D’una figuera pretèrita

La magdalena de Proust no és res comparada amb l’explosió d’una figa del bancal de l’avi en la boca després de sopar. Pelar-la pren un aire de ritu primitiu: des de la punta que l’enganxava a la figuera, en baixes la pell, fins que es queda nua, blanquinosa, amb una textura rugosa, a l’espera del primer mos, del segon mos, del -si hi ha sort i és ben gran- tercer mos. Hi ha diverses maneres de menjar-se-la, en efecte: hi ha qui la parteix en dues meitats, i hi fica la boca per xuclar-la; hi ha qui se l’engoleix amb corfa i tot; hi ha qui, com en aquell conte de la Carlota Gurt, «Un forat ben fondo», n’agafa els fruits per fer-ne mermelada o, simplement, gaudeix porgant l’arbre.

Després de sopar, hi ha el bol amb les figues -negres i blanques, sense discriminacions- que el pare ha collit en algun moment de la vesprada de les dues figueres que actuen de frontera de bancals: una, nascuda al camp de sota, dona fruits en el nostre; l’altra, parida en el nostre tros de terra, regala fruits als veïns del darrere. Amb l’un i l’altre, el pacte a tres és clar: agafeu-ne les que vulgueu, que és una llàstima que es facen malbé amb la bona pinta que tenen. I el pare i els veïns del costat i del darrere, tots junts, obeeixen. Primer, n’agafe una blanca -en realitat, les blanques són de color verd- petita, petita, amb la pell tibant, que, en despullar-la, ofereix unes corbes apetitoses. Té, però, menys gust del que aparentava. A continuació, és el torn d’una negra, una mica més arrugada que l’anterior, i en trac la pell; la polpa no presenta la perfecció de la de la blanca, però està molt més deliciosa. El que actua com un ressort memorialístic, però, és la minúscula i rasposa illa morada que hi ha quedat: en passar-hi la llengua, recórrec més de quinze anys enrere, quan la caseta no era com és i, a l’entrada, una figuera donava la benvinguda als visitants. Les figues, aleshores, les collia ell, l’avi: les més grans, sempre, o «per al xic», o «per a la meua Pepa». Temps d’innocència, d’ignorància, de vacances despreocupades, però, sobretot, d’ells dos, de l’avi i de l’àvia. D’ell cuidant el camp, les olives, les tomaques, la vinya del setembre. D’ella, posant-se un ramellet de gessamí o a la brusa o a l’orella, i mostrant-se tan bonica com era. O de la gandula d’indis i vaquers on reposava per a descansar mentre feia fum amb el caliquenyo. O dels fartons amb orxata llegint una revista del cor, o simplement visualitzantel paisatge. L’estiu era l’època d’ells; totes les estacions, en realitat, eren època d’ells. Aquella figuera ja no hi és, com tampoc no hi és ni la palmera -que va morir per homicidi a mans d’una bestiola-, ni l’olivera que jugava a fer de glorieta -assassinada per ampliar l’aparcament i l’entrada-, ni tantes coses ni tanta gent -colgades pel temps, que no per l’oblit.

És curiós, tanmateix, com la malastrugança en l’acte de pelar una figa i la supervivència d’un tros de pell han pitjat el clic. La magdalena de Proust? Les figues d’aquella figuera pretèrita plantada i cuidada per Pipo sí que estaven plenes de vida i d’història!

 

 

D’ombres i vents

Carlos Ruiz Zafón va faltar divendres passat. I ara no voldria escriure una entrada en què acabe romantitzant la lectura, però és cert que els llibres -que no les històries; ara mateix no seria capaç de fer un resum de dues línies de cap dels llegits- de l’escriptor barceloní tenen al darrere algunes microhistòries. Per exemple, que, amb El príncipe de la nieblaEl palacio de la medianoche, vaig començar a fer-me addicte a la lectura. Aquests dos llibres em remeten a un quart d’ESO desenfadat, destensat, després d’un curs de tercer hormonalment revolucionat, i em recorden, sobretot, a les classes de Castellà d’Amparo Vilaplana que és, en realitat, la culpable de la lecturodependència. Després de gairebé quinze anys, la perspectiva em permet assegurar que Amparo fou una de les professores (d’un reduïdíssim grup de tres o quatre; i és curiós que, d’aquest grup, dues eren de Matemàtiques i Biologia) que més positivament em marcà.

A partir de la lectura d’articles de premsa contemporanis, preparava les classes: localitzeu els substantius i els adjectius, analitzeu la frase tal, quina és la referència d’aquell pronom, quines són les idees principals, redacteu una opinió personal. Amparo ens feia pensar, perquè ens feia llegir i ens feia escriure, o ens feia llegir i ens feia escriure, perquè ens feia pensar; tant se val l’ordre de la causa-conseqüència. De fet, els exàmens -tres al trimestre- consistien a resumir la introducció, el nus i el desenllaç dels llibres que triàvem d’una llista infinita. Més encara: si no s’havia llegit el llibre escollit -i això que n’havia llegit un fum-, l’agafava un divendres i dilluns a primera hora el retornava. Només, i per llei, ens va obligar a llegir El lazarillo de Tormes.

Amparo Vilaplana es feia respectar, fins i tot, entre aquells estudiants que els informes pedagògics etiquetaven com a «problemàtics»; imposava amb aquell posat seriós en la distància, sense alçar el to de veu en cap moment, recta, ferma en el que deia. No ens idiotitzava -ja estàvem nosaltres bastant idiotes- com comença a ser costum entre el professorat actual als instituts, per això, quan adreçava un somriure amable tenia tota la credibilitat. Poques professores s’han mostrat tan generoses i tan atentes amb els alumnes, uns adolescents que intentàvem fer-nos-hi un lloc, tan perduts com estàvem, en el món adult; pocs docents s’han preocupat tant pels problemes de lectura en veu alta d’un estudiant, o pels inconvenients a l’hora d’entendre algun fragment. Tot i que hi havia companys que l’havien tinguda el curs anterior, alguns només la vam poder gaudir un curs. Anys després ens vam retrobar en una xarrada sobre lectura al seu nou institut, però això ja és un altre tema.

Aquell 2007, durant les vacances escolars -i torne a Ruiz Zafón-, vaig llegir La sombra del viento; molts l’havien triat per als exàmens d’Amparo, i no sé per què no ho vaig fer jo, però aquell estiu m’hi vaig endinsar. M’agradaria parlar de Daniel Sempere, de Julián Carax o d’«el cementerio de los libros olvidados» sense haver de buscar-ne informació a Internet, però és que no en recorde gairebé res, de la història. Sé que aquells mesos vacacionals vaig recomanar el llibre i el vaig regalar, de tant com m’havia emocionat, i que després van venir El joc de l’ÀngelEl prisionero del cielo, i que El laberinto de los espíritus el vaig deixar a algú sense haver-lo arribat a fullejar i que ja no se’n va saber res, però que, ni que siga per tancar la saga, algun dia el compraré de nou i hi tornaré. Uns anys després també vaig adquirir Las luces de septiembre, però es va quedar a la prestatgeria, potser superat -o soterrat- per altres urgències o pel canvi de gusts.

Carlos Ruiz Zafón va faltar divendres passat. I amb ell potser també se n’ha anat una part d’aquella adolescència ja pretèrita. Però, recalque: només una part. Dins d’aquest poti-poti de referents positius que anem omplint amb el pas dels anys, la passió i els coneixements d’Amparo Vilaplana han estat presents en tot moment. I… en fi, que m’hi sentia agraït.

Primer de maig

La primavera s’obri pas a poc a poc, i el calendari ens situa al primer de maig. El sol estén els raigs amb la missió d’acariciar-nos la cara i els braços, que ja inicien un despullament progressiu. El dia, per fi, sobrepassa les huit de la vesprada i, durant els aplaudiments, els veïns ja es poden veure els rostres amb claredat. Els amants es debaten en contradiccions sobre si prefereixen el goig de la temperatura o l’ombra de la nit per trobar-s’hi i anhelar-se’n la carn. El gos, que no ha trobat cap inalterabilitat en els horaris, és l’excusa perfecta per traspassar fronteres. I el sol, que de migdia et cobria el nas i els pòmuls, ara et passa els palpissos d’una manera gairebé imperceptible quan surts abans de sopar. I l’amant primer decideix que, amb aquest oratge i aquest escenari, la vida és més alegre, és més viva, és més vida. I el gos et porta al descampat, i olora totes les plantes, i liquiditza banderes, senyal inequívoc de la conquesta de petitíssims fragments de terreny -sense conflictes, amb la diplomàcia de qui veu en tu un còmplice- que acaba abandonant a l’espera que un altre gos se’ls apropie. I el dia comença a tenir ganes de morir, i un veí que fuma al balcó, després de fixar-se en com de descolorit està el dibuix que va fer l’hipotètic fill fa mes i mig amb un arc de sant Martí i allò del «Tot anirà bé», focalitza la vista en tu i el gos napoleònic, que sou els únics habitants del carrer en aquell instant. I l’amant segon diu que estaven millor amb l’obscuritat, que podien passar més desapercebuts quan quedaven en un punt intermedi i es besaven, es tocaven, es palpaven la carn anhelant d’afecte alié. I la primavera ja s’ha obert pas del tot en un canvi estacional atípic, i el calendari ens indica que portem quatre mesos complets d’un 2020 que no hauria d’haver començat, perquè el pitjor, a nivell personal, no ha estat cap pandèmia, és clar, però que veges tu què hi pots fer. I el gos gira a l’esquerra, disposat a baixar l’avinguda principal fins al cantó previ de casa, i un altre veí t’etziba que per què no el portes per mitjan carrer, que, si no, pixarà tots els portals, quan saps de sobra que ha buidat tota l’artilleria pesada en els seus assumptes de geopolítica, i ho saps perquè t’ha tocat arreplegar-ne les mines. I els amants, al capdavall, saliven de pensar que dissabte podran salivar-se, tot i que siga de manera semiclandestina, mentre la carn els demana anhel. I el dia ja ha apagat el llum i es disposa a dormir, mentre atorga el protagonisme a la nit. I el gos ja és a la porta del pis, i tu cerques les claus, i els amants s’enyoren i s’esborronen de pensar l’última vegada que notaren el tacte dels respectius cossos en fregar-se, i el veí ja s’ha acabat el cigarret i s’ha colpejat el cap amb la persiana quan volia entrar al saló, i l’altre veí està contant-li a la seua parella que és un ciutadà exemplar per haver-li etzibat, a un d’aquests que segur que mai no trau l’animal a fer les necessitats però que ara el traurà tots els dies, que passege la mascota per mig del carrer. I tu, que ja has obert la porta, penses que la primavera, que ja s’ha obert de bat a bat, avança massa de pressa.

La rèmora

Hi ha la rèmora. Una rèmora pretèrita que pren formes actuals; una rèmora sempiterna que es transmuta en ens desconeguts en l’embolcall però familiars en el contingut. Sota aparences innovadores, els sentiments són identificables quan es troben a tocar. La rèmora es transforma en una carta groga pel pas del temps, en un certificat oblidat en un calaix, en dues inicials pintades en una llauna, en una melodia improvisada, en un comentari falsament innocent, en un gest imperceptible, en despertar dotze minuts abans que sone l’alarma i sentir el pes del món als muscles, en un aïllament ple de plans que no es desenvolupen. Adonar-se’n és el principi, però la rèmora hi ancora i la situació de confinament gairebé absolut en fa impossible l’auxili. I la rèmora va fent camí: s’alimenta de les entranyes més profundes de la memòria; es nodreix del record, de la instantània que semblava momentània, de la llàgrima mai alliberada, d’un mateix. La rèmora em menja, et menja, se’l menja, se la menja, ens menja, us menja, se’ls menja, se les menja. A poc a poc, de mica en mica; pareu-hi l’orella i n’escoltareu el rac-rac del ròssec. L’anhelada tranquil·litat dura breus minuts; de seguida, la rèmora derrota la pau i s’hi expandeix. Fins i tot, de nit, la rèmora treballa: cava, cava, cava, cava fins arribar al subconscient i materialitzar-s’hi en un rostre pròxim. L’única solució per véncer la rèmora és enfrontar-s’hi. Però enfrontar-s’hi ben enfrontat. I, potser, ara mateix, les circumstàncies no són les més idònies. Tanmateix, quan ho seran? Tanmateix: quant de tanmateix.

Manuals

Què ho fa, que, de sobte, un cel clar es torne nuvolós? Que els raigs de sol esdevinguen llamps i trons? Que l’agradable airusset que escalfa els migdies es transforme en tempesta? La meteorologia ho explica. Què ho fa, però, que, sense res ni més, un mínim gest, un gest imperceptible, ens trastoque una rutina que preem? Perquè, a pesar de tot, preem, apreciem, estimem, una determinada rutina; de fet, tendim a arrapar-nos-hi. I això, perquè la coneixem, perquè sabem que cada matí seguirem unes pautes, que a la nit soparem i veurem una sèrie o llegirem unes pàgines del llibre que tinguem entre mans, que a l’endemà la roda tornarà a girar i que, dins d’una zona àmplia de confort, hi ocorreran actes diferents dels del dia anterior, però que no ens n’alteraran l’existència. La tranquil·litat o la pau a què aspirem, no consisteix a anar sedimentant una base sense que s’enderroque la construcció? Què ho fa, què ho provoca, que un clic automàtic es pitge quan li vinga en gana? On ens dirigim? I més important: recordem què ens ha portat a elegir el camí que ara seguim? Si davant la disjuntiva haguérem obert una altra porta -que si una porta, que si dues portes, que si tres portes, que si les portes sempre callen, que si no una porta i sí una finestra, que si darrere la porta, que si-, què o qui seríem ara? Probablement, estaríem plantejant-nos què o qui hauríem sigut si haguérem obert la porta que en realitat és per la qual hem entrat. Suposicions ficíticies, que no deixa de ser una redundància. Com tot: com aquesta entrada, com tu, com jo o com la gent. Hi ha una de les paradoxes més latents: ens alegrem quan alguna cosa hi arriba sense buscar-la i ens entristim quan notem que està a punt d’acabar. Una cosa que ens ha fet feliços sense haver-la demanada! Per què? També tendim, doncs, a arrapar-nos-hi. Segur que alguna persona amb estudis de Psicologia hi posaria un nom, si és que no hi ha ja una síndrome o un complex. Al contrari que en la natura, però, no hi ha manuals per a viure, i potser, malgrat l’espessor ambiental, siga millor així. Tanmateix… Tanmateix, què?