El noble esport de barallar-nos inútilment

A mi que l’Albiol o l’Arrimadas o l’Iceta diguin que els polítics de Junts per Catalunya, els d’ERC i els de la CUP han quedat inhabilitats moralment em preocupa més aviat poc. Més em preocupa, en canvi,  que s’arrenglerin amb el govern de l’Estat i aconsegueixin, amb el suport – o amb la coerció – de llurs matrius espanyoles, que aquesta inhabilitació sigui jurídica o, si més no, una situació de fet. Però hi ha una cosa que encara em preocupa més: que els partits independentistes comencin a tirar-se pel cap exiliats i empresonats.

Encara bo que els exiliats i els empresonats han anat repartits: vull dir que el fet d’anar-se’n a Bèlgica o quedar-se a Catalunya fou una decisió no coincident amb les sigles dels partits. Temps hi haurà d’escatir el per què de la decisió de cadascú, tot i que saber-ho satisfarà sobre tot els historiadors, però probablement dirà poca cosa d’utilitat per als els polítics que sobrevisquin com tals.

Potser no s’haurien d’haver admès les eleccions, però tampoc s’albiraven alternatives operatives millors, i devia semblar que la millor solució era posar cara d’ofès i acceptar-les. Ja que ens hi hem ficat, doncs, cal demanar una mica de responsabilitat i deixar de tirar-nos els plats pel cap entre independentistes.

En les circumstàncies actuals, potser serà difícil que el President revalidi d’una forma efectiva el mandat, com ha dit un Conseller ara doblat de candidat, però és igualment improbable que el vicepresident torni a fer de vicepresident, i per un motiu anàleg. Tant de mal gust ha estat dir una cosa com ho seria replicar amb l’altra. Oi més si tenim present que, llevat que hi hagi uns resultats impensablement bons de Junts per Catalunya i d’ERC, serà molt fàcil l’argument cabdal dels unionistes: tants vots + tantes togues + tants tancs i tantes pistoles = guanyem nosaltres, i tindrem 155 per anys. Voleu dir que a sobre els hem de facilitar la feina amb les nostres dissensions? Començant per la dissensió més grossa, que és no haver fet una candidatura unitària.

És molt possible doncs  que, encara que guanyin les eleccions les forces independentistes, a la curta no aconsegueixin nomenar president ni formar govern – amb la qual cosa aquestes declaracions del conseller-candidat quedaran absolutament ridícules i fora de lloc. Ni uns grups parlamentaris efectius i cohesionats: n’hi ha prou de repassar les candidatures per veure que fins molt avall no hi ha candidats que no siguin susceptibles d’exclusió. De moment ja veiem que els candidats, l’un darrere l’altre, van dient o insinuant que no se senten prou segurs per dir el que pensen. I un cop elegits, no se sentiran prou segurs per actuar amb coherència. I ja sabem que l’Estat no tindrà cap escrúpol a bandejar-los.

Siguem conscients que no ens ho posaran fàcil, i a més ja ens diuen com: si no voteu el que nosaltres diem que heu de votar, aplicarem una pròrroga de l’article 155.

Després de gairebé tres mesos de total desarborament de la resistència, allò que acabarà passant dependrà de molts factors, dels quals encara en controlem alguns, però els altres no.

Hem d’assegurar almenys que allò que només depèn de cadascú de nosaltres, que és la participació electoral i que s’aconsegueixi un bon resultat, quedi garantit, encara que no ens agradin gens les circumstàncies en què s’han hagut de fer les eleccions. Jo en sé d’un que de l’any 1975 ençà encara no ha votat mai, perquè el purisme el portava a no acceptar unes condicions que potser haurien hagut de ser les de partença però que només amb penes i treball s’albiren com a punt d’arribada, encara que això, dit ara, faci de molt mal dir.

Podem aspirar, això sí, a constituir una majoria electoral que constitueixi una pedra a la sabata al govern de facto que es constituirà. I tornar a picar pedra, com si fos el 1975 – si hi ha sort – o com si fos el 1939 – si no n’hi ha.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *