Conversa interna amb mi mateix

“- Cada uno de nosotros tiene una estrella que ha de seguir. ¡Márchate! Esta tierra está maldita. Mientras permaneces en ella te sientes en el centro del mundo. Te parece que nunca cambia nada. Luego te vas un año, dos, y cuando vuelves todo ha cambiado, se rompe el hilo conductor. No encuentras a quién querías encontrar. Tus cosas ya no están. Has de ausentarte mucho tiempo, muchos años, para encontrar, a tu vuelta, a tu gente, la tierra donde naciste. Pero ahora no es posible. Creo que estás más ciego que yo.

– ¿Quién dijo eso? ¿Gary Cooper, James Stewart, Henry Fonda?

– No, Totó… Eso no lo dijo nadie… Esto lo digo yo. La vida no es como la has visto en el cine… La vida es más difícil. ¡Márchate! […] Eres joven, el mundo es tuyo, yo ya soy viejo… No quiero oírte más; sólo quiero oír hablar de ti… No regreses. No pienses en nosotros. No telefonees, no escribas. No te dejes engañar por la nostalgia. Olvídate de todos. Si no resistes y vuelves, no quiero que vengas a verme. No te dejaré entrar en mi casa. ¿Entendido?”

Cinema Paradiso (1988), de Giuseppe Tornatore

El món tal com l’havíem creat

Vivim en la metàfora; en solem crear per explicar-nos, per expressar-nos. El món tal com l’havíem creat ja no existeix; o bé ha estat enderrocat, o bé s’ha esfondrat. En realitat, poc importa si els factors són externs o interns; la relació causa-conseqüència entre uns i altres hi és present, això sí. De vegades, els pilars sobre els quals se sostenien les estructures han estat extirpats tots alhora (com quan als dibuixos animats lliguen una punta d’una cadena al pilar i l’altra punta a un camió, i els donen l’ordre d’arrancar a tota velocitat, cadascun en una direcció) i, puuum!, aquestes han caigut. De vegades també, l’estructura en si era massa vella, estava massa antiquada, i el resultat ha estat el mateix. Llavors, els telenotícies no han parat de repetir la consigna: “El món tal com l’havíem creat ja no existeix: visca el nou món”, mentre les càmares mostraven una planura que es tragava, com si d’un sorramoll es tractara, les ruines sobrants. Fins i tot, el zoom s’apropava a algunes paraules i ensenyaven com havien perdut els diacrítics que els havien acompanyat durant tantes dècades! No és cap apocalipsi, però. I, per tant, no caldrà fer aparéixer, de nou, l’Adam i l’Eva perquè la tornen a cagar amb les fruites i la serp, i etcètera. Ara gairebé tot ha esdevingut mar i camp, amb moltes zones ermes, sí, però amb moltes d’altres que esperen ser conreades. I són aquestes parcel·les fèrtils, sovint amagads i ben distanciades unes d’altres, les que han de conformar les bases del món tal com volem, a partir de hui -l’endemà dels, ai!, 27 anys-, crear-lo.

L’antiga cosmovisió ha de morir perquè la nova hi emergisca. Cal llevar àncores, cal fer una foguera que incinere, que deixe enrere traumes i obscuritat, que depure, que allibere

 

La poma

Cinc pometes té el pomer. L’escena és idíl·lica: asseguda en un gronxador mentre el sol va acomiadant-se d’una vesprada qualsevol d’agost, menges una poma amb la mà dreta i en sostins una altra amb l’esquerra. Desconec si és aquella poma escollida que es torna groga i vella i encara fa perfurn, però m’atreviria a dir, almenys pel color -car l’olor no s’aprecia-, que no: la de l’esquerra és possible que estiga en el punt àlgid d’esplendor. Quatre pometes té el pomer. Algú, alguna cara amiga, et demana que poses per a la fotografia i tres, dos, un, el clic de l’esmàrtfon indica que ja s’ha realitzat la instantània. Potser t’ha agafat desprevinguda, o potser sabies de bestreta que aquest algú, aquesta cara amiga, anava a aturar el moment i a convertir-lo en imatge. El resultat et trau tranquil·la, relaxada, com ho demostra el fet que t’hages descalçat fa una estona, amb un peu damunt del gronxador i amb el taló de l’altre recolzat sobre una xancla, gaudint d’una vesprada qualsevol d’agost amb la teua gent. El sol crepuscular en marca el centre, i acaricia els teus cabells fins al punt de confondre’ls amb els raigs que emana. Tres pometes té el pomer. Els ulls van dirigits a l’objectiu i, tot i que semble una mirada desafiant, els que et coneixen comentaran que és una mirada escrutadora. Hi has pegat el primer mos, el que més apeteix sempre, a la poma: el que t’atorga el plaer de poder assaborir una pell tan lluenta, tan perfecta, tan. Dos pometes té el pomer. Quan analitzes la foto, mastegues i mastegues, i et tragues aquest primer mos. Si hi fórem davant, observaríem com el roig del mos de poma, malgrat que estiga feta miques, ha donat color al teu coll nival mentre hi passava. Una pometa té el pomer. Però no hi som; la nostra imatge només existeix a mesura que escrivim aquestes línies. En acabar de veure la pantalla de l’aparell, tornes a seure al gronxador, fas un segon mos, el mastegues al ritme de vaivé que t’imposa i tanques els ulls. Desimbolta, obviant el món, segueixes devorant la poma, a poc a poc. Si mireu el vent d’on ve, veureu com dansa el pomer.

Presentació del Llibre de Festes 2017

Aquesta nit, a les 22.30h, presentem el Llibre de Festes 2018. Hi esteu, doncs, tots convidats! Deixe ací les paraules de la presentació -i del pròleg- del Llibre de Festes 2017, que va tenir lloc el divendres 14 de juliol de 2017. Vinga, us hi esperem!


“Ser la pàtria d’un infant obliga a estimar-la sempre?”, es preguntava retòricament el poeta arabigovalencià Al-Russafi sobre València, esdevinguda tòpic literari, en l’Elegia valenciana. Salvant les distàncies entre la capital i l’Olleria; pensem-hi: ens obliga l’Olleria a estimar-la per ser la pàtria on hem nascut? O si obrim una mica el concepte de pàtria: ens obliga a estimar-la per ser la nostra pàtria d’acollida? Uns versos més endavant, en llegim la confessió: “Ella [referint-se a València] és la pàtria que estime, davant la qual sóc humil”.

Els confessaré una cosa: si l’any passat començava aquestes línies amb una frase de Joan Fuster amb la intenció explícita i la convicció ferma de fer foc nou i renovar la tradició (“corregir i augmentar”), enguany he sofrit una mica de vertigen. Al·leguem, a mode de descàrrec, aquell nihil novum sub sole.

L’Olleria ens imposa el respecte suficient perquè ens hi encarem humilment; és el punt de partida que ens projecta al món i al qual estem lligats per mitjà d’un fil invisible. Alguns, els més racionals, explicaran que, si no existira l’Olleria, existiria un altre nom per a designar aquest tros de terra enclavat entre muntanyes. I, segurament, tindrien raó. I també ens l’estimaríem com ens estimem l’Olleria. Però l’amor no és racional, i estimar-nos l’avinguda de Jaume I, el carrer d’Isabel la Catòlica, la plaça de la Mare de Déu de Loreto, la partida del Vermellar, el camí a Benigànim, la Casa Santonja, la cova de Sant Nicolau o el rebotet de Puchades… Crec que sí: ser la pàtria d’un infant obliga –així, en cursiva– a estimar-la sempre. Diria que aquest enamorament del paisatge, dels paisatges, del país, és herència dels nostres avantpassats àrabs, però no ho faré per risc de semblar pedant. I vostés disculpen.


El llibre que tenen a les mans és –no hi ha alternativa– una continuació de l’anterior, com el de l’any passat era, també, una baula del precedent, i etcètera. L’objectiu, doncs, ha estat consolidar determinades seccions i pujar el nivell, la qualitat, els temes a tractar, de les distintes col·laboracions. Hi ha apartats que, per por de repetir-nos –que no per falta d’interés ni, lamentablement, d’actualitat–, com en un castell de cartes, han caigut: és el cas, per exemple, de la “Diàspora olleriana”. Hi ha desenes d’ollerianes i ollerians que s’han de guanyar les garrofes fora de les fronteres que ens limiten en el mapa i seria interessant conéixer-ne tots els testimonis, però això que l’any passat va servir com a pinzellada, potser correspondria a un altre tipus de publicació més ambiciosa que escaparia d’aquestes coordenades espacials llibresques.

En canvi, disposem d’unes col·laboracions literàries molt substancioses, amb els dos objectius bàsics d’una escriptura de circumstàncies com aquesta. D’una banda, tenim aquelles en què es rescaten de l’oblit certs episodis de la vida del poble, com un diumenge d’estiu qualsevol; i, d’una altra, aquelles en què llegim la reivindicació de figures (el músic Don Dionisio o els pintors de la família Borràs) o d’espais emblemàtics (el rebotet de Puchades) que són ben nostres.

Igualment, hem volgut mantindre la secció de Som poble perquè trobem que cal visualitzar aquelles persones que han aconseguit algun èxit en els seus respectius camps. La mostra que hi trobaran és reduïda, però variada i representativa: una escriptora, uns nadadors, un taekwondista i un grup de música. És cert que la secció es queda curta, la qual cosa no lleva que tinguérem un llistat ben complet amb diverses opcions. El criteri que hem seguit per a la selecció només obeeix, lluny d’hipotètiques malinterpretacions, a la disponibilitat dels entrevistats i dels entrevistadors, així com a la quantitat de pàgines que, per contracte, no podem sobrepassar. Demanem disculpes, per tant, per l’exclusió involuntària –i momentània– a què s’ha pogut veure afectada altra gent amb idèntics mèrits. En qualsevol cas, aquesta és la millor notícia: l’abundància d’ollerianes i ollerians que passegen arreu del món el nom del nostre poble.

D’altra banda, també hem consolidat la secció Uns se’n van, altres hi vénen, de manera que els càrrecs de 2016 segueixen tenint un espai merescut en les festes en què entreguen el relleu a les noves cares. I tot, gràcies al formidable treball de gravació i d’edició de la nostra companya Anaïs Penalba. Mitjançant el sistema de codi QR dels telèfons mòbils, podran reviure aquells dies a través del filtre emocional de qui ho ha viscut en primeríssima fila. A la secció, però, només en trobaran un mínim tast transcrit acompanyat d’una foto.

La nombrosa arribada de textos en honor dels difunts festers també ens ha sorprés, fins al punt que hem hagut de reestructurar la secció en què apareixia l’in memoriam. La seua memòria, doncs, no només viurà en els records dels familiars, sinó que, al llarg d’aquestes pàgines, creixerà en la ment dels futurs lectors que, de segur, recordaran a Bea com a cap d’esquadra de les Abencerrajes, a Juan Antonio desfilant en els Valencians, a Fermín capitanejant els Bohemios o a Javi amb el vestit verd dels Xirigotes.

Coordinar un llibre d’aquestes característiques –creguen-me– és un repte d’una magnitud considerable. Per això, voldria expressar la meua gratitud a tota la gent que m’hi ha acompanyat. Davant la impossibilitat de donar les gràcies a totes les persones que hi han contribuït, parlaré en plural i em referiré als col·laboradors literaris i les associacions; als festers i les festeres, i a les reines (i a les mares i als pares que ho fan possible); i a la Junta Central de Festes de Moros i Cristians; i als festers i festeres de Loreto; i als fotògrafs. I, sobretot, al regidor de Festes, i batle, Julià Engo, que, ara que ja coneixia els meus defectes, ha continuat confiant-hi perquè donara forma al nou projecte. I, per extensió, a tot l’Ajuntament de l’Olleria, els habitants del qual han respost positivament a tot el que –molestament, de vegades– els he demanat.

Em reserve, però, i amb el supòsit que ho comprendran, un espai a part per a Vicent Albinyana, per actuar com a intermediari i rebre amablement el material publicable, i per a Víctor Albinyana, per l’assessorament tan pacient que ha tingut a l’hora de triar fotografies per a les portades de les seccions. I, com no, per a Miguel Ángel Martínez, que ha sabut, des de l’experiència, posar calma i solucionar dubtes quan les coses s’atabalaven. Finalment, voldríem tenir unes paraules pels ànims incondicionals dels pares, que són els que, en definitiva, i sense voler-ho, més acaben patint els nervis personals de la confecció d’aquest volum. Moltíssimes, moltíssimes gràcies a tots.

Hem pretés seguir la línia anterior i consolidar-ne la marca pròpia sense allunyar-nos de l’essència. S’han quedat, això sí, idees en el calaix que, tal volta –o no–, prendran forma en futures edicions. Al cap i a la fi, aquest llibre també es nodreix de les seues idees, dels seus suggeriments, de les seues aportacions; nosaltres només ens limitem a posar, amb alguns matisos subjectius, el material en solfa. Vaja per endavant, però, que entenem que el resultat no acabe d’agradar a tot el món. De la mateixa manera, lamentem la possible omissió d’algun nom, d’alguna dada o d’alguna informació. No hi busquen sentits obscurs al darrere; la causa, caldrà cercar-la en un descuit –imperdonable, això sí.

Retornem, de nou, als versos del principi. Potser no tenim una Elegia olleriana a l’estil de la d’Al-Russafi; tampoc no ens cal. Passegen per les pàgines següents i veuran com, en tancar el llibre, se senten una mica més enamorats de l’Olleria, de les seues tradicions i de la seua gent. I gaudisquen, és clar, d’unes magnífiques festes.

Què trobem a faltar quan trobem a faltar algú?

Vesprada d’un dia de juliol, quan el sol gairebé ja s’ha acomiadat. De camí a la caseta després d’unes hores de passeig, assaborisc el paisatge de banda i banda, de davant i de darrere. No porte els auriculars i, per tant, només m’escolte jo. Acudeixen al cap centenars de vesprades d’estiu, des de la infantesa fins a fa quatre dies. De fet, fa set anys estava (i estàvem) de celebració. Què trobem a faltar, doncs, quan trobem a faltar algú? Trobem a faltar la persona? Trobem a faltar la situació? Trobem a faltar el lloc?

Potser depén de casos. Pense en els avis: trobe a faltar les persones, les situacions i els llocs compartits. Quan era menut, veníem quinze dies -els quinze dies de vacances del pare a l’agost- a la caseta i -la mare m’ho recorda cada vegada que hi tornem- eren “els dies més feliços de la meua vida”. Omplia motxilles de revistes, de jocs, de pel·lícules, i cap al camp. Des d’aleshores, diria, que la pell ja no ha tornat a agafar aquell color moré. L’avi, caliquenyo a la boca, seia en el balancí de tela: pelava ametles, llegia el periòdic, mirava a l’infinit o soltava sentències. L’àvia, brusa estampada, cada dia d’un color, recolzava el cap sobre la mà esquerra, llegia la Lecturas, mirava a l’infinit o discutia amb algun de nosaltres mentre bevíem un got d’orxata. El que deia: amb els avis, trobe a faltar els cossos que els representaven, els moments que vivíem i les localitzacions exactes que habitaven.

D’altra banda, hi ha casos en què no saps què és exactament el que trobes a faltar, si la persona, la situació o el lloc. Tal volta, en realitat, trobes a faltar una mica de tot: una comprensió i un somriure, acompanyats d’un granissat de café amb llet o de llimonada seguts en un portal qualsevol; un acudit dolent mentre camines pels camins del poble; un concert en què, tot i saber-te les cançons, no estàs pendent dels músics; xarrades nocturnes després de fer rutes amb la moto; encetar un paquet de pipes i repartir-ne grapats; un passeig per un passeig marítim. Rectifique: potser, al capdavall, el que trobem a faltar és com ens vam sentir mentre féiem això. Evidentment, si ens vam sentir bé també era per la persona, per la situació i pel lloc: les coordenades que ens emmarcaven eren fonamentals. Però, en realitat, ens trobem a faltar a nosaltres mateixos: la innocència de les primeres vegades, la poca pràctica en encarar determinats problemes, el goig de disposar de tot el temps del món per a perdre’l. És el nostre jo passat, el que enyorem; si provàrem a repetir experiències, amb la mateixa gent, amb la mateixa situació i amb el mateix lloc, segurament no serien ni la meitat de plaents.

Tanmateix, sovint, la ment -més en somnis, que és quan se’ns adreça clarament- demana una última repetició, una última oportunitat per jugar-se-la al tot o res, i saber quan calia haver modificat alguna peça de l’engranatge, o quan calia haver dit el que es va callar. I això ocorre, sobretot, una vesprada d’un dia de juliol, quan el sol gairebé ja s’ha acomiadat i un va de camí a la caseta després d’unes hores de passeig, assaborint el paisatge de banda i banda, de davant i de darrere, sense auriculars i, per tant, només escoltant-se a ell mateix.