Calidoscopi (La immensitat, I)

La realitat, la realitat. Res no és el que, en un primer moment, o a primera vista, sembla. O, si més no, no hi tenen cabuda els absoluts: un costat i l’altre són només peces complementàries, fragments que poden tenir punts en comú, però que no són iguals. Tu tens la teua realitat i jo en tinc la meua. I ell, la seua, i etcètera. La combinació aportaria conjunts increïbles que esdevindrien, però, una altra realitat naixent, que, en cap cas, ha de ser la mateixa que es crearia per una altra unió de realitats. Quantes realitats caben en un calidoscopi?

Damunt l’escenari, l’actor, que porta llegit i estudiat el seu paper, només en coneix el de la resta parcialment; a més, sovint, ho sap pels comentaris que algú del públic li etziba. Però els espectadors, per més interpretacions que hagen realitzat al llarg de la peça, tampoc no acaben de capir què ocorre. És la suma dels arguments allò que dona sentit a l’obra. I, al fons a l’esquerra, un xiquet mira per un calidoscopi.

Encara hui algú s’atreviria a pensar que el contrari de blanc és negre? Potser sí: en un moment de baixó, de debilitat o de ves a saber què, la ment humana ens contraposa aquests dos colors, com si no hi haguera gammes àmplies a la paleta, com si no estiguérem farts de veure l’arc de Sant Martí. L’anàlisi racional, tanmateix, hauria de ser suficient per fer caure aquest pseudoparadigma cromàtic. L’anàlisi racional, o una simple mirada a través del calidoscopi que aquella xiqueta sosté amb la mà esquerra.

La solució de Clementine i Joel, després de l’enèsima discussió, és la més fàcil: si la realitat és massa complexa per copsar-la, per pair-la, millor oblidar-la. I un costat es trenca; una finestra del teatre es trenca; el pinzell es trenca: però n’hi resta, i n’hi restarà, sempre un pòsit. Tot això, pensa el narrador, es podrà observar a través del calidoscopi? Al capdavall, és una altra realitat -no cercada, però a la qual hom s’haurà d’acostumar. De nou.

“Nubes que antes

parecían siempre negras,

ahora son caleidoscopios

en el centro de un volcán…”

 

Un combat de boxa qualsevol

En pujar al ring, el boxejador ja sap que acabarà tirant la tovallola. Però és l’emoció del combat, el que l’hi ha fet pujar. Per a no dir mentides, quan s’ha situat al costat del quadrilàter que li pertocava, se sentia Muhammad Ali, Sugar Ray o Julio César Chávez. S’ha imaginat el púgil més fort de l’univers, capaç de derrotar els tres noms que acabem d’esmentar. Ara, davant l’adversari, però, s’ha empetitit; no té ni la tàctica ni la tècnica adequades per, ja no véncer per K.O., sinó ni tan sols aguantar-li les deu o dotze rondes. Potser, al capdavall, només n’és un espàrring amb ínfules d’estrella. Potser no; ho és. I, en aquest moment, es pregunta per què collons va acceptar el combat: per veure-li la cara al rival?, per l’adrenalina del moment?, per la dificultat de l’esdeveniment?, per comprovar que era possible guanyar? Mira el públic; un sector reduït coreja càntics d’ànim: “Vinga, À.! Tu pots!”; “Tot és qüestió del primer colp; noqueja’l!”; “Elimina el teu rival!”. I, entre totes les cares, hi ha la de Jean-Luc Godard. S’hi fixa, el nostre lluitador, en el seu rostre, ocult sota unes ulleres de sol. Els darrers mesos -molt preparatoris- n’han conversat i n’han tractat l’aspecte psicològic; segons el francés, no es tracta de ser més fort o més dèbil, si no d’estar convençut de fer-ho, de véncer el contrincant. Ja, però i si no guanye?, crec que li va dir l’À. Un combat és un combat, no et preocupes, tant se val, sentencia el director.

En pujar al ring, l’À. -humanitzem-lo-, ja sap que acabarà tirant la tovallola. Absent com estava en les seues cabòries, torna a buscar entre els espectadors Godard, que ja no hi és, i en pren la decisió. No entén per què és allí, davant de tots, i no espera ni que sone la campana: sense pensar en l’entrenador, agafa la tovallola i lamentant-se -ai, Jean-Luc, ai, Jean-Luc, vull entendre-ho però no puc-, es disposa a llançar-la. L’agafa, fa un moviment d’arrere a avant i el temps s’atura: el rival fa cara d’o; l’àrbitre fa cara d’o; el públic fa cara d’o; l’entrenador, mentre es tira les mans al cap, fa cara d’o. La tela toca terra; el gran boxador que havia de ser, el gran pugilista que els havia de derrotar a tots, acaba d’abandonar. I tot són flaixos, i més flaixos, i més flaixos. Els telenotícies vint-i-quatre hores faran que el món sencer sàpia que existeix, i ensenyaran com es llevarà els guants i li estrenyerà la mà, al rival, a mode d’enhorabona, o d’ho sent, o de què podem saber nosaltres si no estem en la seua ment.

En pujar al ring, l’À. ja sabia que acabaria tirant la tovallola. Mentre s’unta una torrada amb melmelada, llig la premsa: moltes portades mostraran la cara d’o de tots i l’inici de somriure resignat en la seua cara en el moment de llançar el drap. Hi pegarà el primer mos, i anirà menjant-se, a poc a poc, el tros de pa. Sospirarà profundament, però això no li impedirà d’assaborir el café. Pensarà que, com que la boxa no és el seu fort, potser es podria disfressar de gos a les festes infantils, no?

L’esketamina

Et criden: “M., baixa!”. Però no els escoltes, absorta com estàs davant d’un article que intenta demostrar els possibles beneficis de l’esketamina. Els que t’han acompanyat aquesta setmana saben la poca il·lusió que et generava passar part d’aquest dissabte entre estudis i anàlisis farmacològics mentre els teus companys gaudeixen de la natura i de l’aire lliure i del sol i de les converses sobre l’inici de curs i el final d’un estiu que ha estat ben carregat d’anècdotes i d’experiències i de. No obstant això, a mesura que passes les pàgines i desgastes un caramel de menta, t’hi vas capficant, fins al punt que ja no t’importa la postura que ocupes al llit. L’esketamina és un fàrmac que actua com antagonista del receptor NMDA del glutamat i, per tant, actua sobre la transmissió glutaminèrgica, la qual està implicada en la depressió. “Vols fer el favor de baixar ja!”. Alces el cap, et desfàs la cua del cabell, et traus les ulleres, t’acostes a la finestra, recolzes el colze sobre un altre caramel que et deixarà marca en la pell durant els pròxims minuts, i mires cap avall: el J. i la R. obrin els braços en senyal de pregària. “No tarde”, els dius, amb tan poca consistència que ni el més crèdul s’ho empassaria. Ells, evidentment, tampoc no t’han cregut, i fan una lleu ganyota de resignació que tu ja no veus. Tornes al llit, però, i repeteixes, a la inversa, el ritual: et replegues els cabells, et poses de nou les ulleres, t’hi acomodes i sant tornem-hi. Amb aquest fàrmac via intranasal s’estan fent estudis per tal de provar si. Sense apartar els ulls del paper, t’acaricies, amb la mà esquerra i a mode d’abric momentani, el braç dret: les vesprades, en aquesta part de la muntanya, ja han començat a avisar de la vinguda d’una tardor que et transportarà a altres temps i espais, i que, potser, ens permeta conéixer-nos. Però això, ara per ara, tu no ho saps; principalment, perquè tota aquesta escena està contagiada de ficció i només existeix en el cap de qui enllaça les frases. Aquells pacients diagnosticats de depressió major i resistents a dos o més antidepressius que es troben en el mercat actual respondrien bé davant d’aquest fàrmac. I escoltes crits, rialles, insults amicals, baix, però segueixes a la teua. Tot i els anys de facultat, no eres excessivament amant de la química com a mètode curatiu en aquells casos que presenten alternatives, diguem-ne, “naturals”; fins i tot, en certes ocasions, t’hi has mostrat ben escèptica. I s’ha observat que sí; que, tot i tenir un percentatge menut d’efectes adversos, l’esketamina sí que és útil en el tractament dels trastorns de depressió resistents. La P., a qui tu no sentiràs fins que el clic de la càmera la delate, ha pujat les escales i s’hi ha rabejat. Sols en el moment just en què l’aparell ha emés el so, t’has girat i has vist la teua amiga somrient, mig entremaliada, mig resignada perquè fa una hora i vint-i-dos minuts que t’estan cridant. S’hi ha acostat, s’ha assegut damunt del cobertor verd, t’ha posat la mà lliure de la càmera al muscle i t’ha preguntat com ho duies. Si foren altres veus, li hauries respost amb el teu monosil·labisme defensiu i protector, però no: li has comentat que l’article et resultava ben interessant, que parlava de l’esketamina, un fàrmac que, etcètera. Ha posat cara d’encuriosida, t’ha acariciat el braç que adés t’havies abrigat amb el teu palmell i, tot seguit, t’ha desplegat afectuosament la mànega, que tenies una mica pujada per a l’airet que hi començava a córrer. Li has promés que, de veritat, creu-me, ja hi abaixaves. Ella simplement t’ha somrigut i t’ha deixat, de nou, en conjuminació amb l’article. L’esketamina actua gairebé com a adjuvant. Malgrat que encara està en estudi i que caldrà seguir fent assaigs clínics de fase III amb una grandària mostral major per tal de corroborar els resultats obtinguts i per tal d’afirmar que és signficatiu, s’ha demostrat que té efectes beneficiosos en aquells pacients que no han respost a altres antidepressius durant el tractament. I deixes el llapis amb què has subratllat allò més interessant, et pegues la volta i et gites cara cap amunt, et traus novament les ulleres, observes el sostre per descansar la mirada de tantes lletres i sospires. Uns segons després, saltes del llit, et calces les esportives i baixes per reunir-te amb els teus companys. La P., abans de sopar, et mostra la foto que t’ha fet: somrius i li etzibes que l’esborre, i que, si vol, ja us en fareu una juntes i que. Però la P. no et fa cas; saps que, a la inversa, tu tampoc no li’n faries. En realitat, tampoc no vols que l’esborre, però no sabies què dir-li: la foto és ben interessant i és testimoni d’un ací i un ara que esdevindrà, junt amb les moltíssimes altres que encara et faràs i us fareu aquella mateixa nit, pretèrit de seguida. I intueixes que, en el fons, quan en el futur l’observes, tu també t’hi rabejaràs, mirant-te i, sobretot, recordant que aquella vesprada d’un dissabte de setembre, mentre ànimes que estimes i que t’estimen t’esperaven per planificar el curs tots plegats, tu llegies sobre un fàrmac que encara estava en les beceroles i que tenia la missió de combatre la depressió. El més curiós és que, aleshores -de fet, això només ocorrerà amb el pas del temps-, no te n’has adonat, però has estat, i heu estat, produint el millor i més ben preat antidepressiu.

El pes buit de les paraules

M’agrada la pluja perquè m’ajuda a entendre’m; el món exterior i el món interior es fonen en un mateix món confús, caòtic, sibil·lític. És amb aquesta anarquia que trobem l’ordre. I en aquest ordre desordenat, cada dia ens afarten de paraules pomposes, plenes de promeses, de solemnitat. Ens les creiem; ens fan imaginar-nos els amos de l’univers, únics, exclusius. És el poder de les paraules -de la “paraula”-, que se n’entren per les orelles i, amb tota la cura possible, ens les acaricien tendrament, ens regalen el que volíem escoltar. Són paraules gairebé idèntiques a les que nosaltres ja hem llançat anteriorment, ara amb un viatge de tornada. Però recalque l’adverbi matisador: gairebé -gairebé!- idèntiques, almenys en aparença. Hui he agafat totes aquestes paraules que pul·lulaven per les orelles, on feien la seua feina, les n’he tretes curosament, les he ficades en un bol, encara que hi oposaven resistència, i he aguantat la respiració perquè volia veure quina n’era l’última voluntat. Tot seguit, les he deixades caure sobre un sedàs i, per a la meua sorpresa -o no-, tot el valor i el sentit s’ha quedat a la part de dalt; s’hi ha format una massa plena de sinceritat que no ha aconseguit passar la tela i situar-se sobre el plateret de la balança. A l’altre extrem d’aquesta, un bon grup d’hipocresia en mantenia l’equilibri. Al fons, potser per la pluja, potser vés a saber per què, el cristall d’una finestra s’ha trencat sorollosament.

Maleïda dolcesa

Reconeix que és de les poques voltes que ha sucumbit a la pressió social per tenir la barba massa poblada i desordenada. Davant de l’altre reflectit a l’espill, i com si fóra un ritual, s’unta la crema d’afaitar: amb la mà dreta es posa espuma en l’esquerra i després frega les mans; tot seguit, s’acaricia les galtes mentre posa boca de peix; passa a la barbeta i, mentre l’alça cap amunt, refrega més espuma. Ara mateix té mitja cara oculta rere el blanc espumós. I juga a fer ganyotes amb el company que té enfront, que li les torna alhora, però a la inversa. Llança besos, repeteix frases de pel·lícules, canta amb la maquineta com si fóra el micròfon. Pensa, però només durant un breu instant, momentàniament, sense calar-li al fons, com d’arrapa-i-fuig, que és lliure, que el que el mira el coneix de sobra i que no li cal fingir. Potser fingir no és la paraula adequada, perquè ell no és de fingir. Potser adaptar-se a certs convencionalismes? Sí, potser això. Però res, ho deixa córrer. El marc de l’espill li arriba a l’inici de les costelles, o on hi hauria d’haver les costelles, perquè fa alguns mesos que no se les troba. I si s’untara tot el cos d’espuma? Li caldria més d’un pot, però seria graciós. Tal vegada es faria una foto i la penjaria a les xarxes socials; segur que tindria molts m’agrada. Com aquella vegada que, aprofitant que pintava la paret, es va pintar tot ell. No, no té prou d’espuma per a tot el cos. Mira el gran dictador del segle XXI, que marca que li queden uns quinze minuts perquè hi arriben els convidats. Sempre amb presses; mai no n’aprendrà. Mulla les fulles de la maquineta en la basseta d’aigua que ha deixat sortir i comença pel coll, primer per sota de la nou, després pels costats i, amb tota l’atenció del món -aguanta la respiració durant uns segons, voldria aguantar també els batecs del cor-, hi passa la fulla per damunt. No s’ha tallat, torna a respirar i segueix per les galtes, primer per la dreta, després per l’esquerra. Té, però, molt de compte amb les patilles, que han de quedar simètriques. Quan acaba, va a buscar el postafaitat. L’obri, se’n tira, primer a la mà esquerra, que després frega amb la dreta, i s’acaricia la cara. No sap si és l’olor tan forta que desprén, però es mareja, fins al punt que troba la pila més alta i l’espill més amunt; ara només li permet veure’s fins als mugrons. Un principi de glopada li sura per la gola, però li tanca el pas exterior. Es pega quatre colpets a les galtes mentre posa la boca en forma de o, de manera que ressona. Ja està aviat; la dutxa el farà reviscolar, però no recorda que l’aixeta estiguera tan alta. Res: aigua freda i avant. S’ensabona, obri l’aixeta i ja està a punt. Però, en eixir-ne, s’adona que aquell no és el vàter on havia entrat; és el de cals pares, amb l’estufa de dues pantalles engegada. Es mira a l’espill i li costa adonar-se que no és ell. Bé, no és ell actualment, és ell fa, no ho sap, huit, deu, dotze anys? Sent la mare, que fa el sopar; sent l’avi, que veu un partit del Barça i es caga en tot allò cagable i en tot allò que no; sent l’àvia taral·lejar un tatara-tata-ta, tatara-tata-ta, i sent el pare que torna de la fàbrica. No era dissabte? L’altre li diu que no, però sembla igual d’estranyat que ell. Quan ix del vàter, els veu a tots, no ho sap, huit, deu, dotze anys més joves?, al voltant de la taula. Càguentot, mira que eres lent per a dutxar-te! Per què fas eixa cara de sorprés? I ell calla, seu, agafa un palet de cranc, se’l posa a la boca. Mentre maleeix haver fet cas a les veus que li comentaven que s’havia d’afaitar, no pot evitar que un lleu somriure li nasca. Amb la boca encara plena, s’alça i els abraça a tots, que li copien la cara de sorprés que ell tenia fa uns minuts. Beu una mica d’aigua.