Arxiu de la categoria: General

Carta de diumenge a mi mateix (V)

0

Ahir vaig somiar que ens véiem i parlàvem: que, després de tant de temps, ens véiem i parlàvem. Que féiem un cafè, o un te de rooibos, o un suc, o una botella d’aigua. Ahir et vaig somiar. I vaig témer que el diumenge fora molt diumenge. «Anheles ara el que tenies?», (em) pregunte sovint, a mode de recordatori. La qüestió és que aleshores també em preguntava si anhelava el que tenia en aquell moment. Un inconformisme mal portat, supose. En qualsevol cas, per a llevar-me aquella pesantor, aquells arraps a la gola i a l’estómac, per a callar aquell esgarip silenciós, vaig acabar de llegir dos llibres: El día que se perdió la cordura (Suma, 2017) i Memòries de mi mateix (Columna, 2023).

Pel que fa al primer, és, per entendre’ns, el McDonald’s que hom es demana un diumenge a la nit quan importa més la companyia i la conversa que el menjar -no de gaire qualitat- en si: un bestseller amb quaranta-cinc girs argumentals, amb jocs mentals, i amb un punt d’excessiva pretensió per part de l’autor que, en algun moment, tracta el lector com si fora una mica deficient intel·lectual. Llegirem, però, la segona part, El día que se perdió el amor (Suma, 2018), que, de tant en tant, ve de gust empassar-se una Doble Bacon Grand McExtrem, encara que siga pels comentaris posteriors amb la S., que me’ls va recomanar.

Respecte al segon, per seguir el símil gastronòmic, és una bona paella o una bona cassola, regada amb un bon vi negre, amb la família, amb els amics, amb els éssers estimats. Ferran Torrent està més en forma que mai, amb una novetat -no recorde ara si en l’anterior llibre, Poder contar-ho (Columna, 2020), ja ho posava en pràctica; crec que no- en l’estil i els diàlegs: la barreja magistral d’històries entrellaçades que fan avançar a un ritme imparable -ara he caigut en la trampa d’escriure una frase de falca publicitària, ai!-. I no dic que em recorde a un àpat amb la família, els amics i els éssers estimats de bades: per aquestes gairebé quatre-centes pàgines circulen, ni que siga de nom, alguns dels personatges que ens han acompanyat des de No emprenyeu el comissari! (Tres i Quatre, 1984). Hi ha les referències al detectiu Toni Butxana i al comissari Tordera. Però també hi apareix un dels germans Torres, Ferran, que es va masturbar per primera vegada el dia abans de la primera comunió. I també surt, efímerament, l’aventura de l’exagent britànic Liam Yeats per València. I, és clar, les cireretes del pastís: el Mític Regino -el protagonista-, el Messiè, el Llargo, Marc Sendra -la primera persona narrativa d’una de les històries-, el Comptable, el pare Rafel, Sara, el gitano, l’Espanyol Martínez, i tants i tants altres als quals hem vist -i ens han vist- créixer des de fa vora quaranta anys.

El 2006, un professor de Valencià de l’institut ens donava un llistat amb algunes obres, com l’esmentat No emprenyeu el comissari! Cambres d’acer inoxidable (Columna, 2000), a partir de les quals m’hi vaig enganxar. Un parell d’anys després, la meua parella d’aleshores em va regalar Gràcies per la propina  (Bromera, 1994), que no llegiria, però, fins al principi del 2011, tot i que esdevindria un dels meus llibres favorits. Al principi de l’estiu de 2010, vaig passar pel Bulevard dels francesos (Columna, 2010) després d’haver-ne assistit a la presentació a Ontinyent, i, de seguida, vaig tornar a Butxana, en vaig rellegir els ja llegits i en vaig descobrir de nous, com Penja els guants, Butxana (Quaderns Crema, 1985), Un negre amb un saxo (Quaderns Crema, 1987) o Cavall i rei (Quaderns Crema, 1989); a poc a poc vaig anar completant la lectura del món ficcional de Torrent. Més d’un lustre després, vaig començar la sèrie Un dinar un dia qualsevol (Columna, 2015), Individus com nosaltres (Columna, 2017) -que vaig acabar a l’aeroport de Berlín- i Poder contar-ho (Columna, 2019), una sèrie que finalitza, justament, amb Memòries de mi mateix. Enmig, mentre esperava que l’escriptor anara creant i jo redactava la tesi doctoral, vaig devorar la trilogia sobre la corrupció valenciana –Societat limitada (Bromera, 2002), Espècies protegides (Bromera, 2002) i Judici final (Bromera, 2006)-, coronada per un quart llibre, Només socis (Columna, 2008). La setmana passada encara vaig acompanyar Santiago Cortés en la seua missió d’assassinar nazis a Ombres en la nit (Bromera, 2011), un llibre que vaig intentar iniciar en un viatge de Xàtiva a València el mateix any de la publicació, però que, no sé per quina raó, no em va atrapar; ara ho ha fet.

No sé si era per allò del poder evocador dels somnis, que creia que diumenge seria molt diumenge i m’engoliria -malgrat que, a la fi, vaig mantenir el monstre a ratlla- o què, però la sensació en tancar el llibre va ser de pesar i de tristesa: pesar i tristesa perquè -no sé per què- em va fer la impressió que Torrent s’acomiadava de tots els personatges que han donat lloc al seu món narratiu durant dècades. I sí, em va entrar un pesar i una tristesa molt, molt grans. Tant de bo m’equivoque, tant de bo siga un sentiment ocasionat pel pes dominical. Sé -i tu també ho saps, encara que no m’ho deies als somnis- que els canvis són difícils, dolorosos, infamiliars, inevitables o inconfortables, que fan por, que angoixen, que són un procés i, sobretot, que són impredictibles, però, entre tanta incertesa, un, de vegades, només vol saber que al falsificador, al periodista, al detectiu, al comissari o a l’estafador més famosos del món literari valencià els queda molta, molta vida. Ni que siga perquè, d’alguna manera, em lliguen a l’Àngel adolescent, una mica ingenu i bastant ignorant, que encara tenia la motxilla buida de trossos trencats i plena d’il·lusions pel demà.

Carta de diumenge a mi mateix (III)

0

La idealització -o idolització- fa obviar la part fosca d’algú, que s’hi presenta falsament immaculat. Tots tenim una part fosca, però l’idealitzador -o idolitzador- es posa una bena als ulls davant la de l’idealitzat -o idolitzat. I això, en realitat, és culpa de l’idealitzador -o idolitzador-, malgrat que l’idealitzat -o idolitzat- sap jugar unes cartes inconscientment, o no, ambigües, intermitents. Un dia, però, aquella bena es torna transparent. O cau. O pots veure-hi a través. Tant se val. Havies decidit donar una oportunitat a la modificació dels papers d’una relació, tu, que sempre t’hi havies oposat, perquè no saps veure, si més no de moment, qui tant has estimat amb unes ulleres que no són les que havies utilitzat fins aleshores. Però ho havies decidit, perquè, almenys, hi guardaves el contacte, no donaves per perdut tant de temps de coneixença, t’estalviaves una certa angoixa derivada per un silenci que no parava de ressonar dins teu. I ho havies decidit, també, perquè hi veies un cert interès per l’altra banda; un cert interès, això sí, que havia anat decaient, com sempre que passava una mica de temps des de l’arrancada original, com el colp de la roca o del cudol en l’aigua, amb la bromera inicial, les ones més menudes, però més compactes al principi, que perden força a mesura que s’allunyen i s’expandeixen. De les converses inicials, gairebé diàries, es va passar, com en els pitjors temps, a converses plenes d’uns silencis que s’anaven espaiant, primer, durant hores, i, després, durant dies. I davant del nou -nou?- desinterès, vas preferir que el millor seria parlar, només, si s’hi tenia alguna cosa a dir, que tampoc no calia fer -més, més, més- l’imbècil i acabar amb la sensació, novament, de sentir-se idiota, hiperbòlicament idiota. I, així i tot, la bena seguia; hi buscaves tot de justificacions, a aquella manera d’actuar. L’autoengany, fer-se trampes al solitari, sempre t’ha agradat. Amb el pas dels dies, i havent llegit reaccions a les xarxes socials, anaves comprenent que tu ja no eres tu; que, cada vegada més, et transformaves en ell, que esdevenies ja un pretèrit que, durant una sèrie d’anys, havia fet de crossa, de suport, de refugi. Crossa, suport, refugi? Segur? És igual. Havies començat a assimilar això: la superació del tu per ell, el teu nou lloc en el prestatge del passat de l’idealitzat -o idolitzat. Tanmateix… tanmateix, continuaves amb un pacte de respecte no escrit: evitaves certs moments, certes situacions, certs comentaris, perquè sabies que podien molestar l’idealitzat -o idolitzat-, i a tu no et suposava tampoc cap problema. Aquest pacte no escrit, sembla -com tot, ben mirat- que només existia en el teu cap, cosa que et fa créixer la sensació de sentir-te idiota, hiperbòlicament idiota. Comptat i debatut, és per sentir-s’hi: ningú no ho havia dit, no estava escrit i potser tan sols sonava bé al teu cap (de nou, la culpa no és de l’idealitzat -o idolitzat-, sinó de l’idealitzador -o idolitzador). La nit de divendres el pacte (el pacte, recorda-ho, que només existia en la teua ment, en la ment de l’idealitzador -o idolitzador) es va trencar: hi vas veure la veritat, i, de sobte, tot va tenir un perquè, tot va quadrar, totes les pors es van entortolligar. Un dels motius que més t’havia fet patir des de sempre. El motiu de la desconfiança. El que sempre s’havia ocultat. Això. «Lo dijo el precario: abrir los ojos duele», que canta el Nega. I sí: va fer mal, va fer molt de mal. Un mal irracional, ho saps, com igual d’irracional és que t’afecten uns actes de l’idealitzat -o idolitzat-, que, no ho oblides, pot fer el que li apetisca, que no té per què actuar com tu ho faries, que. Però vas viatjar als primers mesos, al patiment per les mitges veritats o les mentides directes. Malgrat estar sota el cel, tot allò es va fer minúscul, com minúscul et vas fer tu, que en aquell moment et vas sentir sol -perquè sí, xiquet, perquè tu sí que has estat sempre sol-, sol i incomprès, una vegada més, i idiota, hiperbòlicament idiota, no només pel que acabaves de contemplar, sinó perquè allò t’haguera afectat tant, ara, que anem camí del mig any de dol. Voldries haver cridat; en canvi, simplement vas passar per allà, com si no te n’hagueres adonat, i, després, ho vas veure des de la distància. Fins que el cos va imposar que el problema extern havia de passar a ser un assumpte gàstric. Mentre te’n vas haver d’anar momentàniament, sols et podies repetir allò: que sempre havies de ser tu qui patia, i etcètera.

Ja han passat gairebé dos dies i, afortunadament, no hi has estat tan sol com t’hi vas sentir en un primer moment. I ara, en realitat, et preguntes: calia escriure-ho ací? Calia despullar-se, per enèsima vegada, per mitjà del teclat, en un text quasi despullat de metàfores i de la retòrica que solia actuar com a filtre? No, segurament, no calia. Però t’ha permès cridarcridar ben fort sense que et prenguen per boig. Ah!, i també t’ha permès, hui, diumenge 23 d’octubre de 2022, posar per escrit com t’hi vas sentir aquell divendres de Fira, per tornar-hi quan calga tornar-hi, per venir-hi per si tens temptacions d’oblit, perquè tu, idealitzador -o idolitzador- com eres, comences a obrir els ulls i a desidealitzar -o desidolitzar- l’idealitzat -o idolitzat. Ja d’una. Ja, per favor. Ja.

Que els planetes ens perdonen

0
Publicat el 24 d'agost de 2022

¿Qué andas buscando, si andas buscando tu propio cielo en los noventa? Saps de sobra què busques -o què has estat buscant- des de l’endemà d’aquell diumenge de principis de maig. Ho saps, tot i que també sabies que no hi arribaria res. «Mou tu la fitxa!», t’han dit, «si tant busques i esperes, mou tu la fitxa!». Una altra vegada? L’enèsim moviment de fitxa? La repetició permanent del rol que des del primer moment us vau assignar? L’estaca, com cantava Llach, només cauria si estiraven tots. No? De totes maneres, no és l’immobilisme en si una presa de partit? Callar, al capdavall, pot ser molt sorollós. Però… Però busques i esperes. O buscaves i esperaves. Perquè en algun moment has de decidir començar a veure que no hi ha més cera que la que crema. I, sincerament, buscaves i esperaves un colp al cap aliè -metafòric, és clar- que li fera enyorar-te fins al punt de voler lluitar costara el que costara, de solucionar el que calguera, de salvar el naufragi, de veure’t i sentir-te, a ulls de l’altre, estimat, valorat, imprescindible -encara que no hi ha ningú tocat de la vareta de la imprescindibilitat, sí, d’acord. El colp al cap, però, te l’has de pegar tu per entendre que tot això no succeirà mai; si no ha ocorregut en anys, no ocorrerà en un parell o tres de mesos. I el colp al cap que t’has de pegar te l’has de pegar, principalment, per comprendre que no t’has vist ni sentit estimat i valorat, però sí, i per alguna falsa percepció -ai, porca arrogància!-, una mica, una miquiua, una micona imprescindible. Altrament, hauries estat esperant?

¿Tú en qué pensabas, cuando esperabas la entrada al paraíso abierta? ¿Olvidar, de repente, los miedos de siempre y encender otro fuego artificial? És això, comptat i debatut, el que esperaves, en efecte: un gest de l’altra part per pretendre esborrar pors, inseguretats, i encendre nous colors per il·luminar les zones fosques i obscures. Malgrat que sempre s’hi pot fer molt més, i a pesar de la falta de retroalimentació, tu creus que ho has intentat, que has estat temps intentant-ho, sense una reciprocitat clara, manifesta, com si llançares pedres a la lluna. Però ho has intentat tan bé com has sabut -cosa que no t’eximeix de l’existència d’errors. No obstant això, és el final, y ya ves que, al final, importan poco las gestas. T’hauria agradat comprendre’n els motius (cansament, por, desgana, desinterès, mutació dels sentiments, rutinització, distància), uns motius que anaren més enllà d’una suposada desconeixença, d’una hipotètica falta de motius. Però tot això es va quedar en aquell diumenge de principis de maig, com també s’hi va quedar l’ímpetu de totes les promeses de tirar endavant que havíeu etzibat amb anterioritat.

Adiós, decid adiós, y entonad el acorde final. A les portes dels 31, vas prendre la decisió d’iniciar un compte enrere en forma de cançons que havíeu compartit durant viatges nocturns: cada dia una -o dues, o tres, si no sabies quina triar d’un grup en concret-, un fragment, un significat. «Lo que quieras, pero hablemos». «Tu recuerdo encantado sin ser mi pesadilla». «Dos volcanes de ideas en erupción. ¿Para qué sigo yo intentando comprender?». «I tanque els ulls i pense en tot el que hem viscut; el que ens queda per fer, tot el que hem cregut». «Per somiar que vens amb mi, per no perdre’m la drecera. […] I al record, les tardes bones, i cançons a mig desfer». «En la nostàlgia del record, hi ha un demà, hi haurà sort». «Dicen que la esperanza se pierde tarde, pero uno ya se cansa de luchar en balde». «Que el dolor se acobardó y se expresó el silencio, y pudimos hablar». «Serem dos bojos sols que busquen el seu lloc en les delícies del seu cos i en l’egoisme del seu cor. L’últim ball…». «Dona’m un últim senyal». «Ningú no ens va avisar que tot això se n’anava, que tot era mentida». «Quan no hi siguis, faré la maleta; potser així no farà tant de mal». «Que cabró l’amor, que fa confondre flors i merda, trobar bellesa en una esquerda. […] Preferiria no fer-ho». Era una manera de començar a mirar els ulls de la realitat, ara que la realitat t’havia colpejat tan fort les darreres setmanes. I era també, fet i fet, una manera més d’esperar –alhora, però, que hi establies uns límits. Evidentment, no ha donat cap fruit; i no l’ha donat, potser, perquè havia de ser així, i perquè, potser també, tot això que escrius només s’esdevé al teu cap de somiatruites, que els altres ja han passat pàgina, que ja ho han superat, que no et troben a faltar, que ja han acceptat les noves situacions, que han continuat amb les seues vides, i que, en veritat, per què havien de saber que tu esperaves si no has parlat clar, o si l’acord final va ser, fins a cert punt, un acord mutu?

Decid adiós, no seré yo quien interrumpa el apagón; que los planetas os perdonen. Ai, benvolgut, potser ja ha arribat el moment de deixar d’esperar i de fer via; de no interrompre l’apagada, i que aquesta seguisca la seua senda traçada i imparable. Els planetes de segur que us perdonaran, perquè, al final, heu actuat tots com bonament sabíeu o podíeu segons les circumstàncies i el context, i qui fa el que pot, etcètera. L’has cagada moltes vegades i (vols creure-ho) l’has encertada moltes altres; has plorat de tristesa, però també d’emoció i de felicitat; has patit i (segurament, i a pesar de no haver-ne estat conscient) has fet patir. S’han quedat molts somnis per complir, molts projectes per portar a terme i moltes aventures per descobrir, però se n’han complit, se n’han portat a terme i se n’han descobert altres que per tu mateix mai no hauries viscut. Hi ha opcions l’elecció de les quals podrien haver estat diferents; conflictes que calia haver abordat des d’una altra perspectiva; comentaris que haurien d’haver estat farcits d’altres adjectius i adverbis. Però això ho veus ara, amb l’avantatge de posar, des del present, el telescopi en el passat; si els daus t’hagueren fet guanyar, no hi pensaries, o no hi pensaries tant. Tanmateix, has estimat, has estimat molt, has après, has crescut, i la motxilla queda plena de nous aprenentatges i de noves experiències; la balança, per tant, s’ha decantat cap al costat positiu. I això també ho has de remarcar, i has de demanar disculpes si cal, i també ho has d’agrair, que sempre és un aspecte que queda més pendent, més aïllat. Per tot això, saps que els planetes us perdonaran.

Adiós, adiós, reserva tu mejor sonrisa para la extinción; será una fiesta de colores. I ara? Què ve ara? Ara ve el torn del temps, que ha d’interpretar la seua funció indulgent; ara ve el paper del record amable i tranquil·litzador, el joc del somriure melancòlic i apenat del que hauria pogut ser però que ja no serà. Ara has de desamarrar la barca, que havia estat amarradeta durant moltes setmanes, i, carregat de paciència, has de permetre, i has de permetre’t, que la mar en calme el camí. I arribarà l’instant, el just i precís instant, que giraràs la vista enrere i comprovaràs, per fi, que tot haurà estat ben replet de colors, que haurà estat una festa de colors. I vindrà la pau per a l’esperit. I…

… sinó l’aterratge

0

«És la història d’una societat que cau, i que, mentre cau, es repeteix constantment per tranquil·litzar-se: fins ací, tot va bé; fins ací, tot va bé; fins ací, tot va bé; fins ací, tot va bé». La patinadora fa mesos que balla sobre aquella pel·lícula de gel: es posa els patins abans de llençar-s’hi, fa uns primers moviments lents, i ja la teniu allí, corrent, ràpid, ràpid, ràpid; si s’atura, és probable que caiga. Camines pels carrers de Leeds, sempre en la mateixa direcció, sempre la mateixa ruta; comences a conèixer les avingudes, els edificis, on hi ha aquell Tesco on pots comprar salmó -és l’únic Tesco on has trobat salmó. Durant les darreres setmanes d’un hivern fred, Ciudad Jara t’acompanya a les orelles: «Pero ves el final, y ya ves que al final, importan poco las gestas». T’agrada que la veu de Pablo Sánchez ressone dins teu; et transporta a viatges nocturns i compartits amb cotxe. Éreu joves. Veus, alhora que el cantant poesieja, galtes vermelles anònimes sobre fons blanquíssims equipades amb camises de mànega curta, mentre tu, dependent d’un clima més mediterrani, portes un anorac de tres quilograms de pes. «… fins ací, tot va bé; fins ací, tot va bé; fins ací, tot va bé…». La patinadora és una enamorada de la velocitat; l’estima com un yonki estima la coca, l’speed, la farlopa, l’MDMA, el cristal: perquè l’extrau de la realitat. No has viatjat gaire pel Regne Unit, i quan ho comentes als teus, mig en burla, mig en broma, t’ho retrauen: estàs a Anglaterra i no has sigut per a eixir de Leeds? És que tinc molta feina, els dius. I sí, en tens, perquè has agafat -sense cap tipus de necessitat- massa responsabilitats; creies que t’extrauria de la realitat, i potser, momentàniament, així ha estat. «.. fins ací, tot va bé; fins ací, tot va bé; fins ací, tot va bé…». La patinadora sap que un dia caurà; que el patí s’encallarà o que es trencarà; que xocarà contra algú; que un clotet de la superfície serà prou perquè isca volant; que es menjarà la tanca: la patinadora sap tot això, però corre, i dansa, i vola, i. Com un mantra: si ocupes la ment amb responsabilitats d’ací i d’allà, el temps passarà més veloç i els requadres del calendari es guixaran més de pressa. Viure? Això és viure, no? I t’allunyes una mica de les feines més importants, i de veure la llum del sol, o de la lluna, i de. T’angoixes, i acabes retallant hores al son alhora que et preguntes per què, per què, per què ho has agafat, i et repeteixes que a la pròxima diràs que no. «Però allò que importa no és la caiguda…». La patinadora, que és una yonki de la velocitat i que sap que un dia caurà, no havia considerat que la fina capa de gel es podia trencar. I aquell dia allò passa com solen passar aquelles coses: d’imprevist. Tot comença amb una xicoteta escletxa, que, a poc a poc, s’eixampla, i la patinadora no pot evitar allò inevitable quan el terra s’obre sota d’ella. Cau. Definitivament, cau. Tanmateix, no té por d’endinsar-se en l’aigua, en allò més profund i sense fons. Potser ara podrà escoltar-se. Quan escoltes Ciudad Jara -«voy encontrando trocitos de ti en cada carta», «si tú me pidieras que fuera a buscarte», «pero eres demasiado cabezón para quedarte a vivir en las sombras; demasiado corazón para no echarte a volar»- en un directe a Gandia, tornes a València, tornes a Benicàssim, tornes a Leeds. I li ho dius al teu amic: jo escoltava aquestes cançons mentre veia galtes vermelles anònimes, i etcètera. Ell assenteix; la seua funció és assentir. Però després de tantes setmanes, de tants mesos, de tràfecs alienadors, l’endemà, un petit canvi, gairebé imperceptible si no fora perquè pensaves que la immobilitat fotogràfica responia a un temps de reflexió, si no fora perquè estaves esperant, esperant un vertader canvi en sentit contrari, una preocupació o un com estàs sincer, amb voluntat de reconstrucció, una nova oportunitat d’aquestes d’ara sí, ara és veritat; l’endemà, un petit canvi, et dius, que, al capdavall, ha obeït l’ordre natural de l’univers; un petit canvi, sí, ho ensorra tot: ensorra tantes feines per ocupar el rellotge, per desallotjar la ment, i ensorra la mínima esperança de. «Adiós, adiós, reserva tu mejor sonrisa para la extinción, será una fiesta de colores…». Saps que no serà l’última bofetada de realitat, però sí que els processos llargs i els dols no són lineals, i que hi ha anades, vingudes, moviments circulars, balls i entropessades, danses i bacs, com si fora el trajecte d’una patinadora yonki de la velocitat a la qual se li ha obert el sol glacial i ha caigut en les profunditats d’ella mateix.«Però allò que importa no és la caiguda… sinó l’aterratge.». Pam. Pam.

Un conte de xiquets

0
Publicat el 7 de juny de 2022

Quan acaba de sopar, té el costum de fugir corrents, sense esperar que els pares i els germans acaben de menjar. Aquella nit de setembre la va veure en una foto d’escola; era fàcil fixar-s’hi, tot siga dit: desprenia una claror que pretenia fer-li competència al sol. Era el focus, el punt on covergien totes les rectes paral·leles. I n’emanava el toc de llum necessari per a -inconscientment- deixar la resta en la penombra; no n’era la intenció, és clar. Quan acaba de sopar, té el costum de fugir corrents, sense esperar que els pares i els germans acaben de menjar. No li diuen res i la deixen fer; ha heretat el costum de la referent major que, això sí, un bon dia, va abandonar, sense avisar, aquella tradició. Sabia coses, va viure coses, però no era moment de contar-li-les. Eren xiquets, amb un desnivell de coneixements i de vivències que s’hi va acabar imposant; la jerarquia es guanya amb el temps, i ella portava la davantera. I també tenia un núvol damunt que, de tant en tant, n’enfosquia el rostre. Però ell no ho va saber veure, com no va saber veure gairebé res. Quan acaba de sopar, té el costum de fugir corrents, sense esperar que els pares i els germans acaben de menjar. Canvia d’indret: s’allunya del menjador i entra a la sala d’estar, es reballa damunt el sofà, agafa el comandament a distància i engega la televisió. Què hi deuen fer a aquestes hores? L’adolescència és dura: canvis, hormones, adaptacions, descobriments, primeres vegades, traumes, massa estímuls per algú que, com ell, ha patit de més jove certs comentaris per l’aspecte físic. I li’ls comenta, i ella, amb un somriure i carregada de paciència, el calma, l’anima, l’empeny. Voldria, des de la distància i la perspectiva espaciotemporal, compartir aquell núvol que, de tant en tant, li tapava el rostre. Però això ho sap ara: aleshores, no hauria sabut controlar-se a ell mateix i agafar només allò que necessitava. Quan acaba de sopar, té el costum de fugir corrents, sense esperar que els pares i els germans acaben de menjar. En el sofà, agafa una manta -fa fred fora; és un poble molt gelat- i se la posa als peus; aquella innocència dels onze anys, està a punt de perdre-la. Quan arriben al concert, una família d’arbres volen ser encantats; ell n’està encantat, de la vida i d’ella, però és un ignorant, un ignorant de tot, i no aconsegueix veure aquell núvol. Bé li agradaria ara aspirar-lo, agafar-ne una part, però llavors estava més pendent d’agafar insectes del terra. Voldria veure-la somriure. Quan acaba de sopar, té el costum de fugir corrents, sense esperar que els pares i els germans acaben de menjar. Aquell jorn, a les portes dels dotze anys, quan la infantesa és a punt de finir, sent un soroll, però no hi dona cap importància. Serà el menut, que comença a agafar-ne el costum? Els records s’esvaeixen, com si miraren a través d’un espill entelat. Aquell juny va amb una bateta plena de flors; ell creu que no ha vist cap persona tan, tan, tan bonica i clara mai, i que tampoc no la veurà. La història, però, no li indica que està a no res de cometre el primer error; les decisions es decideixen, no es compren. No obstant això, recordarà aquell dia per sempre: l’estiu s’hi dona pas, i ella gira, i gira, i torna a girar, i li posaria una flor a l’orella, però seria un ornament sense sentit; no li calen ornaments sense sentit, perquè ja brilla i gira, i gira, i torna a girar, mentre riu, i el mira fixament als ulls, i hi clava fixament els ulls, i el travessa fixament amb els ulls, i arriba al cervell, al cor, a la panxa, a. Però el núvol, a poc a poc, va baixant i comença a col·locar-s’hi, al damunt. Quan acaba de sopar, té el costum de fugir corrents, sense esperar que els pares i els germans acaben de menjar. Aquella sèrie, la té enganxada a la pantalla, però, de sobte, desapareix el senyal. Pensa a avisar el pare, que n’és -i en serà- el salvador perpetu, però nota com unes mans l’agafen dels braços; prova a cridar i cridar, però la veu no li ix. Tampoc no li veu la cara a aquelles mans, que la impedeixen moure’s. Tanmateix, no té por; no té gens de por, que ella sempre ha estat molt valenta. Només li sap malament que no l’escolten i que, si desapareix, la família en patisca la pèrdua. Encara es veuran una última vegada en un banc als afores, perquè el lloc oficial de quedada, aquella espècie d’amfiteatre de mentida, té gràcia de nit, sota les pampallugues celestes, no de vesprada. Ara bé, això, que és l’última vegada, només ho sabran amb el pas de les setmanes, dels mesos, dels anys. Somriuran, faran broma, sobre la nova etapa que s’encetarà al cap d’uns dies; es marcaran uns objectius, i els diran en veu alta, a mode de jurament. Però no. La pròxima volta que parlen, els objectius, les il·lusions, els desigs i els anhels hauran canviat, i ells ja no seran ells. O ell ja no serà ell, perquè haurà començat a aprendre com és ell. Quan acaba de sopar, té el costum de fugir corrents, sense esperar que els pares i els germans acaben de menjar. La germana entra a la sala d’estar, i la veu mig esglaiada, mig enfadada. Ho comprèn. Li somriu, i ella, que no sap ben bé què ha passat, relaxa el rostre, però segueix cabrejada. La major l’abraça, i ella hi cau abatuda. Ara li intueix un núvol a la germana gran que mai no li havia vist, i aquesta només assenteix, alhora que assenyala, amb els ulls, dalt d’ella; el núvol d’una es redueix, perquè una part ara passa a formar part de l’altra. S’abracen. Quan és en un nou concert, la troba enmig de la multitud. No es diran res; han passat anys, i no sap si es reconeixerien. Potser, al capdavall, tot és una invenció d’ell, i res d’això és real. Però hi veu el núvol; i la mira a ella: riu, s’ho passa bé, gaudeix, perquè, amb el somriure i la mirada d’una xiqueta, segueix el ritme del bateria, la veu del cantant. Si ara ella es girara cap a ell i, ni que fora furtivament, el mirara, també hi trobaria un núvol, a sobre. Però la cançó s’acaba. El grup s’acaba. El concert s’acaba. I els núvols comencen a confondre’s amb els de la resta de la gent que també suporta, com pot, els respectius núvols, cadascun d’una mida, més o menys carregats, amb més o menys ganes d’expulsar les precipitacions. On és? On ha anat? Deu haver acabat de sopar i ha fugit…

Carta de diumenge a mi mateix (II)

0
Publicat el 25 d'abril de 2022

Fa dos mesos que, contra la nostra voluntat, el món va (tornar a) canviar; dos mesos intensos que han passat en un bufit: tres viatges Regne Unit – País Valencià, clarificadors; classes fluïdes de català i en procés d’adaptació a la ciutat anglesa; reencontres i descobriments, alegries i discussions; música i festa, i treball i xarrades; família i amics; visita a la Facultat de Filologia de la Universitat de València pel Diàleg22; el fals Mig Any Fester, el dinar de Germanor, un sopar dels Mateu, l’autèntic Mig Any Fester, el Sansan a Benicàssim; visites al cinema i passejades pel poble i la muntanya; viatge a Poznan (Polònia), amb Carme Gregori i Xavier Hernàndez per a difondre la figura i l’obra de Joan Fuster -ja hi faré una entrada dedicada en exclusiva a l’excursió, que, ben divertida, va tenir una mica de tot. Fa dos mesos vaig tornar a casa per a ser-hi, exactament, trenta-sis hores; la setmana següent, la durada de la nova visita va tenir-ne unes quaranta-dos; quinze dies després, vaig començar l’spring break. I van marcar un punt d’inflexió en aquesta voràgine del teatre que és la vida.

Ahir vaig arribar, de nou, a Leeds, amb el cap i el cor sempre en obres, però plens, tot i que amb alguna ombra que encara ocupa massa espai. I vaig poder descansar. Per a sorpresa -positiva?- meua, hui no ha estat un diumenge-diumenge, sinó només una mica diumenge; la tornada a la feina i les ocupacions d’ací i d’allà són ben sanadores. Ara bé, la casual descoberta d’una cançó -“Coastline”, de Hollow Coves- m’ha transportat immediatament a la Pasqua de l’any passat, a Benitatxell. Com pot canviar tot tant en només tres-cents seixanta-i-escaig dies? Com? Com el que sí, no, i el que no, sí? Que les persones evolucionem és clar, però en quins micromoments tot muda? O no ha canviat res i, simplement, l’aleshores era irreal i ha quedat en una invenció edulcorada de la ment? Recorde aquell com un període feliç; supose que això deu voler dir que no s’hi esdevingué res traumàtic. O no. No? Hi és, allà, balancejant-se i somrient, mirant les estrelles, posant amb la Mediterrània de fons, o sota unes coves, o escoltant el “Here come the sun”, dels Beatles, i parodiant-lo. I amb l’única obligació personal -el temps i la seua indulgència fa que ara ho endolcisca, sens dubte- de la tesi doctoral. Semblava que hi havia un demà esperançador, llavors. I… no ho sé, aquesta cançó m’ha fet mirar les anteriors vacances pasqüeres. Un punt de nostàlgia ho envaeix, sí, per descomptat, i la veu dels Hollow Cove no ajuda en aquest sentit, però, en fi, que volia deixar-ho per escrit, sense necessitats de retòriques ni d’ornaments, simplement perquè això, al capdavall, també és, i serà, història. I ara, encarem la recta final del curs, i del que no és el curs…

El català que parlem a Alemanya (o una autoestima mal entesa)

0

Entre els diferents mals que patim els valencians hi ha el de la baixa autoestima; una baixa autoestima, si més no, des del punt de vista lingüístic i nacional. El penúltim episodi s’ha viscut fa només uns dies. Patrick Weimer, periodista de la televisió pública de Saarland, a Alemanya, va fer una crònica sobre el futur de Ford per al telediari d’À Punt. La notícia hauria passat desapercebuda –excepte per als treballadors de la factoria en Almussafes– si no haguera estat perquè Weimer la va realitzar en un perfecte català. Sembla que aquest fet –un periodista d’origen alemany parlant en la mateixa llengua de la cadena de televisió i dels teleespectadors als quals s’adreça– ha sorprès la població. Twitter i Instagram, de seguida, n’arreplegaren l’esdeveniment: els “quina meravella” i les comparacions amb el candidat espanyol del Partit Popular a la presidència de la Generalitat Valenciana van marcar la tònica dels comentaris. Des d’À Punt NTC, fins i tot, se li va fer una breu entrevista, gràcies a la qual hem sabut que “va tindre els primers contactes amb el valencià en discoteques i bars, però que l’aprenentatge es va intensificar en conéixer la seua dona, una valenciana del Cap i Casal i investigadora en literatura”, a més d’“estudiar català durant uns anys a la Universitat de Saarland”.

Personalment, el succés em ve molt bé per a les classes de català a Leeds, ja que me’n permet demostrar la internacionalització i la utilitat als estudiants. La majoria s’han matriculat a Llengua i cultura catalanes, perquè o bé volen treballar a Catalunya, o bé volen passar un curs a Barcelona, o bé tenen familiars o coneguts a Girona –un dels propòsits que m’he marcat és que descobrisquen el País Valencià, tot siga dit. (Tots, això sí, fan també classes d’espanyol, que, en alguna ocasió, m’hi fa de crossa. Sé que hi ha un cert corrent que no veu correcta o adequada la dependència d’aquesta llengua per a explicar el català; de l’italià o del francès, en canvi, sí que ens en podem aprofitar sense que les sensibilitats més pregones s’hi ressenten).

Ara bé, no són tots aquests motius els mateixos que ens porten a nosaltres a estudiar un segon idioma estranger? El problema –de marc nacional; fins a cert punt, inconscient, sense mala fe– es genera per un desequilibri lingüístic: quan no se situa la llengua pròpia al nivell de qualsevol idioma del món. No conec la biografia lingüística de Weimer, però m’atreviria a afirmar que, a banda de l’alemany i, ja ho hem vist, del català, té grans coneixements, com a mínim, d’anglès i d’espanyol. Més encara: que, per a ell, més enllà de l’hipòtetic amor cap a la llengua materna, les quatre li resulten iguals –un mitjà per a transmetre un missatge segons el destinatari. Altrament, podria haver optat, com tants tertulians, polítics o esportistes –Juan Ignacio Ponce, Ana Barceló, Lionel Messi, Gabriel Rufián; les dretes juguen en una altra categoria–, per la llengua constitucional, i tots plegats nos hubiéramos entendido muy bien como buenos hermanos.

Potser els teleespectadors valencians n’han fet un gra massa; bé, potser no: quin caldo han armat! Supose que la pandèmia ha impedit que en alguns barris de la ciutat de València s’hi organitzaren revetlles, que hi desfilaren bandes de música o xarangues o que s’arranjara algun concert d’homenatge al periodista alemany. Costa d’entendre, francament, que el comboiet imperant no s’haja mobilitzat en tromba per a exigir-ne una estàtua a les entitats que preparen els certificats oficials de valencià. Donem-los-hi temps…

Crec que la reacció desproporcionada en veure una persona de fora del domini lingüístic utilitzant el valencià no ens deixa en molt bon lloc com a poble. Si de cas, bé, és senyal que no tot està perdut i que encara hi roman un mínim de sensibilitat idomàtica ni que siga soterrada sota una capa de curiositat; jo també me n’alegre, ho celebre i en valore l’esforç, i tant de bo es contagiara la bona voluntat de Weimer a la resta de la professió i a la resta de les professions, faltaria més! Tanmateix, el fet posa en evidència diverses de les debilitats que històricament arrosseguem. Per un costat, la mentalitat de ser una nació petita i subordinada i, per un altre, la consideració de la subalternitat de la nostra llengua: ens creiem tan –però tan, tan, tan– ínfims, que se’ns presenta com una extraordinarietat que un periodista tinga la capacitat cognitiva d’aprendre l’idioma nacional que vostè i jo parlem. Però, sobretot, la desconeixença del que ocorre fora de les fronteres, no ja estatals, sinó autonòmiques: quants valencians coneixen el paper de l’Institut Ramon Llull a l’exterior? A Leeds, a Santiago de Xile, a Leipzig, a Sao Paulo, a Montreal, a Bratislava, a Michigan, a Harvard, a Lió, a Budapest, a Tòquio, a Cracòvia, a Porto o a Bucarest, entre moltes d’altres ciutats, cada dia anglesos, xilens, alemanys, brasilers, canadencs, eslovacs, nord-americans, francesos, hongaresos, japonesos, polonesos, portuguesos o romanesos mantenen converses en català. I, compte!, també a casa nostra: botiguers, professors, mecànics, traductors i intèrprets, carnissers, editors, d’orígens diversos, hi viuen catalanament.

No hauria de ser notícia que una persona nascuda fora dels Països Catalans use el català –llevat, és clar, que fora muda i, per obra i gràcia divina, de sobte, obtinguera el do de la paraula. No hauria de ser-ho, però ho és. I ho veiem i ho llegim, i somriem com idiotes enamorats, i creiem que encara hi ha esperança, que la llengua se salvarà si depassa límits territorials i si s’estén arreu del planeta, i etcètera. Però l’aposta decidida i ferma ha de partir d’ací: del país, dels països. Tenim moltes mancances –ens falten cadenes de televisió i molta premsa, cartells, publicitat, plataformes d’streaming, una Lecturas, un Sálvame, una Isla de las tentaciones, en català–, però hi ha una certesa incontestable: parlem una llengua normal. Ni millor ni pitjor que qualsevol altra: normal –amb els corresponents diccionaris i gramàtiques; amb la corresponent literatura i cultura. Creguem-nos-en la normalitat, impostem-la, si cal –les circumstàncies, diguem-ne, ambientals, no ens són gens favorables, és cert–; però no la substituïm per una suposada inutilitat o per una presumpta falta de comprensió per part de l’altre.

Patrick Weimer ha narrat una crònica en català, i ho ha fet perquè en alguns bars i en algunes discoteques –en el carrer– algú va decidir continuar-hi amb la llengua materna. I perquè la seua dona –en la intimitat– tampoc no va menysprear allò que parlava, tan vàlid com l’espanyol o l’anglès. Autoestima i amor propi reals, no destil·lats de campanyes de màrqueting farcides de tòpics. La meua proposta inicial per a encetar l’Any Fuster –al marge de la parafernàlia institucional i dels aforismes esdevinguts frases-eslògan cada vegada més buides de sentit– seria, per exemple, fer un pensament: aquest.


Article publicat originalment a la revista Descriu el 31 de gener de 2022.

Un diumenge ben diumenge

0

Hi ha dies més grisos que d’altres, malgrat que la llum del sol impregne aquells indrets sense ombra -oh, que poètic que queda tot quan hi poses llum i ombra, sol, contrastos de paisatge; oh!-. Des de fa un temps, l’A. i jo etiquem determinats diumenges -la majoria- com de “diumenge ben diumenge”. Hui és un d’aquests diumenges ben diumenge -tot i que ahir també fou un dissabte ben diumenge, i despús-ahir, un divendes ben diumenge, i etcètera. Potser hi té alguna cosa a veure la setmana i un dia (de moment) d’aïllament; potser hi guarda alguna relació que la setmana que ve torne a Leeds; potser hi ha alguna relació amb el fet que, a la seua companyia, m’hi acostume de seguida, i després coste molt més reacostumar-me a la normalitat. O potser és que algú es va inventar que demà és el blue monday i a mi se m’ha avançat. O potser és que està a punt de fer dos anys que allò de Josep ens canvià una mica a tots, que vam veure com n’érem, de fragilíssims, d’insignificants, que de res no valia estar ple de vida si un matí, de sobte, el cos o el cor deien prou. O potser és que fa un any que Pipo no hi és, i la casa està més buida, més major, més estancada. O potser és que també hi ha moments que cal aturar-se una mica, mirar què s’ha fet i què s’hi pot fer encara, respirar i confiar en un mateix. Jo què sé. Hui és un diumenge ben diumenge, d’aquells de posar-se música, certes cançons en bucle, per porgar la pena, per si se’n va ja d’una i permet que seguim el camí.

01-11-2020/31-12-2021

0

Aquesta vegada he decidit allargar dos mesos més el període del llistat de lectures realitzades i, en compte de començar l’1 de novembre d’un any i acabar el 31 d’octubre del següent, he fet que coincidisca amb la fi d’any natural -també em servia d’excusa perquè, amb la finalització de la tesi doctoral i els canvis dels últims mesos, no havia llegit per plaer tant com volia-, de manera que els títols que tot seguit reproduiré són els llibres que he llegit en catorze mesos. Esperem que l’any que ve en siguen bastants més!

  • La drecera, de Miquel Martín i Serra (lectura i relectura)
  • El valencià és una llengua diferent?, de M. Josep Cuenca
  • Matèria de Bretanya, de Carmelina Sánchez-Cutillas
  • Poder contar-ho, de Ferran Torrent
  • La casa de foc, de Francesc Serés
  • Societat limitada, de Ferran Torrent
  • Espècies protegides, de Ferran Torrent
  • Los retos de la educación en la modernidad líquida, de Zygmunt Bawman
  • Boulder, d’Eva Baltasar
  • ¡Está ardiendo una papelera!, de Pilar Montero
  • Consumits pel foc, de Jaume Cabré
  • Judici final, de Ferran Torrent
  • Només socis, de Ferran Torrent
  • LS6, de Mario Crespo
  • El pèndol, d’Anna Gas Serra
  • Friday black, de Nana Kwame Adjei-Brenyah
  • Els desperfectes, d’Irene Pujadas
  • Palomar, d’Italo Calvino
  • Noruega, de Rafa Lahuerta
  • El cul que cantava i altres relats medievals d’humor, de diversos autors
  • Tardor, d’Ali Smith

Defensa de la tesi doctoral

0

Ahir, dimecres 13 d’octubre de 2021, vaig defensar la meua tesi doctoral, «Els articles de Joan Fuster a Serra d’Or: “Restriccions mentals” (Primera sèrie: 1968-1973) i “Passar el dia, empènyer l’any” (1978-1984)», que ha estat dirigida per la doctora Carme Gregori. Va ser un dia ple d’emocions -la ressaca doctoral encara dura-, la culminació d’una etapa acadèmica, però el pas previ a tot el que encara està per arribar. Deixe, en aquesta entrada, els agraïments -o una part, perquè en són molts més- que van tancar la intervenció:

«Per acabar, voldria apuntar que aquesta tesi doctoral s’ha beneficiat de l’Ajuda del Programa de Formació de Professorat Universitari (FPU) del Ministerio de Universidades (FPU15/02002). Igualment, voldria destacar que vam descobrir els quatre articles inèdits durant la realització del projecte “UV-Càtedra Joan Fuster, CPI-16-042”, concedit per la Càtedra Joan Fuster i l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana entre els mesos de juny i d’agost de 2016, en l’Arxiu Joan Fuster (Espai Joan Fuster) de Sueca.

Ara bé, abans de cloure l’exposició, encara voldria tenir unes últimes paraules d’agraïment per a totes aquelles persones que, d’una manera o d’una altra, han ajudat perquè aquesta tesi es portara a terme. Com que la llista seria llarguíssima, i ja comence a intuir cares de desesperació entre el públic, em dedicaré a agrupar-los per col·lectius. Així, doncs, moltíssimes gràcies a tot el Departament de Filologia Catalana, tant als professors com a la gent de Secretaria, i a l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, tant els membres com l’editor, Enric Izquierdo, per la formació impartida i pel caliu amb què m’acolliren des del primer moment en què vaig passar a ser-ne company; com Serra d’Or amb Fuster, ells també m’han fet sentir a casa. Moltíssimes gràcies també a tot el Grup de Literatura Catalana Contemporània de la Universitat de València pels projectes compartits en què he descobert que, com deia el suecà, “la literatura consisteix a parlar de literatura”. Moltíssimes gràcies al personal de l’Espai Joan Fuster, a Salvador Ortells i a Francesc Pérez Moragón, per facilitar-me la investigació; a Josep Massot i Muntaner, pels detalls que només un savi com ell pot saber; i a Josep Palàcios pel permís en els drets de reproducció dels mecanoscrits originals i dels inèdits.

Vull repetir els mots de gratitud, de nou, cap als membres del tribunal, cap al doctor Jordi Malé, la doctora Veronica Orazi i el doctor Vicent Simbor per l’atenció, els consells i les crítiques que faran créixer aquesta tesi. Com també –i mai no serà suficient– cap a la doctora Carme Gregori per haver-me guiat, amb tota la paciència i l’interès del món, en aquest treball, un treball que començà, primer, en forma de Treball Final de Grau ara fa nou anys; un treball que seguí, després, en forma de Treball Final de Màster, ara en fa set; un treball que s’ha materialitzat, ara, en forma de tesi doctoral; i un treball que, tot i que la “paperització” puga fer pensar que ha finit, només és una passa més endavant. Moltes gràcies, Carme; els possibles encerts de la tesi, te’ls dec a tu.

No puc oblidar-me de tots els amics (Miguel Ángel, Manuel, Maria, Xavi, ací presents) que m’han animat a seguir endavant, quan l’angoixa i la incertesa estaven a punt de guanyar la partida. També els meus pares, Pepi i José, que mai no han permès que em faltara res i que han fet tots els possibles perquè poguera complir el meu somni d’estudiar el que he volgut estudiar: Filologia Catalana. Aquest dia és, també, una victòria d’ells. Com també de la meua companya, Aitana, que és a qui potser més temps li he robat aquests darrers anys amb la lletania del “no puc –fer això o allò–; he de fer tesi”. Gràcies per fer-ho fàcil.

Finalment, estic segur que hui el meu amic Josep Cerdà Ferrando s’haguera rigut, en primer lloc, per com vaig vestit per a l’ocasió, i, després, perquè, per fi, després d’anys i panys, he acabat la tesi. “I ara de què et queixaràs?”, em diria. La tesi doctoral m’ha ensenyat molt –i mai no serà prou– sobre Joan Fuster; poc devia intuir l’Àngel de 2n d’ESO, quan el va descobrir per mitjà del grup de música Obrint Pas, que hui acabaria l’etapa de doctorat amb un estudi sobre el suecà. Però, a banda d’aprenentatges literaris i acadèmics, la tesi i la docència universitària m’han posat en el camí gent meravellosa com Josep que, malauradament, no podrà llegir-la. Aquesta tesi, doncs, també és una mica per ell. Gràcies.»

Un estiu ben estrany

0
Publicat el 19 d'agost de 2021

Està sent un estiu ben estrany. Molt estrany. De fet, si fórem en una classe d’A1 de català i hi trobàrem una activitat d’ordenar de menor a major els adverbis de quantitat, veuríem dalt de tot l’adverbi que concretaria el nivell d’estranyesa de l’època estival que vivim. “Moltíssim”? “Massa” té un matís una mica negatiu, no? Bé, tant se val; crec que el concepte queda clar. És el primer estiu en nou anys que no hi és Pipo, i el primer en cinc llargs anys que no “he de fer tesi”, perquè -i encara no ho havia dit per ací; de fet, se’m fa estrany escriure-ho fora del whatsapp-, senzillament, ja he acabat la tesi, i n’he fet el dipòsit, i espere la data per a fer-ne la defensa, i… Potser són aquests punts suspensius els que generen la raresa del present estiu.

Recapitulem la cronologia dels fets. Des de l’estiu del 2009 fins a l’estiu del 2020, l’esquema s’ha repetit invariablement: acaba l’agost i al setembre cap a la Universitat de València, primer com a estudiant de grau, després com a estudiant de màster, a continuació com a doctorand -alternant-ho amb una feina de professor de cursos del Mitjà i Superior de Valencià, i amb una beca a l’Arxiu Joan Fuster de Sueca- i, finalment, com a investigador en formació gràcies a una beca de Formació de Professorat Universitari (FPU). Dotze anys -més d’un terç de la meua vida!- amb una rutina que, en cap cas, s’ha tornat avorrida; al contrari, ha estat plena d’experiències i d’aventures, algunes de més divertides que d’altres, que m’han ajudat a conformar la visió del món que tinc en l’actualitat. La finalització del contracte de la FPU i el dipòsit de la tesi doctoral -compte!, el dipòsit, que no la lectura- han marcat un punt i a part en la carrera acadèmica. Ara, què? La pregunta, que començà com una remor ja a l’endemà de concedir-me l’ajuda FPU -el 2016-, anava guanyant un pes important en les últimes setmanes de redacció de la tesi. I ara, què? No negaré que la pressió i una mica d’angoixa pel futur mostraven unes urpes incipients que arrapaven per dins. I ara, què.

Ara ens trobem davant d’aquest futur -de moment, a hores d’ara- una mica incert, però que mostra una llum llunyana i reiniciadora amb un accent anglès. Se’m farà estrany que arribe el setembre i no veja Carme -Carme Gregori, directora de la tesi, que m’aguanta des de fa quasi deu anys, entre el TFG, el TFM i el doctorat, i a qui en alguna ocasió he estat a punt de provocar-li algun infart; com que l’agraïment és etern i mereix més que unes línies entre guionets, en aquesta entrada em limitaré a consignar una minúscula part de la gratitud que li dec-, ni comente els (mals) fitxatges del Barça o el comiat de Messi amb Vicent -Vicent Simbor-, ni li pregunte a Ferran -Ferran Carbó- com han anat les vacances, ni salude Ramon -Ramon X. Rosselló- i ens fem cinc cèntims de si hem fet o hem deixat de fer alguna cosa les setmanes anteriors, ni encaixe amb Gonçal -Gonçal López-Pampló- i ens desitgem una bona represa de curs mentre l’interrogue sobre les novetats de Bromera, ni coincidisca amb Gemma -Gemma Lluch- o amb Vicent -Vicent Escartí- pels corredors, ni ens preguntem Rafa -Rafa Roca- i jo com ens va, ni parle amb Enric -Enric Izquierdo- sobre algun tema d’edició o d’esport, ni em trobe a Josep -Josep Ribera- en la sala de professors imprimint alguna activitat, ni em creue amb Miquel -Miquel Nicolàs- entrant o eixint del despatx, ni sàpia de primera mà quina una en porta de cap Andreu -Andreu Sentí-, ni analitze amb Laia -Laia Miralles- com és l’estudiantat que enguany s’ha matriculat a l’assignatura de Retòrica, ni observe com Jesús -Jesús Jiménez- es trenca el cap pel Departament però ho porta endavant amb tanta serenitat, ni intente complir amb el que ens demanen les Inmes -Inma Carrasquer i Inma Genovés-, Maria -Maria Iborra-, Enri -Enri Chicote- o Vicent, ni ens posem al dia de les nostres vides Manel -Manel Badal- i jo, o ens preguntem com han anat les vacances amb Maria -Maria Saiz-, ni banalitze algun problema amb Maria Josep -Maria Josep Cuenca-, ni… Se’m farà estrany, sí, i molt. Moltíssim. L’últim adverbi de quantitat en la gradació de menor a major. He estat molt ben cuidat, he estat molt ben atés i, als antípodes del rumor -confirmat en alguna ocasió, tot siga dit, per doctorands d’altres universitats- que els becaris estan explotats, m’han fet sentir com un més; sobretot, és clar, Carme, que, des del primer dia, em va etzibar que jo era un professor més de la plantilla i que m’hi havia de fer valer, com a tal. Han estat uns anys molt, molt feliços. I la paraula gràcies es queda tan curta… Ai!

Està sent un estiu ben estrany. Estranyíssim. Ja ho he dit. El 14 de juliol -quan vaig registrar el pdf amb el treball dels darrers anys a la plataforma de la UV- va marcar un punt d’inflexió; des d’aleshores, crec que ni he obert un nou document word ni he llegit cap pàgina de Joan Fuster. I ja tocaria, sí. Però aleshores encara no sabia que el 20 de juliol s’iniciaria un compte enrere que faria vertigen i que avançaria el temps fins al punt que ja siguem a 19 d’agost. Els dies es precipiten massa de pressa, i ja hem passat més de mig agost! En tot aquest mes i poquet, he passat una quarantena, he completat la pauta de vacunació, he vist unes quantes pel·lícules i un parell de sèries, he llegit cinc llibres, he fet quasi tres quartes parts d’un curs d’italià de nivell A1/A2, he assistit a una desena de classes d’anglés, i he participat en un torneig de pàdel amb els respectius entrenaments. I tot, n’estic gairebé segur, per tal d’evitar enfrontar-me als punts suspensius que apuntava a l’inici. Espere que, amb aquesta entrada, reprenga a poc a poc una espècie de rutina -i la rutina inclou, a més de l’activitat al bloc, l’obertura del word i la lectura de (més) Joan Fuster- que em permeta tornar al punt d’abans del frenesí final de la tesi doctoral i encarar ben despert i viu el nou camí que prompte s’enceta. De moment -ja vegeu la ximpleria-, he canviat la capçalera d’aquest espai amb uns colors que en retornen una mica a l’origen; deu ser l’equivalent al típic tall de cabells amb què s’inicia una nova etapa, no?

Adeu, Pipo

0
Publicat el 4 de gener de 2021

Viure és un camí de pèrdues d’éssers estimats fins que som nosaltres els que desapareixem, però enlloc no ens ho han ensenyat. Potser, entre d’altres motius, perquè, al capdavall, encara que ens ho ensenyaren, no estaríem mai preparats per acceptar-ho. Pipo ens ha deixat aquesta matinada com va venir, com va viure, com es va comportar amb qualsevol humà que se li acostava: sense fer soroll, sense molestar. I ara, inconscientment, he contat una mentida: Pipo ens ha deixat aquesta matinada molt més plens d’estima que quan vam anar a per ell a aquell forn de Carcaixent el 22 de març de 2012. Paradoxalment, ens hem quedat buits: ja no ressonaran les potetes per l’entrada, ni per la cuina; ja no s’escoltaran les esgarrapades a la porta perquè li òbriga i vinga a gitar-se al meu costat, o perquè se’m col·loque a la falda mentre teclege l’ordinador; ja no farà uns gairebé imperceptibles lladrucs perquè li llance el seu joguet; ja no demanarà la manta per veure qui té més força; ja no reclamarà l’atenció perquè el traguem. Sembla que unes pedretes en la bufeta n’han tingut la culpa, i, possiblement, un tumoret que se li ha gestat des de març o des d’abril, i que ni les plaques i les radiografies han pogut detectar a temps. Tot ha sigut molt efímer, massa efímer.

Pipo se n’ha anat, i ho ha fet ple de tot el nostre amor, en unes condicions de vida que hem intentat que foren les millors; hem intentat cuidar-lo tan bé com hem pogut o hem sabut, i ens ho ha retornat carregat d’afecte, d’educació, de cures. El 12 de novembre vaig publicar una foto d’ell a Instagram, amb el text següent: «Saber que l’ara és la base imprescindible per als records de demà. Per això, els treballem, els forgem, els en donem forma, els fabriquem. Perquè en l’esdevenidor tinguem, en certa manera, un refugi.». Pipo era un refugi; detectava els nostres estats d’ànim, hi venia i es gitava als peus, per fer-nos una companyia silent, sostenint-nos amb la mirada, llepant-nos les llàgrimes.

La veritat és que no m’allargaré més, perquè tampoc no sé gaire què més dir ara mateix; supose que ja eixirà amb el pas del temps. Viure és un camí de pèrdues d’éssers estimats fins que som nosaltres els que desapareixem. Però l’acceptació de la pèrdua porta aparellades, sens dubte, les infinites experiències i vivències que ens ha regalat durant aquests quasi nou anys d’amor incondicional. Hui, els pares i jo mateix som unes altres persones diferents d’aquell 22 de març ja pretèrit, i gran part de la responsabilitat ve d’aquest amic pelut que ha viatjat al cel -si és que n’hi ha- dels gossets. Ens ha ensenyat això: la incondicionalitat de l’estima. A mode de consol, doncs sí, viure és un camí de pèrdues i etcètera, però viure també és un camí d’uns guanys multiplicats que paguen la pena ser viscuts una vegada i una altra. Enyorarem Pipo; l’enyorarem molt. I quant que l’hem estimat, i l’estimarem…

Publicat dins de General | Deixa un comentari

«Merda, infància, fe i tendresa. El temps, la por i l’estima…»

0

«Tot perdut per sempre…». En els temps morts de la tesi, aquests dies prepare les preguntes per a desenvolupar en l’examen d’una de les assignatures del Màster de Professor/a de Secundària. Hui he començat la de l’educació durant el Franquisme i m’han vingut al cap, per aquest ordre, dues cançons: «Quan jo era xicotet», de Naiet Cirerer, i «L’escola de Ribera», d’Ovidi Montllor; evidentment, les he reescoltades de seguida. Els estranys mecanismes de la memòria -potser el fet que hi haja exàmens en un màster que hauria de ser bàsicament pràctic ajuda– m’han transportat al primer curs de la carrera, fa ja més de deu anys: en concret, a la primavera d’aquell primer any universitari, d’aquell 2010. He vist el saló d’actes Manuel Sanchis Guarner de la Facultat de Filologia ple de gom a gom en un concert d’homenatge al cantautor d’Alcoi; he recordat Pau Alabajos, Toni de l’Hostal, Batà, Obrint Pas, damunt l’escenari; he reviscut aquella innocència de les primeres vegades estudiantils, de voler menjar-se el món sense forqueta ni ganivet, a mos redó!, de xafar llocs nous, d’anar perdut pels corredors de l’edifici, de notar-lo encara fred, aliè a tot el que vindria en la pròxima dècada, de conèixer professores i professors que s’estimaven tant la literatura o la llengua que s’encomanava, de cantar la «Malaguenya de Barxeta» a la cafeteria, de descobrir i d’aprendre al peu de la lletra les cançons d’Ovidi, d’empaperar les parets d’aquell primer pis a Rubén Darío amb pòsters de concerts, de mapes dels Països Catalans, de punys alçats, de la cara de Fuster, Monzó, Torrent o el mateix alcoià, d’iniciar aquest bloc, de, de, de, de, de.

El títol no té res a veure amb les sensacions dels records. O potser sí, si bé es mira. La merda política de les primeries de l’any deu. La infància d’eixir, després de díhuit anys, del poble per instal·lar-te a la ciutat. La fe per mantenir-te, en certa manera, fidel a uns principis -pocs, que ja se sap que costa bastant ser coherent. La tendresa de les amistats; de les que es consoliden i de les que es descobreixen. El temps del dia a dia, pautat i distribuït per dates de treballs i exàmens, però que, com una aixeta mal tancada, continua precipitant-se gota a gota (quants segons caben en una gota?). La por a una incertesa adulta que s’hi aproximava a mesura que reiniciaves un nou setembre. L’estima per allò que feies i que t’ha portat fins ací. Tot perdut per sempre, Ovidi? No, no ho crec.

Vint-i-una voltes

0

Sols voldria que tornàrem a cantar aquella cançó de La Polla Records mentre ens fem el sopar en aquell número 3 de Vicent Zaragozà, després de burlar-nos de nosaltres, de tots i de tot, i estirar-te les orelles vint-i-una voltes…

T’estime, amic.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

01-11-2019/01-11-2020

0

Fidel a la cita i a la fita que acaba l’1 de novembre -o, millor dit, el 31 d’octubre- de cada any, passe a copiar els títols dels llibres que he llegit en aquests dotze mesos. Sé que no té cap sentit fer-ho gairebé acabant l’any, i que podria iniciar-la, o bé l’1 de gener, o bé quan comença el nou curs, però tant se val. No hi he inclòs, de nou, aquells llibres relacionats directament amb la investigació -els més teòrics-, ni tampoc els articles i capítols solts, o els contes, poemes, apunts de di(et)aris… Només hi ha aquelles lectures que hom pot llegir en qualsevol lloc, ja siga al metro, al tren, a la sala d’espera del dentista o mentre camina de casa a la facultat. O durant les llargues hores de confinament, compte!

Per continuar amb l’autobombo que ja comentava en les entrades respectives anteriors, si em seguiu a l’Instagram (@angelcanomateu), podreu veure -entre d’altres coses- què estic llegint o què acabe de llegir. De nou, no em marque cap objectiu lector per als pròxims mesos perquè no el compliré; a més, són els últims mesos de tesi! He llegit, per tant, menys llibres que els passats anys, conseqüència d’unes obligacions cada vegada més exigents.

Enguany no hi afig cap conclusió; me les reserve. En qualsevol cas, reprenem de nou el comptador i a seguir llegint!

Deu rondalles de Jesús Infant, de Josep Carner

Escopiré sobre la vostra tomba, de Boris Vian

Els romanents, de Víctor García Tur

Consciència, de Teresa Colom

Novel·la d’escacs, d’Stefan Zweig

Los girasoles ciegos, d’Alberto Méndez

Ignot, de Manuel Baixauli

Amb el sol al damunt, de Geovani Martins

Guillem, de Núria Cadenes

Los santos inocentes, de Miguel Delibes

És que abans no érem així, d’Empar Moliner

Àlbum Fuster, d’Antoni Furió

Una boda a Lió, d’Stefan Zweig

Dins del cor de Chopin, de Mònica Batet

Converses inacabades, de Toni Mollà

Joc brut, de Manuel de Pedrolo

Jesús Infant: Natzareth, de Jacint Verdaguer

Jesús Infant: Bethlem, de Jacint Verdaguer

Espectros de la movida. Por qué odiar los años 80, de Víctor Lenore

Correspondència vol. XIII, de Joan Fuster i Max Cahner

La piel, de Sergio del Molino

Hitchcock al sofà, de Pep Calero

Invasió subtil i altres contes, de Pere Calders

Històries de la mà esquerra, de Jesús Moncada

Cavalcarem tota la nit, de Carlota Gurt

Pasaia Blues, d’Harkaitz Cano

 

6954