Albert Vila Lusilla

Blog polític i de dèries diverses

26 d'octubre de 2017
0 comentaris

Cop d’estat amb presos i represaliats polítics

L’amenaça d’implantació imminent de mesures suposadament derivades de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució no és altra cosa que l’anunci d’un cop d’estat, acompanyat de presos i represaliats polítics – els que ja hi ha i els que han de venir.

En realitat el cop d’estat ha estat progressiu, i ve d’antic, almenys des que el 2010 el PP va organitzar la recollida de signatures contra Catalunya (No s’esforçaven pas a dir-ne de cap altra manera). Fruit d’aquesta actitud, i amb el concurs obsequiós d’un Tribunal Constitucional manipulat i totalment deslegitimat, es va produir l’insòlit espectacle que una norma aprovada per les dues cambres de les Corts Generals i en Referèndum pel poble de Catalunya fos finalment anul·lat per inconstitucional.

L’actuació contra l’autonomia de Catalunya ha estat, des d’aleshores, constant i en tots els fronts.

Amb el concurs continuat del Tribunal Constitucional, tota la tasca legislativa del Parlament de Catalunya ha estat i és sistemàticament anul·lada.

Amb males arts clarament delictives, les clavegueres de l’estat han actuat contra persones i institucions, amb el suport d’una fiscalia que afina les mancances de les suposades proves (I, llevat la substitució d’un ministre, ningú ha considerat que calgués anar més enllà).

La consulta del 9-N, que inicialment fou menystinguda – botifarrada, en deien -, ha donat pas a represàlies de tipus personal i ha estat l’excusa per a la intervenció econòmica de la Generalitat.

El propòsit de celebrar un referèndum per a l’aprovació de la independència de Catalunya i de la llei de Transitorietat Jurídica ha comportat, ja abans de l’1 d’octubre, l’assalt a dependències de la Generalitat, cibertatacs i la detenció transitòria de càrrecs públics, que han quedat encausats.

I la celebració efectiva del referèndum ha donat pas a una repressió bàrbara amb centenars de ferits el mateix dia 1 d’octubre, i poc després els dos primers presos polítics. I seguidament s’ha iniciat un degoteig d’actuacions contra persones concretes i desconnectades les unes de les altres – a fi de dificultar la defensa popular i jurídica comuna -, i que probablement tindrà continuïtat i increment dies a venir.

Ara, finalment, l’agressió continua amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. El redactat de l’aplicació prevista del 155 és, literalment, un cop d’estat, ja explícit, contra Catalunya (i de passada contra la pròpia constitució espanyola).

Contra la Constitució espanyola, perquè no cal ser gaire entès en lleis per percebre que entre “dar instrucciones a todas las autoridades de las Comunidades Autónomas” – que és el que diu el punt 2 de l’article 155 – i destituir el President, el Vicepresident i tot el Govern i limitar la potestat del Parlament desposseint-lo de la capacitat normativa – que és el que es pensa aplicar – hi ha un abisme.

Contra Catalunya, perquè l’objectiu final, apenes dissimulat, és eliminar la minsa autonomia de què gaudim i situar-nos en la mateixa situació en què ens trobàvem en l’època franquista.

En aquestes circumstàncies no sé pas veure quin avantatge hauria pogut tenir que el president Puigdemont anés al Senat, on molt probablement hauria rebut el mateix tracte que va rebre Ibarretxe – o pitjor, perquè el nostre plantejament és més agosarat.

Confio doncs que les dades amb què compta el President – que per descomptat són superiors a les que tenim la resta – li hagin fet veure que realment no tenia cap sentit anar-hi, que la decisió ja era presa. I que la decisió correcta era de dissoldre el Parlament i convocar eleccions. I exposar-se igualment a l’aplicació del l’article 155.

No sé si ara encara hi haurà qui voldrà jugar amb el rellotge i especular sobre si hauria valgut més declarar la independència cinc minuts abans o cinc minuts després que el Senat aprovés l’aplicació de l’article 155: que si la independència es proclamava abans de l’aprovació de l’aplicació del 155 se suposava que el dret està de banda nostra; i que si s’aplicava després, no tant.

Sobre aquesta mena d’especulacions – i les que sens dubte ara vindran a continuació -, cal recordar que la política democràtica ha de ser comprensible per a l’elector mitjà i que per tant els florentinismes – si és que n’hi ha d’haver – han de ser els mínims. I massa que n’hi ha hagut aquests darrers dies, fins que al final ja no sabies qui deia què, per què ho deia i en quin sentit ho deia.

Però encara hi ha algú que no s’hagi adonat que això no va de refinaments legals, sinó de força bruta? Qui tingui la temptació de formular un nou florentinisme ben enrevessat i suposadament definitiu, que torni a mirar-se les subtileses dels Piolines en acció.

La pregunta correcta serà doncs: el nou President i el nou Govern comptaran amb recursos adequats per oposar-se a aquesta força bruta? I, encara que això només serà una curiositat per a la història, hi ha hagut algun error de càlcul o ha fallat algun ressort màgic com el que va fer que hi hagués meses, urnes i paperetes on calia i quan calia?

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!