Estònia, presidència de torn

Esteban González Pons, portaveu del PP al Parlament Europeu, va aprofitar la reunió que els líders europeus de l’Eurocambra van mantenir amb el primer ministre d’Estònia, Jüri Ratas, del Partit del Centre, a Tallinn a finals de maig per demanar que “expliqui la realitat a què s’enfronta Catalunya” recordant que “si un territori surt unilateralment de l’estat al qual pertany, queda automàticament fora de la UE”.

Una vegada més fan servir l’amenaça en comptes de la seducció: en cap moment no hi h hagut la més mínima oferta ni en el camp polític, ni en el cultural, ni en el de les infraestructures, ni tampoc cap mena de voluntat de diàleg. Només saben mirar d’induir la por. Però posats a voler fer por, trien la forma més insòlita, sense mesurar els passos previs que comportaria.

Que l’atac de ràbia en cas d’independència de Catalunya serà de solemnitat, no ho dubta ningú, i que si podien ens enviarien a vagar per l’espai sideral, en paraules de Margallo, ja ho donem per cosa certa. Ara: una cosa és proposar-se fer mal, i una altra poder-ne fer.

Vegem-ho doncs: només hi ha una manera que Catalunya sigui expulsada de la Unió Europea, i és ineluctable que es produeixin tres fases successives, estrictament per ordre:

1) Que Espanya reconegui la independència de Catalunya;

2) Que a continuació demani a la Unió Europea l’expulsió -o la no acceptació- del nou estat, i

3) Que les institucions europees, bevent-se l’enteniment, facin cas a Espanya i, sense aturar-se a pensar possibles solucions, ens facin fora d’un dia per l’altre.

Que no pateixi en González Pons: amb el primer punt ja ens donarem per satisfets, i per la resta, ja ens espavilarem. Però que quedi clar que sense reconeixement previ de la independència per part d’Espanya, no hi ha expulsió possible: com podrien expulsar una part d’un país membre?

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *