Albert Vila Lusilla

Blog polític i de dèries diverses

10 de novembre de 2016
0 comentaris

El daltabaix americà

En el seu discurs d’acceptació de la victòria electoral de Donald Trump, la candidata perdedora, Hillary Clinton, ha afirmat que la societat americana estava més dividida que no pensaven. Però si per divisió s’entén que els dos grans partits fluctuïn molt lleument amunt i avall del 50% de vot eficient cada un, no hi ha cap novetat digna d’esment.

La democràcia es basa justament en el reconeixement de les divisions, i estableix un mecanisme objectiu per a convertir la divisió d’opinions en un sistema de presa de decisions.

Ni la victòria de Trump ha estat contundent ni la derrota de Clinton un estrepitós fracàs. Si mirem atentament les xifres dels vots i els comparem amb les de fa quatre anys, la primera cosa que s’observa és que tots dos candidats han retrocedit en relació a Obama i Romney. El que ha triomfat és, doncs, l’abstenció.

Si comparem els vots obtinguts per Trump i per Clinton, la segona n’ha obtingut més que el primer, però el sistema electoral de vot indirecte i per estats ha donat la victòria a Trump. Si Clinton hagués obtingut ni que fos un 1% més en tres o quatre estats clau, el resultat hauria estat totalment diferent, i ara estaríem parlant d’un èxit esclatant del progressisme. El que hi ha hagut és doncs qualsevol cosa menys un capgirament social; com a molt, el retorn a l’època de Bush junior.

Durant 8 anys s’ha anat congriant un panorama en què uns anaven tapant amb el llenguatge políticament correcte la incapacitat de redreçar situacions compromeses per a amplis segments de la societat mentre els altres es llançaven pel tobogan del populisme, prefigurat ja fa anys pels fenòmens Sarah Palin i el vot de base religiosa. I això sí que és un canvi, un canvi que els allunya cada cop més del tradicional perfil WASP. Un canvi que es manifesta en la incapacitat del Republicans per bastir un lideratge alternatiu potent, però que té una contrapartida en l’obligat recurs dels Demòcrates a les solucions arnades.

Homer Simpson ha vençut Woody Allen, és cert. Però el capgirament social de debò només es produirà si els peculiars punts de vista del vencedor, passats pel filtre de la realitat, es consoliden en l’escarit 50% amb què compten ara – i que més o menys ja tenien en tant que Republicans – i amenacen d’exportar-se fins a més àmplies capes de la societat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!