Camins marcats?

Daniel, el Mochuelo, ha complit onze anys i se n’ha d’anar del Valle a la ciutat, on, segons el pare, podrà prosperar. Tot El camino (1950), de Miguel Delibes, són records d’infantesa que ens permeten conéixer i descobrir qui són els seus amics, Roque, el Moñigo, i Germán, el Tiñoso, els primers sentiments amorosos -el platònic i el real-, l’estricta moral catòlica de la Guindilla, la rectitud de don José, el rector, que era un santo, la masculinitat de Paco, el ferrer, la mala llet i acritud de Sara, i un llarg etcètera de personatges i anècdotes quotidianes elevades a categoria. El jovenet protagonista, però, no vol abandonar la seua aldea, atés que “en la ciudad se pierde mucho el tiempo y, a fin de cuentas, habrá quien, al cabo de catorce años de estudio, no acierte a distinguir un rendajo de un jilguero o una boñiga de un cagajón”.

Com que les lectures venen com venen -triades o imposades per determinades circumstàncies-, ara que l’he acabat puc dir que m’hauria agradar llegir El camino, encara que fora a mode de primera vegada, l’estiu que vaig canviar l’institut per la universitat (i, compte, que ja fa deu estius!). No obstant això, és possible -res de possibilitats; de segur- que la mirada d’aleshores no hauria copsat elements que sí que ha fet ara, i a la inversa. En un moment concret, el narrador, focalitzat en Daniel, el Mochuelo, ens comenta aquesta frase: “Los grandes cambios rara vez resultan oportunos y consecuentes con nuestro particular estado de ánimo”. I no hi puc estar més d’acord, cosa que em remet a una entrada anterior en què se m’acusava de pessimista i negatiu. Els grans canvis, tant els bons com els dolents, no avisen, de manera que poden agafar el cos de qualsevol ànim (fins i tot, assegut a l’excusat). L’exemple de la majoria d’edat ens serviria: d’un dia per a l’altre, hom passa dels dèsset als díhuit, però res canvia; almenys, aparentment. Però, sense ser-ne conscient del tot, una infinitat de portes s’han obert. S’hi està preparat? No ho crec. Com tampoc no s’està preparat quan la vida segueix una certa estabilitat i, en un segon, una malaltia la trastoca. Com tampoc no s’està preparat quan, endinsats en una vergonyosa i patètica rutina, una telefonada capgira els plans de l’endemà. Com tampoc no. En realitat, s’està preparat per a viure? Com que no hi ha guies ni tutorials al Youtube…

El rector de la novel·la, don José, que era un santo, sermoneja que Déu ha assignat un camí a cada individu, malgrat que el protagonista creu que ell està seguint el camí que son pare li ha marcat. Tenim el camí marcat, doncs, des que naixem? Ningú no negarà, sens dubte, que el bressol on creixem el condiciona. Però vol dir això que ens el marque? Al capdavall, potser viure és acceptar que els grans canvis existeixen i que, tot i que no els veiem arribar, ens aparten de la senda que hipotèticament teníem predestinada, o ens reforcen, o ens fan baixar el cap avergonyis, o ens fan sentir orgullosos, o ens alegren, o ens trauen llàgrimes, o ens fan caure i arrastrar-s’hi, o ens lleven el son, o. Què és viure, si no? Què és… En fi, tant se val.

Dos cafés matutins a Madrid

Lluny de l’epicentre de les celebracions d’un tal genocidi americà, a Carabanchel també es respira hispanitat. Però s’hi respira d’una manera bastant desinteressada; se sap que és un dia gran per a ells, però, pse. La festa, tanmateix, no afecta els amos de les diferents cafeteries -si foren independentistes les teles ho traurien en portada; ho agraeixes, malgrat que no hi haja cap rastre del #resacelebrar, perquè vols un café- que poblen els voltants de la glorieta del Marqués de Vadillo: les encauades entre els carrers d’Antonio López, d’Antonio de Leyva, del General Ricardos i l’avinguda de l’Emperatriz Isabel. En acompanyar l’A. al centre examinador d’anglés, busques el local on prendràs el primer café: café con leche. ¿La leche tibia? Sí, por favor. I cara a la finestra -una finestra que dona a unes obres-, t’asseus en la cadira del costat de l’escurabutxaques, i comences a beure-te’l a glops curts; fora fa una mica de fred. Immediatament, un asiàtic s’acosta a la màquina i et demana de deixar el seu café a la taula: claro, tranquilo. Fas glopets mentre observes el voltant; no, no ets a casa per més que intenten proclamar que som una, grande y libre, però s’està bé. I al cap et ressonen cançons de Joaquín Sabina, a qui te l’hi imagines component cançons, perdido como un pato en el Manzanares. Dues dones conversen, un home llig el Marca, una família hi entra i hi busca lloc, un matrimoni menja tostades amb tomaca i xurros, i el xinés segueix cremant bitllets. Te l’acabes, n’ixes i cerques un banc amb respatller, tocat pel sol, per llegir L’esperit del temps, de Martí Domínguez. És curiós, o casual, o tu què saps, que la major part de la lectura sobre l’Alemanya nazi la faces a la capital de l’Estat espanyol, perquè hi ha massa concomitàncies, però ho deixes córrer (aquesta entrada no és una crítica literària, tot i que possiblement es tracte del llibre que més t’haja impactat aquest 2019). Alternes, doncs, el banquet de vora l’avinguda de l’Emperatriz Isabel amb els que hi ha al Puente de Toledo; corredors, gent passejant el gos, gent caminant, aliens a l’home que s’ha estavellat contra la farola. I la gelor et fa visitar un altre bar, però canvies de local per allò de l’acumulació de riquesa, etcètera, i perquè t’apeteix. En entrar-hi, aquesta vegada et demanes un tallat i busques l’única taula amb quatre cadires que hi ha. Arribes a patir perquè fa bona estona que hi lliges per tan sols un euro i quaranta cèntims, però et fixes que hi ha un home que fulleja La Razón per tan sols un café. La vista va de les pàgines de Domínguez a l’espill que et permet veure què es cou per la cafeteria (t’hi has assegut de cul a la porta); hi ha un jove que per telèfon us comenta a tots que anirà al camp a dinar, i que cerca un Bankia; hi ha un grup d’anglesos a qui els costa una mica expressar-se; hi ha un home major amb uns auriculars. Però qui et crida l’atenció és el lector de La Razón, i no necessàriament per la ideologia conservadora que deu atresorar: vestit amb jaqueta vaquera i vaquers, beu el café com un pardalet mentre fulleja el periòdic, però cada certs minuts alça la cara, es gira i mira l’espill o per la finestra; s’alça els pantalons, i arrufa les celles. Espera algú? Ha matinat o encara no s’ha gitat? Està fent temps? Què? Quantes ficcions deuen haver començat observant la gent d’una cafeteria, d’un bar? Existeix ja un relat, una novel·la, un poema, una obra de teatre, un assaig, sobre aquell home? Fas l’últim glop i en surts, al contrari d’aquest hipotètic personatge d’un futur relat, a qui ja és feina teua saber dotar-lo de personalitat. Tornes als banquets, on ara ja calfa, fins l’hora que l’A. acaba. Li ha anat bé, bo, una cosa menys, tot i que estàs segur que l’ha brodat, i canvia de tema. Parleu de què fareu, d’on anireu per celebrar -que és l’única cosa que celebres hui- que ja s’ha llevat de damunt la prova; li comentes allò de la farola i del paracaigudista, i del que has estat fent, mentre busqueu un lloc on dinar, ara que ja ha passat el matí i esteu immersos en el migdia. Oblides momentàniament el lector de La Razón, que acabarà creixent dins teu, però encara no està suficientment madur per a aparéixer enlloc, malgrat que, mentre que ho has anat pensant per escrit, ja n’has deixat caure la llavor en una mena de crònica més adreçada a la memòria que a un possible visitant del bloc. I gaudeixes del dissabte, del dia i, sobretot, de la companyia. Allá donde se cruzan los caminos, donde el mar no se puede concebir, donde regresa siempre el fugitivo, pongamos que hablo de…

Una cirera, Tadeo Isidoro Cruz i els “gauchos”

Ara que he vist una cirera, m’ha vingut al cap -en realitat, fa setmanes que l’habita- la història de Tadeo Isidoro Cruz que Jorge Luis Borges relata a El Aleph. Fill d’un gaucho mort per les autoritats, criat entre llops, arriba un dia que crea una família, posseeix terres i és designat sergent de la policia rural. “Había corregido el pasado; en aquel tiempo debió de considerarse feliz, aunque profundamente no lo era”, ens explica l’escriptor argentí. En un moment determinat, ha de capturar un desertor que ha assassinat gent benestant, justament en el lloc on quaranta anys abans havien matat el seu pare. Quan se sent acorralat, el criminal solta un crit que Tadeo Isidoro Cruz té la impressió d’haver escoltat abans. El malfactor mata uns quants homes de Cruz, però aquest, en l’obscuritat, comença a comprendre: “Comprendió que un destino no es mejor que otro, pero que todo hombre debe acatar el que lleva dentro. Comprendió que las jinetas y el uniforme ya lo estorbaban. Comprendió su íntimo destino de lobo, no de perro gregario; comprendió que el otro era él”. Fins que decideix que no s’ha d’eliminar un valent i acaba per unir-se al desertor, que no és un altre que Martín Fierro.

El conte de Borges juga amb la història popular d’aquesta figura emblemàtica i heroi del poble, però parla, en realitat, de trobar el lloc que anhelem en el món. Ara que he vist, com deia, una cirera, m’ha vingut al cap la idea de la por per assumir un destí que el jo interior desitja però pel qual no es vol arriscar. Convencionalismes, pautes, restriccions autoimposades, ja siga per no defraudar o per no danyar la gent que ens envolta; tot són limitacions que, moltes vegades, impedeixen traure’n l’essència i el somriure vertaders. Ocultar passions, intentar encabir pardals en gàbies mentals, proposar-se complir les normes quan es té ànima de boig; en definitiva, el temor i la incertesa a fer cas a les necessitats internes. Ens escoltem?

Hem estat entre els que reben les conseqüències dels que fan cas al seu destí; de fet, m’atreviria a dir que hi som de nou i que algun dia les tornarem a rebre, però no correm, que només són cabòries noctures. Potser, al capdavall, això és entendre un final: que les coses acaben, que les persones evolucionen i canvien, i que no pensen el que pensaven fa, ja no anys, sinó unes simples setmanes. I cal acceptar-ho, i prou, i ja. En canvi, quan ens hem vist limitats i desubicats, no hem estat capaços de seguir els instints, i això és, tal vegada, el que de veritat ens ha passat factura psicològica. La por, la por que sempre és present en la quotidianitat.

Ara que he vist una cirera, m’he preguntat si som feliços, o, millor, si sabem ser feliços. Se’ns ensenya, lluny de la paraliteratura de màrqueting, a ser-ho? La felicitat ve derivada del descobriment d’un lloc -el teu, el de cadascú- al món? “Cualquier destino, por largo y complicado que sea, consta en realidad de un solo momento: el momento en que el hombre sabe para siempre quién es”, sentencia Borges en un fragment del relat. Envege, així, en la boca petita, aquells que estan plens de certeses i que amb poca edat ja coneixen aquell moment únic en què saben qui són i qui seran per a sempre. Els envege i, alhora, espere -sense maldat, simplement perquè ho veig impossible- el moment en què s’adonaran que no, que tot era un miratge i que, com tots, estan -estem- perduts a l’univers. Vist en perspectiva i com una contradicció -una més- pròpia, considere, alhora que he escrit que em desperta una certa enveja, que deu ser avorrit. Però això és un altre tema.

Fins als quaranta, Tadeo Isidoro Cruz no va saber, o no va acceptar, que el seu lloc estava entre els gauchos, d’on provenia, però, a la fi, va tenir el valor de viure la vida a què pertanyia. El conte, no obsant això, acaba ací, i no ens dona pistes sobre si amb el temps se’n va penedir o no; només s’apunta que va morir d’una malaltia uns anys després. El poder de la ficció, que ens atorga la màgia d’imaginar-ne possibles continuacions. Jo crec que no, que no se’n va arrepentir i que simplement es va escoltar i en va actuar en conseqüència. Sí, d’acord, compre la versió de la llegenda de Martín Fierro. Però d’això tracta la ficció, no?, de donar respostes a la vida; o, almenys, d’oferir-nos una visió paral·lela o oculta que la que el dia a dia ens mostra. I ja calle, que comence a desvariar i només volia parlar d’una cirera que havia vist.

La idiotització de l’adolescència

Llig a l’article de Sergio del Molino que un grup d’alumnes de Fuerteventura ha enregistrat la seua professora i n’ha extret frases de context; ara, sembla que Vox les ha aprofitades per parlar d’adoctrinament feminista (justament, la professora era un càrrec pesocialista). Més que una anècdota, estem davant d’un fet totalment simptomàtic: la idiotització i la imbecil·lització a què sotmetem els nostres estudiants.

D’una banda -i parle de la matèria que conec-, hi ha un cert tipus de professors que creuen que els adolescents no estan preparats per a determinats aspectes del currículum acadèmic: “és que els meus alumnes no saben llegir un text en occità o en valencià medieval”. I, doncs, els en donen la versió adaptada. Però en lligen la versió adaptada? No m’imagine un professor de Matemàtiques o de Física i Química en un consell d’avaluació confessant tan tranquil·lament que, com que el seu grup no sap resoldre incògnites amb la X i la Y, o no entén les lleis de la cinemàtica, tornaran a les taules de multiplicar o jugaran a desplaçar cossos per l’espai. Si els alumnes no saben llegir un text en occità o en valencià medieval, cal ensenyar-los-ho: a poc a poc, de mica en mica, amb l’ajuda de glossaris, amb la versió adaptada al costat com a complement, o amb la respectiva versió musicada (per exemple, el “Veles e vents”, de Raimon). I el mateix per si els alumnes no entenen el simbolisme de Rodoreda o la ironia de Fuster: cal acompanyar-los en la lectura, que és, al capdavall, l’obligació i la raó per la qual hom ha decidit dedicar-se a l’ensenyament de Valencià. Un altre dia parlarem de l’intrusisme filològic.

També tenim, però, el cas contrari: l’abandonament de l’adolescent a la lectura de textos que no sap per on agafar. Per què Colometa passa el dit per la paret mentre baixa l’escala? Què vol dir el color vermell o morat al conte “Un gelat rosa”? Ací Fuster està sent molt taxatiu, no? Plena de seny és que tenia el cap ple de coneixement? Per què Carmesina prefereix donar-li la mà cap amunt a Tirant perquè la bese? Tant se val, si total no han d’entendre res, que s’ho arreglen com puguen, i a l’examen, més.

D’una altra, hi ha un determinat tipus de pares que troben que els seus fills poden fer-se mal en qualsevol obstacle i que es postulen com els seus representants suprems. I, compte, que això no està malament fins a cert punt (els fills són menors d’edat, i etcètera); el problema ve quan, en compte de mirar què han fet malament, els pares en dipositen la culpa en els docents. “El meu fill això no ho ha fet”; “la meua filla va estudiar quinze dies per al teu examen, i ara la suspens?”; “si no aprova, prepara’t, que et caurà el pel”; “poseu massa deures i treballs, i amb els exàmens i tot, com voleu que vagen al dia?”. No he estat mai en cap grup de Whatsapp de pares i mares, però això deu fer fredat: que si quines són les activitats que ha de fer hui, que si per a demà què havia de portar, que si. Si aconsegueixen traure el curs endavant, els regalaran l’últim esmàrtfon -a veure si així-, però, si no, cap problema: els regalaran l’últim esmàrtfon i, a més, els pagaran les millors vacances de la seua vida, amb viatges, ser fester o festera, o faller o fallera, o…

Ens fem els sorpresos quan llegim que un grup d’estudiants ha gravat una professora i n’ha difós frases descontextualitzades per a fer-li mal. Ens alarmem quan una altra professora explica que una mare ha acompanyat la seua filla a l’examen oral d’Anglés i li ha dit “que la criatura se pone muy nerviosa, y que espera que tengamos psicología y nos acordemos de cuando éramos estudiantes nosotras”. Però mantenim els adolescents en la bombolla, com quan aprenen a caminar i hi ha la por primigènia que caiga i es faça bua, ai, pobret o pobreta, va, vine que el pare o la mare te’n curaran el dolor.

Alguns pares lleven l’autoritat als professors; alguns professors, moltes vegades més preocupats a caure bé o a semblar divertits (un dia parlarem també -i ja s’acumulen els temes- de la tendència a fer divertit sí o sí l’aprenentatge amb pràctiques, com a mínim, de dubtosa utilitat), es lleven l’autoritat ells mateixos. Resultat: adolescents que no veuen la metàfora en l’expressió menjar-se el món i que, literalment, creuen que se’l poden tragar; adolescents que no coneixen el fracàs, perquè no els han deixat fracassar, i que, en tenir-lo davant, no el saben afrontar. Condescendències actuals que apunten a frustracions no tan llunyanes. En fi…

Impressions (La flânerie, I)

L’Impression, soleil levant, de Claude Monet, és el quadre que generà l’etiqueta -inicialment, irònica- d’impressionistes per a una sèrie de pintors francesos dels seixanta, setanta i huitanta del segle XIX. Aquests, que abandonaren els tallers per pintar au plein air, deixaren de preocupar-se més pel dibuix i la forma i dedicaren l’esforç a jugar amb els colors i la naturalesa; que fora, al capdavall, l’espectador qui n’intuira la imatge. O una cosa semblant, no vagen ara els experts en art a condemnar-me i a posar-me enmig de la plaça perquè em llancen pedres.

Impression, impressió, impressions. Què ens impressiona, als habitants del segle XXI? Seríem capaços d’impressionar-nos hui en dia d’igual manera que els francesos de finals del huit-cents davant del quadre que Monet pintà el 1872? Ens impressionaríem amb els bulevards amb neu de Camille Pissarro, o amb el magnífic Rue de Paris. Temps de pluie, de Gustave Caillebotte, si en compte d’haver-los pintats a finals del déneu els hagueren creat ara? Què entenem per “impressionar”? Com narra Martí Domínguez a El fracassat, les obres del mateix Monet, de Pissarro o de Cèzanne eren constantment rebutjades al Saló de París; més enllà de possibles interessos, no impressionaven els coetanis? Què és el que produeix -i ja no parle d’art, només- que algú s’impressione per una cosa que a un altre el nifunifasetja? No és la paraula “impressionar” molt, massa, solemne en si? No seria un terme dels que Fuster encunyaria com a absolut i que potser convindria evitar? Comptat i debatut, ja ens diu, encara que en un altre pla, que el “posa molt trist això d’estar escoltant com parla una persona intel·ligent i que no m’interesse gens el que em diu”. No hi ha molta gent que exagera una mica quan diu que alguna cosa l’ha impressionada? No és el que toca dir, després de, no sé, una pel·lícula o un llibre de què la crítica i tot-el-món-que-ha-eixit-del-cine o tot-el-món-que-ha-eixit-d’una-llibreria exclama elogis? S’impressionava fins a l’èxtasi, de veritat, Santa Teresa de Jesús davant l’aparició de Déu?

Seré sincer: l’exposició dels impressionistes no em va impressionar, almenys tal com estem acostumats a escoltar-ho diàriament amb tota mena d’escarafalls hiperbòlics. En canvi, el DIEC dona com a primera accepció el fet de “produir una impressió en l’ànim (d’algú)”, i potser per aquest camí… Diuen els experts que, en acabar de llegir un clàssic literari, en acabar de tancar el volum d’un, no sé, posem per cas, Ulisses, es té la impressió que res no ha canviat, però que és amb el temps, quan comences a pair-lo, que te n’adones de la magnitud. No m’imagine un lector –un lector-lector, no un lector de diumenge– de Joyce, o de Tolstoi, o de Shakespeare, o de Pessoa, impressionant-se a cada frase, llançant uns “oh!-ah!” pseudorgasmàtics a cada paràgraf, i etcètera. Però tampoc no me’ls imagine indiferents, insensibles, a allò que han llegit. Impressionats? En un primer moment, diria que no, perquè, qui fa no fa, n’ha escoltat a parlar, dels autors, o dels músics, o dels pintors en els casos anteriors. Ara: quan els comença a interioritzar, és possible que, dins seu, n’haja canviat una percepció cap a pròximes obres literàries, musicals o artístiques. Sap que ha llegit, que ha escoltat o que ha estat al davant d’una cosa extraordinària, i que el seu filtre personal, a partir d’aquest moment, s’ha fet una mica més selectiu, més primmirat.

Potser, la qüestió d’impressionar-se o no, és, en definitiva, una qüestió d’expectatives: d’altes o de baixes expectatives, realitzades per aquells que habitualment s’impressionen tant. Caldria també, d’altra banda, analitzar qui s’impressiona i qui no, i per què. Però ara comence a descarrilar, i jo només volia donar la meua impressió de la visita al Marmottan…


Nota innecessària. Les obres es troben, ja ho he dit, al Museu Marmottan, que permet fotografiar sense flaix aquells quadres on no s’indique el contrari. En ambdós casos, no hi havia cap senyal de prohibició, així que.