Fent-ne balanç: I’m coming up only to show you’re wrong… (II)

No, no tenies raó: la bona gent existeix. I n’has (re)descoberta molta, aquest 2018. Has deixat de veure amb uns ulls que no eren els teus ulls i has començat a mirar més enllà, a parar -més- atenció a la vida de les persones que t’envolten en el dia a dia. I n’has aprés un munt; has trobat part de les famoses respostes que tant anhelaves amb els testimonis d’altres veus. Som personatges trencats, bocins d’experiències pretèrites que volen tornar a sedimentar i busquen enfortir-se. Tots. Tots estem fets i refets de miquetes. Tots tenim una història -o unes històries- al darrere que ens han portat a ser com són; només bastava canviar-ne la perspectiva i modificar-ne els referents. Quan deixes de mirar per un telescopi i poses la mirada en el calidoscopi, és quan te n’adones. El mirall trencat et mostra infinites visions de la realitat.

Has conegut moltes cares; fins i tot, les d’alguna gent que havies tingut al costat. I has entés que el món no n’era l’enemic -o que no n’era el principal enemic. Has rigut i han rigut; has plorat i han plorat; has abraçat i t’han abraçat; has besat i t’han besat; has estimat i t’han estimat; t’has enamorat de les petiteses de la vida. Has començat a apreciar les pressions i, sobretot, les tranquil·litats; els matins de dilluns i les vesprades de diumenge. Unes entrades per a veure La vida moderna amb qui et pots sentir tu mateix, lliure i desacomplexat, sense temor a judicis maliciosos. Una cervesa mentre esperem els avisos d’un castell de focs artificials. Un punt de llibre manual ple de significats que et deixa mut, a tu, que no calles ni a tirs. Un passeig per la València nocturna emulant molts segles després l’entrada de Jaume I. Un banquet al passeig marítim d’alguna platja alacantina, mentre la brisa d’un estiu encara no arribat et recorda que les jaquetes existeixen. Uns whatsapps de dissabte a la nit amb àudios rememorant les frases dels vídeos que heu vist al llarg de la setmana, mentre reflexiones humorísticament sobre l’olor que deuen fer els núvols. Uns acudits simples que obliguen o a voler-nos i unir-s’hi, o a odiar-nos amb cara de fàstic i esbufecs. Un comiat de quinze minuts abans que s’agafe un vol que us allunyarà uns mesos. Un dinar rere altre a les quatre de la vesprada mentre els llums del bar ens indiquen que hem de marxar. Un sofà de confidències lleidetanes amb el record de les aventures d’una nit als pubs de Bucarest. Unes caminates pels afores del poble, d’un extrem a un altre, mentre omplim els minuts de dotoreigs. Un vi amb sopars, ja siga una torrada, un xinés o una tapa, com una cervesa amb una conversa, maleint la vida mentre la gaudim, dient a tot -per la sonoritat de la ‘j’ castellana- que “ojalá”. Una nit de setembre en el capó del cotxe, baix de casa, mentre l’última cosa que importa és el fred que et recorda -de nou- que les jaquetes existeixen i comencem a veure amanéixer. Un sopar a Gandia escorcollant uns dubtosos gusts musicals, mentre els espaguetis i la pizza es gelen. Una pose amb la cara tapada, mentre tractem d’endevinar quanta gent que coneixem entrarà a aquell restaurant pseudonord-americà. Uns somriures fets fotografia mentre, de fons, Cervantes obliga el Quixot a saludar també a càmera. Un Google Maps que ens fa perdre’ns mentre pretenem arribar al Congreso de los Diputados, pas previ per acabar en el Prado analitzant els Rembrandts i Goyas o buscant-nos en el Jardí de les Delícies. Un arròs amb pollastre que ens alimenta mentre a fora plou, i crees el record d’una bonica vesprada de diumenge, tal com fa molts i molts anys havies imaginat que podria ser una bonica vesprada de diumenge amb pluja. Un pis nou a Benimaclet on passes de ser-ne l’ensenyant a ser-ne l’aprenent, mentre t’injecten energia renovada cada vesprada-nit quan hi arribes. Uns viatges a València que s’eternitzen per culpa dels guals que t’impedeixen aparcar, però que tenen el valor de fer-te sentir viu amb les històries dels primers amors dels altres. Uns. Una. Unes. Un.

Els periòdics esportius, quan un futbolista arriba, de sobte, a l’elit, sempre escriuen el mateix titular a l’hora de començar la seua segona temporada: “Hi ha arribat, però ara veurem si és capaç de mantenir-s’hi”. Bé, o un de semblant, però tant se val. Tu, alterant una mica la frase, podries escriure: “Tota aquesta bona gent hi ha arribat, però veurem si eres capaç de mantenir-la-hi”. És el que desitges i és el que pretens aconseguir; de part dels bons, que cantava l’alcoià, fins a la mort. Per això, i a pesar que en tot moment estaràs preparat per a un funeral -perquè la vida és la que és i és com és, i ai!, l’adverbi sempre implica molt de temps, i etcètera-, només pots acabar aquesta entrada d’una manera lacònica, amb una paraula molt simple, però carregada d’un alt valor simbòlic i que, sovint, no sempre és pronunciada les vegades que caldria. Una paraula: la paraula. Gràcies.

Tot caminant per la Via dei Fori Imperiali

En un dels miradors que hi ha entre el Foro di Cesare i el Tempio di Venere Genitrice, et treus la jaqueta, et recolzes sobre la barana, alces la cama esquerra, acluques mínimament els ulls i somrius, insinuant. Domines l’espai escènic; et sents, justament, i davant les runes antigues, l’emperadriu. Si fora un dels presentadors dels reality shows i tu fores l’inici d’un joguet trencat, et diria que la càmera t’estima, que la càmera t’adora, que. Però espere que no acabes en cap plató televisiu; no tindries per què acabar així, és clar, això només és un comentari del narrador.

L’home disfressat de papa Joan Pau II no ha pogut evitar girar-se per veure’t; l’home disfressat de monge budista flotant ha fet el mateix mentre li deia a una altra xica que no el gravara. Fins i tot la rata que corria com si fugira d’un gat inexistent s’ha detingut. La verdor dels teus ulls ens n’ha fet captius; em fa vergonya mirar-te tan fixament, perquè podria provocar equívocs difícils d’explicar en una llengua que no conec. Però si jo fora l’aparell fotogràfic, també t’estimaria, també t’adoraria, també; no ho sóc i, per tant, ni t’estime, ni t’adore, ni, però ja ens entenem.

Ara et poses un capell de llana amb una bola a la punta -el toc prenadalenc- i situes els dos colzes a la barana, i, de nou, l’objectiu et capta. En arribar a l’hotel, el teu amic, el teu company, la teua parella, el teu germà, el teu cosí, el fotògraf-personal-que-has-contractat, qui siga, t’ensenyarà les fotografies i triaràs les que més t’agraden. Potser, la tercera seria bona per a Instagram, i aquella del capell, com a missatge de felicitació per al 25 de desembre. Però, per a això, encara queden uns quants indrets a visitar i un parell de bateries que canviar.

Nosaltres reprenem el camí, i ens aturem, més endavant, per llegir una inscripció en llatí. Ens avanceu i sant tornem-hi amb el ritual; ara, a més, sembla que tu faces de fotògrafa i el teu amic, el teu company, la teua parella, el teu germà, el teu cosí, el fotògraf-personal-que-has-contractat, qui siga, de model. Reduirem, doncs, les etiquetes: el teu amic, el teu company, la teua parella, el teu germà, el teu cosí. Però, aquesta vegada, ja no ens pararem més fins que arribem al Panteó d’Agripa, i quedareu (com nosaltres, si algú ens ha tingut en compte en algun moment) en l’oblit, com unes persones més que pul·lulen per la Via dei Fori Imperiali; com uns figurants més d’aquest teatre que interpretem entre tots; com unes formes més que, tot i confondre’s en el paisatge, si no hi haguéreu aparegut, ningú no us trobaria a faltar; com.

Aquests dos -la model d’ulls verds que esperem que mai no esdevinga joguet trencat i el seu amic, el seu company, la seua parella, el seu germà, el seu cosí- podríem haver estat tu i jo. Però, afortunadament, ni tu existeixes, ni jo sóc jo -i hauria de posar-li les cometes a un dels dos “jo”, però no sabria dir a quin-, i mai no ens trobarem, malgrat que tots els camins hi porten, a Roma.

Un combat de boxa qualsevol

En pujar al ring, el boxejador ja sap que acabarà tirant la tovallola. Però és l’emoció del combat, el que l’hi ha fet pujar. Per a no dir mentides, quan s’ha situat al costat del quadrilàter que li pertocava, se sentia Muhammad Ali, Sugar Ray o Julio César Chávez. S’ha imaginat el púgil més fort de l’univers, capaç de derrotar els tres noms que acabem d’esmentar. Ara, davant l’adversari, però, s’ha empetitit; no té ni la tàctica ni la tècnica adequades per, ja no véncer per K.O., sinó ni tan sols aguantar-li les deu o dotze rondes. Potser, al capdavall, només n’és un espàrring amb ínfules d’estrella. Potser no; ho és. I, en aquest moment, es pregunta per què collons va acceptar el combat: per veure-li la cara al rival?, per l’adrenalina del moment?, per la dificultat de l’esdeveniment?, per comprovar que era possible guanyar? Mira el públic; un sector reduït coreja càntics d’ànim: “Vinga, À.! Tu pots!”; “Tot és qüestió del primer colp; noqueja’l!”; “Elimina el teu rival!”. I, entre totes les cares, hi ha la de Jean-Luc Godard. S’hi fixa, el nostre lluitador, en el seu rostre, ocult sota unes ulleres de sol. Els darrers mesos -molt preparatoris- n’han conversat i n’han tractat l’aspecte psicològic; segons el francés, no es tracta de ser més fort o més dèbil, si no d’estar convençut de fer-ho, de véncer el contrincant. Ja, però i si no guanye?, crec que li va dir l’À. Un combat és un combat, no et preocupes, tant se val, sentencia el director.

En pujar al ring, l’À. -humanitzem-lo-, ja sap que acabarà tirant la tovallola. Absent com estava en les seues cabòries, torna a buscar entre els espectadors Godard, que ja no hi és, i en pren la decisió. No entén per què és allí, davant de tots, i no espera ni que sone la campana: sense pensar en l’entrenador, agafa la tovallola i lamentant-se -ai, Jean-Luc, ai, Jean-Luc, vull entendre-ho però no puc-, es disposa a llançar-la. L’agafa, fa un moviment d’arrere a avant i el temps s’atura: el rival fa cara d’o; l’àrbitre fa cara d’o; el públic fa cara d’o; l’entrenador, mentre es tira les mans al cap, fa cara d’o. La tela toca terra; el gran boxador que havia de ser, el gran pugilista que els havia de derrotar a tots, acaba d’abandonar. I tot són flaixos, i més flaixos, i més flaixos. Els telenotícies vint-i-quatre hores faran que el món sencer sàpia que existeix, i ensenyaran com es llevarà els guants i li estrenyerà la mà, al rival, a mode d’enhorabona, o d’ho sent, o de què podem saber nosaltres si no estem en la seua ment.

En pujar al ring, l’À. ja sabia que acabaria tirant la tovallola. Mentre s’unta una torrada amb melmelada, llig la premsa: moltes portades mostraran la cara d’o de tots i l’inici de somriure resignat en la seua cara en el moment de llançar el drap. Hi pegarà el primer mos, i anirà menjant-se, a poc a poc, el tros de pa. Sospirarà profundament, però això no li impedirà d’assaborir el café. Pensarà que, com que la boxa no és el seu fort, potser es podria disfressar de gos a les festes infantils, no?

Motius inconscients

M’he despertat cercant-te en la nit. Per què? Dormíem sota el mateix sostre, però només compartíem el llit; cadascú fugia, en direccions oposades, cap a altres indrets on no ens poguérem trobar, i cada vegada estàvem més lluny. Entre les nostres esquenes s’havia format un riu glaciar, insalvable. Hauria estat ben senzill formar un pont entrellaçant els dits, però cap dels dos volia creuar a l’altra banda. I el riu anava eixamplant-se, i feia baixar les temperatures, i teníem fred. Però el fred era la millor de les opcions; i nevava, i deixàvem que nevara, i no ens cobríem. I la roba anava desapareixent, s’anava esborrant o es confonia amb la nostra pell. Amb la teua i amb la meua; el possessiu també s’havia individualitzat. Els cossos nus començaven a congelar-se; en algun moment, en girar el cap, veia com una capa de gel ja et cobria l’espina dorsal, i t’arrupies. I jo m’arrupia, és clar, i els músculs se’m contreien, i sé que notaves el repigueig de les dents, l’estremiment de la mandíbula, el catacrac d’una làmina de gel, perquè jo també ho notava en tu. I llançàvem l’últim alé, cada vegada més a prop de la nova zona on desitjàvem instaurar-nos. I el llit es negava d’aigua, i es cobria de granís, i una allau de neu ens soterrava, i.

Crec que m’he despertat cercant-te en la nit. O potser no? Ha estat curiós: m’he girat, he col·locat el braç esquerre sobre el coixí i no t’he notat. (No ho podia fer, evidentment; això no és un conte de Pere Calders, i no creixen arbres a mitjan menjador, ni passegem rastells com si foren gossos, ni apareixen persones del no-res. I encara sort.) Però tota la zona lliure -emprar l’adjectiu “desocupada” implicaria altres connotacions- era càlida. I, després de sospirar, he somrigut. No hi havia riu, ni gel, ni neu. (No n’hi podia haver, si atenem les lleis de la raó; això no és un conte del barceloní, redéu!) Però, quan anava a acomodar l’altra galta al coixí, m’he adonat que la ment, en realitat, m’havia despertat alertada per un altre motiu: el bany em requeria. Després, m’he tapat ben tapat, i he seguit en… en… per on érem?

L’esketamina

Et criden: “M., baixa!”. Però no els escoltes, absorta com estàs davant d’un article que intenta demostrar els possibles beneficis de l’esketamina. Els que t’han acompanyat aquesta setmana saben la poca il·lusió que et generava passar part d’aquest dissabte entre estudis i anàlisis farmacològics mentre els teus companys gaudeixen de la natura i de l’aire lliure i del sol i de les converses sobre l’inici de curs i el final d’un estiu que ha estat ben carregat d’anècdotes i d’experiències i de. No obstant això, a mesura que passes les pàgines i desgastes un caramel de menta, t’hi vas capficant, fins al punt que ja no t’importa la postura que ocupes al llit. L’esketamina és un fàrmac que actua com antagonista del receptor NMDA del glutamat i, per tant, actua sobre la transmissió glutaminèrgica, la qual està implicada en la depressió. “Vols fer el favor de baixar ja!”. Alces el cap, et desfàs la cua del cabell, et traus les ulleres, t’acostes a la finestra, recolzes el colze sobre un altre caramel que et deixarà marca en la pell durant els pròxims minuts, i mires cap avall: el J. i la R. obrin els braços en senyal de pregària. “No tarde”, els dius, amb tan poca consistència que ni el més crèdul s’ho empassaria. Ells, evidentment, tampoc no t’han cregut, i fan una lleu ganyota de resignació que tu ja no veus. Tornes al llit, però, i repeteixes, a la inversa, el ritual: et replegues els cabells, et poses de nou les ulleres, t’hi acomodes i sant tornem-hi. Amb aquest fàrmac via intranasal s’estan fent estudis per tal de provar si. Sense apartar els ulls del paper, t’acaricies, amb la mà esquerra i a mode d’abric momentani, el braç dret: les vesprades, en aquesta part de la muntanya, ja han començat a avisar de la vinguda d’una tardor que et transportarà a altres temps i espais, i que, potser, ens permeta conéixer-nos. Però això, ara per ara, tu no ho saps; principalment, perquè tota aquesta escena està contagiada de ficció i només existeix en el cap de qui enllaça les frases. Aquells pacients diagnosticats de depressió major i resistents a dos o més antidepressius que es troben en el mercat actual respondrien bé davant d’aquest fàrmac. I escoltes crits, rialles, insults amicals, baix, però segueixes a la teua. Tot i els anys de facultat, no eres excessivament amant de la química com a mètode curatiu en aquells casos que presenten alternatives, diguem-ne, “naturals”; fins i tot, en certes ocasions, t’hi has mostrat ben escèptica. I s’ha observat que sí; que, tot i tenir un percentatge menut d’efectes adversos, l’esketamina sí que és útil en el tractament dels trastorns de depressió resistents. La P., a qui tu no sentiràs fins que el clic de la càmera la delate, ha pujat les escales i s’hi ha rabejat. Sols en el moment just en què l’aparell ha emés el so, t’has girat i has vist la teua amiga somrient, mig entremaliada, mig resignada perquè fa una hora i vint-i-dos minuts que t’estan cridant. S’hi ha acostat, s’ha assegut damunt del cobertor verd, t’ha posat la mà lliure de la càmera al muscle i t’ha preguntat com ho duies. Si foren altres veus, li hauries respost amb el teu monosil·labisme defensiu i protector, però no: li has comentat que l’article et resultava ben interessant, que parlava de l’esketamina, un fàrmac que, etcètera. Ha posat cara d’encuriosida, t’ha acariciat el braç que adés t’havies abrigat amb el teu palmell i, tot seguit, t’ha desplegat afectuosament la mànega, que tenies una mica pujada per a l’airet que hi començava a córrer. Li has promés que, de veritat, creu-me, ja hi abaixaves. Ella simplement t’ha somrigut i t’ha deixat, de nou, en conjuminació amb l’article. L’esketamina actua gairebé com a adjuvant. Malgrat que encara està en estudi i que caldrà seguir fent assaigs clínics de fase III amb una grandària mostral major per tal de corroborar els resultats obtinguts i per tal d’afirmar que és signficatiu, s’ha demostrat que té efectes beneficiosos en aquells pacients que no han respost a altres antidepressius durant el tractament. I deixes el llapis amb què has subratllat allò més interessant, et pegues la volta i et gites cara cap amunt, et traus novament les ulleres, observes el sostre per descansar la mirada de tantes lletres i sospires. Uns segons després, saltes del llit, et calces les esportives i baixes per reunir-te amb els teus companys. La P., abans de sopar, et mostra la foto que t’ha fet: somrius i li etzibes que l’esborre, i que, si vol, ja us en fareu una juntes i que. Però la P. no et fa cas; saps que, a la inversa, tu tampoc no li’n faries. En realitat, tampoc no vols que l’esborre, però no sabies què dir-li: la foto és ben interessant i és testimoni d’un ací i un ara que esdevindrà, junt amb les moltíssimes altres que encara et faràs i us fareu aquella mateixa nit, pretèrit de seguida. I intueixes que, en el fons, quan en el futur l’observes, tu també t’hi rabejaràs, mirant-te i, sobretot, recordant que aquella vesprada d’un dissabte de setembre, mentre ànimes que estimes i que t’estimen t’esperaven per planificar el curs tots plegats, tu llegies sobre un fàrmac que encara estava en les beceroles i que tenia la missió de combatre la depressió. El més curiós és que, aleshores -de fet, això només ocorrerà amb el pas del temps-, no te n’has adonat, però has estat, i heu estat, produint el millor i més ben preat antidepressiu.