits del món. Esperem que aquesta secció vaja augmentat amb el pas del temps, perquè serà senyal de prosperitat, de creixement, i, sobretot, d’orgull.

Igualment, hem introduït una altra secció: Uns se’n van, altres hi vénen. És una secció de transició –per dir-ho d’alguna manera– entre els càrrecs de 2015 i els nous de 2016. També és una manera que els primers no caiguen en l’oblit d’un any per a l’altre. Ara, però, hem volgut arreplegar-ne opinions, sensacions, experiències. I ho hem volgut fer més enllà del paper: amb entrevistes, fantàsticament fetes i editades per Anaïs Penalba, d’Elles Audiovisual, que es podran veure amb el sistema de codi QR que tenen la majoria de telèfons mòbils actuals. El lector, ací, només en tindrà un menudíssim tast.

28527233181_33bb9363ff_o

No cal dir que tot això mai no ho haguérem pogut fer sols; en aquest camí, hem tingut el suport de moltíssima gent, com els col·laboradors literaris i les associacions. Però també dels festers i les festeres i de les reines (i de les mares i dels pares que ho fan possible). I de les filaes, i de la Junta Central de Festes de Moros i Cristians. I dels festers i festeres de Loreto de l’any passat i d’enguany. I dels fotògrafs, del Col·lectiu l’Olla, o de les persones que ens han ajudat –desinteressadament– a posar il·lustracions al llibre. Per cert, durant el període de festes, hi haurà un “comboi ollerià” a Twitter, Facebook i Instragram perquè es pugen fotografies dels diferents actes, les millors de les quals apareixeran en el llibre de l’any que ve. I de Blauverd impressors S.L., que ha sabut fer una maquetació i un disseny actuals, contemporanis, adaptats als nous temps. Ha realitzat un llibre fresc, llegible, trencador.

Evidentment, tampoc no ho haguérem pogut portar a terme sense l’aposta de Julià Engo i tota la regidoria de Festes, sense la confiança absoluta de la qual –que agraïm de tot cor–, no ens hauríem pogut acarar, un dia, a aquest gran repte. I, per extensió, tot l’Ajuntament de l’Olleria, tant els regidors com la resta dels treballadors, que, en tot moment, hi han estat involucrats i ens n’han facilitat l’aventura amb tot el que tenien a l’abast.

fiestas

Unes mencions especials, potser, foren per a Manolo Mompó i Vicent Albiñana per la recepció de materials; per a Víctor Albiñana per l’assessorament amb les imatges; i, sobretot, per a Miguel Ángel Martínez, que ens ha fet de Virgili i ens ha acompanyat des del primer dia en aquest procés. Per últim, evidentment, voldríem destacar els ànims dels pares i Cris, que ens ha encoratjat en els moments de més desesperança, quan semblava que les coses es torcien. Moltíssimes, moltíssimes gràcies a tots.

La nostra idea ha estat fer un llibre adaptat a l’actualitat, que se n’eixira una mica dels cànons del paper i, potser, de l’esquema d’altres anys, però sempre mantenint-ne l’essència. El que tenen a les mans és el producte de mesos de treball, d’arreplega de material i documentació, de correccions, de buscar una foto ací, una imatge allà, d’intentar que tot quadre més o menys bé. Sabem que no agradarà a tot el món; això seria una tasca impossible. Tanmateix, tanquem aquestes línies esperant que, com a mínim, si hi ha crítiques, que siguen per a millorar els pròxims llibres de festes que hi vinguen darrere. De fet, al final del Llibre trobaran un correu on poden fer-nos-en suggeriments. L’originalitat de què parlàvem adés era això: “acumular”, “deixar-hi el nostre granet d’arena” per als que hi vindran després. Els desitgem que passen unes magnífiques festes.

28527242611_4873429fca_o

Fotografies: Ajuntament de l’Olleria i Víctor Medina (Portal de l’Olleria).

Presentació del Llibre de Festes 2016 (I)

D’ací unes hores, més concretament a partir de les 22.30 h, si res d’última hora no ho impedeix, presentarem el Llibre de Festes de 2016, en què hem estat treballant des de finals de gener. Han sigut mesos de recollida de material, de correcció lingüística i estilística, de preguntar a uns i a altres, i tot això s’ha materialitzat en un llibre de vora 400 pàgines. Hui ens tocarà fer un parlament -que penjarem ací demà o diumenge- i agrairem el temps dedicat a tots els que es mereixen el nostre reconeixement, aquells sense els quals res no haguera estat possible. Ara, però, fem l’última revisió del text, aclarim la veu, relaxem-nos, preguem perquè el mal de panxa de la nit passada no hi acudisca, i donem pas, a falta de menys d’un mes, als inicis de les Festes Patronals i de Moros i Cristians de 2016.

“‘Corregir i augmentar: això és la cultura’, deia Joan Fuster influenciat per Josep Pla”…

13731896_1140395016022052_8142986961681744305_o

Els feixistopredicadors Eduardo Inda i Paco Marhuenda

Seguisc buscant alguna paraula per a dedicar-los, a Inda i Marhuenda, però no m’ix cap que no fregue l’insult, o res de pitjor. Els habitants de “la Ollera” som “cavernícolas”. Com a curiositat, fixeu-vos qui està al costat dels dos feixistopredicadors -i al costat de qui estan ells, és clar-, i qui no. Amb la connivència, una vegada més, del presentador. I el silenci imperant de certs sectors, que són els que ho han provocat. Els valencians sempre som insultats; això d’ahir és només una concreció més. També Guti va dir “paletos” als de Vila-real. Però no passa res, “por el bien de la nación, por la unidad, mantengámonos callados”. I penses alguna cosa a dir, i qualsevol pensament et faria tancar aquest compte o, pitjor, es convertiria en una visita judicial. No defensaré el meu poble; és el meu, no seria objectiu i, com deia aquell poeta àrab, “ser la pàtria d’un infant obliga a estimar-la sempre”. Espere que la societat valenciana -i l’olleriana- acabe de despertar i s’adone que per a ponent només som ciutadans de tercera. L’opinió d’Inda i Marhuenda és la del centralisme més ranci. I ja no és qüestió d’educació o tolerància: en les seues ments només descriuen, no insulten. El problema és que en el meu cap també descric, i ells ho considerarien terrorisme.