Ofertes a deshora: insuficiència i manca de credibilitat

El Congrés dels Diputats ha aprovat un dictamen segons el qual es declara provat que entre 2012 i 2017 el Ministeri de l’Interior va crear una policia paral·lela que mitjançant recerques il·legals i, el que és encara més greu, proves falses, va procurar desacreditar els partits polítics catalans partidaris de la independència. No s’hi diu res que no sabéssim a través de molts aspectes parcials, com ara el fals compte de Xavier Trias a Suïssa, documentats a bastament per un reportatge de Mediapro. Impressiona, però, veure aplegades totes les argúcies, i impressiona encara més el rostre impàvid dels afectats, a cap dels quals, començant pel president del Govern, un cop sacrificat l’anterior ministre de l’Interior, els ha passat pel cap la idea de dimitir.

La notícia, però, ha passat força desapercebuda, i, en la tradició de sostenella  y no enmendalla, no s’espera que tingui gaire repercussions. El govern de l’estat ha fet doncs com si això no anés per a ell, i la premsa addicta – és a dir, gairebé tota – hi ha passat de puntetes.

Això no obsta perquè, al contrari, davant els passos dels catalans encaminats a la independència, el Govern de l’estat i una justícia absolutament mediatitzada, hagin engegat tota l’artilleria contra Catalunya per decisions la naturalesa il·legal de les quals és més aparent que real.

Històricament, es comença posant una condició impossible; el mecanisme de reforma de la Constitució que podria desencallar no ja el dret a l’autodeterminació de Catalunya sinó qualsevol modificació rellevant del concepte d’autonomia exigiria una aprovació  a les dues cambres, la dissolució d’aquestes, unes eleccions generals, la represa de la discussió per les noves cambres i l’aprovació en referèndum. I, és clar, si la festa es feia per un nou estatut d’autonomia, caldria a més discutir i aprovar aquest.

Ja s’ho faran, però qui digui a que aquesta és avui una solució viable per a Catalunya és un il·lús o només vol passar l’estona.

En aquestes circumstàncies, el Govern de Catalunya, després d’haver intentat de totes les maneres possibles algunes reformes parcials de l’autonomia i  d’haver-se estavellat contra una paret de menyspreu i d’escarni, ha optat per una solució dràstica: o referèndum o referèndum.

Que el debat al Parlament sobre la llei de convocatòria del referèndum i la de transitorietat jurídica va deixar mal gust de boca és una obvietat que no discutiré pas. Però els qui van adoptar una constant actitud de filibusterisme no poden donar lliçons a ningú. Sabeu quina diferència hi ha entre un advocat i un picapleitos? Doncs això. Anar posant entrebancs legalistes i al final negar-se fins i tot a defensar les seves pròpies esmenes és inconcebible, i una manca de respecte al seu propi electorat.

Mentrestant, l’Estat ha incrementat la seva política de pal i pastanaga. Pal, amb les detencions arbitràries i saltant-se totes les normes de les seves pròpies lleis. I pastanaga amb unes ofertes inconcretes, de moment per part d’un ministre i d’un exministre.

De Guindos ha obert la porta a revisar el finançament; García Margallo, ha al·ludit a una Llei de Llengües. L’un i l’altre toquen temes sensibles, però davant d’axò cal dir dues coses.

En primer lloc, cal posar en relleu l’absoluta insuficiència d’unes ofertes inconcretes: la modificació del finançament es faria en termes de dèficit fiscal o, com em temo,  de finançament autonòmic? I la llei de llengues garantiria que un sol alumne no pogués forçar el canvi de llengua de tota una classe? I ens preservaria de LAPAO, de llengues valencianes derivades de l’iber i d’endergues similars? I això per no afegir que deixen de banda molta altres aspectes: una veritable autonomia legislativa, competències – que són més que diners -, cultura – que és més que llengua, presència internacional…

I en segon lloc, hi ha el problema de la credibilitat. En realitat, el bé més preuat d’un polític és la credibilitat. La credibilitat és la que et fa acceptar solucions que no veus del tot clares només perquè anteriorment tal o tal líder no t’ha fallat. Ni el PP ni el PSOE conserven ni un bri de credibilitat.

En unes altres circumstàncies, aquestes ofertes haurien pogut formar part de la contraoferta del NO. Això és el que va fer Cameron amb Escòcia, i és el que no podem esperar que faci cap dirigent del PP – ni del PSOE.

 

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *