Entre Escil·la i Caribdis

 

Pressa. Quina pressa?

De fa un temps, els enemics de Catalunya, a voltes disfressats de pell d’ovella, ens apressen a resoldre d’una vegada l’atzucac, investir un nou president de la Generalitat i constituir finalment un nou govern. Diuen que hi ha pressa. Pressa? Quina pressa? Pressa per poder tornar a fer lleis que acaben anul·lades pel Tribunal Constitucional? Pressa per continuar donant 16.000 M€ a l’estat fent-hi, a més, bona cara? Pressa per fer-nos la il·lusió que disposem lliurement de les engrunes que sobren? Pressa per continuar fent equilibris per defugir els atacs constants a la nostra llengua i a la nostra cultura? Pressa, en definitiva, per fer veure que vivim lliures i amb normalitat? Per a tan magres fites, no ens cal cap pressa!

Per tant, nomenar president i començar a governar amb un mínim de normalitat és, simplement, impossible. Ja han dit ben clar que segons qui nomenem ells continuaran amb l’aplicació de l’article 155, i també queda ben clar que continuarem tenint presos polítics.

Ens diuen que de presos polítics no n’hi ha, que no ho són. Sabeu d’algun país amb presos polítics on les autoritats reconeguin que ho són? Notem però la contradicció: com és que es combaten uns fets que segons ells no són polítics (i que per això no hi ha presos polítics) amb una mesura ben política com és l’aplicació clarament abusiva de l’article 155 de la Constitució?

Volen fer creure que si fem bondat i nomenem un president del seu grat, retiraran les mesures preses a l’ombra del 155: Potser sí: però continuaríem tenint les finances intervingudes, i un Tribunal Constitucional a l’aguait per declarar inconstitucional qualsevol llei que vagi més enllà de canviar el color de la tapisseria dels escons del Parlament. Això sense comptar la manca d’autoritat que derivaria del fet d’haver de comptar amb un placet previ. Per tant cal alguna cosa més que una votació i un canvi de cares. Qui hi està disposat?

El que ja és clar ara és que l’operació Sánchez no ha estat del grat d’Espanya i l’ha feta impossible. Però no n’hi ha prou amb això: ara els unionistes, que disposen d’un sinceròmetre, addueixen que la renúncia de Sànchez i la retirada de Forn no són sinceres i per tant constitueixen un engany. Tingueu-ho present, unionistes d’aquí i d’allà: vosaltres teniu les porres i les pistoles, i amb això podeu violentar moltes coses, però tota renúncia feta sota pressió és nul·la. Vergonya us hauria de fer que calgui recordar-vos-ho.

Pel que fa a nosaltres, anem encadenant error rere error. Avui encara el millor candidat és Puigdemont, i ens equivocarem de nou si en proposem qualsevol altre. Tot i trobar-me a les antípodes de la CUP, em sembla evident que tenen raó mostrant fermesa.

Les cessions continuades no és que semblin una feblesa: és que són una feblesa. Perdem la iniciativa i anem a remolc dels capricis del PP i els seus esbirros.

Com que sembla inevitable que anem generant propostes, afortunadament l’estat espanyol ens ajudarà: proposem qui proposem, no serà escaient, i si no té problemes amb la justícia, ja s’ocuparan ells de posar-li’n.

23.3.2018

———-

En tal data com avui

Voleu dir que Daoiz i Velarde van actuar amb un respecte escrupolós de la llei?

2.5.2018

———-

No fem invents…

Algú em pot posar un exemple en què primer es faci el procés constituent i després es proclami i s’exerceixi la independència? Jo estava ben convençut que des de la proclamació de la independència dels Estats Units fins avui l’ordre era justament el contrari. Potser vaig mal fixat…

12.5.2018

———-

Una sinècdoque potser ben justificada

Sumem la gent que vota PP, la gent que va firmar “contra Catalunya” davant la crida d’Aznar, la gent que, no fa pas tant, cridava “a por ellos”, la gent que vota un PSOE que amenaça amb perllongar el 155 i amb modificar les normes per a la presa de possessió dels nous presidents, la gent que vota un C’s que considera que el PP és massa tou, i que els partits independentistes han de ser prohibits, i aquells a qui els sembla molt bé que Jiménez Losantos amenaci de bombardejar-nos de debò. Feta aquesta suma, digueu-me, a partir que quin percentatge diríeu que és lícita la sinècdoque – prendre el tot per la part – de parlar d’Espanya o dels espanyols en comptes de parlar només del Govern d’Espanya?

18.5.2018

———-

Reinventem Espanya?

Tant confiar en els bascos, voleu dir que no és una manera de reinventar Espanya?

24.5.2018

———-

Massa passos enrere

Totalment d’acord amb Agustí Colomines: “Jo ho tinc clar: o llibertat o abstenció. O pacte o inhibició. El sobiranisme de l’1-O no pot adoptar cap altra actitud. I és que els partits sobiranistes no haurien de fer malbé el mandat del 21-D”. I jo hi afegeixo: portem mesos fent passos enrere; un de més, i tan gruixut, seria fatal.

28.5.2018

———-

O absència o abstenció

El gran dubte de la moció de censura. Hem d’abstenir-nos (o absentar-nos) perquè el tal Sánchez no pot prometre res. I si ho fa, no complirà.

Després ens lamentarem i direm que no són seriosos, i potser els qui no som seriosos som nosaltres.

30.5.2018

———-

Peix al cove 2.0

Tot el meu respecte a Quim Torra, però el seu projecte amb finestres d’oportunitat no passa de ser un “Peix al Cove” 2.0

5.6.2018

———-

La política que sembla que es va fer sola

Interessant reportatge de TV3 sobre el Congrés de Cultura Catalana. Molts dels participants van afirmar en el seu dia – i així ho recull el reportatge – que les conclusions del Congrés van inspirar la política dels anys a venir, tant en el pla de la normalització lingüística com en molts altres àmbits. Però, ai las! es veu que és una política que es va fer sola: ni un nom – Vade retro, Satanàs – ni una referència. Fins a quan ha de durar aquesta comèdia?

19.6.2018

———-

Un diàleg més que dubtós

Què què li dirà Sánchez a Torra? Que ells porten almenys 300 anys fent-nos la guitza, que ja han fet el bombardeig de cada 50 anys (i que no ha estat del tot metafòric), que Ciutadans ja li fa la feina bruta de muntar-nos un Ulster ‘que os vais a cagar’, que ja veu que portem ajupint-nos 10 mesos i que han aconseguit que el nostre govern sigui el carceller dels nostres dirigents. I que amb això, i alguna molleta escadussera que deixarà caure, ells ja en tenen per anar tirant almenys 100 anys més.

8.7.2018

———-

Novament, una manifestció

Bé, diu que d’aquí a una estona hem d’anar a una manifestació. Doncs hi anirem, però rondinant.

La Independència implica la República (no ens posarem pas a cercar ara un Amadeu de Saboia a la catalana). La República implica l’alliberament dels presos polítics, oimés ara que ja són tots en terra catalana.

Cap d’aquestes afirmacions implica la inversa. L’alliberament dels presos polítics no implica res més: no implica la República i molt menys la Independència. En realitat, ni tan sols comporta la fi de la persecució judicial.

I la República – catalana, espanyola o aquest parent pobre que seria l’estat lliure associat – no implica pas la Independència.

Per què doncs abaratir la reivindicació? Per a eixamplar la base? Segur? La base s’eixampla amb l’estela del qui va cap endavant, no amb la resignació de qui va plegant veles. La base, per exemple, s’hauria eixamplat amb la participació en un procés constituent que s’hauria d’haver iniciat el 28 d’octubre.

14.7.1018

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *