L’avorriment, segons Sergio del Molino

En l’assignatura d’Ètica de 4t d’ESO, hi havia dies en què el llicenciat en Filosofia -dir-li professor seria dir-li molt, i quin contrast amb l’Antonio Aramayona de la novel·la La mirada de los peces, de Sergio del Molino (Literatura Random House, 2017)- no tenia ganes d’explicar cap lliçó i parlava de futbol, de bandes de música, de curses, i d’altres temàtiques que només tenien resposta entre un grupet de xics, entre els quals m’he d’incloure. Resposta que, tot siga dit, gairebé sempre tenia un punt d’ironia o de sarcasme. Per a l’últim dia del curs, com que ja estava en mode vacances, ens va fer reflexionar sobre què era per a nosaltres l’avorriment. No recorde amb quines paraules vaig omplir el full; segurament escriuria quatre tòpics maquillats amb paraules pomposes (no és el mateix que fan molts escriptors?, no és el mateix que faig jo mateix -que no sóc escriptor- en aquest bloc?) que tocarien aspectes com no fer res, no tenir objectius, l’ociositat d’una vesprada d’agost quan tens quinze o setze anys, etcètera.

En dinar, he acabat la suara esmentada La mirada de los peces. L’he gaudida moltíssim: un jo que, pacte novel·lesc (o autobiogràfic?) en mà, utilitza el recurs retòric d’un professor de Filosofia per a explicar-se, per a ajudar a definir-se, per a saber quin lloc ha acabat ocupant, per a veure’n l’evolució que l’ha portat des de l’extrema esquerra adolescent fins a la plaça ideològica actual. Alternant records de joventut (1993-1996) amb l’actualitat (2009, 2011, 2013, 2016, 2017), hi pul·lulen els primers concerts de rock alternatiu i combatiu, les classes escolars soporíferes, el barri com a punt d’origen, el primer gran amor no entés -no diré si correspost o no-, i la influència d’Aramayona, que, després d’una vida de lluita activista, vol morir dignament. Torne a repetir-ho: l’he gaudida moltíssim, fins al punt que des que l’he finalitzat sent una terrible buidor, i no sé quin començar que hi puga estar a l’alçada; el deixarem reposar. El cas és que a les primeres pàgines hi ha un fragment en què descriu què és l’avorriment, una definició que, a pesar que ara diré que envege per a aquella reflexió del 2007, no haguera tingut sentit per l’absència de totes les experiències viscudes posteriorment. Concretament, segons Sergio del Molino:

“El aburrimiento te convierte en Sísifo. Subes tu piedra maldiciendo la subida, pero no consientes que nadie te la cambie por otra cosa. Quieres tu maldita piedra, con su mismo peso y su misma textura de granito. Achica los horizontes de una persona, limita su mundo, dale lo mismo cada día a la misma hora. En unos años, rechazará todo lo que altere esa rutina que en verdad detesta, como se detesta a sí mismo” (p. 13).

Aquell llicenciat no ens va ensenyar ni qui era Sísif, ni que l’avorriment tenia més formes a part del tedi, ni que faria que ens detestaren tant. Rutina, zona de comfort, por dels canvis: avorriment. Al capdavall, potser encara ho podria lligar amb la resposta d’aquell curs: no és l’avorriment una constant vesprada d’agost, dolça, suau, que acaba immobilitzant-nos al sofà fins al punt que acabem odiant-nos? Com se suposa que hom s’ha de sentir quan, a més d’un agraït Sísif, ha estat pedra alhora? “Lo raro es renunciar a la primera persona del singular, fingir que son otros ojos los que miran y otra voz la que habla, y quizá eso sí que sea soberbio, adoptar un punto de vista divino y sin mácula” (p. 193). No som res!

Una trista, bruta civilitat

Hem començat el mòdul de Literatura Valenciana dins del curs UNISOCIETAT del campus d’Ontinyent. Literatura Valenciana, sí, ja els he advertit que l’etiqueta redueix moltíssim les possibilitats, però, en fi, tant se val, farem el que podrem, i etcètera. Hem iniciat les classes amb poesia contemporània: uns conceptes generals, “La Barraca” i “Vora el barranc dels Algadins”, de Teodor Llorente, i una bona selecció -el que donen tres hores i vint minuts de classe en total- de Vicent Andrés Estellés. Hi ha hagut una alumna que ens ha contat que el va conéixer personalment, i s’ha emocionat llegint “Cançó de bressol”, fins al punt que, en acabar, s’ha torcat una llàgrima. Hi ha hagut una altra alumna que ens ha explicat que Vicent Ventura va anar a un soterrar a Aielo, i que en té fotografies. L'”Assumiràs la veu d’un poble”, en veu de Paco Muñoz, els ha despertat passions; “Una escala qualsevol”, musicat per Miquel Gil, els ha provocat somriures.

Per la meua banda, he redescobert uns versos que restaven amagats des de tercer de grau, a la “Crònica especial”. Estellés era periodista i s’havia de què anava el gènere de la crònica, però al diari havia de seguir una -la- línia oficial. En aquest poema, però, ens regala uns titulars que el lector coetani potser no trobà en la premsa (ep, que són suposicions; no n’he fet la recerca a les hemeroteques): “Les execucions en un pati de Nuremberg”, o “El Tyris ple de gent”, o “La marxa de Mao pel continent de Xina”. Tanmateix, el que m’ha sobtat és la quotidianitat de la història -inserida en la Història- que ens narren els versos: uns fills que s’estimaven i que feien l’amor en el buc de l’escala. Han somrigut -hom, tinga l’edat que tinga, sempre somriu quan es tracten segons quins temes- i han seguit atents la lectura. S’estimaven i feien, en passat, aquests fills; un passat condicionat per una trista, bruta civilitat, que, tot i que sempre és cosa de quatre dies, o de quatre setmanes, no canvia mentre passen els dies, les setmanes, els anys. Fins que:

El pare es va morir, es va morir la mare.
La filla es va casar amb un altre, anys després.
Algunes voltes troba aquell primer amant.
Cosa de quatre dies o de quatre setmanes.
Com si entre ells no hi hagués hagut la intimitat
en el buc de l’escala, raonen dels seus fills.
“El meu va a l’Institut”. “La meua té pallola”.
Han guanyat una trista, bruta civilitat.
Dempeus en el carrer, raonen quan es troben.
I cadascú segueix després el seu camí.
Oh l’amor inserit, quina cosa, en la història!

L’amor “brusc i salvatge”, amb pinzellades de l’amor “educat” d'”Els amants”, és aixafat per aquesta trista, bruta civilitat. M’ha agradat (no cal que ho compteu: la porte escrita quatre vegades, i ara va la cinquena, què hi farem) aquesta realista doble adjectivació que acompanya el mot d’ordre: trista, bruta civilitat. No sé per què sempre ens quedem en els quatre poemes amarats de suor per als eslògans o dies de; aquesta crònica personalíssima és d’una bellesa deliciosa (que sinestèsic m’ha quedat). Tanta que, si sabérem explotar-la, donaria per a un bon relat actual(itzat) de ficció -els relats són sempre ficció, bla, bla, bla- que ocorreguera, no ho sé, en un metro?, en un ascensor?, en l’eixida o l’entrada d’una empresa? Que conste, però, que, abans de rellegir el poema, l’escena ja feia setmanes que em rondava pel cabet (ara, que eufemístic), encara que no amb la naturalitat amb què ho tracta el fill del forner. Això sí, no cal que recordem la mort de Manolete, que l’home tampoc no era cap exemple d’ésser -sí, ja deixe els incisos idiotes, però és que no sabia com acabar l’entrada- civilitzat.

Black Friday, d’Antoni Rubio

“Com una gran manifestació de desheretats”, sintetitza la xica de l’últim conte de Black Friday,  d’Antoni Rubio, el pas dels diferents personatges que pul·lulen pel recull. Desheretats, marginats, els misèria-humana, els no-ningú de Galeano; Rubio dóna veu als invisibles, als emmordassats, als que hom no vol escoltar, ni veure, ni creuar paraula. I ho fa jugant amb els diferents recursos que el llenguatge, que la literatura, li proporciona: un monòleg interior extremadament excel·lent a “Grossa” (no endebades va rebre el Premi Sambori el 2009); l’alternança de majúscules i minúscules i una cançó de bressol en “A la voreta del mar”; la narració de distints “Fragments” d’una dona que sent com li parlen les nines; la pròpia versió de la “Metamorfosi”, que ens demostra que determinades persones compten per a la societat el mateix que els insectes més fastigosos; el relat de la vida de Xosé Tarrío, vull dir, Xoan Tarrés, un activista heroïnòman condemnat a setanta-un anys de presó; la recerca d’un “Valhalla” molt diferent per a un finlandés i l’Omar de Fallujah; la crònica de la moda del Pokémon Go; les pinzellades ferrantorrentianes a “Ombres”; el comportament tan semblant de les persones grises amb les “Mosques”; la solidaritat d’un govern que promou el suïcidi com a ajuda social; o l’autoreferencialitat del “Final feliç”.

Seria fals dir que Antoni Rubio debuta en el món del llibre (el 2007 va publicar, junt amb Héctor Sanjuan, Del Sud: el País Valencià al ritme dels Obrint Pas; també ha publicat articles en diferents reculls), com també seria fals escriure que debuta en la narrativa (alguns d’aquests relats ja han vist la llum al suplement cultural “Arts”, del periòdic El Mundo). No ens ha d’enganyar, doncs, el fet que ara haja tret el seu primer llibre de narrativa: Rubio, que no és novell en aquest art -a què se suma la formació periodística-, ens ha regalat un mosaic de la societat que el telenotícies només ens conta quan als de dalt els interessa que no se’n parle dels afers sinistres, un ventall d’aquells que per als periòdics només són un nom i unes sigles. És una lectura incòmoda, però, trobe que en alguns àmbits, necessària; tot i el filtre de la ficció, els esdeveniments són d’una quotidianitat que asfixia. El lector, per collons, està obligat a reflexionar cada vegada que acaba un conte, el qual, al seu torn, esdevé un punyal amb sal enganxada a la punta. En alguna ocasió, però, l’autor peca d’explicitat i ens ensenya massa les cartes, sense deixar que ho deduïm per nosaltres mateixos, o, justament, ens ho revela quan ja ho hem deduït nosaltres mateixos. No obstant això, aquest xicotet però no pot entelar el bon treball que ha editat Sembra. Llegiu-lo, llegiu-lo amb calma, assaborint cadascun dels vint racons que amaga. I, malgrat la sensació que vos naixerà de voler aturar el món perquè potser no el sentiu com a propi -encara que sí, que això és el món real, el que habita els carrers, els barris xinos, les sales d’interrogatoris, els bordells, els grans magatzems-, penseu que “sempre queda l’esperança d’un final feliç”.

Fuster per a ociosos, una antologia fusteriana a càrrec de Xavier Aliaga

Presentació de l’antologia de textos fusterians,  Fuster per a ociosos, de Xavier Aliaga (Sembra, 2017), feta el divendres 6 d’octubre de 2017 al centre cívic el Llombo (Ontinyent).

Abans que res, voldria agrair-los la seua assistència i confessar-los que és un plaer estar –i això que diré ara ho faré amb una punta de vergonya– per primera vegada al centre cívic el Llombo. Moltes gràcies al Casal Jaume I de la Vall d’Albaida i a l’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida per l’oportunitat que em donen de poder presentar-los aquesta antologia de textos fusterians, Fuster per a ociosos, de Xavier Aliaga.

Sempre m’havia preguntat com seria una presentació –des del punt de vista de qui presenta l’acte– d’una antologia o d’una edició crítica de tal autor o tal altre. Perquè sorgeixen certes preguntes: de qui o de què has de parlar? Del llibre, segur. Però el mèrit del llibre, de qui és: de l’autor?, de l’antòleg?, de l’editorial? Hi ha hagut casos en què una antologia ha posat llum sobre un autor desconegut, de manera que el mèrit és de qui ha curat el llibre, tant de l’antòleg com de l’editorial. Potser no és el cas, almenys total, de Fuster per a ociosos. I això ens obliga a parlar de quina funció hauria de complir una antologia.

En la meua opinió –i recalque el possessiu perquè això que diré ara és el que jo pense, i, per tant, lògicament, admetrà tot el debat que vulguen–, una antologia té la funció bàsica de “mostrar” una producció, en aquest cas, literària: bé perquè les circumstàncies socioculturals i polítiques no ajuden a la difusió (les antologies de poesia i narrativa de finals dels 40 i principis dels 50, per exemple); bé perquè un autor no ha gaudit de l’interés que li hauria pertocat i, al cap d’uns anys, se’l vol tornar a posar a la palestra; bé perquè es vol donar un petit tast de la nombrosa productivitat d’un autor; bé perquè es vol celebrar alguna efemèride. En el cas de Joan Fuster, amb diversos matisos, podríem dir que aquestes quatre causes es compleixen: un govern de dreta i d’extrema dreta entre PSOE i PP no era el més propici per a Fuster; encara ara en alguns sectors se l’estigmatitza, o se’l silencia, com el culpable de tots els mals del valencianisme; la gran quantitat de papers que va escriure no evita que “només” se’l considere l’autor de Nosaltres, els valencians; i enguany, com bé sabran, es commemoren 20 anys de la seua mort i 90, del naixement. Així, doncs, està justificada la publicació d’aquesta antologia.

Ara bé, de reculls d’escrits de Fuster fets pel mateix autor o per altres antòlegs, el mateix Xavier Aliaga ja detalla al final de Fuster per a ociosos que n’hi ha un fum. De fet, enguany, que ha sigut un any positivament productiu quant a producció fusteriana o fusterianòfila, també se n’ha publicat alguna. Tanmateix, hi ha el perill que les antologies acaben semblant repetitives i que, en certs casos, facen la impressió que el curador s’ha dedicat a ajuntar articles i prou. Afortunadament, no és el cas del llibre que presentem hui –la qual cosa, tot siga dit, va ser una de les raons per les quals vaig acceptar aquesta presentació, encara que això ara té poca importància.

Fuster per a ociosos és una antologia treballada i, com a conseqüència, atractiva; Xavier Aliaga ens ha donat píndoles en forma de diversos fragments de texts: fragments que ens permeten contemplar l’estil característic fusteria, que ens ajuden a fer-nos-en una dia, fragments que ens en pinzellen l’obra, fragments amb un què al darrere, fragments que provocarien debats substanciosos, fragments que ens incitarien a la reflexió, fragments que, a pesar de la descontextualització històrica, segueixen ben lligats al present, fragments on es veu l’autèntic intel·lectual que fou Joan Fuster. Com que vivim dies històrics i excitants, llegiré, contra la meua voluntat, atés que m’agrada més reivindicar el Fuster literari que no el cívic o el polític, aquest fragment extret de l’article “País Valencià, una singularitat amarga”, de 1973:

“Tant en la polèmica com en el simple examen, les referències habituals solen ser Catalunya, Galícia, els bascos, més o menys en contrast amb una Castella executiva i decisòria. De vegades el bloc ‘castellà’ fins i tot rep anàlisis de matís, i Andalusia, o Extremadura, o les Canàries, són objecte de consideració especial, econòmica, política o literària. Però gairebé mai no es parla del ‘cas valencià’. Ni tampoc, tot siga dit, del cas de les Illes. […] A tot estirar, i per una mera inèrcia culturalista –la de l’idioma–, valencians i mallorquins solem quedar implícits en un plantejament general català. Però la llengua, amb tot i ser un component molt important, molt bàsic, no ho és tot […]. Siga com siga, l’evidència resulta escandalosa: ni als llibres ni als pamflets, i encara menys als programes, no ens té en compte ningú. Com si aquest tros de mapa que ocupem no tingués entitat pròpia: com si la gent que l’habita -ni ‘catalans’ ni ‘castellans’, en principi- no arribàssem sinó a una identificació purament administrativa, o geogràfica.”

Presentada l’antologia, passem ara a parlar-ne de l’antòleg que l’ha feta possible. Així, Xavier Aliaga Villora naix a Madrid el 10 d’abril de 1970, tot i que viu i creix a Xàtiva. Es llicencia en Filologia Catalana per la Universitat de València i desenvolupa la seua activitat professional com a periodista. Comença a treballar al setmanari comarcal Noticia-7 de Xàtiva, que posteriorment dirigeix. Entre el 1997 i el 2007 és responsable de comunicació dels grups parlamentaris d’Esquerra Unida, Entesa i Compromís. Entre els anys 2003 i 2007, és director del programa La Caixa de Música de Ràdio Klara, i l’any 2008 forma part de l’equip de guionistes del programa d’humor Autoindefinits, emès a Canal Nou, TV3 i IB3 entre el 2005 i el 2008. Com a guionista també treballa en altres programes, com Cheking Hotel (2009) i Evolució (2008), emesos a Canal Nou.

Entre 2007 i 2013 col·labora amb regularitat en el suplement cultural Quadern del diari El País. També ha col·laborat, entre d’altres, en publicacions com CaràctersL’Espill o L’Illa. En l’actualitat és responsable de cultura del setmanari El Temps, columnista de Levante-EMVEl Punt-Avui i La Veu del País Valencià. També és contertuli d’Onda Cero i Popular TV.

La trajectòria com a novel·lista de Xavier Aliaga comença l’any 2005 amb el títol Si no ho dic, rebente. Amb aquesta obra, publicada per l’editorial Moll, obté el Premi Vila de Lloseta de narrativa. Amb Els neons de Sodoma, apareguda el 2009, guanya el premi Andròmina de narrativa dels Premis Octubre de l’any 2008. L’any 2011 publica l’obra Vides desafinades, títol que li val el Premi Joanot Martorell de narrativa de Gandia del mateix any i el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians de narrativa del 2012.

També és autor de la novel·la juvenil El meu nom no és Irina, publicada l’any 2013 i guanyadora del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians de narrativa i del Premi Samaruc de l’Associació de Bibliotecaris Valencians del 2014 i de la novel·la negra Dos metres quadrats de sang jove, apareguda l’any 2014. Amb la novel·la Les quatre vides de l’oncle Antoine es va adjudicar el premi Pin i Soler 2017 de Tarragona.

Tenim, doncs, dos dels actors causants d’aquesta antologia, però encara voldríem esmentar la jove, però experimentada editorial Sembra, que sembla que sempre sàpia quina tecla ha de tocar. Ha obert la porta a Joan Fuster amb una maquetació i unes il·lustracions delicioses d’Aitana Carrasco; si es fixen en la portada –un bolígraf amb una mà a la punta que sosté un misto encés– veuran la metonímia del que va ser, és i serà el suecà: un provocador intel·lectual.

Benvolgudes i benvolguts, fet aquest preàmbul amb què espere no haver-los avorrit amb excés, li passe la paraula, donant-li l’enhorabona i les gràcies pel Fuster per a ociosos –enhorabona i gràcies, Xavi–, a Xavier Aliaga. Moltes gràcies!

Foto: Miquel À. Múrcia (@miquimusica)

Foto: Miquel À. Múrcia (@miquimusica)

El guardián invisible, de Dolores Redondo

Novel·la amb moltes -massa- pàgines de palla, amb abundants descripcions que no aporten res -això que dius: ho llegiré transversalment i avant- a la història. Igualment, he notat una carència d’estil i de gràcia per a transcriure una russa que no parlava bé l’espanyol: només hi ha una frase de tots els diàlegs que té en què dóna a entendre, per mitjà d’una conjugació en tercera persona quan hauria d’anar-hi una primera, i l’ús de l’adverbi da, que no sap comunicar-se correctament en la llengua de ponent. Després, parla com qualsevol altre personatge, i en una sola ocasió, a través dels guions incisius, el narrador ens explica que allargava la ‘r’ de la paraula ‘inspectora’: inspectorrrra. D’altra banda, un final una mica fluix i apressat, i l’assassí ja es coneix des de les primeres pàgines, ajudat, tot siga dit, per la imbecilada en forma d’espòilers del boicot aquell que feren, o volien fer, a la pel·lícula perquè una de les actrius -Miren Gaztañaga- va dir en EiTB que els espanyols eren “un poco atrasados” i “catetos”. La pell finíssima, pel que sembla, dels que fan president de govern el senyor Mariano Rajoy. En fi. Obra plena de clitxés -la temàtica tan suada de les menors mortes i violades a càrrec d’un psicòpata sexual, la inspectora amb un passat fosc, els diferents símbols mitològics i religiosos, etc.-, encara que en destrueix d’altres de les pel·lícules i sèries, com les mentides tan repetides que és la família qui ha de demanar que es realitze l’autòpsia o quan veiem que el forense i els polis es passen els informes per damunt del cadàver. Així i tot, m’ha resultat una novel·la entretinguda per a les vesprades i nits de calor d’agost, i per a descarregar altres lectures acadèmiques o d’un altre nivell. Al meu parer, es tracta, doncs, d’una novel·la que no convida gaire a pensar, o si volem dir-ho de forma positiva, que invita a desconnectar, però que guanya interés a mesura que s’hi aprofundeix. En un futur, no sé quan tampoc, potser donaré una oportunitat a la segona part.