D’una figuera pretèrita

La magdalena de Proust no és res comparada amb l’explosió d’una figa del bancal de l’avi en la boca després de sopar. Pelar-la pren un aire de ritu primitiu: des de la punta que l’enganxava a la figuera, en baixes la pell, fins que es queda nua, blanquinosa, amb una textura rugosa, a l’espera del primer mos, del segon mos, del -si hi ha sort i és ben gran- tercer mos. Hi ha diverses maneres de menjar-se-la, en efecte: hi ha qui la parteix en dues meitats, i hi fica la boca per xuclar-la; hi ha qui se l’engoleix amb corfa i tot; hi ha qui, com en aquell conte de la Carlota Gurt, «Un forat ben fondo», n’agafa els fruits per fer-ne mermelada o, simplement, gaudeix porgant l’arbre.

Després de sopar, hi ha el bol amb les figues -negres i blanques, sense discriminacions- que el pare ha collit en algun moment de la vesprada de les dues figueres que actuen de frontera de bancals: una, nascuda al camp de sota, dona fruits en el nostre; l’altra, parida en el nostre tros de terra, regala fruits als veïns del darrere. Amb l’un i l’altre, el pacte a tres és clar: agafeu-ne les que vulgueu, que és una llàstima que es facen malbé amb la bona pinta que tenen. I el pare i els veïns del costat i del darrere, tots junts, obeeixen. Primer, n’agafe una blanca -en realitat, les blanques són de color verd- petita, petita, amb la pell tibant, que, en despullar-la, ofereix unes corbes apetitoses. Té, però, menys gust del que aparentava. A continuació, és el torn d’una negra, una mica més arrugada que l’anterior, i en trac la pell; la polpa no presenta la perfecció de la de la blanca, però està molt més deliciosa. El que actua com un ressort memorialístic, però, és la minúscula i rasposa illa morada que hi ha quedat: en passar-hi la llengua, recórrec més de quinze anys enrere, quan la caseta no era com és i, a l’entrada, una figuera donava la benvinguda als visitants. Les figues, aleshores, les collia ell, l’avi: les més grans, sempre, o «per al xic», o «per a la meua Pepa». Temps d’innocència, d’ignorància, de vacances despreocupades, però, sobretot, d’ells dos, de l’avi i de l’àvia. D’ell cuidant el camp, les olives, les tomaques, la vinya del setembre. D’ella, posant-se un ramellet de gessamí o a la brusa o a l’orella, i mostrant-se tan bonica com era. O de la gandula d’indis i vaquers on reposava per a descansar mentre feia fum amb el caliquenyo. O dels fartons amb orxata llegint una revista del cor, o simplement visualitzantel paisatge. L’estiu era l’època d’ells; totes les estacions, en realitat, eren època d’ells. Aquella figuera ja no hi és, com tampoc no hi és ni la palmera -que va morir per homicidi a mans d’una bestiola-, ni l’olivera que jugava a fer de glorieta -assassinada per ampliar l’aparcament i l’entrada-, ni tantes coses ni tanta gent -colgades pel temps, que no per l’oblit.

És curiós, tanmateix, com la malastrugança en l’acte de pelar una figa i la supervivència d’un tros de pell han pitjat el clic. La magdalena de Proust? Les figues d’aquella figuera pretèrita plantada i cuidada per Pipo sí que estaven plenes de vida i d’història!

 

 

D’ombres i vents

Carlos Ruiz Zafón va faltar divendres passat. I ara no voldria escriure una entrada en què acabe romantitzant la lectura, però és cert que els llibres -que no les històries; ara mateix no seria capaç de fer un resum de dues línies de cap dels llegits- de l’escriptor barceloní tenen al darrere algunes microhistòries. Per exemple, que, amb El príncipe de la nieblaEl palacio de la medianoche, vaig començar a fer-me addicte a la lectura. Aquests dos llibres em remeten a un quart d’ESO desenfadat, destensat, després d’un curs de tercer hormonalment revolucionat, i em recorden, sobretot, a les classes de Castellà d’Amparo Vilaplana que és, en realitat, la culpable de la lecturodependència. Després de gairebé quinze anys, la perspectiva em permet assegurar que Amparo fou una de les professores (d’un reduïdíssim grup de tres o quatre; i és curiós que, d’aquest grup, dues eren de Matemàtiques i Biologia) que més positivament em marcà.

A partir de la lectura d’articles de premsa contemporanis, preparava les classes: localitzeu els substantius i els adjectius, analitzeu la frase tal, quina és la referència d’aquell pronom, quines són les idees principals, redacteu una opinió personal. Amparo ens feia pensar, perquè ens feia llegir i ens feia escriure, o ens feia llegir i ens feia escriure, perquè ens feia pensar; tant se val l’ordre de la causa-conseqüència. De fet, els exàmens -tres al trimestre- consistien a resumir la introducció, el nus i el desenllaç dels llibres que triàvem d’una llista infinita. Més encara: si no s’havia llegit el llibre escollit -i això que n’havia llegit un fum-, l’agafava un divendres i dilluns a primera hora el retornava. Només, i per llei, ens va obligar a llegir El lazarillo de Tormes.

Amparo Vilaplana es feia respectar, fins i tot, entre aquells estudiants que els informes pedagògics etiquetaven com a «problemàtics»; imposava amb aquell posat seriós en la distància, sense alçar el to de veu en cap moment, recta, ferma en el que deia. No ens idiotitzava -ja estàvem nosaltres bastant idiotes- com comença a ser costum entre el professorat actual als instituts, per això, quan adreçava un somriure amable tenia tota la credibilitat. Poques professores s’han mostrat tan generoses i tan atentes amb els alumnes, uns adolescents que intentàvem fer-nos-hi un lloc, tan perduts com estàvem, en el món adult; pocs docents s’han preocupat tant pels problemes de lectura en veu alta d’un estudiant, o pels inconvenients a l’hora d’entendre algun fragment. Tot i que hi havia companys que l’havien tinguda el curs anterior, alguns només la vam poder gaudir un curs. Anys després ens vam retrobar en una xarrada sobre lectura al seu nou institut, però això ja és un altre tema.

Aquell 2007, durant les vacances escolars -i torne a Ruiz Zafón-, vaig llegir La sombra del viento; molts l’havien triat per als exàmens d’Amparo, i no sé per què no ho vaig fer jo, però aquell estiu m’hi vaig endinsar. M’agradaria parlar de Daniel Sempere, de Julián Carax o d’«el cementerio de los libros olvidados» sense haver de buscar-ne informació a Internet, però és que no en recorde gairebé res, de la història. Sé que aquells mesos vacacionals vaig recomanar el llibre i el vaig regalar, de tant com m’havia emocionat, i que després van venir El joc de l’ÀngelEl prisionero del cielo, i que El laberinto de los espíritus el vaig deixar a algú sense haver-lo arribat a fullejar i que ja no se’n va saber res, però que, ni que siga per tancar la saga, algun dia el compraré de nou i hi tornaré. Uns anys després també vaig adquirir Las luces de septiembre, però es va quedar a la prestatgeria, potser superat -o soterrat- per altres urgències o pel canvi de gusts.

Carlos Ruiz Zafón va faltar divendres passat. I amb ell potser també se n’ha anat una part d’aquella adolescència ja pretèrita. Però, recalque: només una part. Dins d’aquest poti-poti de referents positius que anem omplint amb el pas dels anys, la passió i els coneixements d’Amparo Vilaplana han estat presents en tot moment. I… en fi, que m’hi sentia agraït.

De quan fórem estrelles i coets (Ja disponible!)

Dijous 19 de desembre va tenir lloc, al Paranimf de la Nau de la Universitat de València, el lliurament dels premis de la 16a edició dels Premis Universitat de València d’Escriptura de Creació, edició en què he tingut la sort de guanyar, amb el relat “De quan fórem estrelles i coets“, la modalitat de narrativa en valencià. Abans, però, encara em van fer un parell de preguntes per a la web de la UV Notícies. Ja en l’acte, se’ns va entregar, als finalistes i als guanyadors, una bossa amb exemplars de la nostra obra –obreta, amb minúscules– editada per Edicions 96, i vam disposar d’uns cinc minuts per a parlar o llegir-ne algun fragment. I això és el que vaig comentar…

Bona vesprada a totes i tots!

Abans de llegir el fragment que he seleccionat, voldria detenir-me un moment en els agraïments. En primer lloc, voldria agrair al Servei d’Informació i de Dinamització de la Universitat de València –i, per extensió, a la Universitat de València– que seguisquen promovent aquests premis any rere any. Igualment, voldria donar les gràcies als membres del jurat, Núria Cadenes, Carles Cortés i Ferran García-Oliver, tres ídols i referents que eleven la categoria del premi. També a Edicions 96 per l’edició d’aquest relat-dietari, per la cura i la paciència que han tingut. I, per acabar, encara voldria expressar unes paraules per a la meua família: per als meus pares, Pepi i José, que continuen sent les autèntiques estrelles i coets que em guien, i per a Aitana, la millor companya de viatge. Moltes gràcies!

Com que la majoria ja en teniu un exemplar, del conte, si voleu seguir el fragment que he triat, el trobareu a la pàgina 29. Aquesta entrada, la vaig escriure el 26 de desembre de 2018, i porta per títol un vers en anglés que es podria traduir per “He passat només per mostrar-te que estaves equivocada, que no tenies raó” –no el llegiré en anglés perquè Aitana no se’m burle–, un vers de la cançó “The funeral”, del grup Band of Horses. Diu:

I’m coming up only to show you’re wrong… (26 de desembre de 2018)

No, no tenies raó: la bona gent existeix. I n’has (re)descoberta molta, aquest 2018. Has deixat de veure amb uns ulls que no eren els teus ulls i has començat a mirar més enllà, a parar –més– atenció a les persones que t’envolten en el dia a dia. I n’has après un munt; has trobat part de les famoses respostes que tant anhelaves amb els testimonis d’altres veus. Som personatges trencats, bocins d’experiències pretèrites que volen tornar a sedimentar i busquen enfortir-se. Tots. Tots estem fets i refets de miquetes. Tots tenim una història –o unes històries– al darrere que ens ha portat a ser com som; només bastava canviar-ne la perspectiva i modificar-ne els referents. Quan deixes de mirar per un telescopi i poses la mirada en el calidoscopi, te n’adones. El mirall trencat et mostra infinites visions de la realitat.

Has conegut moltes cares; fins i tot, les d’alguna gent que havies tingut al costat. I has entès que el món no n’era l’enemic –o que no n’era el principal enemic. Has rigut i han rigut; has plorat i han plorat; has abraçat i t’han abraçat; has besat i t’han besat; has estimat i t’han estimat; t’has enamorat de les petiteses quotidianes. Has començat a apreciar les pressions i, sobretot, les tranquil·litats; els matins de dilluns i les vesprades de diumenge. Unes entrades per a veure aquell xou còmic amb qui et pots sentir tu mateix, lliure i desacomplexat, sense temor a judicis maliciosos. […] Un vi amb sopar, ja siga una torrada, un xinès o una tapa, o una cervesa amb una conversa, maleint la vida mentre la gaudim. Una nit de setembre en el capó del cotxe, baix de casa, quan ja comença a clarejar i l’última cosa que importa és el fred, que et recorda –de nou– que les jaquetes existeixen. Un sopar a Gandia escorcollant uns dubtosos gusts musicals, mentre els espaguetis i la pizza es gelen. Una pose amb la cara tapada, mentre tractem d’endevinar quanta gent que coneixem entrarà a aquell restaurant pseudonord-americà. Uns somriures fets fotografia mentre, de fons, Cervantes obliga el Quixot a saludar també a càmera. Un GPS que ens fa perdre’ns mentre pretenem arribar al Congreso de los Diputados, pas previ per acabar en el Prado analitzant els Rembrandts i Goyas o buscant-nos en el Jardí de les delícies. Un arròs amb pollastre que ens alimenta mentre a fora plou, i crees el record d’una bonica vesprada de diumenge, tal com fa molts i molts anys havies imaginat que podria ser una bonica vesprada de diumenge amb pluja. […] Uns viatges a València que s’eternitzen per culpa dels guals que t’impedeixen aparcar, però que tenen el valor de fer-te sentir viu amb les històries dels primers amors dels altres. Uns. Una. Unes. Un.

Els periòdics esportius, quan un futbolista arriba, de sobte, a l’elit, sempre escriuen el mateix titular a l’hora de començar la seua segona temporada: «Hi ha arribat, però ara veurem si és capaç de mantenir-s’hi». Bé, o un de semblant, però tant se val. Si tu fores el periodista, alterant una mica la frase, podries escriure: «Tota aquesta bona gent hi ha arribat, però veurem si soc capaç de mantenir-la-hi». Per això, i a pesar que en tot moment estaràs preparat per a un funeral –perquè la vida és la que és i és com és, i, ai!, l’adverbi sempre implica molt de temps, i etcètera–, només pots acabar aquesta entrada d’una manera lacònica, amb una paraula molt simple, però carregada d’un alt valor simbòlic i que, sovint, no sempre és pronunciada les vegades que caldria. Una paraula, la paraula: gràcies.

El refugi (III)

Soc -i seré- un somiatruites. Malgrat tot. Malgrat tots. Què hi farem. Joan Fuster lamentava en alguna ocasió la pèrdua dels valors d’un món que ell encara havia conegut però que estava en decadència: un món on les humanitats regien els comportaments, les actituds, els etcèteres. Per a ell, una “tragèdia” era encara un “gènere dramàtic que presenta una acció seriosa i greu, generalment entre personatges importants i en què el protagonista és emmenat per una passió o la fatalitat a una catàstrofe”, i no tant un “esdeveniment funest”. O coneixia l’origen del concepte freudià del complex d’Èdip. La premsa, el pas del reducte humanístic a la generalització per a les multituds, havia ajudat en la banalització de certs termes, n’havia fet perdre els sentits primigenis.

Hi ha altres conceptes que també han perdut el valor que tenien: la importància dels xicotets detalls sense importància, l’amor amb intencions sempiternes, la màgia de les primeres vegades, el sexe com a mitjà -i no com a fi- per aconseguir una complicitat dolça, el recíproc sentiment d’exclusivitat en certs àmbits, l’esforç per conquerir una mil·lèsima de segon. Els mitjans de comunicació, les noves tecnologies, les monòtones i urgents quotidianitats han fomentat la transvalorització dels absoluts. Hem esdevingut les xifres que les novel·les de ciència-ficció pretèrites vaticinaven: som el primer match, el tercer like, el seté comment, l’onzena story repetida; som el cinqué esglaó que permetrà arribar al pis anhelat; som la quarta persona que ha passat per un llit aquell mes. Som victòries o derrotes, gràcies o desgràcies; som el rei o som la fava. Som efímers, sens dubte; l’hedonisme ens governa i, en el moment que ens aturem i reflexionem, el consell és que no hi pensem, que hi pensem massa, que no ens ratllem, que. Se’ns criminalitza, i, de retruc, se’ns fa sentir malament per sentir-nos-hi malament.

Soc -i seré- un somiatruites. Malgrat tot. Malgrat entendre que el que ens han venut no és real, i malgrat no saber si alguna vegada hi ha existit o era una simple broma; d’aquell tipus de bromes que ens fan empassar i a les quals no els trobem el què. Això genera un exèrcit de persones que, en realitat, no està bé del tot; ningú no ho està, tots carreguem una motxilla, i les vides alienes, les podem identificar com si foren la pròpia. Per això, a pesar que l’experiència ens haja comentat a cau d’orella que moguem diverses peces del trencaclosques, no n’acabem de traure l’entrellat. I notem com, per dreta i per esquerra, ens avancen a tota velocitat, i ens transformem en estàtua; allí, al mig de la pista de ball, ens sentim éssers de la prehistòria. Aquell -aquest- no és el nostre món. No reconeixem el que havíem conegut, tot i conéixer-nos tant i anticipar on entropessaríem. Tendim, doncs, a encloscar-nos, i quatre parets ens semblen reconfortants. Ara bé, també tenim una infinitat de coses a enllestir que ens impedeixen resoldre’ns. Trobem a faltar, encara que no ho direm mai, un refugi humà, la comoditat d’una xarxa per quan caiguem, una mirada connivent que ens penetre. I així i tot, engeguem la música i ens posem una cançó que ens dona un breu moment d’eufòria, una eufòria prèvia al lament, o al plor. Tanmateix, fins i tot això és efímer; som la sisena llàgrima esllavissant-se galta avall. Al capdavall, ens diu el cantant, estar malament també té el seu encant; mirem-ne la part positiva: almenys encara som humans.

01-11-2018 / 01-11-2019

Fidel a la cita i a la fita que acaba l’1 de novembre -o, millor dit, el 31 d’octubre- de cada any, passe a copiar els títols dels llibres que he llegit en aquests dotze mesos. Sé que no té cap sentit fer-ho gairebé acabant l’any, i que podria iniciar-la, o bé l’1 de gener, o bé quan comença el nou curs, però tant se val. No hi he inclòs, de nou, aquells llibres relacionats directament amb la investigació -els més teòrics-, ni tampoc els articles i capítols solts, o els contes, poemes, apunts de di(et)aris… Només hi ha aquelles lectures que hom pot llegir en qualsevol lloc, ja siga al metro, al tren, a la sala d’espera del dermatòleg o mentre camina de casa a la facultat.

Per continuar amb l’autobombo que ja comentava en les entrades respectives anteriors, si em seguiu a l’Instagram (@angelcanomateu), podreu veure -entre d’altres coses- què estic llegint o què acabe de llegir. De nou, no em marque cap objectiu lector per als pròxims mesos perquè no el compliré; a més, és l’últim any de tesi! He llegit, això sí, ai!, menys llibres que els passats anys, conseqüència d’unes obligacions cada vegada més exigents.

I ara, més conclusions: he tornat a llegir més literatura i menys lectures, tot i que no he llegit tot el que voldria haver-ho fet. Els autors més repetits, ara ho veureu, han estat Cristina Fernández Cubas, en castellà, i Martí Domínguez, en català; un descobriment i un redescobriment, respectivament. En fi, reprenem de nou el comptador i a seguir llegint!

Individus com nosaltres, de Ferran Torrent

Secundaris, de Núria Cadenes

La sega, de Martí Domínguez

Contes de Nadal políticament correctes, de James Finn Garner

Demà, a les tres de la matinada, de Pere Calders

El extranjero, d’Albert Camus

84, Charing Cross Road, de Helene Hanff

Aprendre a parlar amb les plantes, de Marta Orriols

Deu rondalles de Jesús Infant, de Josep Carner

La habitación de Nona, de Cristina Fernández Cubas

Disset pianos, de Ramon Solsona

Petita crònica, d’Stefan Zweig

Pedra de Tartera, de Maria Barbal

La primera pedra, de Sergi Pàmies

El fracassat, de Martí Domínguez

Último día de un condenado a muerte, de Victor Hugo

Les millors vacances de la meva vida, de Neus Canyelles

Carta de una desconocida, d’Stefan Zweig

Pugeu la biga mestra, fusters!, de J. D. Salinger

Seymour: una introducció, de J. D. Salinger

Llamando a las puertas del cielo, de Ricardo Romero “Nega”

El Aleph, de Jorge Luis Borges

La tiranía sin tiranos, de David Trueba

Mi hermana Elba, de Cristina Fernández Cubas

Los altillos de Brunal, de Cristina Fernández Cubas

Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà

El soroll del temps, de Julian Barnes

Els romanents, de Víctor García Tur

L’esperit del temps, de Martí Domínguez

El camino, de Miguel Delibes