Sobre els suggeriments recurrents de sistemes electorals que facin impossible la representació dela partits catalans i bascos (6 de juliol de 1995)
En èpoques de crisi política hi ha sovint la temptació de substituir els problemes de fons per problemes de forma o, almenys, no estrictament bàsics.
Ara, davant la situació de crisi política que travessa l’estat espanyol, se senten cada cop més veus que demanen una reforma del sistema electoral, fins i tot amb propostes que, paradoxalment, exigirien una reforma constitucional prèvia.
Aquest és el cas de la proposta d’Acord d’Estat del diari portaveu de la més rància dreta espanyola. Amb tot, ben aviat advertim que més que el desig de sanejament de l’estat, el que apareix entre línies és la manera de debilitar els partits catalans i bascos, tot i que abans de formular la proposta no crec que hagin fet gaire bé els comptes, com tindrem ocasió de veure.
Que el sistema de llistes tancades i elaborades per les cúpules dels partits no és el més adequat, sembla que hores d’ara poca gent ho discutiria. Fou, però, una mesura imprescindible donada la feblesa del sistema de partits en els moments inicials de retorn a la democràcia. Però no és gens segur que aquesta sigui la més urgent de les reformes necessàries, i més discutible encara que l’adopció d’aquesta reforma comportés un sanejament de la vida política: de solucions miraculoses no n’hi ha, com ho mostra l’actual situació italiana.
El que cal, si de cas, és fer possible que l’elector voti persones, tot i que no està gens malament que hom pugui continuar votant idees. Més: el vot ideal és aquell que es formula en favor d’una idea a través d’una persona que, per la seva credibilitat personal, ens doni garanties de fidelitat i d’eficàcia.
I per aconseguir això – o, ai las!, per acostar-nos-hi almenys – hi ha moltes fórmules possibles. Diguem d’antuvi que si el sistema majoritari afavoreix l’elecció de persones – afavoreix, no ens pensessim pas que garanteix – , la inversa no és certa: l’elecció de persones és perfectament compatible amb el sistema proporcional.
Hi havia en la vella tradició d’Unió Democràtica de Catalunya una al·lèrgia als sistemes majoritaris. I amb raó: en l’època de la seva fundació havia estat víctima d’una de les variants – l’anomenat sistema de majories i minories – , i recordo com en Coll i Alentorn es feia fort en la crítica a aquell sistema.
Alguns fins i tot arribaven a dir que amb un altre sistema electoral no hauria estat possible la guerra civil espanyola. Possiblement és un judici exagerat, però el que és cert és que en els moments d’enfrontament dur entre dos bàndols cal afavorir la pluralitat d’opcions i no pas reforçar el bipartidisme.
Cal tenir present, a més, que de sistema majoritari ja en tenim un, el de l’elecció d’una part del Senat, amb una de les variants del sistema de majories i minories: per a cobrir quatre llocs, cadascú té dret a emetre fins a tres vots. Si no fos pels senadors d’elecció indirecta, el bipartidisme – o, més ben dit, un conjunt de bipartidismes territorials – hi seria gairebé absolut.
Una reflexió addicional: amb un sistema majoritari, el Partit Popular seria extraparlamentari a Catalunya, o gairebé, com ho és el Front Nacional a França. A Catalunya els beneficiaris absoluts serien CiU i el PSC-PSOE, com ja passa en les eleccions al Senat.
Però tornem a les possibles modificacions al sistema electoral vigent. Diguem, d’entrada, que de proporcional no ho és tant com sembla. La llei de d’Hondt aplicada en circumscripció única, com es fa en les eleccions europees i en les municipals, sí que és rigorosament proporcional; quan les circumscripcions són múltiples i petites, la proporcionalitat queda força minvada, com passa en les eleccions generals i autonòmiques.
Una de les modificacions més elementals de l’actual sistema en el sentit d’afavorir el vot a les persones és de permetre que l’elector ratlli noms de la candidatura escollida o hi estableixi prioritats.
Voldria però reprendre ara una vella idea de fa uns anys, una mica més comnplexa, d’una variant de la qual fa poc s’ha tornat a parlar, que compagina la proporcionalitat amb la possibilitat de triar persones. El procediment consisteix a fer una tria mixta: una part s’elegeix per majories en petites circumscripcions; l’altra es distribueix segons el conjunt dels vots de manera que el resultat global sigui proporcional. És, a grans trets, el sistema alemany.
Per fixar idees, imaginem el cas de les eleccions al Parlament de Catalunya. Cada elector emetria dos vots, un a una persona i l’altre a una llista de partit (en una sola papereta que obligui a la coherència o no, amb noms repetits o no: això s’hauria de discutir). Cada comarca seria una circumscripció, i s’hi elegiria un diputat per vot uninominal. Les comarques més grans es podrien subdividir en circumscripcions més petites, o s’hi podrien escollir diversos diputats per majories i minories. Per aquest procediment s’elegiria, per exemple, 2/5 dels diputats (54 escons).
Independentment, es comptarien a nivell nacional català els vots vàlids a partits; el nombre global d’aquests es dividiria per 135, i dels vots obtinguts per cada partit es descomptaria el producte d’aquest quocient pel nombre de diputats ja obtinguts directament. Els 81 diputats restants serien atribuïts a les llistes d’acord amb la llei de d’Hondt aplicada sobre els excedents de vots de cada llista.
Òbviament aquest és un debat que requereix calma i consens, apte doncs només per a ésser emprès en una època relativament poc preelectoral.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
M’ha alegrat veure’t per aquests verals.