Presentació del Llibre de Festes 2016 (I)

D’ací unes hores, més concretament a partir de les 22.30 h, si res d’última hora no ho impedeix, presentarem el Llibre de Festes de 2016, en què hem estat treballant des de finals de gener. Han sigut mesos de recollida de material, de correcció lingüística i estilística, de preguntar a uns i a altres, i tot això s’ha materialitzat en un llibre de vora 400 pàgines. Hui ens tocarà fer un parlament -que penjarem ací demà o diumenge- i agrairem el temps dedicat a tots els que es mereixen el nostre reconeixement, aquells sense els quals res no haguera estat possible. Ara, però, fem l’última revisió del text, aclarim la veu, relaxem-nos, preguem perquè el mal de panxa de la nit passada no hi acudisca, i donem pas, a falta de menys d’un mes, als inicis de les Festes Patronals i de Moros i Cristians de 2016.

“‘Corregir i augmentar: això és la cultura’, deia Joan Fuster influenciat per Josep Pla”…

13731896_1140395016022052_8142986961681744305_o

La banda sonora d’una lluita (Crònica personal de l’Homenatge a València, 23/04/2016)

El poeta va escriure allò de: ‹‹Pense que ha arribat l’hora del teu cant a València. // Temies el moment. Confessa-t’ho: temies. // Temies el moment del teu cant a València››. Malgrat el temor estellesià de dedicar-li un cant, a la ciutat, el que ha fet que tardàrem setze anys a fer ‹‹nostra›› la Plaça de Bous no era, en cap cas, temor. Dieu-li censura, menyspreu als valencians, Partit Popular, centralisme, actituds-pròpies-del-feixisme, etcètera. Però no temor; la prova és que, en un indret o en un altre, cada (dissabte pròxim al) 25 d’abril hi ha hagut una manifestació i un concert. En el 2000, l’últim any en què es canviaren els assassinats culturals bovins per reivindicacions de cultura, llengua i país, tenia nou anys. Per tant, jo no hi vaig ser, en aquell espectacle que acabà de manera accidentada per una amenaça de bomba que deixà Cris Juanico amb la cançó en la boca.

IMG-20160425-WA0000

Hui, cent noranta-dos mesos després, l’ha poguda interpretar. Però, ep!, no ens avancem. Abans d’això, els Aurorers de la Vall d’Uixó han hagut d’aguantar una mica de pluja mentre la gent corria a amagar-se als interiors de la plaça. Des de la barrera –no, promet que no faré cap símil més amb el món taurí–, uns quants joves han decidit que prou, que ni el clima ni res més els impediria gaudir de la festa i s’han posat a ballar melodies imaginades, descompassats, aliens a l’aigua. I han vençut: ha parat, i la gent s’hi ha acabat sumant. Després, balls i torres humanes, i, per fi, Cris Juanico, Pau Alabajos, Joan Amèric, Clara Andrés, Amadeu Vidal, Carles Belda, Andreu Valor, Rafa Xambó o Carraixet, moment en què sobre la pantalla del fons de l’escenari s’anaven escrivint pàgines de la història cultural i social del País Valencià.

Tanmateix, tot això només era l’espereu-vos-que-això-no-ha-fet-més-que-començar d’un dels moments àlgids de la nit: la reaparició d’Al Tall, als quals, i en veu de Vicent Torrent, han descongelat per portar-los allà. Els mestres han dedicat l’’A Miquel Grau’ a Guillem Agulló, qui, malgrat els vint-i-tres anys transcorreguts des que ens els prengueren, hui, juntament amb el mateix Grau, hi han sigut més presents que mai. I, per això, han tocat la tecla correcta davant d’un nosaltres que ens hi hem deixat les mans aplaudint. Sembla que al Tio Canya, ja l’han tret de la UCI, però els nous metges n’hauran de tenir molta cura. Les emocions, els anys de patiment –i els que ens quedaran, però, ai!–, han aflorat i la llagrimeta s’ha balancejat entre el precipici o el retorn a l’interior. En l’amic Pep, en canvi, la gravetat ha pogut més, i ha plorat a llàgrima viva: ‹‹això no m’ho esperava, que cantaren hui, ací, el Tio Canya››. No era l’únic, però; més endavant un xic i una xica també es torcaven les llàgrimes mútuament –i no, no era que havien renyit, que estaven donant-se mostres d’amor. Crits de Visca la Terra, i d’in-inda-indapandència (a l’oriental, sí) han omplit els silencis entre una cançó i una altra, fins que el tabal ha marcat el nou començament. Els maulets, tots junts, hem acompanyat el grup, que ha hagut de tornar a tocar la cançó per uns xicotets problemes de so: cap problema, més estona els hem gaudit.

IMG-20160423-WA0010

Un dels altres grans moments ha arribat de la veu de Xavi Sarrià, Miquel Gironés i Miquel Ramos. Obrint Pas, la banda sonora d’una lluita, com els ha descrit David Fernández. En aquest moment ha començat una segona part del concert: els Ovidi3 han preparat un atrezzo lleugerament diferent, i hi ha convidat a pujar Mireia Vives, Francesc Anyó, Feliu Ventura o Miquel Gil. Just després, se’ns recordava que som un poble per construir, el País Valencià que renaix de les cendres. I, de nou, un altre plam!: Lluís Llach, el qual ha cantat el ‘Que tinguem sort’, acompanyat d’un grup de corals valencianes. Clams i visques a favor del País Valencià, dels Països Catalans, de la independència. En alguna redacció de periòdic, a més d’un els haurà entrat urticària. Ei, i encara els passa poc!

La Gossa Sorda, que està acabant l’última gira, ha inaugurat una mena de tercera part. Amb ‘La polseguera’ ha escalfat les veus dels assistents, però ha estat amb ‘Camals mullats’ que el públic s’ha extasiat. “T’estime, t’estimo, t’estim”, el mateix sentiment expressat en tres dialectes d’una mateixa llengua. Perquè, com ha sentenciat Eliseu Climent en el seu discurs, “valencians, catalans i balears no som iguals; som els mateixos”. Per això també hi havia els presidents d’Òmnium Cultural i Obra Cultural Balear, i la Muriel Casals, que, de segur, de segur, hui també haurà gaudit d’aquest homenatge a València. A continuació, Senior i el cor brutal, que ha preguntat diverses vegades per Cotino, i els Aspencat, que amb la música han regat la llavor que els avis fa dècades que van sembrar. També els Sva-ters ens han deixat entrar a la seua ‘República Alcàssera’, mentre que s’ha arribat a la fi amb Skatuttipresto, Candela Roots, Smoking Souls o Prozak Soup.

acteplacabousvalenciacartell

Als valencians ens calen més moments de pujada d’autoestima com els de hui. Segurament, així afrontaríem millor, més units, els reptes i, sobretot, els handicaps que el futur ens depararà. Després de més de sis hores de sarau, que no hi haja cap dubte: els valencians –amb franja d’un color o d’un altre, amb estel, o sense franja ni estel– volem seguir sent ara més que mai. Ens ho devem a nosaltres mateixos, però també els ho devem als que ja no hi són i que ens hi han permés arribar. El moment del nostre cant a València ha arribat, i ens hi hem deixat la veu, les llàgrimes i les mans (i alguns peus, algunes cames i algusn colzes). Estellés en podria fer un poema.

13083351_10207276583727142_3945204952329912876_n

(Publicada a Vilaweb, el 24 d’abril de 2016)

Iniciem nova etapa

Ep! Hola! Sí, sí, a vosaltres, amics lectors. Com ha sigut l’entrada en el nou any? Bé? Sí? Això espere, eh? I que hàgeu tingut bon Nadal, bon Cap d’Any i bon dia de Reixos, i tot això i tot allò. I redéu, ja som al 2016, això va molt de pressa, no?  Bé, en qualsevol cas, tornem a ser ací, a veure si una mica més constants, eh que sí? Res, disculpeu-me, però estic acabant La taronja mecànica i sembla que l’estil de l’Alex (sic), 6655.321, s’ha contagiat. Oh, amics lectors! Eh eh eh, només l’estil d’escriure -sense vestigis del nadsat, encara com-, que la violència mai ha sigut la meua forma de ser, eh? Vosaltres ja ho sabeu, no? Ha ha ha. Sí, teniu raó, ja ho deixe córrer i em pose una mica més formal, que paresc idiota.

Recordeu l’entrada “Acceptem els reptes“, en què contava tot el que se’ns venia damunt en aquesta etapa post-TFM, i deixava entreveure que hi havia “altres coses aparaulades, encara que no cent per cent segures, i que, per tant, millor que no siguen dites per si es pifia tot”? Doncs una d’aquestes coses era la que ja és segura -tot i que segur, segur, només és morir-se-: a partir de demà, dilluns 11, començaré uns cursos de Grau Mitjà i Grau Superior a València i Burjassot per a funcionaris. Concretament, tres mitjans (PROP II, Micalet i CulturArts) i dos superiors (PROP II i INVASSAT). No cal dir que estic emocionat, que la il·lusió és desbordadora i que els testicles comencen a campanejar amb la nou del coll; supose, però, que són les sensacions que ja han tingut molts davant la seua primera classe de veritat, veritat, davant d’un públic nombrós. Els horaris són, tot siga dit, una mica estranys: de dilluns a dimecres, de 8 a 9.30; dijous, de 8 a 9.30, de 12 a 14.30 (a Burjassot), i de 16 a 19; i divendres, de 9 a 10.30. Tant se val; l’emoció ho pot tot.

He creat un bloc, Enraonies de safareig (podeu trobar-lo també a la capçalera, en la pàgina “Cursos JQCV-Graus Mitjà i Superior 2016”), que em servirà i els servirà com a suport en l’aprenentatge de cara a les proves de juny. Sens dubte, es tractarà d’una experiència magnífica, i estic segur -aquesta vegada, sí, tant com que m’he de morir- que aprendré jo més dels assistents que ells de mi. Iniciem, doncs, nova etapa, i via fora, que gairebé tot està per fer i moltes són possibles!

Acceptem els reptes

Sono un ragazzo sincero da dove cresce la palma. La “Guantanamera” en veu de Zucchero, una lletra amb orígens revolucionaris de la ploma de José Martí, em fa creure que l’italià no és tan complicat. Sé que no és així, però anem fent. Després d’haver superat el Màster en Assessorament Lingüístic i Cultura Literària: Aplicacions al Context Valencià en un any -i aconseguint tots els minireptes dins del repte major- contra algunes veus que deien que era impossible, pugem un esglaó més. Si fórem aquell lampista dels videojocs amb bigot, podríem dir que ja hem baixat una nova bandera i que passem al següent món, un món una mica més llarg on ens esperaran tortugues malignes i goombes per a intentar fer-nos retrocedir, però també toads, dragons verds i estrelles que ens donaran la força necessària. Deixant a part el símils freaks, aquest curs atípic hem començat una sèrie de reptes alhora: l’any de les llengües i -un dels cinc- del doctorat.

Així, d’una banda, hi ha l’anglés, el francés i l’italià. Pel que fa als dos primers, la cosa consisteix a anar “certificant” (un els pot aprendre, però en aquest món de títols, sense cartonet no saps res)  coneixements amb dificultats afegides: l’última vegada que vaig tocar l’anglés fou el curs 2009/2010 en primer de carrera, fa ara sis anys; el francés va desaparéixer del llistat acadèmic un any abans, el curs 2008/2009, fa set anys. Enguany m’hi he intentat reenganxar: a l’anglés, a través del Cambridge, amb una professora nativa; al francés, d’un mode semipresencial amb la UNED. La novetat és l’italià, també a la UNED, però totalment online. Més autonomia, més autodidactisme, però molta més responsabilitat. Ho intentarem.

D’una altra, he iniciat, una vegada més amb la incansable ajuda i direcció de la doctora Carme Gregori, el programa de Doctorat en Llengües, Literatures, Cultures i les seues aplicacions a temps parcial, és a dir, durant cinc anys. La idea és seguir amb Joan Fuster, però ampliant-ne el corpus: si durant el Treball Final de Grau i el Treball Final de Màster m’havia centrat només en les “Restriccions mentals” (1a etapa a Serra d’Or, 1968-1973), ara ampliem també a “Passar el dia, empènyer l’any” (2a etapa a Serra d’Or, 1978-1984). La primera tasca és fitxar aquelles característiques que em serviran per a l’anàlisi (presència del jo, temàtica, aspectes de l’estil, etc.), mentre busque bibliografia per a ampliar els conceptes que ja hi he fixat. Ja n’aniré dient més a la categoria a la columna de la dreta de “DLLCA (UV)”.

Igualment, hi ha en marxa altres projectes col·lectius, com un dossier sobre Línia blava, de Ramon Solsona, per al #Diàleg16 que prepara el departament de Filologia Catalana i l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, amb la col·laboració del Centre Internacional de Gandia i la Institució de les Lletres Catalanes, i un poc més individuals, com la preparació d’un article sobre Joan Fuster com a teòric de l’assaig i d’una comunicació sobre la ironia i l’humor en Eugeni d’Ors i Josep Pla a través del mestre de Sueca. I, i, i, altres coses aparaulades, encara que no cent per cent segures, i que, per tant, millor que no siguen dites per si es pifia tot. “Seguiremos informando”, si és que per a algú tot això és informació (cosa que dubte), és clar.

En qualsevol cas, feina, feina i nous reptes i camins. Però amb molta alegria i il·lusió per anar fent, anar aprenent, anar creixent, anar madurant. I res, que, com que feia més d’un mes que no hi publicava res, i aquest espai me l’autogestione jo, doncs m’apetia escriure-ho-hi (també a mode de justificació de tantes setmanes callat, però ha anat tot una mica massa de pressa). La veritat és que sembla que posant-ho per escrit, motive més. Hi tornaré, però, per contar coses una mica més interessants -“interessants” dins del que jo puga aportar-hi d’interessant al món, que serà més aviat poc-, a veure si revifem el bloc, que està més abandonat que Rajoy en una roda de premsa. Guantanamera, guajira, guantanamera…

Anàlisi de ‹‹Plagi›› de Joan Fuster, a partir de la relació amb Josep Pla (i II)

3. ‹‹PLAGI›› DE DICCIONARI PER A OCIOSOS

Escriu la professora Carme Gregori que per a Fuster, ‹‹l’escriptura és una continuació natural de la lectura o, dit d’una altra manera, les lectures són la matèria principal de què s’alimenta l’escriptura fusteriana›› (Gregori 2011: 86). No és estrany, per tant, si entenem això, que a Diccionari per a ociosos, a l’entrada ‹‹Lectura››, concloga que ‹‹al capdavall, llegir és seguir vivint, i cadascú ho fa a la seva manera›› (Fuster 2008: 100).

Ho ha explicat Gregori: ‹‹La lectura, doncs, es convertirà en el mitjà privilegiat per a relacionar-se amb el món, el mitjà exclusiu, fins i tot, en alguns àmbits, en un context de misèria cultural i d’asfíxia social com és el que domina durant una part important de la vida de Fuster›› (2011: 87). Però Fuster no separa la lectura de l’escriptura: ‹‹llegir es converteix, per a Fuster, en una opció estretament lligada a l’escriptura›› (Gregori 2011: 89).

El suecà llig, subratlla aquells fragments que li criden l’atenció i ho fa com ho podria fer ‹‹qualsevol lector››, és a dir, a partir de la seua competència lectora, sense estratègies ni mètodes proposats per la ‹‹comunitat científica›› (Gregori 2011: 91). D’allò que Fuster subratlla, en fa notes de lectura, com ho observem a les anotacions del Diari, que li serveixen de pretext per a reflexionar sobre algun tema en els seus assaigs (2011: 91). Trobem, fins i tot, la ‹‹transcripció d’un fragment que, anys després, desvinculat d’una obra de la qual hom conserva escassa memòria, es converteix en l’estímul inicial de l’article›› (2011: 92). Així, segons Gregori, ‹‹el Diari farà la funció de viver de materials del qual tirar mà, en cas de necessitat, per a resoldre els compromisos professionals›› (2011: 92).

Si ens n’anem a l’entrada que Fuster fa al seu Diari el 4 de juliol de 1956, llegirem les paraules següents: ‹‹Combinades, la lectura extensa i la bona memòria poden proporcionar-nos, de tant en tant, el consol de comprovar que un gran escriptor ha plagiat un escriptor mediocre. Consol doble, si bé es mira. D’una banda, el nostre ressentiment per no ser “grans” queda venjat i satisfet en descobrir l’espifiada o la feblesa del geni. De l’altra, comencem a sustentar l’esperança que, algun dia, un geni qualsevol es dignarà a plagiar-nos, a nosaltres…›› (2002: 493). Sembla que l’entrada de ‹‹Plagi›› al Diccionari per a ociosos siga una extensió d’aquest fragment.

Joan Fuster comença l’entrada amb una cita de Josep Pla, amb uns mots que digué en una entrevista a la Revista de Catalunya el 1927: ‹‹Mai el plagi no havia estat considerat una cosa criticable. Avui ho és, perquè l’escriptor que ho fa és considerat pels seus companys com un home que trenca les lleis de la cavalleria comercial.›› (1927: 576). El de Sueca, de seguida, es posiciona al costat de Pla, de qui comenta que ‹‹ha estat sempre un gran defensor del plagi››, tot i que ‹‹no hi ha per tant›› (Fuster 2008: 135). A més, remarca que Pla ‹‹més que plagiar, ha enyorat la possibilitat de plagiar; més que defensar el plagi, s’ha burlat de la pretensió “originalista” que caracteritza l’activitat literària i artística de la nostra època›› (2008: 135).

Tot seguit, dóna dues raons per justificar el plagi: ‹‹una, històrica – “els antics no feren altra cosa sinó plagiar-se mútuament sense treva” –; l’altra, empírica –que cal aprofitar el que d’aprofitable tingui l’esforç aliè, ja que “entre tots ho fem tot”. D’altra banda, entre bastidors, la veu fatigada de l’Eclesiasta no para de recordar-nos que no hi ha res nou sota el sol…›› (2008: 135). Veiem, doncs, aquesta presa de partit a favor del plagi. L’originalitat, des d’aquest punt de vista, és impossible; el plagi, entés pels dos escriptors, no és una altra cosa que aprofitar-se del que ja s’ha fet, de l’esforç que han realitzat altres. La literatura, tal com la concep Fuster, no s’entén sense la tradició precedent.

I torna a la cita de Pla, quan diu que el plagiari ‹‹és considerat pels seus companys com un home que trenca les lleis de la cavalleria comercial›› (Pla 1927: 576). És aquesta, segons Fuster, una de les causes ‹‹més vives de la repugnància al plagi›› (2008: 136). Així, a partir del Renaixement, els escriptors ‹‹ja no es limiten a fer “una” obra, sinó que aspiren a fer la “seva” obra›› (2008: 136); hi ha, doncs una ‹‹aspiració a l’“originalitat”›› a causa, sobretot, de l’individualisme econòmic de la burgesia i, per consegüent, de l’individualisme artístic o literari. Mentre ‹‹l’home de lletres medieval havia viscut, si era ric, de les seves rendes, i si no, de la beneficiència dels mecenes, de l’adscripció a la clerecia, o bé a la Villon, més o menys al marge de la llei, vagabund tolerat››, ‹‹l’escriptor “modern” depén del públic extens i difús›› i els seus ingressos i la seua fama o el seu prestigi depenen ‹‹de la venda i de la propagació dels seus llibres›› (2008: 137-138). En resum, ‹‹hi ha un “mercat” de la literatura›› i, per tant, ‹‹el literat, com el comerciant, ha de pensar ja en una “clientela”›› i ‹‹se li encomana l’ètica burgesa del mercat›› (2008: 138). Des d’aquesta perspectiva, el plagiari trencaria les ‹‹lleis de la cavalleria comercial›› de què parlava Pla. Fuster etiqueta la idea com de ‹‹plagi-robatori›› (2008: 138), ja que el plagiari s’apropia dels béns intel·lectuals del plagiat.

No obstant això, recorda que si Dante o Shakespeare, o Virgili o Stendhal han pogut ser acusats de plagiaris, aquest plagi no serà tan dolent com s’ha volgut mostrar. Apunta, a més, el testimoni d’un plagiari anònim que diu que ‹‹el plagi és un “robatori” que s’excusa amb l’“assassinat”: quan el “lladre” supera de tal manera la seva víctima, que aquesta queda literàriament anul·lada›› (2008: 139). És a dir, l’escriptor que plagia fa un producte –per parlar en termes de mercat– molt millor que el text d’origen. Tornarem a aquesta idea més endavant.

Fuster critica, de nou, l’afany d’aconseguir l’originalitat. Així, si com diu, Pla creu que ‹‹“l’originalitat” és “merament una forma de la pedanteria i com a màxim un desordre momentani”››, per a ell ‹‹potser ni pedanteria ni desordre; però sí una tortura inútil›› (2008: 140). I és que no hi ha cap escriptor al qual no se li puguen atribuir precursors; tot, però, no té per què ser plagi, sinó que hi han sigut simples coincidències. Hi ha un aforisme, reproduït per la professora Gregori ja que no està aplegat en els volums d’aforismes, que conclou resumint aquest punt: ‹‹dues persones només poden coincidir en algun lloc –o en alguna idea– quan vénen d’indrets distints. L’“originalitat” radica, al capdavall, en la procedència›› (2011: 95).

Aquesta seria, d’altra banda, l’originalitat que defensa Joan Fuster: coincidir en algun lloc o en alguna idea, ‹‹“continuar”, “prosseguir”, “deixar una petita aportació en el fons de sensibilitat segura, antiga i contrastada del seu nucli social”››, fer créixer ‹‹un tema dins una literatura›› (Fuster 2008: 141), afegint-hi, això sí, la seua aportació de novetat. Per tant, no parlaríem de plagi, sinó d’acumulació cultural, de manera que, en compte de ‹‹copiar››, el que fa l’escriptor és ‹‹emprar›› un material d’altres i contribuir a la tradició. Recordem les paraules de Carme Gregori, que ens dóna l’explicació del concepte fusterià d’‹‹originalitat››: ‹‹l’originalitat no és un afer de novetat absoluta sinó que depèn de l’origen, de l’enunciació, d’un “jo” que assimila i, indefectiblement, transforma i transmet una tradició a la qual suma la seua aportació›› (2011: 95).

El suecà defensa que ‹‹és preferible que s’escriguin plagis de coses sensates que no que s’escriguin ximpleries originals›› (2008: 142). I, una volta més, utilitza una cita d’André Gide per puntualitzar-ho: ‹‹Tot està ja dit; però, com que ningú no escolta, cal tornar-ho a dir›› (2008: 142). I cal tornar-ho a dir, no ho oblidem, amb un punt de novetat, amb la mirada subjectiva del ‹‹jo›› que escriu. Per això, no tots els plagis són bons: ‹‹el “bon plagi” només es justifica per la seva utilitat. Convé “repetir”, és clar; però segons què›› (2008: 143). I retorna a la idea central: ‹‹Una “repetició” és honorable i eficient quan no solament reitera una idea o una advertència ja feta, sinó quan la reitera amb uns al·licients nous, que la refresquin i la restitueixin a un esplendor suggestiu i flagrant›› (2008: 143). Per a tal fi, però, l’escriptor ha d’assimilar i fer seus els materials literaris de què parteix, però també els ha d’augmentar, els ha d’engrandir, perquè la ‹‹“repetició” tingui un atractiu particular›› (2008: 413). Ací és, doncs, on ‹‹plagi›› i ‹‹originalitat›› es toquen. Però, com acaba el mateix Fuster, ‹‹no és senzill de “plagiar”…›› (2008: 143).

4. CONCLUSIONS

‹‹Plagi›› podria ser considerat –tot i que ho podem llegir en altres papers esparsos–, sense cap mena de dubte, com la carta de presentació que Fuster fa sobre la identitat literària i l’espai d’escriptura que li són propis. En aquest cas, s’alinea en la defensa del plagi amb Josep Pla, amb qui comparteix el concepte de literatura. I ho fa com ho argumenta: aprofita un paper de Pla, el desenvolupa i hi diu la seua. Tanmateix, no utilitza les citacions com a referències d’autoritat, sinó com a punt de partida per a la reflexió, una estructura que, d’altra banda, repetirà en molts altres articles.

Al llarg d’aquestes pàgines, hem vist la relació literària i personal entre aquests dos homenots, entre aquests dos amics que, malgrat la gran distància ideològica, acaben confluint en la mateixa concepció de la literatura. Pel que conta Fuster, Pla va ser acusat unes quantes vegades de plagi, però els escriptors medievals ho feien de manera natural. Si entenem l’‹‹entre tots ho farem tot›› i el ‹‹corregir i augmentar: això és la cultura››, comprendrem perfectament quin plagi duen a terme, tant l’un com l’altre. I, a més, com argumenta amb la interrogació retòrica Fuster –‹‹si el Dante i Shakespeare, si Virgili i Stendhal han pogut ser acusats de plagiaris, i amb raó, no serà que el plagi és menys “pecaminós” del que ens imaginem?››– que l’escriptor del Diccionari per a ociosos i Josep Pla es reconeguen defensors del plagi només fa que augmentar el prestigi d’aquest ‹‹plagi››. El bon plagi, s’entén; el plagi que aporte alguna ‹‹originalitat››.

 

 


 

BIBLIOGRAFIA

Crespo, Isidre (2002), De Fuster a Pla amb camí de tornada, Gandia, CEIC Alfons el Vell.

Fuster, Joan (1972), ‹‹Josep Pla, de tertulia››, La Vanguardia Española 8-3-1972, p. 49.

FUSTER, Joan (2002), Obra completa. Volum primer. Poesia, aforismes, diari, vinyetes i dibuixos, Barcelona-València, Edicions 62-Diputació de Barcelona-Publicacions de la Universitat de València.

Fuster, Joan (2008), Diccionari per a ociosos, Barcelona, Edicions 62. [1a ed. 1964].

FUSTER, Joan (2011), Obra completa. Volum tercer. Assaig, II, Barcelona-València, Edicions 62-Diputació de Barcelona-Publicacions de la Universitat de València.

Fuster, Joan; Mollà, Toni (2013), ‹‹Converses inacabades››, L’Espill 45, p. 149-209. [1a ed. 1992].

GREGORI, Carme (2011), Anotacions al marge. Els aforismes de Joan Fuster, València, Publicacions de la Universitat de València.

Iborra, Josep (1982), Fuster portàtil, València, Eliseu Climent, Editor.

Pla, Josep (1927), ‹‹Mitja hora amb Josep Pla››, Revista de Catalunya 36, p. 574-585.

Pla, Josep (1992), Notes disperses. Notes del capvesprol. Obra Completa 2, edició 10è aniversari, Barcelona, Destino. [1a ed. Notes disperses, 1969 / 1a ed. Notes del capvesprol, 1979].