Em ve el perfum d’una vesprada a l’Albereda

No, realment no em ve el perfum d’una vesprada a l’Albereda. Em vénen molts perfums, això sí: el perfum de la nit en què es commemorava el tercer centenari de la derrota d’Almansa, el perfum de la plaça de la Vila amb unes fitxes d’escacs, el perfum d’un caminal tot florit una vesprada d’estiu, el perfum del pont de Girona una nit freda de novembre, el perfum de les vistes mediterrànies de l’Alguer, el perfum d’una piscina en el terrat d’un hotel de Barcelona, el perfum d’uns creps acabats de fer, el perfum d’un viatge amb barca per l’Albufera, el perfum d’uns ous batuts amb pernil i ceba, el perfum d’acabar una sèrie sobre cinc amics en què un dels quals conta la història de com va conéixer la mare als fills, el perfum d’un concert a Burjassot, el perfum d’una plaça de bous ballant al ritme de Calle 13 i La Gossa Sorda, el perfum de tantes nits veient pel·lícules, inventant-nos noms, cançons o bromes, el perfum de. Tants perfums que, només de començar a olorar-los tots alhora, maregen.

No em ve el perfum d’una vesprada a l’Albereda -ho he dit al principi-, però sí que em ve el perfum de la vesprada que vaig comprar el disc de Feliu Ventura a Xàtiva i vam passar per l’Albereda escoltant aquesta “Història d’un sofà”, que va seguir sonant tota la nit fins que a l’endemà ens vam acomiadar en l’estació de tren de Joaquín Sorolla. Vam ser, érem. Ara, si fem cas de la conjugació del present -i al tan suat eslògan-, hauria d’escriure que som. Ja conjugaré, si escau, el futur.

Recollim perfums, guardem-los en flascons diminuts i deixem-los en el prestatge amb l’etiqueta de l’any ordenats des de fa una dècada, ni que siga per retrobar-los quan ens calga respirar.

Despert

Porte unes horetes ja despert; m’he decidit “aprofitar” el dia de hui. Mentre em desdejunava, he fet una ullada a les tendències del Youtube, i m’ha aparegut una nova versió de la cançó “Despierto”, de la Pegatina, en un autohomenatge que es fan pels deu anys del disc Al carrer. L’escolte i, ni ho sabia aleshores, ni ho sé ara, em torna a emocionar; la vaig cantar -una veu més entre el públic- per primera vegada en un concert l’agost de 2010, a Ondarroa (Euskal Herria). També a València, uns mesos després. Em va remoure alguna cosa per dins, i, cap a l’octubre, vaig fer una entrada ací mateix que es titulava “El carrer“. L’he rellegida, m’he rellegit, d’una entrada he botat a una altra, i etcètera. En general, m’he semblat bastant idiota mentre comprovava el que escrivia fa set, sis, cinc, quatre anys (no dic que ara no ho siga -supose que més, si cap-, però, cony, deixeu-me temps per a assimilar-me). Rellegint-me no m’he reconegut més enllà de les anècdotes narrades, perquè sé que m’han passat. Hi ha certs somnis darrere de les paraules, alguns dels quals s’han complert i d’altres que s’han quedat en un bloqueig pretèrit i permanent. I també hi ha decepcions, fracassos, llàgrimes, comiats, pantans que volien emportar-se’m al fons. En alguns fragments, he vist que he perdut molt de temps; en d’altres, autoprometent-me coses que no han arribat. La sensació de no haver viscut tot el que hauria pogut, per bajanades o per vés a saber què, se’t posa entre la gola i l’estómac. D’altra banda, he celebrat diversos èxits individuals, en companyia i col·lectius, però la sensació que us dic s’hi manté present. Sempre pensem que podríem haver fet més del que hem fet. Però no és això el que ens solem dir a totes hores? Deixem-ho córrer. No renegaré de les entrades on semble un imbècil perquè, al capdavall, són jo, i serveixen perquè me’n recorde, de la meua imbecil·litat, però potser sí que caldria fer una mena de “reset” en aquest bloc que, gairebé huit anys després del seu naixement, seguisc sense entendre cap on va. Potser no té per què tindre un rumb i aquesta n’és la gràcia.

“No necesito nada irreal,
que esta vida es pa disfrutar.
No me gusta la cuenta atrás,
palante tengo que mirar.
Deja ya de rebuznar,
que todo cuento tiene un final”

Diu el DNI -un argument d’autoritat en segons quins territoris- que hui faig 26 anys.

La banda sonora d’una lluita (Crònica personal de l’Homenatge a València, 23/04/2016)

El poeta va escriure allò de: ‹‹Pense que ha arribat l’hora del teu cant a València. // Temies el moment. Confessa-t’ho: temies. // Temies el moment del teu cant a València››. Malgrat el temor estellesià de dedicar-li un cant, a la ciutat, el que ha fet que tardàrem setze anys a fer ‹‹nostra›› la Plaça de Bous no era, en cap cas, temor. Dieu-li censura, menyspreu als valencians, Partit Popular, centralisme, actituds-pròpies-del-feixisme, etcètera. Però no temor; la prova és que, en un indret o en un altre, cada (dissabte pròxim al) 25 d’abril hi ha hagut una manifestació i un concert. En el 2000, l’últim any en què es canviaren els assassinats culturals bovins per reivindicacions de cultura, llengua i país, tenia nou anys. Per tant, jo no hi vaig ser, en aquell espectacle que acabà de manera accidentada per una amenaça de bomba que deixà Cris Juanico amb la cançó en la boca.

IMG-20160425-WA0000

Hui, cent noranta-dos mesos després, l’ha poguda interpretar. Però, ep!, no ens avancem. Abans d’això, els Aurorers de la Vall d’Uixó han hagut d’aguantar una mica de pluja mentre la gent corria a amagar-se als interiors de la plaça. Des de la barrera –no, promet que no faré cap símil més amb el món taurí–, uns quants joves han decidit que prou, que ni el clima ni res més els impediria gaudir de la festa i s’han posat a ballar melodies imaginades, descompassats, aliens a l’aigua. I han vençut: ha parat, i la gent s’hi ha acabat sumant. Després, balls i torres humanes, i, per fi, Cris Juanico, Pau Alabajos, Joan Amèric, Clara Andrés, Amadeu Vidal, Carles Belda, Andreu Valor, Rafa Xambó o Carraixet, moment en què sobre la pantalla del fons de l’escenari s’anaven escrivint pàgines de la història cultural i social del País Valencià.

Tanmateix, tot això només era l’espereu-vos-que-això-no-ha-fet-més-que-començar d’un dels moments àlgids de la nit: la reaparició d’Al Tall, als quals, i en veu de Vicent Torrent, han descongelat per portar-los allà. Els mestres han dedicat l’’A Miquel Grau’ a Guillem Agulló, qui, malgrat els vint-i-tres anys transcorreguts des que ens els prengueren, hui, juntament amb el mateix Grau, hi han sigut més presents que mai. I, per això, han tocat la tecla correcta davant d’un nosaltres que ens hi hem deixat les mans aplaudint. Sembla que al Tio Canya, ja l’han tret de la UCI, però els nous metges n’hauran de tenir molta cura. Les emocions, els anys de patiment –i els que ens quedaran, però, ai!–, han aflorat i la llagrimeta s’ha balancejat entre el precipici o el retorn a l’interior. En l’amic Pep, en canvi, la gravetat ha pogut més, i ha plorat a llàgrima viva: ‹‹això no m’ho esperava, que cantaren hui, ací, el Tio Canya››. No era l’únic, però; més endavant un xic i una xica també es torcaven les llàgrimes mútuament –i no, no era que havien renyit, que estaven donant-se mostres d’amor. Crits de Visca la Terra, i d’in-inda-indapandència (a l’oriental, sí) han omplit els silencis entre una cançó i una altra, fins que el tabal ha marcat el nou començament. Els maulets, tots junts, hem acompanyat el grup, que ha hagut de tornar a tocar la cançó per uns xicotets problemes de so: cap problema, més estona els hem gaudit.

IMG-20160423-WA0010

Un dels altres grans moments ha arribat de la veu de Xavi Sarrià, Miquel Gironés i Miquel Ramos. Obrint Pas, la banda sonora d’una lluita, com els ha descrit David Fernández. En aquest moment ha començat una segona part del concert: els Ovidi3 han preparat un atrezzo lleugerament diferent, i hi ha convidat a pujar Mireia Vives, Francesc Anyó, Feliu Ventura o Miquel Gil. Just després, se’ns recordava que som un poble per construir, el País Valencià que renaix de les cendres. I, de nou, un altre plam!: Lluís Llach, el qual ha cantat el ‘Que tinguem sort’, acompanyat d’un grup de corals valencianes. Clams i visques a favor del País Valencià, dels Països Catalans, de la independència. En alguna redacció de periòdic, a més d’un els haurà entrat urticària. Ei, i encara els passa poc!

La Gossa Sorda, que està acabant l’última gira, ha inaugurat una mena de tercera part. Amb ‘La polseguera’ ha escalfat les veus dels assistents, però ha estat amb ‘Camals mullats’ que el públic s’ha extasiat. “T’estime, t’estimo, t’estim”, el mateix sentiment expressat en tres dialectes d’una mateixa llengua. Perquè, com ha sentenciat Eliseu Climent en el seu discurs, “valencians, catalans i balears no som iguals; som els mateixos”. Per això també hi havia els presidents d’Òmnium Cultural i Obra Cultural Balear, i la Muriel Casals, que, de segur, de segur, hui també haurà gaudit d’aquest homenatge a València. A continuació, Senior i el cor brutal, que ha preguntat diverses vegades per Cotino, i els Aspencat, que amb la música han regat la llavor que els avis fa dècades que van sembrar. També els Sva-ters ens han deixat entrar a la seua ‘República Alcàssera’, mentre que s’ha arribat a la fi amb Skatuttipresto, Candela Roots, Smoking Souls o Prozak Soup.

acteplacabousvalenciacartell

Als valencians ens calen més moments de pujada d’autoestima com els de hui. Segurament, així afrontaríem millor, més units, els reptes i, sobretot, els handicaps que el futur ens depararà. Després de més de sis hores de sarau, que no hi haja cap dubte: els valencians –amb franja d’un color o d’un altre, amb estel, o sense franja ni estel– volem seguir sent ara més que mai. Ens ho devem a nosaltres mateixos, però també els ho devem als que ja no hi són i que ens hi han permés arribar. El moment del nostre cant a València ha arribat, i ens hi hem deixat la veu, les llàgrimes i les mans (i alguns peus, algunes cames i algusn colzes). Estellés en podria fer un poema.

13083351_10207276583727142_3945204952329912876_n

(Publicada a Vilaweb, el 24 d’abril de 2016)

Acceptem els reptes

Sono un ragazzo sincero da dove cresce la palma. La “Guantanamera” en veu de Zucchero, una lletra amb orígens revolucionaris de la ploma de José Martí, em fa creure que l’italià no és tan complicat. Sé que no és així, però anem fent. Després d’haver superat el Màster en Assessorament Lingüístic i Cultura Literària: Aplicacions al Context Valencià en un any -i aconseguint tots els minireptes dins del repte major- contra algunes veus que deien que era impossible, pugem un esglaó més. Si fórem aquell lampista dels videojocs amb bigot, podríem dir que ja hem baixat una nova bandera i que passem al següent món, un món una mica més llarg on ens esperaran tortugues malignes i goombes per a intentar fer-nos retrocedir, però també toads, dragons verds i estrelles que ens donaran la força necessària. Deixant a part el símils freaks, aquest curs atípic hem començat una sèrie de reptes alhora: l’any de les llengües i -un dels cinc- del doctorat.

Així, d’una banda, hi ha l’anglés, el francés i l’italià. Pel que fa als dos primers, la cosa consisteix a anar “certificant” (un els pot aprendre, però en aquest món de títols, sense cartonet no saps res)  coneixements amb dificultats afegides: l’última vegada que vaig tocar l’anglés fou el curs 2009/2010 en primer de carrera, fa ara sis anys; el francés va desaparéixer del llistat acadèmic un any abans, el curs 2008/2009, fa set anys. Enguany m’hi he intentat reenganxar: a l’anglés, a través del Cambridge, amb una professora nativa; al francés, d’un mode semipresencial amb la UNED. La novetat és l’italià, també a la UNED, però totalment online. Més autonomia, més autodidactisme, però molta més responsabilitat. Ho intentarem.

D’una altra, he iniciat, una vegada més amb la incansable ajuda i direcció de la doctora Carme Gregori, el programa de Doctorat en Llengües, Literatures, Cultures i les seues aplicacions a temps parcial, és a dir, durant cinc anys. La idea és seguir amb Joan Fuster, però ampliant-ne el corpus: si durant el Treball Final de Grau i el Treball Final de Màster m’havia centrat només en les “Restriccions mentals” (1a etapa a Serra d’Or, 1968-1973), ara ampliem també a “Passar el dia, empènyer l’any” (2a etapa a Serra d’Or, 1978-1984). La primera tasca és fitxar aquelles característiques que em serviran per a l’anàlisi (presència del jo, temàtica, aspectes de l’estil, etc.), mentre busque bibliografia per a ampliar els conceptes que ja hi he fixat. Ja n’aniré dient més a la categoria a la columna de la dreta de “DLLCA (UV)”.

Igualment, hi ha en marxa altres projectes col·lectius, com un dossier sobre Línia blava, de Ramon Solsona, per al #Diàleg16 que prepara el departament de Filologia Catalana i l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, amb la col·laboració del Centre Internacional de Gandia i la Institució de les Lletres Catalanes, i un poc més individuals, com la preparació d’un article sobre Joan Fuster com a teòric de l’assaig i d’una comunicació sobre la ironia i l’humor en Eugeni d’Ors i Josep Pla a través del mestre de Sueca. I, i, i, altres coses aparaulades, encara que no cent per cent segures, i que, per tant, millor que no siguen dites per si es pifia tot. “Seguiremos informando”, si és que per a algú tot això és informació (cosa que dubte), és clar.

En qualsevol cas, feina, feina i nous reptes i camins. Però amb molta alegria i il·lusió per anar fent, anar aprenent, anar creixent, anar madurant. I res, que, com que feia més d’un mes que no hi publicava res, i aquest espai me l’autogestione jo, doncs m’apetia escriure-ho-hi (també a mode de justificació de tantes setmanes callat, però ha anat tot una mica massa de pressa). La veritat és que sembla que posant-ho per escrit, motive més. Hi tornaré, però, per contar coses una mica més interessants -“interessants” dins del que jo puga aportar-hi d’interessant al món, que serà més aviat poc-, a veure si revifem el bloc, que està més abandonat que Rajoy en una roda de premsa. Guantanamera, guajira, guantanamera…

Ameno, dori me…

A punt d’acabar les classes semipresencials -que no la feina- del Màster en Assessorament Lingüístic i Cultura Literària, obris l’habitació i, com flaixos, t’apareixen imatges de les tres habitacions que has ocupat durant aquests tres anys. La primera, al Rubén Darío; la segona, al doctor Vicente Pallarés; la tercera, en la qual estàs ara, i a la qual encara no t’has acostumat. Han sigut dos anys estranys, en els quals hi has estat poc, i el blanc totalment indiferent de les parets no hi ajuda. Tant hi fa. La imatge de la primera habitació, l’habitacioneta de primer i segon de carrera, que era menuda però molt acollidora. Allí va nàixer tot. T’hi veus trencant, a patades d’impotència, una taula mig coixa, colpejant la paret, fent-te mal. T’hi veus gitat en el llit esperant la notícia que no volies escoltar mai de la vida. T’hi veus, també, angoixat pels primers exàmens; més tranquil en els següents, i, una volta més, angoixadíssim. T’hi veus fent-li bromes al company de pis i menjant pizza cada dimecres. T’hi veus passant hores cara als llibres, als apunts. T’hi veus també retornant el contacte amb ella, contacte cada dia més constant i necessari. T’hi veus necessitant-la a l’altre costat de la pantalla que acurta un camí d’uns quants quilòmetres. Però això no li ho diràs fins al cap d’uns mesos. T’hi veus coneixent Santiago Russiñol, o Miquel Llor, i t’hi veus gaudint de Rodoreda, Calders i Fuster, sempre Fuster. La imatge de la segona habitació, aquell saló convertit en dormitori per imperatiu de la casera. És enorme, grandíssim; et sents com el pollet que ix de l’ou, tot i que ja fa dos anys que n’has eixit. T’hi veus patint, enyorant, amb ella a una illa remota. T’hi veus hores i hores en vetla. T’hi veus fent alguns exercicis físics perquè no et trobe tan malament, però t’hi trobarà. T’hi veus llegint rondalles de Valor, o entenent els tipus de iods que hi ha. T’hi veus vivint amb ella, que hi ha trobat feina, i t’hi veus veient com es desperta. T’hi continues veient angoixat, molt angoixat, extremadament angoixat pels estudis. I t’hi veus faltant a uns quants exàmens per inseguretats idiotes. T’hi veus veient com t’ajuden a tirar endavant. T’hi veus preparant el discurs de la graduació, mentre veus per enèssima vegada el discurs de Monzó a la fira del llibre. T’hi veus bevent massa café i cara a la pantalla amb el TFG. La imatge de la tercera habitació va esborrant l’anterior i t’hi trobes mirant-te a l’espill: uns quilets de més, una barba semiarreglada, dos pels en l’entrecella. Però quiet. No et mous. Estàs paralitzat. I aconsegueixes reaccionar. Queda una setmana -que seran dos dies lectius- de curs, i saps que s’acaba una etapa de sis anys vivint a València. Fins a juliol, i per contracte, tens el pis llogat. Però s’acaba. Tens pensats els projectes per a l’any que ve, però encara queda molt d’enguany. Ho endreces i et deixes a punt la maleta per tornar demà, o d’ací unes hores, al poble. S’acaben sis anys plens d’alegries, de tristeses, de coneixements, de decepcions i de descobriments. No sents tristesa ni pena; al contrari, t’alegres d’haver omplit tant l’altra maleta, la que no es veu. El camí emprés ha deixat enrere persones, però hi ha sumat moltíssimes altres i, agafat de la mà d’ella, t’és igual si ara vindran clots o terrenys fangosos. Potser per això, t’ha inspirat aquella cançó en llatí macarrònic que demana que demana una revelació: ameno, ameno dore, ameno dori me…