La cultura és molt més que una regidoria

La censura és un mecanisme polític quan els governants tenen por: por perquè se sàpiga la veritat dels fets, por per què els ciutadans òbriguen els ulls i vegen la realitat tan miseriosa a què ens aboquen. Por, al capdavall, que els fem fora de les poltrones de l’Ajuntament. I en aquesta ocasió, el govern format per GdO i PP -que ja és el PP, que són els hereus d’AP, que són fills de Fraga, que era company de borratxeres de Franco- ho ha demostrat. Parle del govern, però podria, metonímicament, centrar-me en el senyor regidor de Cultura, Jesús Engo, l’home que més es gasta en esmorzars de tot el poble de l’Olleria. Engo, que ocupa la regidoria de Cultura, davant de la falta d’això mateix, de cultura, ens ha prohibit, censurat, negat, qualsevol edifici municipal del poble per a presentar el llibre Vertigen, de les escriptores Esperança Camps i Empar Marco.

D’una banda, la decisió sembla fins i tot lògica, atés que és possible que tinga por que un col·lectiu novell com és el nostre, el Col·lectiu Els Grisons, faça més per la cultura amb un acte literari que ell en gairebé quatre anys. No entendria -i potser els meus companys del col·lectiu tampoc- que censurara l’esdeveniment per considerar-lo un acte polític, atés que el llibre Vertigen només conta -literàriament- dues històries que acaben confluint: el tancament de RTVV (sense cap tipus de conspiració; com va ser, vulguen ells o no) i la història de la Nora i l’Andreas. I punt. Si fins i tot hi ha militants del PP que accepten -només faltaria!- que va ser el seu propi partit el causant de l’assassinat. A més, no pretenem demanar el vot per a cap força política, ni tenim interessos partidistes; al contrari que els que manen, no som sectaris i admetem tot tipus de corrents d’opinió. D’una altra, el senyor Engo, tal volta mogut per una irremeiable inspiració, ha volgut dir, “ep, ací estic jo!”, mentre alçava la mà dreta… i feia un colp de puny sobre la taula, no siga cosa que uns joves “rojos, separatistes, independentistes, comunistes, tot-lo-roïn del món” li esvalotem el galliner.

I, és clar, un sent ràbia i impotència, i sap que això és el que justament ells busquen: provocació, i desesperació, i paràlisi, i quieto todo el mundo. Però com que sovint el polític prototípic de dreta és analfabet i no llig -ni quan du l’etiqueta de regidor de Cultura-, no s’adona que el que ha creat són més ganes de lluitar, més ganes de fer les coses, més ambició i més il·lusió, i, sobretot, sobretot, sobretot, una propaganda gratuïta que mai ve malament. L’acte, tot i que no es puga fer en “cap edifici municipal de l’Olleria”, seguirà endavant i, o aquesta mateixa nit o demà a tot estirar, tindrà reubicació. Demane, per favor, que omplim entre tots el nou local que, quan es confirme, posarem com a lloc de trobada. Ho demane de veritat, de tot cor, per cridar ben fort que la llibertat no depén d’uns politicoides i que els edificis del poble són del poble, no de personalismes ni d’ideologies.

Hi ha un aforisme de Fuster que diu: “M’odien, i això no té importància; però m’obliguen a odiar-los, i això sí que en té”. Aquesta opinió d’ací, a presses i correres, és meua i només meua com a membre del col·lectiu, però no en nom del col·lectiu. I ho dic perquè, si ja abans lluitava perquè caigueren del poder, tant al poble, com a la Generalitat i com a l’Estat, ara encara combatré més i més, i amb més ganes i amb més il·lusió per fer-los-en fora. Estan cagats, i saben que els queden pocs mesos.

10474219_1499335440343135_1367777616757026145_n

Els pares del circ

Les mentides, mentre serveixen els que copen el poder, es repeteixen i s’allarguen. I si no, vegen la Constitució espanyola. Ja van trenta-cinc anys, i ella tan tradicional, tan recent, tan democràtica. Perquè, no ho oblidem, és fruit de la màxima expressió de llibertat: les votacions. Hi ha res de més democràtic que votar? Ara bé, qui la va votar? La resposta: els pares de la Constitució. Aleshores, el públic, emocionat, fidel al cartell electrònic que els ho indica, exclama: oh! (un “oh!” llarg, sentit). I s’hi deixa l’ànima aplaudint. I, així, el circ creix i creix.

Però tornem als pares de la Constitució –sense cap mare, per cert. I pensar que alguns d’ells s’han oposat al matrimoni homosexual o al fet que els homosexuals adopten criatures, ai!–. Fem una breu ullada històrica i, per no estendre’s massa, trobem el senyor Manuel Fraga Iribarne o el senyor Gregorio Peces-Barba, dos grans predicadors de la llibertat. Per exemple, el primer, que va donar el permís perquè assassinaren uns miners quan formava part del franquisme. Respecte a Peces-Barba, els poc desmemoriats tindran ben presents aquells “si el comte-duc d’Olivares haguera triat Portugal en comptes de Catalunya, n’hauríem sortit guanyant” o “no sé quantes vegades es va haver de bombardejar Barcelona. Em sembla que aquesta vegada la situació es resoldrà sense haver-ho de fer”. Sense cap mena de dubte, unes paraules plenes de constatació i buides de subjectivitat. Tampoc sembla haver-hi mala intenció en el fet que, si hom posa el nom d’aquest “pare” a la Viquipèdia, hi apareixeran les frases citades, mentre que a la Wikipedia no se’n diu res. Deixem, però, els que no hi són per a defendre’s.

Passem ara, havent acabat amb els lleons i els nans, als monòlegs de la carta magna: així, “la forma política del Estado español es la Monarquía parlamentaria” o “la riqueza de las distintas modalidades lingüísticas [a més del castellà, que és “la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla”] de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección”, poden despertar les rialles del públic, els comentaris jocosos, les expressions de burla.

Però, prou, fins ací, ja està bé. Trenta-cinc anys bé mereixen una revisió, una reforma, una actualització, una abolició completa. Ni jo, ni vosté ni la seua senyora hem decidit els diferents punts que s’enumeren en aquest rotllo de paper higiènic; ni jo, ni vosté ni la seua senyora hem decidit quina llengua ha de ser l’oficial; ni jo, ni vosté ni la seua senyora hem decidit tenir un cap d’Estat herència d’un dictador. I, sobretot, ni a mi, ni a vosté ni a la seua senyora se’ns ha preguntat mai si volíem formar part d’aquest circ. Ens hi han obligat, ens ho han ‘proposat’ cada quatre anys democràticament, sempre democràticament, i, quan hem volgut cridar que teníem el dret d’exigir canvis, se’ns ha afusellat que això era anticonstitucional. Llavors hem demanat tornar a jugar al joc de les votacions, aquesta vegada tots plegats perquè la diversió fóra compartida, però se’ns ha acusat de terroristes o de radicals: “això és antidemocràtic!”.

El punt àlgid del cinisme estatal –a metres i metres del terra on una piscina plena de piranyes espera famolenca– ha arribat amb les paraules de condol cap al ja mite Nelson Mandela. Ell, heroi de les llibertats de la població africana, ell, que combaté l’apartheid, haurà d’aguantar que la mentida l’acompanye en el soterrar. I no només la hipocresia espanyola; també la de la resta de col·legues que fan amb els pobles que governen, el que se’ls acudeix mentre realitzen les diferents necessitats fisiològiques. Sempre emparats, això sí, per una constitució.

Ens hem quedat orfes d’un dels pares del món que volem, dels que s’esforcen per deixar una societat millor, dels que aprenem el que haurem de transmetre als nostres fills, dels que ningú ha elegit explícitament però que erigim com a líders de manera implícita. Als altres “pares”, a aquells als qui la seua democràcia acaba quan comença la nostra, per què no els tanquem ja en la gàbia?

(Publicat a Vilaweb Ontinyent, el 9 de desembre de 2013)

Això ara no toca

Des que el passat dimarts un president que cap valencià ha votat decidira que prou, que ja havien estat massa anys d’una televisió presumptuosament pública i sospitosament valenciana, s’hi han escrit centenars de milers de milions de pàgines sobre el fet. Hom es pot fer una idea: amb la nul·litat de l’ERO, els treballadors que havien estat acomiadats tornen a la feina; no hi ha prou diners per a tots i, amb l’excusa que calen diners per a educació i sanitat, el Partit Popular tanca RTVV -com si la culpa fóra per la quantitat de treballadors-; els presentadors del telediari, que fins a aquell dia eren simples titelles manipulades i manipulables que paraven la mà a final de cada mes, embogeixen, diuen que ja està bé i prenen el control; es crea -poca picardia, la dels governants- un buit de poder i sembla que l’oposició pot mantindre la nostra televisió, però, alto!, perquè, ‘in extremis’, els populars es trauen un decret llei de la mànega i tornen a agafar les regnes. Segons tinc entés, el 27 de novembre s’acaben els vint-i-quatre anys de RTVV. I aquest és el resum superficial dels fets.

Concentracions, manifestacions, presentadors que, de sobte, es lleven les màscares blaves i diuen que ells no volien, que és perquè els obligaven, i etcètera. I, és clar, un no pot evitar no creure-se’ls. Perquè no, perquè no me’ls crec, ni a la Maribel Vilaplana ni al Frederic Ferri de torn. Aquest darrer, a sobre, es converteix en un heroi revolucionari que pregona als quatre vents la necessitat d’una RTVV pública, de qualitat i en valencià, mentre mai ha parlat ni del cas Gürtel, ni de l’accident de metro (bé, sí que ho va fer a principis d’any, però en els vint anys que diu que porta a la cadena, mai ens ha informat a nosaltres, els vertaders valencians). Però sobre això també s’ha escrit moltíssim. Entre la multitud de gent que habitualment no tenia veu a Canal 9 i que en menys de quaranta-huit hores envaeix les pantalles, hi ha de totes les tendències: de dreta, d’esquerra, de dalt, de baix, negres, blancs, blaus, grocs, taronges. Hi ha votants del PP en contra del que s’ha fet que ho manifesten, com si així s’espolsaren la culpa indirecta que tenen. Hi ha músics i cantants que denuncien la censura que els han imposat durant tants i tants anys. Hi ha els sindicats valencianistes i catalanistes d’estudiants, els que de veritat tenen consciència que no podem perdre la nostra televisió, que també hi diuen la seua. Hi ha l’humorista i presentador Eugeni Alemany que, amb un toc d’ironia, parla clar. Hi ha el diputat de Compromís Enric Morera que li crida a Fabra que no li eixirà de bades el colp d’estat que ha realitzat. Hi ha el diputat d’Esquerra Unida Ignacio Blanco que els exclama “cova de lladres, botiflers”. És a dir: hi parlen polítics, artistes, músics, gent d’a peu. I després està Ximo Puig, el secretari general del PSPV.

No sé si algú n’ha escrit res o si se n’ha fet cap referència, però, del que va dir, em vaig quedar amb el següent: “Si soy presidente de la Generalitat volverá a haver una televisió pública aquilatada, libre y de los valencianos”, i tot en un perfecte castellà. Ells, els muts, els que fins a uns mesos abans de les eleccions no baden boca, ara aprofiten l’estratègia centralitzadora dels populars per a demanar el vot. Perdone’m, senyor Puig, però això ara no toca. No toquen ara els partidismes, ni els personalismes. Primer hem de recuperar la nostra televisió; després ja veurem qui han sigut els còmplices de l’assassinat, i finalment, ja la replantejarem. Perquè si hi ha alguna cosa positiva en el tancament de RTVV és que, quan renasca, no dependrà d’ells i la podrem valencianitzar tant com vulguem. I tant de bo que no isca vosté com a president dels valencians. Entre altres coses, perquè vostés tenen la mateixa culpa que els Fabra i companyia que la televisió ni siga pública, ni de qualitat ni, molt menys, en valencià. O a cas no recorda com Amadeu Fabregat volia evitar la programació en valencià en prime time? Recuperem la nostra televisió i la nostra ràdio, sense etiquetes ni banderoles. Després, ja en parlarem, de qui hi havia al vaixell i qui no.

(Publicat a Vilaweb Ontinyent, l’11 de novembre de 2013)

Dues preguntes

Per exemple, sobre la identitat nacional. El valencià és un poble anòmal que viu entre dues identitats –o tres, depenent de sensibilitats–: l’espanyola i la catalana –la tercera, la valenciana. Als espanyolistes, se’ls sol identificar clarament: yo soy español, español, español; els catalans ‘mos’ volen furtar la paella; i, ‘si mira, mama, me voy a sacar el ‘mitchá’ de valenciano, que así tengo más oportunidades’. Als de la nació catalana o valenciana, també se’ls sol distingir de seguida: una llengua, una cultura, uns països –o país–, que defensen per damunt de tot. No entraré ara amb els trets definitoris d’aquestes dues nacions o subnacions, perquè, a part que en algun aspecte l’erraria, el lector ja sap massa del que parle. Finalment, estan els del deixa’t estar de nacions i anem per feina. Totalment respectables aquests quatre pensaments.

El problema, però, arriba quan els bàndols es van definint: a les Balears, actuen contra tot allò que sona a mallorquí, menorquí o eivissenc, que és la seua manera de dir català. A Catalunya també sembla que cada volta tinguen més clar que volen ser poble. Però, i al País Valencià? Passa exactament el mateix, o pitjor, que a les Illes: el PP ataca tot allò que sona valencià que, de nou, és una manera més de dir català. Si el Principat s’independitza, tot aquest odi contra allò valencià i balear augmentarà, augmentarà moltíssim. Més del que ja ho fa. Fins ací, no hi ha res nou sota el sòl.

Dissabte passat va vindre la diputada Mònica Oltra a l’Olleria i va aconseguir una cosa que feia temps que no passava: va omplir de gom a gom la sala de la Casa Santonja de gent de totes les edats. La vam escoltar i li vam fer preguntes (el lema de l’acte era: ‘Pregunta-li a Mònica Oltra’). Durant l’explicació no va fer cap esment ni a la cultura, ni a la llengua i, aprofitant que un home li va demanar si Compromís entrava dins de la nova plataforma pel dret a decidir al País Valencià, a la qual cosa va respondre que no en sabia res, que s’havia assabentat per la premsa, vaig voler enllaçar-ho jo. Una de les dues preguntes va ser, potser, òbvia, però no per això de fàcil resposta: Compromís, des d’un punt de vista, resulta una mica ‘blaver’, i, des d’un altre punt de vista, catalanista. Què és Compromís? La qüestió, no me la invente del no-res: conec militants de Compromís que freguen el ‘blaverisme’ i altres que són catalanistes. Ella em va comentar que ‘blavera’, la coalició no ho era: eren progressistes i tal i tal. “Que si sóc independentista vols dir?” La segona pregunta va girar al voltant del que fa una setmana i mitja van votar al Parlament català: que es reconeixen els Països Catalans com a entitat cultural, històrica i lingüística. Això, Compromís ho accepta? “Home, això és com si votàrem que la Terra és redona, això no cal votar-ho. El valencianisme polític està ben definit. Clar que compartim cultura, història i llengua amb altres territoris”. Sense tornar a nomenar el terme Països Catalans i amb una afirmació tan taxativa que fa venir calfred: el valencianisme polític està ben definit. Quin valencianisme polític? Què m’he perdut? Finalment, va fer broma: “alguna volta m’han exclamat: tu eres pancatalanista? No, a mi l’únic pa que m’agrada és el pa en tomata”. Quan un altre xic li va demanar si, en una hipotètica reforma constitucional, Compromís, com Catalunya o el País Basc, tindria alguna cosa a dir, ella va respondre que no i que la identitat nacional no interessa els valencians.

A partir d’ací vaig desconnectar de la resta de la conferència. La identitat nacional no interessa als valencians. Vaig escoltar que si Merkel, que si Rajoy, que si la sanitat, que si infraestructures, que desocupació, que si etcètera. Que sí, que em semblen coses prioritàries, però res més de llengua, de cultura, de nació. El País Valencià serà d’esquerres o no serà, com va escriure un savi. Caldria matisar: cal alguna cosa més que l’esquerra. Ep, i que conste que admire el que ha aconseguit Mònica Oltra en la Generalitat, eh? Que ja calia una política que agafara el bou per les banyes amb valentia i coratge. Però no som una Castella-la Manxa ni una Extremadura. Som el País Valencià i, històricament, hem tingut una identitat. Com a consol, em quede amb què moltes altres espases de Compromís són abans nacionalistes que polítics, i sí que estan interessats en la identitat nacional.

La identitat nacional no interessa als valencians. Identitat nacional? Hi ha molts casals Jaume I, moltes associacions culturals, castellers, dolçainers, bandes i grups de música, clubs de lectura que volen mostrar al món què fem nosaltres, els valencians. No interessa als valencians? A cap valencià li interessa? Dona, això és molt taxatiu. Però, també, a quins ‘valencians’ no interessa: als valencians, entesos com a habitants del País Valencià o als ‘valencians’ de la ciutat de València? La toponímia com n’és, d’ambigua!

I hui ‘Las Provincias’ porta de titular: “Morera y Oltra celebran actos presididos por banderas catalanas”. No en comenten res més; la màgia de les fotos, on tot és silenci. Bé, sembla que a ells també els interessa la identitat nacional.

(Publicat a Vilaweb Ontinyent, el 8 d’octubre de 2013)

Música sense etiquetes

El debat no és d’ara, però arran d’algunes piulades m’ha cridat l’atenció. El twitter @musicaNvalencia ha repiulat la frase “M’agrada la música en valencià”. Bé, sense anar més lluny, el nom del mateix compte és Música en valencià. Les persones encarregades d’aquest twitter porten a terme una grandíssima feina: tota la música -cançons, però també videoclips i vídeos de concerts, o, fins i tot, altres versions- en la nostra llengua al País Valencià, la van arxivant a una videoteca (“La videoteca de la música en valencià”). Fins ací, tot correcte. Però em centraré en el sintagma ‘música en valencià’.

Entenem per ‘música en valencià’ totes aquelles cançons la lletra de les quals està en valencià. Potser siga una denominació excloent. En quedaria fora música del Principat o de les Illes, però, també, molta altra música bona del mateix País Valencià. Si ens atenem estrictament a l’etiqueta, la música de les bandes no hi té cabuda, ja que no hi ha lletra. Però és que, a més, uns Brams, uns Eina, uns Amics de les Arts, uns Manel, uns Pets, un Tomeu Penya, una Maria del Mar Bonet, i tants i tants altres, tampoc hi cabrien, malgrat que qualsevol valencià els pot entendre perfectament. Sí, som un país anòmal amb quaranta noms per a la llengua, cosa que provoca aquests xicotets conflictes. Igualment, grups com la Raíz, que són de Gandia però canten en castellà, tampoc s’hi podrien incloure.

Sé que la voluntat d’aquest compte de twitter és bona, com també podrien fer-ho -desconec si ho fan- a Catalunya, a les Balears o a l’Alguer. Però no deixa de ser significatiu que la gent continue denominant ‘música en valencià’ a gèneres tan diversos com Orxata Sound System o Pep ‘Botifarra’. La piulada deia: “M’agrada la música en valencià”. La pregunta seria: tota? I els Pavesos? I el Sifoner? I Lluís Miquel? Una exclamació com “M’agrada la música en valencià” implica que coneix ‘tota’ la música en valencià i, per això, en pot fer aquesta afirmació. Tal volta siga qüestió de pàtries. I jo em reconec nacionalista, és clar, però no m’agrada ‘tota’ la música en valencià. Tinc els meus gustos, com tot el món, i hi ha cantautors que m’avorreixen, grups de rock que em fan venir mal de cap, no sóc capaç d’escoltar tota la música folk, i etcètera. Encara que siguen en valencià. Així mateix, a la llista de reproducció del mòbil hi ha Brams, els Pets o els Amics de les Arts, que comparteixen la meua llengua. Però també tinc cançons de la Raíz. O dels Dire Straits. O dels Rolling. O dels Mago de Oz. I en gaudisc moltíssim. De la mateixa manera que no crec en una literatura en valencià que també exclou autors com Rodoreda, Pla o Villalonga. De fet, a l’institut no ens van manar cap obra per a llegir, ni de Jaume Cabré, ni de Quim Monzó. Literatura en valencià. En definitiva, els noms contenen més connotacions de les que aparenten.

Crec que va ser un component dels Obrint Pas qui en una entrevista va declarar que li agradaria que els seu grup passara a la història com un grup de música ska, rock i amb sons de dolçaina, i no com a grup de -només- música en valencià. Reconec que em va xocar una mica aquella afirmació, però, a mesura que passa el temps, hom ho entén perfectament. I compte!, que no renegue ni del Col·lectiu Ovidi Montllor de músics i cantants en valencià, ni d’aquest twitter que realitza una tasca necessària i imprescindible per a la memòria. Simplement dic que aquestes etiquetes lingüístiques, a llarg termini, poden fer més mal que bé.

Sé de gent que crida i exclama i fa festa perquè va a “un concert de música en valencià”. Que quede clar que tot allò que nasca en i per a aquest país té tot el meu suport, però, potser també seria un pas cap a la normalitat sobrepassar aquestes fronteres. Perquè una cosa és que hi haja un col·lectiu adreçat a aquells grups o cantants que facen música en la llengua del país -si no ens ajudem nosaltres, no ho farà ningú-, i una altra és que s’abolisquen els gèneres i tot quede com a música en una determinada llengua. Què voleu que vos diga, no m’imagine un madrileny dient que li agrada la música en castellà. D’altra banda, he vist molts valencians que repudien qualsevol cosa en la nostra llengua amb l’oració en negatiu: “a mi, és que no m’agrada la música en valencià”, sense ni tan sols haver-la escoltada. És complicada, la situació, que ve derivada per la doble denominació de la llengua i pels conflictes lingüístics amb el castellà. Cantar en valencià o, més àmpliament, en català, tal com estan les coses, és ja un acte de militància. Però i si provàrem a parlar de música sense etiquetes en què la llengua tinga aquesta funció reduccionista? 

(Publicat a Vilaweb Ontinyent, el 24 de setembre de 2013)