Tradicions de Sant Joan

Hi ha diversos Sant Joan que recorde amb una estima especial: el de l’estiu dels setze anys, el dels díhuit, el dels vint. De fet, del darrer vaig escriure això fa set anys -set anys ja, tu!-. Cada any, des d’aleshores, em promet que l’any vinent faré alguna cosa per a celebrar la festivitat. Cada any, però, per una cosa o per l’altra, em quede sense poder anar a la platja a veure l’espectacle del foc, un espectacle que ens lliga a una cultura, a un passat compartit, i que Fuster defineix així: “Veure consumir-se dins les flames alguna cosa, encara que només siga una pila d’objectes inservibles, és una experiència que afecta fibres molt profundes del nostre esperit. En algun petit racó de l’ànima tenim amagat Déu sap quin tèrbol instint sacral, heretat de mil generacions d’avantpassats piadosos. I en aquest instint es barreja el goig de la destrucció i l’ànsia de la salvació. Amb el foc desenfrenat davant els ulls, un foc que nosaltres mateixos hem provocat perquè sí, un home vell de segles acudeix a la nostra emoció” (Combustible per a falles, 1992).

Supose que per això, i pel fet de viure en un poble a més de mitja hora del mar, desconeixia algunes de les tradicions que se solen fer la nit del 23 al 24 de juny. No, no tinc gairebé gens de cultura marina! Divendres passat, una amiga em contava el que fan tots els anys per Sant Joan, i jo al·lucinava (sí, sé que amb “al·lucinar” he exagerat, però em va semblar sorprenent): “nosaltres tenim el costum de, passades les dotze de la nit, fer tres botets a les tres primeres ones mentre demanem tres desitjos. Bé, en teoria són tres desitjos, tot i que jo en demane només un. Alguns amics, però, boten fins a set ones i, d’altres, dotze”. Tres, set, dotze: tots els números tenen lògica simbòlica, però no ens posarem tecles amb les diferents variacions. La qüestió és que, fins on jo sabia, aquella nit es cremaven paperets amb mals pensaments, amb males decisions, amb emocions negatives en forma de paraules, per tal d’allunyar-los d’un mateix; una manera com una altra de creure que així s’eliminen els esperits pretèrits. Però aquesta tradició de botar ones que em relatava és justament el contrari: demanes alguna cosa a l’aigua. El dualisme és clar: foc-destrucció-males experiències contra aigua-construcció-bons auguris. La cultura, la civilització, necessita contraris -o complementaris- per a explicar-se. Després, sempre queda l’acte de botar fogueres, que ja és una cosa per als més valents.

L’any que ve em promet -com cada any- que faré alguna cosa per Sant Joan: botar tres, set o dotze ones o pegar-li foc a determinat passat. O, per què no, tot plegat; posats a exigir, jo què sé. Enguany, mentre anava enllestint seccions i altres feines, he vist fer-se de dia. I, en els moments de descans, no m’he pogut estar de seguir una tradició que jo mateix em vaig autoimposar -bé, imposar, imposar, tampoc- des de fa onze anys. Una tradició musical; què voleu, cadascú…! D’una banda, des del 2007, em vénen a la ment aquells versos de la cançó “Viure”, d’Obrint Pas:

“Ara que estic trist, intente recordar
per les carreteres de la meua soledat.
I em torna aquella olor de pólvora cremant,
i el roig de les fogueres de les nits de Sant Joan…”

D’una altra, des del 2012, Serrat i Sabina també m’acompanyen en aquesta nit:

“Mas si luego me abandonas,
prendo fuego a Barcelona
en la noche de Sant Joan,
y aso la costilla de Adán.
Mi amor, mi cómplice y mi todo,
y, en la calle codo a codo,
somos muchos más que dos.
Hoy por ti, mañana por vos…”

Sóc un nostàlgic de tradicions, sí; què hi farem?

Unes paraules d’agraïment en èuscar

Reconec que, per primera vegada (o per una de les primeres vegades) hi anava amb les expectatives altes. Tant que ja tenia les paraules preparades per al comiat. En aquest cas, i com si volguera trobar una llengua intermèdia entre el català de l’Olleria i el castellà de Jaén -quines tonteries dic, senyor, per tal de mudar el text! Ho veieu, no?-, vaig optar per l’èuscar: “Maitasun gehiegi hain denbora gutxirako”. Segons el traductor, vol dir, més o menys, “massa amor per tan poc de temps”. El context, evidentment, és positiu; només convé recordar que l’expressió, la vaig descobrir a partir de la cançó “Voy a celebrarlo”, de Lágrimas de Sangre. És un cant a la felicitat de les xicotetes coses, a l’alegria dels instants breus; és un cant a la vida. El cas és que aquesta darrera setmana no m’he pogut traure del cap la frase.

Tot aquest totxo només és la introducció per donar-vos les gràcies per tant d’afecte en tants pocs dies. He descobert cosines germanes i un cosí germà, he trobat a faltar els que no hi han pogut ser i he (re)conegut una germana més a fons. I he estat ben feliç de caminar pels carrers de Jaén, de soterrar-me en el refugi antiaeri, de contemplar les parets de l’arc de San Lorenzo o de desxifrar els laterals de la catedral, amb vosaltres, Mari i Cristina. Però, sobretot, de passejar amb tu, Dory, per l’avinguda de Barcelona després d’uns minuts llarguíssims per trobar aparcament, o de veure’t ballant bachata en acabant de dinar i cantant els dos a viva veu el “Take on me” i totes les cançons tan raretes que tens al mòbil, o d’acompanyar a David i Víctor a l’escola i visitar els museus, o de compartir bajanades mentals, o de comprovar que t’has enganxat tan fàcilment a Com defensar un assassí com jo -d’enganxar-se a la sèrie dic, no que jo siga un assassí-, o d’haver d’obrir portes i finestres pel fum del forn. O també d’arribar a Granada i, com que sóc de poble menut -i idiota-, quedar-nos sense poder visitar l’Alhambra per no haver reservat, emboscar-nos per les obres del carrer i pagar un preu impossible per un aparcament, però canviar-ho per un dinar amb una conversa de sobretaula sense rellotges, ni mòbils, ni judicis, sent qui som, sense importar què o qui, que s’allarga fins a a la matinada, quan les bestioles ja dormen. Supose que la fugacitat de la visita hi ha influït, però m’he sentit molt estimat i amb ganes d’agrair-vos-ho tot cada dos per tres. Gràcies per tot, eskerrik asko (per lligar-ho amb el títol). I ja veieu quines coses, jo que presumia de no ser gens familiar, ara no pare de presumir de cosines…


Unas palabras de agradecimiento en euskera

Reconozco que, por primera vez (o por una de las primeras veces) iba con las expectativas altas. Tanto que ya tenía las palabras preparadas para la despedida. En este caso, y como si quisiera encontrar una lengua intermedia entre el catalán de l’Olleria y el castellano de Jaén -¡qué tonterías digo, señor, para mudar el texto! Lo veis, ¿no?-, opté por el euskera: “Maitasun gehiegi hain denbora gutxirako”. Según el traductor, quiere decir, más o menos, “demasiado amor por tan poco tiempo”. El contexto, evidentemente, es positivo; solo hay que recordar que la expresión la descubrí a partir de la canción “Voy a celebrarlo”, de Lágrimas de Sangre. Es un canto a la felicidad de las pequeñas cosas, a la alegría de los instantes breves; es un canto a la vida. El caso es que esta última semana no me he podido sacar de la cabeza la frase.

Todo este tocho solo es la introducción para daros las gracias por tanto cariño en tan pocos días. He descubierto primas hermanas y un primo hermano, he echado de menos a los que no han podido estar y he (re)conocido una hermana más a fondo. Y he sido muy feliz de caminar por las calles de Jaén, de enterrarme en el refugio antiaéreo, de contemplar las paredes del arco de San Lorenzo o de descifrar los laterales de la catedral, con vosotras, Mari y Cristina. Pero, sobre todo, de pasear contigo, Dory, por la avenida de Barcelona después de unos minutos larguísimos para encontrar aparcamiento, o de verte bailar bachata después de comer y cantando los dos a viva voz el “Take on me” y todas las canciones tan raritas que tienes en el móvil, o de acompañar a David y Víctor a la escuela y visitar los museos, o de compartir chuminadas mentales, o de comprobar que te has enganchado tan fácilmente a Cómo defender a un asesino como yo -de engancharse a la serie me refiero, no que yo sea un asesino-, o de tener que abrir puertas y ventanas por el humo del horno. O también de llegar a Granada y, como soy de pueblo pequeño -e idiota-, quedarnos sin poder visitar la Alhambra por no haber reservado, emboscarnos por las obras de la calle y pagar un precio imposible por un aparcamiento, pero cambiarlo por una comida con una conversación de sobremesa sin relojes, ni móviles, ni juicios, siendo quienes somos, sin importar qué o quién, que se alarga hasta la madrugada, cuando los chiquillos ya duermen. Supongo que la fugacidad de la visita ha influído, pero me he sentido muy querido y con ganas de agradecéroslo todo cada dos por tres. Gracias, eskerrik asko (por relacionarlo con el título). Y ya veis qué cosas, yo que presumía de no ser nada familiar, ahora no paro de presumir de primas…

Em ve el perfum d’una vesprada a l’Albereda

No, realment no em ve el perfum d’una vesprada a l’Albereda. Em vénen molts perfums, això sí: el perfum de la nit en què es commemorava el tercer centenari de la derrota d’Almansa, el perfum de la plaça de la Vila amb unes fitxes d’escacs, el perfum d’un caminal tot florit una vesprada d’estiu, el perfum del pont de Girona una nit freda de novembre, el perfum de les vistes mediterrànies de l’Alguer, el perfum d’una piscina en el terrat d’un hotel de Barcelona, el perfum d’uns creps acabats de fer, el perfum d’un viatge amb barca per l’Albufera, el perfum d’uns ous batuts amb pernil i ceba, el perfum d’acabar una sèrie sobre cinc amics en què un dels quals conta la història de com va conéixer la mare als fills, el perfum d’un concert a Burjassot, el perfum d’una plaça de bous ballant al ritme de Calle 13 i La Gossa Sorda, el perfum de tantes nits veient pel·lícules, inventant-nos noms, cançons o bromes, el perfum de. Tants perfums que, només de començar a olorar-los tots alhora, maregen.

No em ve el perfum d’una vesprada a l’Albereda -ho he dit al principi-, però sí que em ve el perfum de la vesprada que vaig comprar el disc de Feliu Ventura a Xàtiva i vam passar per l’Albereda escoltant aquesta “Història d’un sofà”, que va seguir sonant tota la nit fins que a l’endemà ens vam acomiadar en l’estació de tren de Joaquín Sorolla. Vam ser, érem. Ara, si fem cas de la conjugació del present -i al tan suat eslògan-, hauria d’escriure que som. Ja conjugaré, si escau, el futur.

Recollim perfums, guardem-los en flascons diminuts i deixem-los en el prestatge amb l’etiqueta de l’any ordenats des de fa una dècada, ni que siga per retrobar-los quan ens calga respirar.

Despert

Porte unes horetes ja despert; m’he decidit “aprofitar” el dia de hui. Mentre em desdejunava, he fet una ullada a les tendències del Youtube, i m’ha aparegut una nova versió de la cançó “Despierto”, de la Pegatina, en un autohomenatge que es fan pels deu anys del disc Al carrer. L’escolte i, ni ho sabia aleshores, ni ho sé ara, em torna a emocionar; la vaig cantar -una veu més entre el públic- per primera vegada en un concert l’agost de 2010, a Ondarroa (Euskal Herria). També a València, uns mesos després. Em va remoure alguna cosa per dins, i, cap a l’octubre, vaig fer una entrada ací mateix que es titulava “El carrer“. L’he rellegida, m’he rellegit, d’una entrada he botat a una altra, i etcètera. En general, m’he semblat bastant idiota mentre comprovava el que escrivia fa set, sis, cinc, quatre anys (no dic que ara no ho siga -supose que més, si cap-, però, cony, deixeu-me temps per a assimilar-me). Rellegint-me no m’he reconegut més enllà de les anècdotes narrades, perquè sé que m’han passat. Hi ha certs somnis darrere de les paraules, alguns dels quals s’han complert i d’altres que s’han quedat en un bloqueig pretèrit i permanent. I també hi ha decepcions, fracassos, llàgrimes, comiats, pantans que volien emportar-se’m al fons. En alguns fragments, he vist que he perdut molt de temps; en d’altres, autoprometent-me coses que no han arribat. La sensació de no haver viscut tot el que hauria pogut, per bajanades o per vés a saber què, se’t posa entre la gola i l’estómac. D’altra banda, he celebrat diversos èxits individuals, en companyia i col·lectius, però la sensació que us dic s’hi manté present. Sempre pensem que podríem haver fet més del que hem fet. Però no és això el que ens solem dir a totes hores? Deixem-ho córrer. No renegaré de les entrades on semble un imbècil perquè, al capdavall, són jo, i serveixen perquè me’n recorde, de la meua imbecil·litat, però potser sí que caldria fer una mena de “reset” en aquest bloc que, gairebé huit anys després del seu naixement, seguisc sense entendre cap on va. Potser no té per què tindre un rumb i aquesta n’és la gràcia.

“No necesito nada irreal,
que esta vida es pa disfrutar.
No me gusta la cuenta atrás,
palante tengo que mirar.
Deja ya de rebuznar,
que todo cuento tiene un final”

Diu el DNI -un argument d’autoritat en segons quins territoris- que hui faig 26 anys.

La banda sonora d’una lluita (Crònica personal de l’Homenatge a València, 23/04/2016)

El poeta va escriure allò de: ‹‹Pense que ha arribat l’hora del teu cant a València. // Temies el moment. Confessa-t’ho: temies. // Temies el moment del teu cant a València››. Malgrat el temor estellesià de dedicar-li un cant, a la ciutat, el que ha fet que tardàrem setze anys a fer ‹‹nostra›› la Plaça de Bous no era, en cap cas, temor. Dieu-li censura, menyspreu als valencians, Partit Popular, centralisme, actituds-pròpies-del-feixisme, etcètera. Però no temor; la prova és que, en un indret o en un altre, cada (dissabte pròxim al) 25 d’abril hi ha hagut una manifestació i un concert. En el 2000, l’últim any en què es canviaren els assassinats culturals bovins per reivindicacions de cultura, llengua i país, tenia nou anys. Per tant, jo no hi vaig ser, en aquell espectacle que acabà de manera accidentada per una amenaça de bomba que deixà Cris Juanico amb la cançó en la boca.

IMG-20160425-WA0000

Hui, cent noranta-dos mesos després, l’ha poguda interpretar. Però, ep!, no ens avancem. Abans d’això, els Aurorers de la Vall d’Uixó han hagut d’aguantar una mica de pluja mentre la gent corria a amagar-se als interiors de la plaça. Des de la barrera –no, promet que no faré cap símil més amb el món taurí–, uns quants joves han decidit que prou, que ni el clima ni res més els impediria gaudir de la festa i s’han posat a ballar melodies imaginades, descompassats, aliens a l’aigua. I han vençut: ha parat, i la gent s’hi ha acabat sumant. Després, balls i torres humanes, i, per fi, Cris Juanico, Pau Alabajos, Joan Amèric, Clara Andrés, Amadeu Vidal, Carles Belda, Andreu Valor, Rafa Xambó o Carraixet, moment en què sobre la pantalla del fons de l’escenari s’anaven escrivint pàgines de la història cultural i social del País Valencià.

Tanmateix, tot això només era l’espereu-vos-que-això-no-ha-fet-més-que-començar d’un dels moments àlgids de la nit: la reaparició d’Al Tall, als quals, i en veu de Vicent Torrent, han descongelat per portar-los allà. Els mestres han dedicat l’’A Miquel Grau’ a Guillem Agulló, qui, malgrat els vint-i-tres anys transcorreguts des que ens els prengueren, hui, juntament amb el mateix Grau, hi han sigut més presents que mai. I, per això, han tocat la tecla correcta davant d’un nosaltres que ens hi hem deixat les mans aplaudint. Sembla que al Tio Canya, ja l’han tret de la UCI, però els nous metges n’hauran de tenir molta cura. Les emocions, els anys de patiment –i els que ens quedaran, però, ai!–, han aflorat i la llagrimeta s’ha balancejat entre el precipici o el retorn a l’interior. En l’amic Pep, en canvi, la gravetat ha pogut més, i ha plorat a llàgrima viva: ‹‹això no m’ho esperava, que cantaren hui, ací, el Tio Canya››. No era l’únic, però; més endavant un xic i una xica també es torcaven les llàgrimes mútuament –i no, no era que havien renyit, que estaven donant-se mostres d’amor. Crits de Visca la Terra, i d’in-inda-indapandència (a l’oriental, sí) han omplit els silencis entre una cançó i una altra, fins que el tabal ha marcat el nou començament. Els maulets, tots junts, hem acompanyat el grup, que ha hagut de tornar a tocar la cançó per uns xicotets problemes de so: cap problema, més estona els hem gaudit.

IMG-20160423-WA0010

Un dels altres grans moments ha arribat de la veu de Xavi Sarrià, Miquel Gironés i Miquel Ramos. Obrint Pas, la banda sonora d’una lluita, com els ha descrit David Fernández. En aquest moment ha començat una segona part del concert: els Ovidi3 han preparat un atrezzo lleugerament diferent, i hi ha convidat a pujar Mireia Vives, Francesc Anyó, Feliu Ventura o Miquel Gil. Just després, se’ns recordava que som un poble per construir, el País Valencià que renaix de les cendres. I, de nou, un altre plam!: Lluís Llach, el qual ha cantat el ‘Que tinguem sort’, acompanyat d’un grup de corals valencianes. Clams i visques a favor del País Valencià, dels Països Catalans, de la independència. En alguna redacció de periòdic, a més d’un els haurà entrat urticària. Ei, i encara els passa poc!

La Gossa Sorda, que està acabant l’última gira, ha inaugurat una mena de tercera part. Amb ‘La polseguera’ ha escalfat les veus dels assistents, però ha estat amb ‘Camals mullats’ que el públic s’ha extasiat. “T’estime, t’estimo, t’estim”, el mateix sentiment expressat en tres dialectes d’una mateixa llengua. Perquè, com ha sentenciat Eliseu Climent en el seu discurs, “valencians, catalans i balears no som iguals; som els mateixos”. Per això també hi havia els presidents d’Òmnium Cultural i Obra Cultural Balear, i la Muriel Casals, que, de segur, de segur, hui també haurà gaudit d’aquest homenatge a València. A continuació, Senior i el cor brutal, que ha preguntat diverses vegades per Cotino, i els Aspencat, que amb la música han regat la llavor que els avis fa dècades que van sembrar. També els Sva-ters ens han deixat entrar a la seua ‘República Alcàssera’, mentre que s’ha arribat a la fi amb Skatuttipresto, Candela Roots, Smoking Souls o Prozak Soup.

acteplacabousvalenciacartell

Als valencians ens calen més moments de pujada d’autoestima com els de hui. Segurament, així afrontaríem millor, més units, els reptes i, sobretot, els handicaps que el futur ens depararà. Després de més de sis hores de sarau, que no hi haja cap dubte: els valencians –amb franja d’un color o d’un altre, amb estel, o sense franja ni estel– volem seguir sent ara més que mai. Ens ho devem a nosaltres mateixos, però també els ho devem als que ja no hi són i que ens hi han permés arribar. El moment del nostre cant a València ha arribat, i ens hi hem deixat la veu, les llàgrimes i les mans (i alguns peus, algunes cames i algusn colzes). Estellés en podria fer un poema.

13083351_10207276583727142_3945204952329912876_n

(Publicada a Vilaweb, el 24 d’abril de 2016)