Calidoscopi (La immensitat, I)

La realitat, la realitat. Res no és el que, en un primer moment, o a primera vista, sembla. O, si més no, no hi tenen cabuda els absoluts: un costat i l’altre són només peces complementàries, fragments que poden tenir punts en comú, però que no són iguals. Tu tens la teua realitat i jo en tinc la meua. I ell, la seua, i etcètera. La combinació aportaria conjunts increïbles que esdevindrien, però, una altra realitat naixent, que, en cap cas, ha de ser la mateixa que es crearia per una altra unió de realitats. Quantes realitats caben en un calidoscopi?

Damunt l’escenari, l’actor, que porta llegit i estudiat el seu paper, només en coneix el de la resta parcialment; a més, sovint, ho sap pels comentaris que algú del públic li etziba. Però els espectadors, per més interpretacions que hagen realitzat al llarg de la peça, tampoc no acaben de capir què ocorre. És la suma dels arguments allò que dona sentit a l’obra. I, al fons a l’esquerra, un xiquet mira per un calidoscopi.

Encara hui algú s’atreviria a pensar que el contrari de blanc és negre? Potser sí: en un moment de baixó, de debilitat o de ves a saber què, la ment humana ens contraposa aquests dos colors, com si no hi haguera gammes àmplies a la paleta, com si no estiguérem farts de veure l’arc de Sant Martí. L’anàlisi racional, tanmateix, hauria de ser suficient per fer caure aquest pseudoparadigma cromàtic. L’anàlisi racional, o una simple mirada a través del calidoscopi que aquella xiqueta sosté amb la mà esquerra.

La solució de Clementine i Joel, després de l’enèsima discussió, és la més fàcil: si la realitat és massa complexa per copsar-la, per pair-la, millor oblidar-la. I un costat es trenca; una finestra del teatre es trenca; el pinzell es trenca: però n’hi resta, i n’hi restarà, sempre un pòsit. Tot això, pensa el narrador, es podrà observar a través del calidoscopi? Al capdavall, és una altra realitat -no cercada, però a la qual hom s’haurà d’acostumar. De nou.

“Nubes que antes

parecían siempre negras,

ahora son caleidoscopios

en el centro de un volcán…”

 

El riure

La sensació de final de cicle era angoixant. Potser, al capdavall, ja en coneixia el desenllaç des d’un principi, però volia comprovar fins on el portaria aquella senda temporalment desajustada. I no: tot era camí, i prou, i res, i avant. Per això, el silenci davant la pregunta sobre què li habitava el cap s’estava allargant massa. Fins ací, es digué, tot i que no tingué clar del tot si també ho havia materialitzat en veu alta. El cas és que començà a somriure. L’altra persona se n’estranyà, i li preguntà què collons pensava, però ell seguí amb aquell posat alegre. No deia res, i ella anava posant-se cada vegada més nerviosa. Llavors, ell passà del somriure al riure, i el semblant de l’altra persona s’enfosquí. Se n’estava burlant? Però ell tancà els ulls i rigué a cor què vols, fins que inicià una forta rialla. Li entrà mal la panxa, quan, al cap d’una estona, no podia parar de riure, i s’hi agafà fortament. Tanmateix, allò ja no tenia aturador: ell, amb els hahaha estridents; l’altra persona, amb els llavis ben serrats, destil·lant una mena d’odi pels ulls. Aleshores, ella l’agafà pel coll i li l’estrenyé: aquell riure només es podia detenir amb l’asfíxia. Per a la seua sorpresa, però, no hi oposà gens de resistència. Ella notà com la nou se li enfonsava, i com, amb els ulls, li indicava que li faltava l’aire. No obstant això, el hahaha seguia, seguia, seguia, hahaha, hahahahahahaha, hahahahahahahahahaha. L’últim colp: tancà els ulls i, amb totes les seus forces -fins i tot, caient-li una llagrimeta-, va fer força amb les mans. Però, de sobte, només nota els seus propis artells; allí ja no hi havia cap nou, ni cap gola, ni cap ésser humà. El trobaria a faltar? No ho sabrem. Recordaria aquell riure tan característic? De segur. I potser, només en aquell instant, descobriria que aquell hahaha mai no havia volgut ser de burla, ni d’ofensa, ans al contrari: només es reia d’ell mateix, i pretenia fer-li veure que la vida no necessàriament havia de ser tan puta com la pintaven.

Fiblades

Quan sembla que algú, a la llunyania, algú a qui no aconsegueixes veure, crida el teu nom, notes una fiblada a l’estómac, però no hi dones importància. Segueixes caminant, absort en el teu món mental, on les coses, invariablement, agafen sendes diferents del que sempre s’acaba esdevenint en realitat. I tornes a notar una nova punxada, molt més aguda, que et fa aturar-te i posar la mà damunt de la zona afectada. Et cal agafar aire per intentar suavitzar el dolor, que se’n va. Reprens el camí amb por que et torne, i, quan creus que deu haver estat momentani, un soroll, un brrrrr, indica que no, que alguna cosa allí dins, dins de tu, no va bé. T’agafes fortament la panxa, i mires a un costat i a l’altre del carrer: no hi ha ningú. I et tires a terra, mentre, de manera inconscient -o potser no tan inconscient-, et poses en posa fetal. Una ardor et crema la gola i una glopada va ascendint, fins que s’allibera. Hi veus, entre el líquid expulsat, pedres en què, al llarg dels mesos, has entropessat i que s’hi mostren amenaçadores. Cerques en la butxaca un mocador per torcar-te la boca, però, en el moment que intentes apropar-te’l als llavis, una altra glopada et fa apartar la mà. Hi has reconegut, ara, emocions i sensacions agredolces, cares B d’un disc que està començant a girar per a un públic sord. Et fa mal, molt de mal, l’estómac. Ai, si hagueres anat al metge… Però, a quin? N’hi ha, del tipus de metge que realment necessites? I la tercera glopada et talla els pensaments; ara eres tu qui n’ha eixit totalment nu, fràgil, dèbil, com els darrers dies, cobert, això sí, de bilis. Però, llavors, si t’has autoexpulsat, on estàs en realitat? I, abans d’esfumar-te amb la bilis, amb les pedres, amb les cares B, et veus, a la llunyania, girar el cantó i aparéixer per aquell mateix carrer. Encara tens temps de cridar el teu nom i de veure-li la cara a aquell tu; sembla que ha tingut una mena de punxada a l’estómac, però.

Fent-ne balanç: I’m coming up only to show you’re wrong… (II)

No, no tenies raó: la bona gent existeix. I n’has (re)descoberta molta, aquest 2018. Has deixat de veure amb uns ulls que no eren els teus ulls i has començat a mirar més enllà, a parar -més- atenció a la vida de les persones que t’envolten en el dia a dia. I n’has aprés un munt; has trobat part de les famoses respostes que tant anhelaves amb els testimonis d’altres veus. Som personatges trencats, bocins d’experiències pretèrites que volen tornar a sedimentar i busquen enfortir-se. Tots. Tots estem fets i refets de miquetes. Tots tenim una història -o unes històries- al darrere que ens han portat a ser com són; només bastava canviar-ne la perspectiva i modificar-ne els referents. Quan deixes de mirar per un telescopi i poses la mirada en el calidoscopi, és quan te n’adones. El mirall trencat et mostra infinites visions de la realitat.

Has conegut moltes cares; fins i tot, les d’alguna gent que havies tingut al costat. I has entés que el món no n’era l’enemic -o que no n’era el principal enemic. Has rigut i han rigut; has plorat i han plorat; has abraçat i t’han abraçat; has besat i t’han besat; has estimat i t’han estimat; t’has enamorat de les petiteses de la vida. Has començat a apreciar les pressions i, sobretot, les tranquil·litats; els matins de dilluns i les vesprades de diumenge. Unes entrades per a veure La vida moderna amb qui et pots sentir tu mateix, lliure i desacomplexat, sense temor a judicis maliciosos. Una cervesa mentre esperem els avisos d’un castell de focs artificials. Un punt de llibre manual ple de significats que et deixa mut, a tu, que no calles ni a tirs. Un passeig per la València nocturna emulant molts segles després l’entrada de Jaume I. Un banquet al passeig marítim d’alguna platja alacantina, mentre la brisa d’un estiu encara no arribat et recorda que les jaquetes existeixen. Uns whatsapps de dissabte a la nit amb àudios rememorant les frases dels vídeos que heu vist al llarg de la setmana, mentre reflexiones humorísticament sobre l’olor que deuen fer els núvols. Uns acudits simples que obliguen o a voler-nos i unir-s’hi, o a odiar-nos amb cara de fàstic i esbufecs. Un comiat de quinze minuts abans que s’agafe un vol que us allunyarà uns mesos. Un dinar rere altre a les quatre de la vesprada mentre els llums del bar ens indiquen que hem de marxar. Un sofà de confidències lleidetanes amb el record de les aventures d’una nit als pubs de Bucarest. Unes caminates pels afores del poble, d’un extrem a un altre, mentre omplim els minuts de dotoreigs. Un vi amb sopars, ja siga una torrada, un xinés o una tapa, com una cervesa amb una conversa, maleint la vida mentre la gaudim, dient a tot -per la sonoritat de la ‘j’ castellana- que “ojalá”. Una nit de setembre en el capó del cotxe, baix de casa, mentre l’última cosa que importa és el fred que et recorda -de nou- que les jaquetes existeixen i comencem a veure amanéixer. Un sopar a Gandia escorcollant uns dubtosos gusts musicals, mentre els espaguetis i la pizza es gelen. Una pose amb la cara tapada, mentre tractem d’endevinar quanta gent que coneixem entrarà a aquell restaurant pseudonord-americà. Uns somriures fets fotografia mentre, de fons, Cervantes obliga el Quixot a saludar també a càmera. Un Google Maps que ens fa perdre’ns mentre pretenem arribar al Congreso de los Diputados, pas previ per acabar en el Prado analitzant els Rembrandts i Goyas o buscant-nos en el Jardí de les Delícies. Un arròs amb pollastre que ens alimenta mentre a fora plou, i crees el record d’una bonica vesprada de diumenge, tal com fa molts i molts anys havies imaginat que podria ser una bonica vesprada de diumenge amb pluja. Un pis nou a Benimaclet on passes de ser-ne l’ensenyant a ser-ne l’aprenent, mentre t’injecten energia renovada cada vesprada-nit quan hi arribes. Uns viatges a València que s’eternitzen per culpa dels guals que t’impedeixen aparcar, però que tenen el valor de fer-te sentir viu amb les històries dels primers amors dels altres. Uns. Una. Unes. Un.

Els periòdics esportius, quan un futbolista arriba, de sobte, a l’elit, sempre escriuen el mateix titular a l’hora de començar la seua segona temporada: “Hi ha arribat, però ara veurem si és capaç de mantenir-s’hi”. Bé, o un de semblant, però tant se val. Tu, alterant una mica la frase, podries escriure: “Tota aquesta bona gent hi ha arribat, però veurem si eres capaç de mantenir-la-hi”. És el que desitges i és el que pretens aconseguir; de part dels bons, que cantava l’alcoià, fins a la mort. Per això, i a pesar que en tot moment estaràs preparat per a un funeral -perquè la vida és la que és i és com és, i ai!, l’adverbi sempre implica molt de temps, i etcètera-, només pots acabar aquesta entrada d’una manera lacònica, amb una paraula molt simple, però carregada d’un alt valor simbòlic i que, sovint, no sempre és pronunciada les vegades que caldria. Una paraula: la paraula. Gràcies.

Tot caminant per la Via dei Fori Imperiali

En un dels miradors que hi ha entre el Foro di Cesare i el Tempio di Venere Genitrice, et treus la jaqueta, et recolzes sobre la barana, alces la cama esquerra, acluques mínimament els ulls i somrius, insinuant. Domines l’espai escènic; et sents, justament, i davant les runes antigues, l’emperadriu. Si fora un dels presentadors dels reality shows i tu fores l’inici d’un joguet trencat, et diria que la càmera t’estima, que la càmera t’adora, que. Però espere que no acabes en cap plató televisiu; no tindries per què acabar així, és clar, això només és un comentari del narrador.

L’home disfressat de papa Joan Pau II no ha pogut evitar girar-se per veure’t; l’home disfressat de monge budista flotant ha fet el mateix mentre li deia a una altra xica que no el gravara. Fins i tot la rata que corria com si fugira d’un gat inexistent s’ha detingut. La verdor dels teus ulls ens n’ha fet captius; em fa vergonya mirar-te tan fixament, perquè podria provocar equívocs difícils d’explicar en una llengua que no conec. Però si jo fora l’aparell fotogràfic, també t’estimaria, també t’adoraria, també; no ho sóc i, per tant, ni t’estime, ni t’adore, ni, però ja ens entenem.

Ara et poses un capell de llana amb una bola a la punta -el toc prenadalenc- i situes els dos colzes a la barana, i, de nou, l’objectiu et capta. En arribar a l’hotel, el teu amic, el teu company, la teua parella, el teu germà, el teu cosí, el fotògraf-personal-que-has-contractat, qui siga, t’ensenyarà les fotografies i triaràs les que més t’agraden. Potser, la tercera seria bona per a Instagram, i aquella del capell, com a missatge de felicitació per al 25 de desembre. Però, per a això, encara queden uns quants indrets a visitar i un parell de bateries que canviar.

Nosaltres reprenem el camí, i ens aturem, més endavant, per llegir una inscripció en llatí. Ens avanceu i sant tornem-hi amb el ritual; ara, a més, sembla que tu faces de fotògrafa i el teu amic, el teu company, la teua parella, el teu germà, el teu cosí, el fotògraf-personal-que-has-contractat, qui siga, de model. Reduirem, doncs, les etiquetes: el teu amic, el teu company, la teua parella, el teu germà, el teu cosí. Però, aquesta vegada, ja no ens pararem més fins que arribem al Panteó d’Agripa, i quedareu (com nosaltres, si algú ens ha tingut en compte en algun moment) en l’oblit, com unes persones més que pul·lulen per la Via dei Fori Imperiali; com uns figurants més d’aquest teatre que interpretem entre tots; com unes formes més que, tot i confondre’s en el paisatge, si no hi haguéreu aparegut, ningú no us trobaria a faltar; com.

Aquests dos -la model d’ulls verds que esperem que mai no esdevinga joguet trencat i el seu amic, el seu company, la seua parella, el seu germà, el seu cosí- podríem haver estat tu i jo. Però, afortunadament, ni tu existeixes, ni jo sóc jo -i hauria de posar-li les cometes a un dels dos “jo”, però no sabria dir a quin-, i mai no ens trobarem, malgrat que tots els camins hi porten, a Roma.