Una cirera, Tadeo Isidoro Cruz i els “gauchos”

Ara que he vist una cirera, m’ha vingut al cap -en realitat, fa setmanes que l’habita- la història de Tadeo Isidoro Cruz que Jorge Luis Borges relata a El Aleph. Fill d’un gaucho mort per les autoritats, criat entre llops, arriba un dia que crea una família, posseeix terres i és designat sergent de la policia rural. “Había corregido el pasado; en aquel tiempo debió de considerarse feliz, aunque profundamente no lo era”, ens explica l’escriptor argentí. En un moment determinat, ha de capturar un desertor que ha assassinat gent benestant, justament en el lloc on quaranta anys abans havien matat el seu pare. Quan se sent acorralat, el criminal solta un crit que Tadeo Isidoro Cruz té la impressió d’haver escoltat abans. El malfactor mata uns quants homes de Cruz, però aquest, en l’obscuritat, comença a comprendre: “Comprendió que un destino no es mejor que otro, pero que todo hombre debe acatar el que lleva dentro. Comprendió que las jinetas y el uniforme ya lo estorbaban. Comprendió su íntimo destino de lobo, no de perro gregario; comprendió que el otro era él”. Fins que decideix que no s’ha d’eliminar un valent i acaba per unir-se al desertor, que no és un altre que Martín Fierro.

El conte de Borges juga amb la història popular d’aquesta figura emblemàtica i heroi del poble, però parla, en realitat, de trobar el lloc que anhelem en el món. Ara que he vist, com deia, una cirera, m’ha vingut al cap la idea de la por per assumir un destí que el jo interior desitja però pel qual no es vol arriscar. Convencionalismes, pautes, restriccions autoimposades, ja siga per no defraudar o per no danyar la gent que ens envolta; tot són limitacions que, moltes vegades, impedeixen traure’n l’essència i el somriure vertaders. Ocultar passions, intentar encabir pardals en gàbies mentals, proposar-se complir les normes quan es té ànima de boig; en definitiva, el temor i la incertesa a fer cas a les necessitats internes. Ens escoltem?

Hem estat entre els que reben les conseqüències dels que fan cas al seu destí; de fet, m’atreviria a dir que hi som de nou i que algun dia les tornarem a rebre, però no correm, que només són cabòries noctures. Potser, al capdavall, això és entendre un final: que les coses acaben, que les persones evolucionen i canvien, i que no pensen el que pensaven fa, ja no anys, sinó unes simples setmanes. I cal acceptar-ho, i prou, i ja. En canvi, quan ens hem vist limitats i desubicats, no hem estat capaços de seguir els instints, i això és, tal vegada, el que de veritat ens ha passat factura psicològica. La por, la por que sempre és present en la quotidianitat.

Ara que he vist una cirera, m’he preguntat si som feliços, o, millor, si sabem ser feliços. Se’ns ensenya, lluny de la paraliteratura de màrqueting, a ser-ho? La felicitat ve derivada del descobriment d’un lloc -el teu, el de cadascú- al món? “Cualquier destino, por largo y complicado que sea, consta en realidad de un solo momento: el momento en que el hombre sabe para siempre quién es”, sentencia Borges en un fragment del relat. Envege, així, en la boca petita, aquells que estan plens de certeses i que amb poca edat ja coneixen aquell moment únic en què saben qui són i qui seran per a sempre. Els envege i, alhora, espere -sense maldat, simplement perquè ho veig impossible- el moment en què s’adonaran que no, que tot era un miratge i que, com tots, estan -estem- perduts a l’univers. Vist en perspectiva i com una contradicció -una més- pròpia, considere, alhora que he escrit que em desperta una certa enveja, que deu ser avorrit. Però això és un altre tema.

Fins als quaranta, Tadeo Isidoro Cruz no va saber, o no va acceptar, que el seu lloc estava entre els gauchos, d’on provenia, però, a la fi, va tenir el valor de viure la vida a què pertanyia. El conte, no obsant això, acaba ací, i no ens dona pistes sobre si amb el temps se’n va penedir o no; només s’apunta que va morir d’una malaltia uns anys després. El poder de la ficció, que ens atorga la màgia d’imaginar-ne possibles continuacions. Jo crec que no, que no se’n va arrepentir i que simplement es va escoltar i en va actuar en conseqüència. Sí, d’acord, compre la versió de la llegenda de Martín Fierro. Però d’això tracta la ficció, no?, de donar respostes a la vida; o, almenys, d’oferir-nos una visió paral·lela o oculta que la que el dia a dia ens mostra. I ja calle, que comence a desvariar i només volia parlar d’una cirera que havia vist.

Barcelona, un barret i la magdalena de Proust (La flânerie, III)

Han estat quinze dies intensos entre París, València, Barcelona, València, París, Barcelona, amb Joan Fuster i Teresa Colom. Dijous vaig anar a la Universitat de Barcelona per a realitzar una comunicació en el col·loqui predoctoral “Jo escriuré encara que el món s’enfonsi”. Escriptores catalanes a la contemporaneïtat. Hi parlava sobre els nens en la narrativa de Teresa Colom, concretament, en l’obra La senyoreta Keaton i altres bèsties (2015) -per a mi, un dels millors llibres dels darrers anys. Els organitzadors Francesco Ardolino i Helena González, no només van encertar en la coordinació i l’organització, sinó que, a més, ens van tractar immensament bé. González va dir, en acabar, que l’any que ve voldrien fer-ne una segona edició; tant de bo poder tornar-hi!

En acabar, vaig decidir prendre’m el camí de tornada amb una mica més de calma que el d’anada, i vaig anar a peu fins a l’estació d’autobusos. I, sense adonar-me’n, vaig ser a la plaça Catalunya. La cosa en si no té cap importància, ho sé, però en ser conscient on era, vaig buscar, en el cantó, la botiga d’Apple: cinc anys enrere, vaig esbrinar l’última nota que em quedava per saber de la carrera justament allí, en un dels ordinadors. Ho repetisc: la cosa en si no té cap importància, però em va traure un somriure. I, com que em coneixia la zona, vaig pensar que podria fer temps en l’apartat de llibres de l’FNAC.

De sobte, però, vaig veure un barret abandonat en la boca del metro; un barret gris, amb rombes com a decoració i una cinta negra que li pegava la volta, però un barret que ja no tenia amo, que ja no cobriria cap cap. Era gairebé idèntic al que em vaig trobar en el mateix lloc després de descobrir la nota d’Història de la Corona d’Aragó, tot i que més envellit: aquell era blanc; aquest semblava haver-se contaminat dels fums de la ciutat i havia agafat un toc grisós. M’hi vaig apropar i me l’hi vaig quedar mirant; hi havia una certa familiaritat en tot allò i, fins i tot, vaig estar temptat d’agafar-lo, però ho vaig deixar córrer. Si era allí, segurament ja no tindria cap utilitat i no entraria en cap tendència estilística. Quina olor devia fer aquella magdalena de Proust?

Llavors vaig canviar d’opinió: en compte de fer temps a l’FNAC, vaig preferir visitar altres llibreries de camí a l’estació, i vaig preguntar al Google Maps on era La Central (La Calders, a l’altra). El passeig cap a aquest indret em va permetre veure i fotografiar des de fora el Palau de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, que, de nou, no té cap importància, però, què voleu?, a mi em feia il·lusió. Tot seguit, vaig enfilar pel carrer de la Llibreteria fins a la casa dels llibres. Aquesta no era la llibreria “gran” -va dir el dependent a una clienta-, però m’hi vaig tirar uns quants minuts fins a caure en La vida líquida, de Zygmunt Bauman, i Llamando a las puertas del cielo, de Ricardo Romero, “Nega”. Com sempre, al final, em va tocar eixir esperitat fins a l’estació. Barcelona va ser efímera, però la vaig deixar enrere amb el convenciment que, en poder, la revisitaré. El barret hi seguirà, per descomptat, però algun famolenc ja s’haurà menjat la magdalena del francés, i, com aquesta vegada, només serà un element del paisatge. Un element més.

La idiotització de l’adolescència

Llig a l’article de Sergio del Molino que un grup d’alumnes de Fuerteventura ha enregistrat la seua professora i n’ha extret frases de context; ara, sembla que Vox les ha aprofitades per parlar d’adoctrinament feminista (justament, la professora era un càrrec pesocialista). Més que una anècdota, estem davant d’un fet totalment simptomàtic: la idiotització i la imbecil·lització a què sotmetem els nostres estudiants.

D’una banda -i parle de la matèria que conec-, hi ha un cert tipus de professors que creuen que els adolescents no estan preparats per a determinats aspectes del currículum acadèmic: “és que els meus alumnes no saben llegir un text en occità o en valencià medieval”. I, doncs, els en donen la versió adaptada. Però en lligen la versió adaptada? No m’imagine un professor de Matemàtiques o de Física i Química en un consell d’avaluació confessant tan tranquil·lament que, com que el seu grup no sap resoldre incògnites amb la X i la Y, o no entén les lleis de la cinemàtica, tornaran a les taules de multiplicar o jugaran a desplaçar cossos per l’espai. Si els alumnes no saben llegir un text en occità o en valencià medieval, cal ensenyar-los-ho: a poc a poc, de mica en mica, amb l’ajuda de glossaris, amb la versió adaptada al costat com a complement, o amb la respectiva versió musicada (per exemple, el “Veles e vents”, de Raimon). I el mateix per si els alumnes no entenen el simbolisme de Rodoreda o la ironia de Fuster: cal acompanyar-los en la lectura, que és, al capdavall, l’obligació i la raó per la qual hom ha decidit dedicar-se a l’ensenyament de Valencià. Un altre dia parlarem de l’intrusisme filològic.

També tenim, però, el cas contrari: l’abandonament de l’adolescent a la lectura de textos que no sap per on agafar. Per què Colometa passa el dit per la paret mentre baixa l’escala? Què vol dir el color vermell o morat al conte “Un gelat rosa”? Ací Fuster està sent molt taxatiu, no? Plena de seny és que tenia el cap ple de coneixement? Per què Carmesina prefereix donar-li la mà cap amunt a Tirant perquè la bese? Tant se val, si total no han d’entendre res, que s’ho arreglen com puguen, i a l’examen, més.

D’una altra, hi ha un determinat tipus de pares que troben que els seus fills poden fer-se mal en qualsevol obstacle i que es postulen com els seus representants suprems. I, compte, que això no està malament fins a cert punt (els fills són menors d’edat, i etcètera); el problema ve quan, en compte de mirar què han fet malament, els pares en dipositen la culpa en els docents. “El meu fill això no ho ha fet”; “la meua filla va estudiar quinze dies per al teu examen, i ara la suspens?”; “si no aprova, prepara’t, que et caurà el pel”; “poseu massa deures i treballs, i amb els exàmens i tot, com voleu que vagen al dia?”. No he estat mai en cap grup de Whatsapp de pares i mares, però això deu fer fredat: que si quines són les activitats que ha de fer hui, que si per a demà què havia de portar, que si. Si aconsegueixen traure el curs endavant, els regalaran l’últim esmàrtfon -a veure si així-, però, si no, cap problema: els regalaran l’últim esmàrtfon i, a més, els pagaran les millors vacances de la seua vida, amb viatges, ser fester o festera, o faller o fallera, o…

Ens fem els sorpresos quan llegim que un grup d’estudiants ha gravat una professora i n’ha difós frases descontextualitzades per a fer-li mal. Ens alarmem quan una altra professora explica que una mare ha acompanyat la seua filla a l’examen oral d’Anglés i li ha dit “que la criatura se pone muy nerviosa, y que espera que tengamos psicología y nos acordemos de cuando éramos estudiantes nosotras”. Però mantenim els adolescents en la bombolla, com quan aprenen a caminar i hi ha la por primigènia que caiga i es faça bua, ai, pobret o pobreta, va, vine que el pare o la mare te’n curaran el dolor.

Alguns pares lleven l’autoritat als professors; alguns professors, moltes vegades més preocupats a caure bé o a semblar divertits (un dia parlarem també -i ja s’acumulen els temes- de la tendència a fer divertit sí o sí l’aprenentatge amb pràctiques, com a mínim, de dubtosa utilitat), es lleven l’autoritat ells mateixos. Resultat: adolescents que no veuen la metàfora en l’expressió menjar-se el món i que, literalment, creuen que se’l poden tragar; adolescents que no coneixen el fracàs, perquè no els han deixat fracassar, i que, en tenir-lo davant, no el saben afrontar. Condescendències actuals que apunten a frustracions no tan llunyanes. En fi…

Tocant a les portes del cel… (II)

Si fa quatre anys vaig anar a buscar-los per a donar-los la bona notícia, és just que ara hi torne -hi torne constantment, ells ho saben, però hui té la seua importància-, per comentar-los que res no ha anat com esperàvem. Després de la salutació al porter Pere, amb qui he aconseguit forjar una mínima amistat, i que em dirigeix una mirada còmplice i uns colpets a l’esquena d’ànim, seguisc el corredor, fins arribar-hi. Sé que hi són perquè a mitjan passadís ja olorava el caliquenyo d’ell i escoltava la melodia taral·lejada per ella. En realitat, és una bajanada comentar-los el cap de setmana, perquè ells ho veuen tot, però així tenim una excusa per a xarrar. M’abracen i em besen; els abrace i els bese, i comentem el Barça, i les eleccions, i un determinat contrast temporal de dos escenaris diferents, un que hauria pogut recórrer, i el que estic recorrent. No, el cap de setmana passat no ha estat gens positiu en cap aspecte; en cap, els insistisc, malgrat que, en realitat, el comentari sobre el partit de futbol ha estat per, irònicament, restar-hi transcendència. I se’m queden mirant, i esclaten a riure tots dos. Segur?, diu ell mentre s’alça i deixa l’Sport a la tauleta. Pensa-ho bé, em fa una picada d’ullet ella, i torna a recolzar el cap sobre la mà. Créixer, Àngel, créixer: això és allò positiu; ha calgut que tot t’explotara en la cara alhora perquè t’indagares. Eres el mateix que dijous de vesprada?, tira la cendra. No, no respongues ara; a la nit, quan aquell insomni que se t’arrapa aparega, etziba abans de beure orxata. Ens quedem en silenci una estona. El vell porter Pere hi entra i m’indica, amb una ganyota que denota que, en realitat, li sap greu fer-ho, però que és el que li manen des de dalt, que me n’he d’anar, que altres nets també volen parlar amb els seus avis. No tinc ganes de portar-li la contrària i obeïsc. Els torne a abraçar i a besar, i els dic que els estime moltíssim. Créixer, Àngel; tornaràs i tornarem a per tot, fes-me cas. L’evolució és això, i hui saps més que dijous passat. Canvia la perspectiva. Els somric, perquè vegen que, almenys, els escolte, i m’acomiade fins al pròxim dia. Soc escèptic, no s’hi pot fer més. Engegue el cotxe i, com fa quatre anys, un Bob Dylan nostàlgic m’acompanya en el païment…

La cabanya del Turmo

Si l’any passat era de destrucció, en aquest ens hem enfocat indefectiblement a la construcció. A l’hora d’enderrocar, és tot molt fàcil, però quan cal edificar és quan sorgeixen els dubtes sobre si hem pres les decisions correctes perquè tot se sostinga. Som éssers incomplets, trencats, carregats d’històries i experiències que ens han dut on som. Crec que ja ho havia dit per ací en alguna entrada; tant se val: ho repetisc. Passem la vida cercant el nostre lloc al món, i la cosa esdevé gairebé còmica si ens enlairem en un dron i ens n’allunyem a poc a poc: som formiguetes minúscules, absurdes, ridícules, que un dia segueixen unes altres formiguetes, un altre dia, unes altres, etcètera, a la recerca del formiguer que ens aportarà estabilitat. Existeix l’estabilitat? Sens dubte, aquesta, en gran mesura, depén de nosaltres, però sempre hi haurà factors externs que la condicionaran. No n’és aquest, ara, però, el motiu.

Fa setmanes que em ronda pel cap la idea de trobar el lloc al món, o de crear-lo-hi. Com si, en realitat, interessàrem al món; com si no fórem més que cossos amb data de caducitat que ocupen unes coordenades espaciotemporals perquè algú ha decidit per nosaltres. Marxem, vaguem, no ens aturem, però no acabem de traure’n l’entrellat. I, com a acte de reacció -o d’autodefensa, que és el mateix-, tornem a la nostra partircular cabanya del Turmo, y las risas que nos hacíamos antes todos juntos.

Posem que la nostra vida -malgrat que no siga com l’hem vista al cinema- és una pel·lícula o una sèrie, i que hi ha microhistòries en què apareixem com a personatges principals, però que, arribats a un punt, les abandonem. Les trames, és clar, queden obertes, i el guionista les ha d’anar tancant d’alguna manera. Però nosaltres, que som alhora guionista, director, productor i protagonista, tenim la capacitat de veure l’evolució dels altres personatges, i d’imaginar com haurien pogut continuar-ne les trames. Com per exemple, hui. Potser, el de hui hauria estat un pas més en una vida i en una realitat paral·leles o alternatives que, en un moment determinat, vam decidir no recórrer. Hauria estat un camí còmode, sens dubte, i, fins i tot, també feliç, calmat, on l’ordre queia sobre l’argelaga i l’eximia. Ens hauríem estalviat unes desil·lusions i uns colps que haurien sigut unes i uns altres, sí, per descomptat. Però és possible que una tranquil·litat i una certesa -ara que estem plens d’incerteses- s’haguera instal·lat dins nostre. Tanmateix… Tanmateix, què li diríem al Déu del destí si se’ns presentara davant dels nassos? Not today. I seguiríem.