Conserva aquesta nit; demà me n’hauré anat

La carretera era llarga i sinuosa, així que la prudència i la paciència van omplir l’interior del vehicle. Convenia anar amb compte, ja que, tot i que feia anys que no hi passava, recordava que la conducció durant aquell tros no era fàcil. Havent deixat enrere les ziga-zagues, es va relaxar: era línia recta, i podia respirar amb calma. De manera gairebé inconscient, engegà la música: aquella cançó, definitivament, convidava a conduir. Començà a taral·larejar-la, perquè el seu anglés s’havia quedat en algun curs d’estiu pretèrit. Xiulava, movia el cap seguint el ritme i, fins i tot, s’atreví amb la tornada: “Save tonight and fight the break of dawn. / Come tomorrow – tomorrow I’ll be gone”. Provava d’impostar-ne l’accent, però no se’n sortia; tant se val, viatjava sol i ningú se’n podria burlar. Li vingué al cap el dia que la descobrí, molts anys enrere; és curiós com les cançons, malgrat que arrastren significats, en poden prendre de nous quan les tornem a escoltar, va pensar. I també es va anotar en algun raconet de la ment que, el dia que poguera, hi escriuria al bloc, sobre la història personal adjunta a certes cançons, una història personal que, per sort o per desgràcia, se’n pot desancorar i pot evolucionar. S’hi sentia segur, amb el volant a les mans, i oblidà completament que aquella recta estava a punt d’entrar en noves esses, zetes o ce trencades. Per això, uns instants abans, i quan semblava que tot s’embalaria, decidí embragar, apretà el fre i reduí alguna marxa que havia posat potser una mica precipitadament.

De poders i capacitats

Vols pensar que no és un error, però ningú no te’n trau la primera impressió: llevar-se la cuirassa és mostrar-se fràgil. L’autoajuda et dirà que ni pensar-ho, que és un acte de valents, que el fet t’aporta felicitat, i que, somriu, que la vida és millor si somrius, i que si penses en una cosa molt fortament, l’univers farà que passe, i etcètera. Llevar-se la cuirassa és, no ens enganyem, literalment i metafòrica, despullar-se. Tot i que sempre ens en guardarem alguns secrets, quan posem part de les cartes damunt la taula, immediatament, passem a una posició d’inferioritat respecte la persona que tenim davant. Tant si aquesta també ens n’ha ensenyat algunes com si no, tu mateix has obert una porta. I, encara que en coneixes les possibles conseqüències, no les acabes de mesurar fins que les tens al davant: no només t’has tret la roba, sinó que, a sobre, li has entregat uns poders. La imatge -ben encertada, per cert-, me la va donar l’amiga Maria l’altre dia: obrint-t’hi, no sols et quedes desemparat; a més, regales el poder de la decepció i el del dolor. No vol dir que la gent utilitzarà expressament aquests poders per a fer-te mal, però, inconscientment, ja te’n pot fer; el badall, l’has creat tu, i ara, t’aguantes. Al capdavall, però, la culpa és teua -sempre és teua-: les expectatives que hi tenies dipositades, en realitat, eren teues, i ningú té per què portar-les a l’esquena. I la teoria, la coneixes i la saps, i en el teu cap sona espectacular. Però, involuntàriament, tots esperem, sempre esperem, per més que les xarxes vagen plenes de “jo ja no espere res de ningú” i derivats (i això, veus?, no deixa de ser una cuirassa). Posar noms a les coses, etiquetar-les -un altre dia en parlarem-, és fer-les realitat i aprendre a acceptar que, si les materialitzem, ja els afegim determinats convencionalismes, i que les resposes no han de ser necessàriament les que esperàvem, i ja desvarie. Hem -hauríem- d’estar preparats per a la decepció i la frustració en un món tan canviant, on tot és efímer i els finals comencen alhora que els principis. Tu, al cap i a la fi, també canvies, també formes part d’aquest món i, potser, també eres efímer -si no tu, les teues idees, que és una cosa que, malgrat que t’ha costat comprendre, ja li ho has entés a Fuster. De vegades, nadar en el caos no és una mala idea i, per sort, tenim la capacitat d’adaptar-nos-hi. Es pot sentir hom frustrat i decebut sense ordres ni normes? És clar, però tu què collons en saps.

Fiblades

Quan sembla que algú, a la llunyania, algú a qui no aconsegueixes veure, crida el teu nom, notes una fiblada a l’estómac, però no hi dones importància. Segueixes caminant, absort en el teu món mental, on les coses, invariablement, agafen sendes diferents del que sempre s’acaba esdevenint en realitat. I tornes a notar una nova punxada, molt més aguda, que et fa aturar-te i posar la mà damunt de la zona afectada. Et cal agafar aire per intentar suavitzar el dolor, que se’n va. Reprens el camí amb por que et torne, i, quan creus que deu haver estat momentani, un soroll, un brrrrr, indica que no, que alguna cosa allí dins, dins de tu, no va bé. T’agafes fortament la panxa, i mires a un costat i a l’altre del carrer: no hi ha ningú. I et tires a terra, mentre, de manera inconscient -o potser no tan inconscient-, et poses en posa fetal. Una ardor et crema la gola i una glopada va ascendint, fins que s’allibera. Hi veus, entre el líquid expulsat, pedres en què, al llarg dels mesos, has entropessat i que s’hi mostren amenaçadores. Cerques en la butxaca un mocador per torcar-te la boca, però, en el moment que intentes apropar-te’l als llavis, una altra glopada et fa apartar la mà. Hi has reconegut, ara, emocions i sensacions agredolces, cares B d’un disc que està començant a girar per a un públic sord. Et fa mal, molt de mal, l’estómac. Ai, si hagueres anat al metge… Però, a quin? N’hi ha, del tipus de metge que realment necessites? I la tercera glopada et talla els pensaments; ara eres tu qui n’ha eixit totalment nu, fràgil, dèbil, com els darrers dies, cobert, això sí, de bilis. Però, llavors, si t’has autoexpulsat, on estàs en realitat? I, abans d’esfumar-te amb la bilis, amb les pedres, amb les cares B, et veus, a la llunyania, girar el cantó i aparéixer per aquell mateix carrer. Encara tens temps de cridar el teu nom i de veure-li la cara a aquell tu; sembla que ha tingut una mena de punxada a l’estómac, però.

Fent-ne balanç: He lligat una corda del meu cor al punt d’origen… (III)

Entenies tornar a casa com un fracàs; no t’ho negues: ho vas fer. Aquella capacitat tant teua per autoflagel·lar-te, per autodestruir-te, veia la tornada al niu com si no hagueres sabut afrontar la realitat. Potser perquè el convencionalisme diu que és el que toca, volar lluny de la llar a una determinada edat. Tot i que hi vas regressar el penúltim dia del 2017, establirem el 2018 com l’any en què et vas reinstaurar en l’habitació que t’ha vist créixer. De sobte, però, i per més que els pares s’encabotaven que això que deies eren bajanades, que no havia canviat res, que, que, que, aquella ja no era ta casa: era la casa d’ells. Et tractaven -i et tracten- igual que abans de marxar, igual que sempre, com el fill al qual han criat, han educat i han donat tot el que les circumstàncies els han permés (que és molt i massa, encara que això és un altre tema). Però el canvi, o aquell què, el portaves tu instal·lat a dintre: aquella, et repeties, era la casa d’ells. Això ha tingut alguna importància en el teu dia a dia? No, en absolut -més que res, perquè per a ells no és casa d’ells, sinó també la teua, la vostra-, però és un pensament que es magnifica a poc a poc en la teua ment. Ves, què hi faràs.

El cas és que et sents agraït i afortunat de tenir els pares que tens, pilars bàsics del dia a dia, confidents a qualsevol hora, sempre disposats a tot. Quan ve el dia de Reis, sempre recordes algun any desembolicant regals i t’entra una nostàlgia trista però agradable, una sensació de neguit i de pau alhora: són moments que no tornaran, però et sents feliç d’haver-los viscuts i compartits amb el pare i la mare i l’avi i l’àvia. Però el que més et rebenta és que no en saps estar a l’altura, de la seua magnitud. Eres qui eres -si és que eres algú-, gràcies a ells; que no se t’oblide mai. Com podries tornar-los tot el que ells han fet per tu? Supose que és la pregunta que molts fills agraïts i afortunats, a més d’impotents, es faran. Els dius que els estimes bastant sovint, però saps que podries fer més cosetes -ho saps, no digues que no!-, així que potser aquest seria un bon principi. Els deus, literalment, però també metafòricament, la vida; t’han aguantat les llàgrimes, la desgana, determinades impertinències, per això també mereixen els somriures, les noves ganes de menjar-te el món, determinats detalls. Són els que, al capdavall, mai no et fallaran (i sí, mai és molt de temps, però ho saps de sobra), així és que no els falles tu tampoc, que seria una mínima part de correspondència.

Al setembre vas començar a volar de nou i a agafar l’antiga rutina de viatjar els diumenges a València; amb més independència -de tot tipus- que quan estudiaves el Grau, és clar. Potser era això, era aquest el “canvi”, el “què” que portaves a dins: la necessitat de buscar un lloc, el teu lloc, al món. L’has trobat? Momentàniament, això sembla, sí. I, encara que diguen el contrari, casa dels pares ja ha quedat fixada com a casa dels pares (i de Pipet). Però entens ara que no serà mai un fracàs fer un pas, dos passos, cinc passos enrere i reinstal·lar-te a l’habitació de la teua vida, sinó l’impuls necessari per provar a volar més lluny i de millor manera. Tens una corda lligada del teu cor al teu punt d’origen. I la corda te la van lligar ells, Pepi i José, José i Pepi, que -com sempre- han tingut un paper fonamental en l’any que vas abandonar fa cinc dies i escaig. Els estimes: ves, corre, ves, dis-los-ho i, sobretot, desmostra’ls-ho!

Fent-ne balanç: I allí tots serem germans… (I)

Mentre el vi t’omplirà la copa i et disposaràs a fer-ne el primer glop, tindràs un déjà vu: això ja ho hauràs viscut. Les circumstàncies seran diferents, lògicament: podràs respirar. Sabràs que, tot i que la data de l’aniversari no arribarà fins a principis de gener, tot estava planificat des de, com a mínim, la nit de Nadal d’ara fa un any. Potser serà en aquell primer glop que et respondràs -que ara, de veritat, et respondràs- algunes de les moltes preguntes que t’has anat fent al llarg del temps. “On sou, per què?”, recordes? Les portes, tal vegada, no callaven tant com creies, i l’únic problema és que no sabies llegir-ne l’obertura que t’oferien.

Mentre aquell primer glop de vi circularà gola avall, tindràs un déjà vu: això ja ho hauràs experimentat. La calidesa d’ànimes germanes que, any rere any, s’enforteixen, que sumen, que es multipliquen; que et fan sentir, simplement i senzilla, bé. Per sort, i a pesar de la ceguesa en què havies sucumbit, mai no has deixat d’acudir a aquell dinar de la nit de Nadal. Si ens hi centrem analíticament, serà un dinar més amb la gent amb què has estat el dia anterior, o la setmana anterior, o el mes anterior; si ens endinsem en aspectes personals, serà el reducte privat i protector, aquell que et negaves a compartir i que et recordava que eres jove, que t’has de sentir jove, que pots portar una vida d’acord amb la teua joventut. Malgrat les responsabilitats i les obligacions quotidianes; malgrat que en passar Nadal tingues un munt de feina; malgrat tots els malgrats: eres jove, sou joves, viviu la vida dels joves, i no la del personatge gris en què, a poc a poc, t’havies convertit.

Mentre aquell primer glop de vi ja s’haurà barrejat amb els primers entrants, tindràs un déjà vu: això ja ho hauràs sentit. Però ara sense la pàtina que, en massa ocasions, et mantenia irritat. Ja ho saps: podràs respirar; fora de la gàbia, la llibertat sona meravellosa. I els miraràs a tots, un a un, i voldràs agrair a aquells esperits que t’han sostingut, que t’han escoltat, això: que t’hagen sostingut i que t’hagen escoltat. Que s’hagen mantingut ferms al teu costat. Segurament, mentre et disposes a fer un segon glop, ja haureu comentat alguna anècdota passada, o haureu dit alguna bajanada, o us haureu fet la guitza entre vosaltres. I recordant una discussió de fa uns dies, entendràs que t’importen moltíssim, que no vols perdre’ls, i que eres un afortunat per tenir-los en la teua vida i perquè et deixen tenir-te en les seues. Ells, sí.

Mentre aquell primer glop de vi ja haja quedat ben enrere, tindràs un déjà vu: això ja ho hauràs pensat. De fet, ho penses cada any, com també ho podries pensar cada dia, però si has decidit fer balanç d’aquest 2018, quina millor manera que començar per ells, hui que els veuràs de nou. Els vincles s’estretiran, i, per una raó o una altra, no hi seran tots els que voldries. Però el record dels absents hi surarà, si no materialitzat verbalment, sí en la ment.

Mentre aquell primer glop de vi haurà evolucionat en el darrer que acompanyarà la darrera cullerada de fideus, tindràs un déjà vu: això ja ho hauràs desitjat. Hauràs anhelat, com cada any, que quan comence el compte enrere per finalitzar-lo, t’envolten, almenys, les mateixes cares amb qui has crescut, amb qui has omplit tantes primeres vegades. I sí, una veu interior et cantarà que allí tots sereu germans, i que no patireu més fam, i que l’amor s’escamparà com el vi en un bon dinar. Com aquell mateix vi que, fins fa unes hores, habitava totes les botelles que hauran quedat buides. Com aquell mateix vi que hui us unirà i que esperes que ho faça, regularment, glop rere glop, any rere any.