Arxiu de la categoria: DLLCA (UV)

Defensa de la tesi doctoral

0

Ahir, dimecres 13 d’octubre de 2021, vaig defensar la meua tesi doctoral, «Els articles de Joan Fuster a Serra d’Or: “Restriccions mentals” (Primera sèrie: 1968-1973) i “Passar el dia, empènyer l’any” (1978-1984)», que ha estat dirigida per la doctora Carme Gregori. Va ser un dia ple d’emocions -la ressaca doctoral encara dura-, la culminació d’una etapa acadèmica, però el pas previ a tot el que encara està per arribar. Deixe, en aquesta entrada, els agraïments -o una part, perquè en són molts més- que van tancar la intervenció:

«Per acabar, voldria apuntar que aquesta tesi doctoral s’ha beneficiat de l’Ajuda del Programa de Formació de Professorat Universitari (FPU) del Ministerio de Universidades (FPU15/02002). Igualment, voldria destacar que vam descobrir els quatre articles inèdits durant la realització del projecte “UV-Càtedra Joan Fuster, CPI-16-042”, concedit per la Càtedra Joan Fuster i l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana entre els mesos de juny i d’agost de 2016, en l’Arxiu Joan Fuster (Espai Joan Fuster) de Sueca.

Ara bé, abans de cloure l’exposició, encara voldria tenir unes últimes paraules d’agraïment per a totes aquelles persones que, d’una manera o d’una altra, han ajudat perquè aquesta tesi es portara a terme. Com que la llista seria llarguíssima, i ja comence a intuir cares de desesperació entre el públic, em dedicaré a agrupar-los per col·lectius. Així, doncs, moltíssimes gràcies a tot el Departament de Filologia Catalana, tant als professors com a la gent de Secretaria, i a l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, tant els membres com l’editor, Enric Izquierdo, per la formació impartida i pel caliu amb què m’acolliren des del primer moment en què vaig passar a ser-ne company; com Serra d’Or amb Fuster, ells també m’han fet sentir a casa. Moltíssimes gràcies també a tot el Grup de Literatura Catalana Contemporània de la Universitat de València pels projectes compartits en què he descobert que, com deia el suecà, “la literatura consisteix a parlar de literatura”. Moltíssimes gràcies al personal de l’Espai Joan Fuster, a Salvador Ortells i a Francesc Pérez Moragón, per facilitar-me la investigació; a Josep Massot i Muntaner, pels detalls que només un savi com ell pot saber; i a Josep Palàcios pel permís en els drets de reproducció dels mecanoscrits originals i dels inèdits.

Vull repetir els mots de gratitud, de nou, cap als membres del tribunal, cap al doctor Jordi Malé, la doctora Veronica Orazi i el doctor Vicent Simbor per l’atenció, els consells i les crítiques que faran créixer aquesta tesi. Com també –i mai no serà suficient– cap a la doctora Carme Gregori per haver-me guiat, amb tota la paciència i l’interès del món, en aquest treball, un treball que començà, primer, en forma de Treball Final de Grau ara fa nou anys; un treball que seguí, després, en forma de Treball Final de Màster, ara en fa set; un treball que s’ha materialitzat, ara, en forma de tesi doctoral; i un treball que, tot i que la “paperització” puga fer pensar que ha finit, només és una passa més endavant. Moltes gràcies, Carme; els possibles encerts de la tesi, te’ls dec a tu.

No puc oblidar-me de tots els amics (Miguel Ángel, Manuel, Maria, Xavi, ací presents) que m’han animat a seguir endavant, quan l’angoixa i la incertesa estaven a punt de guanyar la partida. També els meus pares, Pepi i José, que mai no han permès que em faltara res i que han fet tots els possibles perquè poguera complir el meu somni d’estudiar el que he volgut estudiar: Filologia Catalana. Aquest dia és, també, una victòria d’ells. Com també de la meua companya, Aitana, que és a qui potser més temps li he robat aquests darrers anys amb la lletania del “no puc –fer això o allò–; he de fer tesi”. Gràcies per fer-ho fàcil.

Finalment, estic segur que hui el meu amic Josep Cerdà Ferrando s’haguera rigut, en primer lloc, per com vaig vestit per a l’ocasió, i, després, perquè, per fi, després d’anys i panys, he acabat la tesi. “I ara de què et queixaràs?”, em diria. La tesi doctoral m’ha ensenyat molt –i mai no serà prou– sobre Joan Fuster; poc devia intuir l’Àngel de 2n d’ESO, quan el va descobrir per mitjà del grup de música Obrint Pas, que hui acabaria l’etapa de doctorat amb un estudi sobre el suecà. Però, a banda d’aprenentatges literaris i acadèmics, la tesi i la docència universitària m’han posat en el camí gent meravellosa com Josep que, malauradament, no podrà llegir-la. Aquesta tesi, doncs, també és una mica per ell. Gràcies.»

Un estiu ben estrany

0
Publicat el 19 d'agost de 2021

Està sent un estiu ben estrany. Molt estrany. De fet, si fórem en una classe d’A1 de català i hi trobàrem una activitat d’ordenar de menor a major els adverbis de quantitat, veuríem dalt de tot l’adverbi que concretaria el nivell d’estranyesa de l’època estival que vivim. “Moltíssim”? “Massa” té un matís una mica negatiu, no? Bé, tant se val; crec que el concepte queda clar. És el primer estiu en nou anys que no hi és Pipo, i el primer en cinc llargs anys que no “he de fer tesi”, perquè -i encara no ho havia dit per ací; de fet, se’m fa estrany escriure-ho fora del whatsapp-, senzillament, ja he acabat la tesi, i n’he fet el dipòsit, i espere la data per a fer-ne la defensa, i… Potser són aquests punts suspensius els que generen la raresa del present estiu.

Recapitulem la cronologia dels fets. Des de l’estiu del 2009 fins a l’estiu del 2020, l’esquema s’ha repetit invariablement: acaba l’agost i al setembre cap a la Universitat de València, primer com a estudiant de grau, després com a estudiant de màster, a continuació com a doctorand -alternant-ho amb una feina de professor de cursos del Mitjà i Superior de Valencià, i amb una beca a l’Arxiu Joan Fuster de Sueca- i, finalment, com a investigador en formació gràcies a una beca de Formació de Professorat Universitari (FPU). Dotze anys -més d’un terç de la meua vida!- amb una rutina que, en cap cas, s’ha tornat avorrida; al contrari, ha estat plena d’experiències i d’aventures, algunes de més divertides que d’altres, que m’han ajudat a conformar la visió del món que tinc en l’actualitat. La finalització del contracte de la FPU i el dipòsit de la tesi doctoral -compte!, el dipòsit, que no la lectura- han marcat un punt i a part en la carrera acadèmica. Ara, què? La pregunta, que començà com una remor ja a l’endemà de concedir-me l’ajuda FPU -el 2016-, anava guanyant un pes important en les últimes setmanes de redacció de la tesi. I ara, què? No negaré que la pressió i una mica d’angoixa pel futur mostraven unes urpes incipients que arrapaven per dins. I ara, què.

Ara ens trobem davant d’aquest futur -de moment, a hores d’ara- una mica incert, però que mostra una llum llunyana i reiniciadora amb un accent anglès. Se’m farà estrany que arribe el setembre i no veja Carme -Carme Gregori, directora de la tesi, que m’aguanta des de fa quasi deu anys, entre el TFG, el TFM i el doctorat, i a qui en alguna ocasió he estat a punt de provocar-li algun infart; com que l’agraïment és etern i mereix més que unes línies entre guionets, en aquesta entrada em limitaré a consignar una minúscula part de la gratitud que li dec-, ni comente els (mals) fitxatges del Barça o el comiat de Messi amb Vicent -Vicent Simbor-, ni li pregunte a Ferran -Ferran Carbó- com han anat les vacances, ni salude Ramon -Ramon X. Rosselló- i ens fem cinc cèntims de si hem fet o hem deixat de fer alguna cosa les setmanes anteriors, ni encaixe amb Gonçal -Gonçal López-Pampló- i ens desitgem una bona represa de curs mentre l’interrogue sobre les novetats de Bromera, ni coincidisca amb Gemma -Gemma Lluch- o amb Vicent -Vicent Escartí- pels corredors, ni ens preguntem Rafa -Rafa Roca- i jo com ens va, ni parle amb Enric -Enric Izquierdo- sobre algun tema d’edició o d’esport, ni em trobe a Josep -Josep Ribera- en la sala de professors imprimint alguna activitat, ni em creue amb Miquel -Miquel Nicolàs- entrant o eixint del despatx, ni sàpia de primera mà quina una en porta de cap Andreu -Andreu Sentí-, ni analitze amb Laia -Laia Miralles- com és l’estudiantat que enguany s’ha matriculat a l’assignatura de Retòrica, ni observe com Jesús -Jesús Jiménez- es trenca el cap pel Departament però ho porta endavant amb tanta serenitat, ni intente complir amb el que ens demanen les Inmes -Inma Carrasquer i Inma Genovés-, Maria -Maria Iborra-, Enri -Enri Chicote- o Vicent, ni ens posem al dia de les nostres vides Manel -Manel Badal- i jo, o ens preguntem com han anat les vacances amb Maria -Maria Saiz-, ni banalitze algun problema amb Maria Josep -Maria Josep Cuenca-, ni… Se’m farà estrany, sí, i molt. Moltíssim. L’últim adverbi de quantitat en la gradació de menor a major. He estat molt ben cuidat, he estat molt ben atés i, als antípodes del rumor -confirmat en alguna ocasió, tot siga dit, per doctorands d’altres universitats- que els becaris estan explotats, m’han fet sentir com un més; sobretot, és clar, Carme, que, des del primer dia, em va etzibar que jo era un professor més de la plantilla i que m’hi havia de fer valer, com a tal. Han estat uns anys molt, molt feliços. I la paraula gràcies es queda tan curta… Ai!

Està sent un estiu ben estrany. Estranyíssim. Ja ho he dit. El 14 de juliol -quan vaig registrar el pdf amb el treball dels darrers anys a la plataforma de la UV- va marcar un punt d’inflexió; des d’aleshores, crec que ni he obert un nou document word ni he llegit cap pàgina de Joan Fuster. I ja tocaria, sí. Però aleshores encara no sabia que el 20 de juliol s’iniciaria un compte enrere que faria vertigen i que avançaria el temps fins al punt que ja siguem a 19 d’agost. Els dies es precipiten massa de pressa, i ja hem passat més de mig agost! En tot aquest mes i poquet, he passat una quarantena, he completat la pauta de vacunació, he vist unes quantes pel·lícules i un parell de sèries, he llegit cinc llibres, he fet quasi tres quartes parts d’un curs d’italià de nivell A1/A2, he assistit a una desena de classes d’anglés, i he participat en un torneig de pàdel amb els respectius entrenaments. I tot, n’estic gairebé segur, per tal d’evitar enfrontar-me als punts suspensius que apuntava a l’inici. Espere que, amb aquesta entrada, reprenga a poc a poc una espècie de rutina -i la rutina inclou, a més de l’activitat al bloc, l’obertura del word i la lectura de (més) Joan Fuster- que em permeta tornar al punt d’abans del frenesí final de la tesi doctoral i encarar ben despert i viu el nou camí que prompte s’enceta. De moment -ja vegeu la ximpleria-, he canviat la capçalera d’aquest espai amb uns colors que en retornen una mica a l’origen; deu ser l’equivalent al típic tall de cabells amb què s’inicia una nova etapa, no?

L’avi, el Barça i Joan Fuster

0

Enric Alforja, tècnic del Centre de Documentació Joan Fuster, escriu un Document del Mes sobre un homenatge que el F. C. Barcelona féu al suecà. Només remarcaré, car el podeu llegir si piqueu l’hiperenllaç, que, a pesar del poc interés futbolístic de Fuster -en aquesta entrada de fa sis anys reproduïa un fragment de l’article “El futbol i més coses”-, l’homenatge en forma de rèplica de la font de Canaletes palesa, una vegada més, d’una banda, la influència de l’intel·lectual en gairebé tots els àmbits socialment i culturalment compromesos dels Països Catalans, i, d’una altra, el paper del Barça com a “més que un club”.

L’anècdota, però, m’ha posat en ment un tercer element: l’avi. Soc del Barça -en alguna ocasió crec que ho he escrit per ací- per contagi familiar. L’avi llegia periòdicament l’Sport; arreplegava els cupons per aconseguir tots els productes culés que regalaven (mantes, jaquetes, bufandes, banderoles); engegava la ràdio i, auriculars en orelles i caliquenyo en mà, maleïa i blasfemava tot el que no està escrit cada diumenge. Si retransmetien un partit antic, ell el veia; si en tenia ocasió i ningú ocupava la televisió, es posava un VHS del 5-0 al Madrid. “Vam guanyar la Champions gràcies a Bakero”, tot i que l’heroi de la primera sempre serà Koeman. Encara va poder gaudir del sextet de Guardiola i de la màgia de Messi. El pare, també del Barça, sempre ha estat més moderat -potser m’hi assemble més, malgrat que a Túiter solte bilis-, i és un home que gaudeix del club de la capital catalana, però que també gaudeix del futbol en general; dels que diu que prefereix -tot i que mentisca, és clar- veure un bon partit de futbol. En qualsevol cas, com us deia, soc del Barça per contagi familiar.

Ser del Barça també m’ha ajudat a formar-me identitàriament i ideològicament -sí, haters, el Barça és, o era, un club polític i polititzat, com qualsevol altre equip de futbol dels que repeteixen que no volen mullar-s’hi-; cadascú té els seus ídols de jove, i un dels meus era Oleguer. En l’adolescència (o en la preadolescència), el futbol, la música, la indumentària, les lectures, gairebé tot, marquen d’alguna manera; la meua consciència catalanista -valencianista-catalanista- n’és fruit. I els comentaris de l’avi sobre “quins collons més ben posats han tingut sempre els catalans”, hi van ajudar. S’hi refermaria si haguera viscut aquests darrers anys.

Aquest escrit, però, simplement era per apuntar que la relació de Joan Fuster i el F. C. Barcelona m’ha recordat l’avi. Pep -que per a mi era un vell savi- sempre havia estat més capficat en temes familiars, laborals i quotidians que no intel·lectuals. Però, quan vaig començar a interessar-me per Joan Fuster en 1r o 2n d’ESO i li’l vaig esmentar, ell em va dir que el coneixia de nom, “Fuster, sí, un escriptor que sabia molt, de Sueca; sempre me’n parlaven quan hi anava a fer mercat”. Semblarà una exageració, però, amb dotze o tretze anys, el fet que l’avi el coneguera -ni que fora de referències-, que me’n parlara positivament tot i no haver-lo llegit, i aquella relació amb el poble de la Ribera Baixa, va humanitzar i va divinitzar alhora l’assagista. No sabria explicar-ho, però el féu més familiar; de fet, me’ls he imaginats sovint cara a cara, ambdós en les respectives butaques, omplint de fum el menjador de casa. En fi, tant se val. Com tant se val tot aquest totxo. Però qualsevol excusa és bona per recordar l’avi, si és que, de veritat, cal alguna excusa.

Breu apunt sobre un viatge a Lleida

0

Diríem que la cosa va començar al voltant de les quatre. El viatge, però, es va iniciar fa uns quants mesos quan, acomboiats per Bucarest, vam decidir que hi aniríem tots plegats. A les quatre i désset Paula ja era al cotxe per a, tot seguit, anar a arreplegar a Maria a l’estació de Joaquín Sorolla i, uns tres quarts més tard, passar a per Manel a Sagunt. Si ara fórem en una pel·lícula, tindria tres opcions: a) representar el pas de les hores del camí passant del sol a la lluna; b) situar-nos directament a l’apartament, o c) detenir-nos en les converses. Triaria la tercera, però donaria per a una entrada individual, així que només contaré que vam arribar sans i estalvis a Lleida, sense equivocar-nos, sent obedients al GPS i parlant d’una tal autonomia de Portugal. També vam discutir sobre la senyera, entre acudits extremadament dolents.

Ja a Lleida, ens vam instal·lar al pis: ens vam repartir les habitacions i els banys en un fals sorteig, vam planificar una mica la resta dels dies i vam anar a sopar al bar de baix mentre véiem com el Reial Madrid perdia. Una gràcia, tu. Havent sopat, vam tornar a pujar i encara vam tenir temps per a una sobretaula llarga amb la porta tancada als rellotges. Endevinàrem la manera en què una dona d’una sèrie sobre dones que assassinen marits assassinaria el marit, ens vam riure de les circumstàncies de la nostra vida i ens vam adormir, que a l’endemà el II Congrés Internacional de l’Associació de Joves Investigadors en Llengua i Literatura Catalanes (#IICIAJILLC) feia el tret de sortida.

El congrés, en general, ha estat una bona experiència: els de llengua diuen que hi havia més comunicacions sobre literatura, i els de literatura diem que hi havia més comunicacions sobre llengua. Supose que ambdós bàndols exagerem, però tant se val; la veritat és que l’organització va saber quadrar unes comunicacions variades i interessants. Maria va analitzar, des d’una perspectiva literària igualitària, determinades aplicacions de lectura per a infants; Manel va explicar l’exaptació i la classe de verbs velaritzats del català; Paula va comparar la gradació en la distinció de les fricatives en valencià i romanés; i jo em vaig posar els ulls de Joan Fuster per tal de veure com va viure el III Congreso de Poesía que va tenir lloc a Santiago de Compostela el 1954. Conclouria, al parer de les preguntes que ens van fer, o de l’assistència que, sobretot Manel i Paula van tenir, que la cosa va quedar bé.

En la resta del temps, vam (vaig, atés que alguns ja hi havien anat) descobrir Lleida: vam pujar a l’esplanada de la Seu per un camí alternatiu al que ells van seguir el dia anterior. I és que dimecres els tres van pujar per costeres i van travessar un pont que els va provocar vertigen; jo els vaig retrobar més tard i m’ho vaig perdre -i ara em faré el valent, perquè ja no som allí, però m’hauria agradat travessar-lo també i bla bla bla (no!). Però, ep!, no donaven ni un duro per mi que hi aniria, i hi vaig acudir… Gent de poca fe.

Trobe que se’m queden molt(íssim)es coses per comentar, i que, segurament, no importen a ningú. Però no m’he posat a escriure amb ànims de cronista exhaustiu; simplement volia deixar testimoni que hi vam ser, que hi vam compartir uns espaguetis, uns cafés fangosos, unes taronges de Museros, uns vinets, uns himnes (ir)regionals, unes confidències, unes pizzes, unes cerveses, unes metralladores, unes hores molt productives de treball, unes braves, unes burles mútues, uns passejos, una pel·lícula, una coca-cola, uns… Uns dies de les nostres vides. No sé si la felicitat existeix -la felicitat real, vull dir-, però m’atreviria a dir que aquests dies he estat feliç i que he aprés molt de vosaltres tres, Manel, Maria i Paula. Així que, al capdavall, tots aquests mots només poden tenir la intenció -ja la tenien a l’inici, però havia de mudar i retoriquitzar el text- d’expressar un sentiment d’agraïment: moltes gràcies per tot i per tant. La casualitat, una revista literària, la carrera, la beca, el doctorat, ens van situar al camí; només espere que aquest siga ben llarg i fructuós, i que res ni ningú no ens faça perdre mai el somriure ni la vitalitat.

Desfer el camí i tornar cap a casa implicava la fi d’una aventura que portàvem setmanes tramant. I, a mesura que l’Olleria s’acostava i ens aturàvem a Sagunt, a València i a Barxeta, vaig tenir una certesa: s’havia acabat un viatge que esdevindria record de seguida, un d’aquells records que, passats tres, set o quinze anys, m’agradarà recordar quan al calendari aparegueren els dies 2, 3, 4 i 5 d’octubre.

“La ironia en la literatura d’Eugeni d’Ors i Josep Pla a través de Joan Fuster” (‘La ironia en les literatures occidentals des de l’inici de segle fins a 1939’, PAM, 2016)

0

Fa unes setmanes, va aparéixer publicat el volum La ironia en les literatures occidentals des de l’inici de segle fins a 1939 (Publicacions de l’Abadia de Montserrat), editat per Ferran Carbó, Carme Gregori i Ramon X. Rosselló. En aquest, s’hi recullen les 31 comunicacions del Congrés Internacional sobre la Ironia en les Literatures Occidentals des de l’inici del segle XX fins a 1939 del passat més de març. Així, al costat dels capítols a càrrec d’experts i estudiosos, com Pierre Schoentjes, Carme Manuel, Juan V. Martínez Luciano, Giulio Iacoli, Amaranta Sbardella, Pere Ballart, Maria Planellas, Vicent Simbor, Núria León, Ferran Carbó, Mònica Güell, Brad Epps, Antoni Maestre, M. Àngels Francés, Marcel Ortín, Anna Esteve, Eberhard Geisler, Gonçal López-Pampló, Núria Santamaria, Magí Sunyer, Francesco Ardolino, Moisés Llopis, Jordi Malé, Ramon Rosselló, Andratx Badia, Patrizio Rigobon, Carme Gregori, Sònia Sellés, Assumpció Bernal i Josep-Vicent Garcia i Raffi, hi ha (no negaré que la cosa no fa patxoca!) el nostre xicotet gra d’arena: “La ironia en la literatura d’Eugeni d’Ors i Josep Pla a través de Joan Fuster”.

En aquest capítol, analitzem, d’una banda, la importància de la ironia per a Joan Fuster, això és, la definició que dóna, l’especificitat que li atorga en relació a altres conceptes afins, com l’humor o la sàtira, i la rellevància que li concedeix en els seus papers d’història i crítica literàries com a tret constitutiu d’una certa tradició literària humorística a partir de l’obra de diversos autors. D’una altra, ens centrem en l’estudi de la ironia com a característica distintiva de la literatura d’Eugeni d’Ors i de Josep Pla en la lectura que fa, com a crític literari, l’escriptor de Sueca.

Així que, si no sabeu què llegir o què regalar aquest Nadal, aquesta és un magnífica lectura!

Llibre ironia

Una anècdota de l’estada en la Casa Joan Fuster

0

Des del 13 de juny, i amb el parèntesi estival d’agost (que ara he de recuperar), digitalitze articles de i sobre Joan Fuster a la base de dades de l’Arxiu Joan Fuster, situat a la casa de l’escriptor i futur museu. Es tracta -ja ho detallaré més endavant, amb els respectius i meritoris agraïments- d’una beca de la Càtedra Joan Fuster. Cada setmana, doncs, la rutina matutina em porta des de l’Olleria fins a Sueca amb cotxe, i viceversa. El cas és que he aprés coses del tarannà meticulós del mestre -coses paraliteràries, s’entén-, però l’altre dia em vaig esborronar. Justament l’endemà que es complien els anys (35 ja) dels atemptats, una veïna de la casa em va relatar els fets d’aquella matinada. Havíem acordat, la funcionària de la casa i jo, que tornaríem d’esmorzar a menys quart, i ociós de deambular pels carrers de Sueca, vaig anar una mica abans a esperar-la a la porta. Allí s’hi apropà la veïna -dos cases al costat de la de l’escriptor-, que és germana d’una de les bibliotecàries que té compte de l’Arxiu. La cosa, però, és que, després de les respectives salutacions, es posà a contar-me com visqué aquells fets de fa més de tres dècades.

Jo estava al menjador i, de sobte, se sentí una explosió. És clar, vaig anar a la cuina amb por perquè creia que m’havia deixat el gas obert i havia enxufat algun aparell. Però no era la cuina: des del balcó vaig veure com Fuster obria la porta aquella [assenyalant la d’enfront] i es disposava a creuar perquè uns malnascuts li havien posat una bomba a la reixa. Abans que creuara, el veí l’advertí que estava a punt d’explotar una segona bomba. I explotà. Els danys, per sort, només foren materials; les finestres rebentaren, la cotxera aquella [la d’enfront] també quedà malparada, i tots els documents que tenia a prop del carrer es cremaren o es trencaren. Des d’aleshores, passà tots els papers a la part de darrere.

Fins ara, havia llegit els esdeveniments per la premsa de l’època, o els havia escoltats de la boca de professors, escriptors, historiadors, o a través dels documentals. Però mai de viva veu per una veïna mateixa; la cara d’odi amb una espurna de revolta als ulls que posava contra aquells feixistes sense nom mentre m’ho contava m’eriçà la pell. Fuster era estimat a Sueca, i 24 anys després de la mort, la gent el recorda amb molt d’afecte. Un afecte que, potser, caldria que els de les administracions i institucions (AVL inclosa) començaren a tindre-li. Conscient que no era la millor manera d’acabar el relat pel mal sabor de boca, encara em comentà allò que sa casa era el pub més barat del poble, que hi circulaven moltes personalitats -“mira, aquell és Raimon!” o “mira, el president de la Diputació d’Alacant”-. Hi havia molta vida per aquest carrer, aleshores, confessà.

I m’obriren la porta i vaig seguir amb la feina, corprés, no per les paraules, sinó per la manera d’enunciar-les. Coses que se sabien, però contades en primera persona i a la cara, i a tu, i amb aquella mirada de menyspreu pels remalparits que pensaven que eliminarien unes idees. Només per anècdotes com aquesta, tot i que -ja vos ho he dit- hi ha moltes coses més, ja paguen la pena les matinades.

Acceptem els reptes

0

Sono un ragazzo sincero da dove cresce la palma. La “Guantanamera” en veu de Zucchero, una lletra amb orígens revolucionaris de la ploma de José Martí, em fa creure que l’italià no és tan complicat. Sé que no és així, però anem fent. Després d’haver superat el Màster en Assessorament Lingüístic i Cultura Literària: Aplicacions al Context Valencià en un any -i aconseguint tots els minireptes dins del repte major- contra algunes veus que deien que era impossible, pugem un esglaó més. Si fórem aquell lampista dels videojocs amb bigot, podríem dir que ja hem baixat una nova bandera i que passem al següent món, un món una mica més llarg on ens esperaran tortugues malignes i goombes per a intentar fer-nos retrocedir, però també toads, dragons verds i estrelles que ens donaran la força necessària. Deixant a part el símils freaks, aquest curs atípic hem començat una sèrie de reptes alhora: l’any de les llengües i -un dels cinc- del doctorat.

Així, d’una banda, hi ha l’anglés, el francés i l’italià. Pel que fa als dos primers, la cosa consisteix a anar “certificant” (un els pot aprendre, però en aquest món de títols, sense cartonet no saps res)  coneixements amb dificultats afegides: l’última vegada que vaig tocar l’anglés fou el curs 2009/2010 en primer de carrera, fa ara sis anys; el francés va desaparéixer del llistat acadèmic un any abans, el curs 2008/2009, fa set anys. Enguany m’hi he intentat reenganxar: a l’anglés, a través del Cambridge, amb una professora nativa; al francés, d’un mode semipresencial amb la UNED. La novetat és l’italià, també a la UNED, però totalment online. Més autonomia, més autodidactisme, però molta més responsabilitat. Ho intentarem.

D’una altra, he iniciat, una vegada més amb la incansable ajuda i direcció de la doctora Carme Gregori, el programa de Doctorat en Llengües, Literatures, Cultures i les seues aplicacions a temps parcial, és a dir, durant cinc anys. La idea és seguir amb Joan Fuster, però ampliant-ne el corpus: si durant el Treball Final de Grau i el Treball Final de Màster m’havia centrat només en les “Restriccions mentals” (1a etapa a Serra d’Or, 1968-1973), ara ampliem també a “Passar el dia, empènyer l’any” (2a etapa a Serra d’Or, 1978-1984). La primera tasca és fitxar aquelles característiques que em serviran per a l’anàlisi (presència del jo, temàtica, aspectes de l’estil, etc.), mentre busque bibliografia per a ampliar els conceptes que ja hi he fixat. Ja n’aniré dient més a la categoria a la columna de la dreta de “DLLCA (UV)”.

Igualment, hi ha en marxa altres projectes col·lectius, com un dossier sobre Línia blava, de Ramon Solsona, per al #Diàleg16 que prepara el departament de Filologia Catalana i l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, amb la col·laboració del Centre Internacional de Gandia i la Institució de les Lletres Catalanes, i un poc més individuals, com la preparació d’un article sobre Joan Fuster com a teòric de l’assaig i d’una comunicació sobre la ironia i l’humor en Eugeni d’Ors i Josep Pla a través del mestre de Sueca. I, i, i, altres coses aparaulades, encara que no cent per cent segures, i que, per tant, millor que no siguen dites per si es pifia tot. “Seguiremos informando”, si és que per a algú tot això és informació (cosa que dubte), és clar.

En qualsevol cas, feina, feina i nous reptes i camins. Però amb molta alegria i il·lusió per anar fent, anar aprenent, anar creixent, anar madurant. I res, que, com que feia més d’un mes que no hi publicava res, i aquest espai me l’autogestione jo, doncs m’apetia escriure-ho-hi (també a mode de justificació de tantes setmanes callat, però ha anat tot una mica massa de pressa). La veritat és que sembla que posant-ho per escrit, motive més. Hi tornaré, però, per contar coses una mica més interessants -“interessants” dins del que jo puga aportar-hi d’interessant al món, que serà més aviat poc-, a veure si revifem el bloc, que està més abandonat que Rajoy en una roda de premsa. Guantanamera, guajira, guantanamera…

6954