Motius inconscients

M’he despertat cercant-te en la nit. Per què? Dormíem sota el mateix sostre, però només compartíem el llit; cadascú fugia, en direccions oposades, cap a altres indrets on no ens poguérem trobar, i cada vegada estàvem més lluny. Entre les nostres esquenes s’havia format un riu glaciar, insalvable. Hauria estat ben senzill formar un pont entrellaçant els dits, però cap dels dos volia creuar a l’altra banda. I el riu anava eixamplant-se, i feia baixar les temperatures, i teníem fred. Però el fred era la millor de les opcions; i nevava, i deixàvem que nevara, i no ens cobríem. I la roba anava desapareixent, s’anava esborrant o es confonia amb la nostra pell. Amb la teua i amb la meua; el possessiu també s’havia individualitzat. Els cossos nus començaven a congelar-se; en algun moment, en girar el cap, veia com una capa de gel ja et cobria l’espina dorsal, i t’arrupies. I jo m’arrupia, és clar, i els músculs se’m contreien, i sé que notaves el repigueig de les dents, l’estremiment de la mandíbula, el catacrac d’una làmina de gel, perquè jo també ho notava en tu. I llançàvem l’últim alé, cada vegada més a prop de la nova zona on desitjàvem instaurar-nos. I el llit es negava d’aigua, i es cobria de granís, i una allau de neu ens soterrava, i.

Crec que m’he despertat cercant-te en la nit. O potser no? Ha estat curiós: m’he girat, he col·locat el braç esquerre sobre el coixí i no t’he notat. (No ho podia fer, evidentment; això no és un conte de Pere Calders, i no creixen arbres a mitjan menjador, ni passegem rastells com si foren gossos, ni apareixen persones del no-res. I encara sort.) Però tota la zona lliure -emprar l’adjectiu “desocupada” implicaria altres connotacions- era càlida. I, després de sospirar, he somrigut. No hi havia riu, ni gel, ni neu. (No n’hi podia haver, si atenem les lleis de la raó; això no és un conte del barceloní, redéu!) Però, quan anava a acomodar l’altra galta al coixí, m’he adonat que la ment, en realitat, m’havia despertat alertada per un altre motiu: el bany em requeria. Després, m’he tapat ben tapat, i he seguit en… en… per on érem?

L’esketamina

Et criden: “M., baixa!”. Però no els escoltes, absorta com estàs davant d’un article que intenta demostrar els possibles beneficis de l’esketamina. Els que t’han acompanyat aquesta setmana saben la poca il·lusió que et generava passar part d’aquest dissabte entre estudis i anàlisis farmacològics mentre els teus companys gaudeixen de la natura i de l’aire lliure i del sol i de les converses sobre l’inici de curs i el final d’un estiu que ha estat ben carregat d’anècdotes i d’experiències i de. No obstant això, a mesura que passes les pàgines i desgastes un caramel de menta, t’hi vas capficant, fins al punt que ja no t’importa la postura que ocupes al llit. L’esketamina és un fàrmac que actua com antagonista del receptor NMDA del glutamat i, per tant, actua sobre la transmissió glutaminèrgica, la qual està implicada en la depressió. “Vols fer el favor de baixar ja!”. Alces el cap, et desfàs la cua del cabell, et traus les ulleres, t’acostes a la finestra, recolzes el colze sobre un altre caramel que et deixarà marca en la pell durant els pròxims minuts, i mires cap avall: el J. i la R. obrin els braços en senyal de pregària. “No tarde”, els dius, amb tan poca consistència que ni el més crèdul s’ho empassaria. Ells, evidentment, tampoc no t’han cregut, i fan una lleu ganyota de resignació que tu ja no veus. Tornes al llit, però, i repeteixes, a la inversa, el ritual: et replegues els cabells, et poses de nou les ulleres, t’hi acomodes i sant tornem-hi. Amb aquest fàrmac via intranasal s’estan fent estudis per tal de provar si. Sense apartar els ulls del paper, t’acaricies, amb la mà esquerra i a mode d’abric momentani, el braç dret: les vesprades, en aquesta part de la muntanya, ja han començat a avisar de la vinguda d’una tardor que et transportarà a altres temps i espais, i que, potser, ens permeta conéixer-nos. Però això, ara per ara, tu no ho saps; principalment, perquè tota aquesta escena està contagiada de ficció i només existeix en el cap de qui enllaça les frases. Aquells pacients diagnosticats de depressió major i resistents a dos o més antidepressius que es troben en el mercat actual respondrien bé davant d’aquest fàrmac. I escoltes crits, rialles, insults amicals, baix, però segueixes a la teua. Tot i els anys de facultat, no eres excessivament amant de la química com a mètode curatiu en aquells casos que presenten alternatives, diguem-ne, “naturals”; fins i tot, en certes ocasions, t’hi has mostrat ben escèptica. I s’ha observat que sí; que, tot i tenir un percentatge menut d’efectes adversos, l’esketamina sí que és útil en el tractament dels trastorns de depressió resistents. La P., a qui tu no sentiràs fins que el clic de la càmera la delate, ha pujat les escales i s’hi ha rabejat. Sols en el moment just en què l’aparell ha emés el so, t’has girat i has vist la teua amiga somrient, mig entremaliada, mig resignada perquè fa una hora i vint-i-dos minuts que t’estan cridant. S’hi ha acostat, s’ha assegut damunt del cobertor verd, t’ha posat la mà lliure de la càmera al muscle i t’ha preguntat com ho duies. Si foren altres veus, li hauries respost amb el teu monosil·labisme defensiu i protector, però no: li has comentat que l’article et resultava ben interessant, que parlava de l’esketamina, un fàrmac que, etcètera. Ha posat cara d’encuriosida, t’ha acariciat el braç que adés t’havies abrigat amb el teu palmell i, tot seguit, t’ha desplegat afectuosament la mànega, que tenies una mica pujada per a l’airet que hi començava a córrer. Li has promés que, de veritat, creu-me, ja hi abaixaves. Ella simplement t’ha somrigut i t’ha deixat, de nou, en conjuminació amb l’article. L’esketamina actua gairebé com a adjuvant. Malgrat que encara està en estudi i que caldrà seguir fent assaigs clínics de fase III amb una grandària mostral major per tal de corroborar els resultats obtinguts i per tal d’afirmar que és signficatiu, s’ha demostrat que té efectes beneficiosos en aquells pacients que no han respost a altres antidepressius durant el tractament. I deixes el llapis amb què has subratllat allò més interessant, et pegues la volta i et gites cara cap amunt, et traus novament les ulleres, observes el sostre per descansar la mirada de tantes lletres i sospires. Uns segons després, saltes del llit, et calces les esportives i baixes per reunir-te amb els teus companys. La P., abans de sopar, et mostra la foto que t’ha fet: somrius i li etzibes que l’esborre, i que, si vol, ja us en fareu una juntes i que. Però la P. no et fa cas; saps que, a la inversa, tu tampoc no li’n faries. En realitat, tampoc no vols que l’esborre, però no sabies què dir-li: la foto és ben interessant i és testimoni d’un ací i un ara que esdevindrà, junt amb les moltíssimes altres que encara et faràs i us fareu aquella mateixa nit, pretèrit de seguida. I intueixes que, en el fons, quan en el futur l’observes, tu també t’hi rabejaràs, mirant-te i, sobretot, recordant que aquella vesprada d’un dissabte de setembre, mentre ànimes que estimes i que t’estimen t’esperaven per planificar el curs tots plegats, tu llegies sobre un fàrmac que encara estava en les beceroles i que tenia la missió de combatre la depressió. El més curiós és que, aleshores -de fet, això només ocorrerà amb el pas del temps-, no te n’has adonat, però has estat, i heu estat, produint el millor i més ben preat antidepressiu.

La poma

Cinc pometes té el pomer. L’escena és idíl·lica: asseguda en un gronxador mentre el sol va acomiadant-se d’una vesprada qualsevol d’agost, menges una poma amb la mà dreta i en sostins una altra amb l’esquerra. Desconec si és aquella poma escollida que es torna groga i vella i encara fa perfurn, però m’atreviria a dir, almenys pel color -car l’olor no s’aprecia-, que no: la de l’esquerra és possible que estiga en el punt àlgid d’esplendor. Quatre pometes té el pomer. Algú, alguna cara amiga, et demana que poses per a la fotografia i tres, dos, un, el clic de l’esmàrtfon indica que ja s’ha realitzat la instantània. Potser t’ha agafat desprevinguda, o potser sabies de bestreta que aquest algú, aquesta cara amiga, anava a aturar el moment i a convertir-lo en imatge. El resultat et trau tranquil·la, relaxada, com ho demostra el fet que t’hages descalçat fa una estona, amb un peu damunt del gronxador i amb el taló de l’altre recolzat sobre una xancla, gaudint d’una vesprada qualsevol d’agost amb la teua gent. El sol crepuscular en marca el centre, i acaricia els teus cabells fins al punt de confondre’ls amb els raigs que emana. Tres pometes té el pomer. Els ulls van dirigits a l’objectiu i, tot i que semble una mirada desafiant, els que et coneixen comentaran que és una mirada escrutadora. Hi has pegat el primer mos, el que més apeteix sempre, a la poma: el que t’atorga el plaer de poder assaborir una pell tan lluenta, tan perfecta, tan. Dos pometes té el pomer. Quan analitzes la foto, mastegues i mastegues, i et tragues aquest primer mos. Si hi fórem davant, observaríem com el roig del mos de poma, malgrat que estiga feta miques, ha donat color al teu coll nival mentre hi passava. Una pometa té el pomer. Però no hi som; la nostra imatge només existeix a mesura que escrivim aquestes línies. En acabar de veure la pantalla de l’aparell, tornes a seure al gronxador, fas un segon mos, el mastegues al ritme de vaivé que t’imposa i tanques els ulls. Desimbolta, obviant el món, segueixes devorant la poma, a poc a poc. Si mireu el vent d’on ve, veureu com dansa el pomer.

Com aquell personatge de l’exprés de Pere Calders

“Ningú no solia dir-li a quina hora passaria el tren. El veien tan carregat de maletes, que els feia pena explicar-li que allí no hi havien hagut mai ni vies ni estació.”

La compassió, el silenci. Esperar en l’andana un tren que segurament no tornarà a passar. L’obligaren a baixar-ne, del tren en què anava des de feia molt de camí, en la penúltima parada, per uns problemes tècnics que el conductor no sabé solucionar: la llum s’engegava i s’apagava intermitentment, les rodes feien massa soroll contra unes vies que s’anaven estretint i eixamplant, els vagons se sacsejaven sense un perquè aparent. La megafonia ho anuncià bilingüement per mitjà de la veu metàl·lica: “Señores pasajeros, les informamos que por motivos técnicos deben bajar en la próxima parada. / Senyors passatgers, els informem que per motius tècnics han de baixar en la pròxima parada”. El nostre personatge caldersià, doncs, no tingué cap altre remei: es posà la jaqueta marró, agafà les maletes, baixà els estreps i va seure en el primer banc que trobà. En aquell precís instant, li hauria agradat que li agradara fumar: s’haguera encés un cigarret i haguera acomplit tots els requisits d’una espera interminable a l’aire lliure, però no portava tabac per a poder realitzar el tòpic.

Diuen els que hi passen, a prop, cada matí que segueix allí, assegut en el banc, amb la jaqueta marró i les maletes. Ningú, però, no s’atreveix a parlar-li: el veuen tan concentrat mirant a l’horitzó, amb unes ulleres que li ennegreixen la part superior de la cara alhora que li empal·lideixen la resta del rostre, que els sap greu acostar-s’hi. Això sí que és un exemple de constància i de perseverança!, va exclamar un dia una dona del poble del costat. Què collons esperarà?, interrogà un pare al fill, mentre aquest alçava els ulls del mòbil i feia una ganyota de menyspreu. Mentida: he dit que ningú no s’atrevia a parlar-li, i he mentit. Quan feia dos mesos que gairebé s’havia fusionat amb el paisatge, m’hi vaig identificar tant que vaig seure al seu costat. Al principi, no es va estranyar ni va girar el cap, fins que li vaig oferir un caramel. Em va observar, va iniciar el que a mi em semblà un lleu somriure i va tornar a mirar al davant. Aquest gest, vaig voler entendre’l com un senyal per a iniciar una conversació (tot i que, potser, vaig abusar amb una metralladora de qüestions): És vosté de fora, veritat? Per què s’està ací des de fa quasi dos mesos carregat amb totes aquestes maletes? Que potser ningú no li ha dit que l’últim tren va passar fa uns quants anys? Llavors, sense tornar-me la mirada, m’ho va confessar: Sé que la gent creu que sóc un boig, o un sensesostre, o un idiota, per esperar-me ací des de fa tantes setmanes. Tanmateix, xiquet, al contrari del que pugues pensar, no és el tren el que espere, perquè ja ho veig, que ja no hi ha ni vies, ni estació. Hi sóc, ací, perquè el narrador que està fent-me parlar no trobava una altra manera d’expressar l’al·legoria.

Fragilitat

Passen els dies (les setmanes, els mesos, que deia el poeta) i el jove guerrer va amuntonant granet a granet, amb paciència, amb constància, amb la intenció de construir la fortificació, de formar la defensa. Potser Tzu Sun n’estaria orgullós, no ho sap. No la considera, però, una feina obcecada: cada dia camina, veu el granet i, com aquell que troba una andròmina fora de lloc, pum, el pren i el diposita damunt de la resta dels quaranta-i-escaig granets que porta ja acumulats. El lector, en aquestes poques línies, ja haurà endevinat que l’estratègia peca de falta de solidesa, per això, no s’estranyarà -el jove guerrer, al capdavall, tampoc- quan un gest mínim, ínfim, gairebé imperceptible, de l’adversari desencadena un temporal que ensorra aquest principi de muralla. El nostre protagonista fa cara de sorprés perquè el guió ho requereix; en el fons, sabia que, a la mínima, tornaria a la casella inicial. Aplana el terreny de nou, i, en compte d’un granet només, n’hi deixa un grapat. Pensa -i no li falta raó- que el pròxim gest mínim, ínfim, gairebé imperceptible, tornarà a enderrocar el que tinga construït, però tal vegada la base comence a guanyar consistència. Hauria de començar a guanyar consistència, si vol, de veritat, algun dia guanyar(-se) la partida. Tant se val; és hora de dormir i el jove guerrer, que sap que la del son és una altra batalla per véncer -és un avariciós i té uns quants fronts oberts-, necessita reposar aquest mínim, ínfim, gairebé imperceptible colp que li ha trastocat l’ànim i l’ànima. Serà capaç demà de seguir creant, de seguir lluitant, de seguir construint, a poc a poc, o bé de mica en mica? S’aconsegueix la solidesa de la nit al matí, o porta el seu temps assimilar, apuntalar-ne els pilars, polir les parets? Mentre hi reflexiona, ara és l’insomni el que es dibuixa a l’altre horitzó.