Una cirera, Tadeo Isidoro Cruz i els “gauchos”

Ara que he vist una cirera, m’ha vingut al cap -en realitat, fa setmanes que l’habita- la història de Tadeo Isidoro Cruz que Jorge Luis Borges relata a El Aleph. Fill d’un gaucho mort per les autoritats, criat entre llops, arriba un dia que crea una família, posseeix terres i és designat sergent de la policia rural. “Había corregido el pasado; en aquel tiempo debió de considerarse feliz, aunque profundamente no lo era”, ens explica l’escriptor argentí. En un moment determinat, ha de capturar un desertor que ha assassinat gent benestant, justament en el lloc on quaranta anys abans havien matat el seu pare. Quan se sent acorralat, el criminal solta un crit que Tadeo Isidoro Cruz té la impressió d’haver escoltat abans. El malfactor mata uns quants homes de Cruz, però aquest, en l’obscuritat, comença a comprendre: “Comprendió que un destino no es mejor que otro, pero que todo hombre debe acatar el que lleva dentro. Comprendió que las jinetas y el uniforme ya lo estorbaban. Comprendió su íntimo destino de lobo, no de perro gregario; comprendió que el otro era él”. Fins que decideix que no s’ha d’eliminar un valent i acaba per unir-se al desertor, que no és un altre que Martín Fierro.

El conte de Borges juga amb la història popular d’aquesta figura emblemàtica i heroi del poble, però parla, en realitat, de trobar el lloc que anhelem en el món. Ara que he vist, com deia, una cirera, m’ha vingut al cap la idea de la por per assumir un destí que el jo interior desitja però pel qual no es vol arriscar. Convencionalismes, pautes, restriccions autoimposades, ja siga per no defraudar o per no danyar la gent que ens envolta; tot són limitacions que, moltes vegades, impedeixen traure’n l’essència i el somriure vertaders. Ocultar passions, intentar encabir pardals en gàbies mentals, proposar-se complir les normes quan es té ànima de boig; en definitiva, el temor i la incertesa a fer cas a les necessitats internes. Ens escoltem?

Hem estat entre els que reben les conseqüències dels que fan cas al seu destí; de fet, m’atreviria a dir que hi som de nou i que algun dia les tornarem a rebre, però no correm, que només són cabòries noctures. Potser, al capdavall, això és entendre un final: que les coses acaben, que les persones evolucionen i canvien, i que no pensen el que pensaven fa, ja no anys, sinó unes simples setmanes. I cal acceptar-ho, i prou, i ja. En canvi, quan ens hem vist limitats i desubicats, no hem estat capaços de seguir els instints, i això és, tal vegada, el que de veritat ens ha passat factura psicològica. La por, la por que sempre és present en la quotidianitat.

Ara que he vist una cirera, m’he preguntat si som feliços, o, millor, si sabem ser feliços. Se’ns ensenya, lluny de la paraliteratura de màrqueting, a ser-ho? La felicitat ve derivada del descobriment d’un lloc -el teu, el de cadascú- al món? “Cualquier destino, por largo y complicado que sea, consta en realidad de un solo momento: el momento en que el hombre sabe para siempre quién es”, sentencia Borges en un fragment del relat. Envege, així, en la boca petita, aquells que estan plens de certeses i que amb poca edat ja coneixen aquell moment únic en què saben qui són i qui seran per a sempre. Els envege i, alhora, espere -sense maldat, simplement perquè ho veig impossible- el moment en què s’adonaran que no, que tot era un miratge i que, com tots, estan -estem- perduts a l’univers. Vist en perspectiva i com una contradicció -una més- pròpia, considere, alhora que he escrit que em desperta una certa enveja, que deu ser avorrit. Però això és un altre tema.

Fins als quaranta, Tadeo Isidoro Cruz no va saber, o no va acceptar, que el seu lloc estava entre els gauchos, d’on provenia, però, a la fi, va tenir el valor de viure la vida a què pertanyia. El conte, no obsant això, acaba ací, i no ens dona pistes sobre si amb el temps se’n va penedir o no; només s’apunta que va morir d’una malaltia uns anys després. El poder de la ficció, que ens atorga la màgia d’imaginar-ne possibles continuacions. Jo crec que no, que no se’n va arrepentir i que simplement es va escoltar i en va actuar en conseqüència. Sí, d’acord, compre la versió de la llegenda de Martín Fierro. Però d’això tracta la ficció, no?, de donar respostes a la vida; o, almenys, d’oferir-nos una visió paral·lela o oculta que la que el dia a dia ens mostra. I ja calle, que comence a desvariar i només volia parlar d’una cirera que havia vist.

La idiotització de l’adolescència

Llig a l’article de Sergio del Molino que un grup d’alumnes de Fuerteventura ha enregistrat la seua professora i n’ha extret frases de context; ara, sembla que Vox les ha aprofitades per parlar d’adoctrinament feminista (justament, la professora era un càrrec pesocialista). Més que una anècdota, estem davant d’un fet totalment simptomàtic: la idiotització i la imbecil·lització a què sotmetem els nostres estudiants.

D’una banda -i parle de la matèria que conec-, hi ha un cert tipus de professors que creuen que els adolescents no estan preparats per a determinats aspectes del currículum acadèmic: “és que els meus alumnes no saben llegir un text en occità o en valencià medieval”. I, doncs, els en donen la versió adaptada. Però en lligen la versió adaptada? No m’imagine un professor de Matemàtiques o de Física i Química en un consell d’avaluació confessant tan tranquil·lament que, com que el seu grup no sap resoldre incògnites amb la X i la Y, o no entén les lleis de la cinemàtica, tornaran a les taules de multiplicar o jugaran a desplaçar cossos per l’espai. Si els alumnes no saben llegir un text en occità o en valencià medieval, cal ensenyar-los-ho: a poc a poc, de mica en mica, amb l’ajuda de glossaris, amb la versió adaptada al costat com a complement, o amb la respectiva versió musicada (per exemple, el “Veles e vents”, de Raimon). I el mateix per si els alumnes no entenen el simbolisme de Rodoreda o la ironia de Fuster: cal acompanyar-los en la lectura, que és, al capdavall, l’obligació i la raó per la qual hom ha decidit dedicar-se a l’ensenyament de Valencià. Un altre dia parlarem de l’intrusisme filològic.

També tenim, però, el cas contrari: l’abandonament de l’adolescent a la lectura de textos que no sap per on agafar. Per què Colometa passa el dit per la paret mentre baixa l’escala? Què vol dir el color vermell o morat al conte “Un gelat rosa”? Ací Fuster està sent molt taxatiu, no? Plena de seny és que tenia el cap ple de coneixement? Per què Carmesina prefereix donar-li la mà cap amunt a Tirant perquè la bese? Tant se val, si total no han d’entendre res, que s’ho arreglen com puguen, i a l’examen, més.

D’una altra, hi ha un determinat tipus de pares que troben que els seus fills poden fer-se mal en qualsevol obstacle i que es postulen com els seus representants suprems. I, compte, que això no està malament fins a cert punt (els fills són menors d’edat, i etcètera); el problema ve quan, en compte de mirar què han fet malament, els pares en dipositen la culpa en els docents. “El meu fill això no ho ha fet”; “la meua filla va estudiar quinze dies per al teu examen, i ara la suspens?”; “si no aprova, prepara’t, que et caurà el pel”; “poseu massa deures i treballs, i amb els exàmens i tot, com voleu que vagen al dia?”. No he estat mai en cap grup de Whatsapp de pares i mares, però això deu fer fredat: que si quines són les activitats que ha de fer hui, que si per a demà què havia de portar, que si. Si aconsegueixen traure el curs endavant, els regalaran l’últim esmàrtfon -a veure si així-, però, si no, cap problema: els regalaran l’últim esmàrtfon i, a més, els pagaran les millors vacances de la seua vida, amb viatges, ser fester o festera, o faller o fallera, o…

Ens fem els sorpresos quan llegim que un grup d’estudiants ha gravat una professora i n’ha difós frases descontextualitzades per a fer-li mal. Ens alarmem quan una altra professora explica que una mare ha acompanyat la seua filla a l’examen oral d’Anglés i li ha dit “que la criatura se pone muy nerviosa, y que espera que tengamos psicología y nos acordemos de cuando éramos estudiantes nosotras”. Però mantenim els adolescents en la bombolla, com quan aprenen a caminar i hi ha la por primigènia que caiga i es faça bua, ai, pobret o pobreta, va, vine que el pare o la mare te’n curaran el dolor.

Alguns pares lleven l’autoritat als professors; alguns professors, moltes vegades més preocupats a caure bé o a semblar divertits (un dia parlarem també -i ja s’acumulen els temes- de la tendència a fer divertit sí o sí l’aprenentatge amb pràctiques, com a mínim, de dubtosa utilitat), es lleven l’autoritat ells mateixos. Resultat: adolescents que no veuen la metàfora en l’expressió menjar-se el món i que, literalment, creuen que se’l poden tragar; adolescents que no coneixen el fracàs, perquè no els han deixat fracassar, i que, en tenir-lo davant, no el saben afrontar. Condescendències actuals que apunten a frustracions no tan llunyanes. En fi…

Impressions (La flânerie, I)

L’Impression, soleil levant, de Claude Monet, és el quadre que generà l’etiqueta -inicialment, irònica- d’impressionistes per a una sèrie de pintors francesos dels seixanta, setanta i huitanta del segle XIX. Aquests, que abandonaren els tallers per pintar au plein air, deixaren de preocupar-se més pel dibuix i la forma i dedicaren l’esforç a jugar amb els colors i la naturalesa; que fora, al capdavall, l’espectador qui n’intuira la imatge. O una cosa semblant, no vagen ara els experts en art a condemnar-me i a posar-me enmig de la plaça perquè em llancen pedres.

Impression, impressió, impressions. Què ens impressiona, als habitants del segle XXI? Seríem capaços d’impressionar-nos hui en dia d’igual manera que els francesos de finals del huit-cents davant del quadre que Monet pintà el 1872? Ens impressionaríem amb els bulevards amb neu de Camille Pissarro, o amb el magnífic Rue de Paris. Temps de pluie, de Gustave Caillebotte, si en compte d’haver-los pintats a finals del déneu els hagueren creat ara? Què entenem per “impressionar”? Com narra Martí Domínguez a El fracassat, les obres del mateix Monet, de Pissarro o de Cèzanne eren constantment rebutjades al Saló de París; més enllà de possibles interessos, no impressionaven els coetanis? Què és el que produeix -i ja no parle d’art, només- que algú s’impressione per una cosa que a un altre el nifunifasetja? No és la paraula “impressionar” molt, massa, solemne en si? No seria un terme dels que Fuster encunyaria com a absolut i que potser convindria evitar? Comptat i debatut, ja ens diu, encara que en un altre pla, que el “posa molt trist això d’estar escoltant com parla una persona intel·ligent i que no m’interesse gens el que em diu”. No hi ha molta gent que exagera una mica quan diu que alguna cosa l’ha impressionada? No és el que toca dir, després de, no sé, una pel·lícula o un llibre de què la crítica i tot-el-món-que-ha-eixit-del-cine o tot-el-món-que-ha-eixit-d’una-llibreria exclama elogis? S’impressionava fins a l’èxtasi, de veritat, Santa Teresa de Jesús davant l’aparició de Déu?

Seré sincer: l’exposició dels impressionistes no em va impressionar, almenys tal com estem acostumats a escoltar-ho diàriament amb tota mena d’escarafalls hiperbòlics. En canvi, el DIEC dona com a primera accepció el fet de “produir una impressió en l’ànim (d’algú)”, i potser per aquest camí… Diuen els experts que, en acabar de llegir un clàssic literari, en acabar de tancar el volum d’un, no sé, posem per cas, Ulisses, es té la impressió que res no ha canviat, però que és amb el temps, quan comences a pair-lo, que te n’adones de la magnitud. No m’imagine un lector –un lector-lector, no un lector de diumenge– de Joyce, o de Tolstoi, o de Shakespeare, o de Pessoa, impressionant-se a cada frase, llançant uns “oh!-ah!” pseudorgasmàtics a cada paràgraf, i etcètera. Però tampoc no me’ls imagine indiferents, insensibles, a allò que han llegit. Impressionats? En un primer moment, diria que no, perquè, qui fa no fa, n’ha escoltat a parlar, dels autors, o dels músics, o dels pintors en els casos anteriors. Ara: quan els comença a interioritzar, és possible que, dins seu, n’haja canviat una percepció cap a pròximes obres literàries, musicals o artístiques. Sap que ha llegit, que ha escoltat o que ha estat al davant d’una cosa extraordinària, i que el seu filtre personal, a partir d’aquest moment, s’ha fet una mica més selectiu, més primmirat.

Potser, la qüestió d’impressionar-se o no, és, en definitiva, una qüestió d’expectatives: d’altes o de baixes expectatives, realitzades per aquells que habitualment s’impressionen tant. Caldria també, d’altra banda, analitzar qui s’impressiona i qui no, i per què. Però ara comence a descarrilar, i jo només volia donar la meua impressió de la visita al Marmottan…


Nota innecessària. Les obres es troben, ja ho he dit, al Museu Marmottan, que permet fotografiar sense flaix aquells quadres on no s’indique el contrari. En ambdós casos, no hi havia cap senyal de prohibició, així que.

 

Flâner (La flânerie, 0)

“Un meu veí, petit botiguer loquaç i cultivat, que va viure de jove uns quants anys a París, em regala un llibre de Bernanos en edició curiosa. L’exemplar és una reminiscència d’aquells bons temps de la seva estada parisenca. En parlem.

—M’havia fet a mi mateix una doble promesa, i vaig mantenir-la rigorosament: no
empenyoraria cap objecte de la meva propietat ni manllevaria un cèntim a ningú… París és una gran ciutat, però una ciutat cara. Vull dir el París agradable, dels teatres i dels concerts, de l’òpera i dels cabarets. Ho era en la meva època.

—No crec que les coses hagin canviat gaire…

—Jo guanyava un jornal molt magre, i ¿què vol vostè que faci un jove estranger a París
sense diners a la butxaca?

Penso una resposta equànime, moral i evasiva:

—Passejar…

—Sí, senyor. No ben bé passejar: flâner. Hi ha paraules que no tenen traducció. Flâner, en
francès, i com ho traduiria vostè? Flâner és passejar, vagar pels carrers; d’acord. Però jo diria que això no ho explica tot.

—Potser no, certament.

Flâner és una gran diversió. Plegàveu a mitja tarda i no sabíeu què fer. La solució més
econòmica era aquesta: passejar. Caminàveu a l’atzar, reposadament, sense prejudicis. Era molt distret.

—Ja m’ho imagino.

Flâner és passejar, però passejar d’una manera especial. Ací la gent no passeja com
passeja la gent d’allà.

—Probablement, no. Ací ens estimem més de no passejar, i si passegem, ho fem per mirar el paisatge, o per continuar la conversa encetada al casino amb els amics, o per prendre el sol.

—D’aquella experiència he tret la conclusió que flâner és una creació específica del folklore parisenc. Només l’escenari de París possibilita una cosa així.

Fa una pausa, i jo espero que continuï.

—Els carrers, els individus que us trobàveu al pas… No us interessaven gens ni mica. Eren uns carrers com qualssevol altres, i uns individus desconeguts. I tanmateix, us entreteníeu força mirant-los i admirant-los. Els oblidàveu de seguida. Però, mentrestant, us divertíeu.

—El món és un espectacle curiós, certament.

—¿El món? París.

Potser tot això solament és el residu d’una intoxicació literària perdurat en la memòria del
meu interlocutor. No ho sé. Ni tampoc sabria dir si el valor semàntic que intenta donar al verb flâner, a base dels seus records juvenils, té alguna consistència.

Flâner… —repeteix encara en plena evocació.

Penso en Bernanos, i no me l’imagino a París. Però la cosa no té importància.”


Diccionari per a ociosos, de Joan Fuster (1964)


01-11-2017 / 01-11-2018

Fidel a la cita i a la fita que acaba l’1 de novembre -o, millor dit, el 31 d’octubre- de cada any, passe a copiar els títols dels llibres que he llegit en aquests dotze mesos. Sí, sé que no té cap sentit fer-ho gairebé acabant l’any, i que podria iniciar-la, o bé l’1 de desembre, o bé quan comença el nou curs, però tant se val. No hi he inclòs, de nou, aquells llibres relacionats directament amb la investigació -els més teòrics- ni tampoc els articles i capítols solts, o els contes, poemes, apunts de di(et)aris… Només hi ha aquelles lectures que hom pot llegir en qualsevol lloc, ja siga al metro, al tren, a la sala d’espera del dentista o mentre camina de casa a la facultat.

Per continuar amb l’autobombo que ja comentava l’any passat, si em seguiu a l’Instagram (@angelcanomateu), podreu veure -entre d’altres coses- què estic llegint o què acabe de llegir. De nou, no em marque cap objectiu lector per als pròxims mesos perquè, gat vell, sé que no el compliré. Però m’agradaria destacar que he aconseguit llegir tres llibres més que l’any passat, malgrat no tenir tant de temps lliure.

I ara, més conclusions: he tornat a llegir més literatura i menys lectures, i hi he afegit algun assaig, a més de teatre. Però encara caldria incloure-n’hi més, ai! En fi, posem el comptador a zero i… endavant!

Robinson, de Vicenç Pagès Jordà

Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona, d’Stefan Zweig

Black Friday, d’Antoni Rubio

No et miris el Riu, de Mònica Batet (relectura)

L’home que es va perdre, de Francesc Trabal

Quo vadis, Sànchez?, de Francesc Trabal

Era una dona com les altres, de Francesc Trabal

Hi ha homes que ploren perquè el sol es pon, de Francesc Trabal

Els fills de Llacuna Park, de Maria Guasch

Cigales i formigues, de Santiago Rusiñol (dues vegades)

Legado en los huesos, de Dolores Redondo

Això no és Amèrica, de Jordi Puntí

Por, d’Stefan Zweig

La mirada de los peces, de Sergio del Molino

Carícies, de Sergi Belbel

Climent, de Josep M. Fonalleras

La hora violeta, de Sergio del Molino

Tres Nadals, de Quim Monzó

Com s’esbrava la mala llet, d’Antònia Carré-Pons

El que pensen els altres, de Clara Queraltó

Cafè Berlevag, de Mònica Batet

Qui no fa la festa, de Paco Esteve

Les possessions, de Llucia Ramis

Diccionari per a ociosos, de Joan Fuster (relectura)

Lo que a nadie le importa, de Sergio del Molino

L’alegria que passa, de Santiago Rusiñol

La casa de l’art, de Santiago Rusiñol

L’ordre del dia, d’Éric Vuillard

Mecanismes narratius en la construcció dels personatges de la novel·lística rodorediana, de Laura Bolo

Denuncia inmediata, de Jeffrey Eugenides

Josafat, de Prudenci Bertrana

L’art de portar gavardina, de Sergi Pàmies

Res no és real, de David Gálvez

Nou contes, de J. D. Salinger