Ara, actuar d’acord amb la llei de transitorietat jurídica

El dia 1 d’octubre, amb les condicions més adverses, vam poder celebrar finalment el referèndum per a la independència de Catalunya.

Els més decidits van passar tota la nit de dissabte a diumenge dins el col·legi electoral, protegint-lo d’un possible tancament; d’altres, seguint el consell que ens llevéssim ben d’hora ben d’hora, ho vam fer, i a les 5 en punt una gernació s’aplegava ja  al voltant de cada col·legi electoral. Gent de totes les edats i condicions.

I les notícies que arribaven de violència policial no van impedir que durant el dia, lluny d’aconseguir que la gent es dispersés, van fer que se n’hi anés aplegant cada cop més: uns que es dirigien resoludament al seu propi col·legi electoral – fins i tot quan hi havia possibilitats grans d’embolic – i d’altres que, quan el Govern va activar el cens universal, van buscar la possibilitat de vot en punts ben allunyats del que inicialment els corresponia, amb l’esforç i el risc consegüents.

És innegable que, donades aquestes circumstàncies adverses, el resultat obtingut ha estat espectacular: una participació del 43,03% i un vot affirmatiu del 90,18%.

La jornada es va veure alterada per l’extrema violència policial, negada inicialment per l’Estat fins que, quan tots els mitjans de comunicació del món n’anaven plens, van haver de reconèixer-la, tot i que amb la boca petita: Millo, alhora que la reconeixia, en passava la culpa al nostre Govern.

El més preocupant d’aquesta violència és que sembla abonada per una bona part de l’opinió pública espanyola. No dic que sigui un sentiment majoritari, però si ancestral i molt arrelat: “En tanto en Cataluña quedase un solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigos y guerra”, deia Quevedo el segle XVII.

El mateix sentiment que es va explotar quan la campanya contra el nou Estatut de Catalunya deia, extraoficialment i sense fer-se’n gaire problema, “Vamos a votar contra los catalanes.”

La violència policial no es va generar en el fragor de la batalla – batalla contra gent indefensa que no tenia ni un mal garrot a mà – sinó que sembla en bona part programada d’antuvi: “A por ellos” ha estat el crit de guerra des de massa racons de la geografia espanyola acomiadant dels seus llocs d’origen els protagonistes de la inqualificable agressió.

I per si això fos poc, s’hi ha afegit el “a por ellos” reial: un discurs mimètic d’unes declaracions de Mariano Rajoy (TV3 n’ha fet un muntatge, il·lustratiu del paral·lelisme entre paraules i fins i tot frases senceres de l’un i altre).

La maldestra presa de partit del monarca, que abandona així la seva suposada funció arbitral, ens recorda l’actitud d’Alfons XIII en favor de la Llei de Jurisdiccions a l’endemà de la destrossa feta per l’exèrcit al Cu-cut i a La veu de Catalunya el 25 de novembre de 1905. Que no l’ha advertit ningú dels perills d’alinear-se amb el partit del govern, i més a un partit corrupte i amb tants dèficits democràtics com és el PP? Que no li recorda res la fi de la monarquia del seu besavi, compromès amb una dictadura, o la més recent de Constantí de Grècia, valedor del règim dels Coronels?

La violEn tanto en Cataluña quedase un solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigos y guerraEn tanto en Cataluña quedase un solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigos y guerraEn tanto en Cataluña quedase un solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigos y guerraI per si això fos pocIEssent granEssent gran la indignació per la violència rebuda, per a mi ho és tant o més el cinisme mostrat pels contraris al referèndum quan denuncien les insuficiències democràtiques d’aquest. Un pinxo de western no ho hauria fet millor: et poso tots els entrebancs, t’agredeixo, et tiro a terra, et trepitjo, i a sobre denuncio que no has fet les coses prou ben fetes!

Però fins i tot així en ocasions els surt el tret per la culata: el diari El País va haver de reconèixer que havia encomanat a un periodista que intentés votar dues vegades, i que no se’n va sortir.

Entre els aspectes més polítics, també són blasmables els intents de desnaturalitzar la naturalesa del vot, tractant d’analfabets els votants. Si algú es prenia el referèndum com a simple mobilització participativa, en tenia prou d’emetre un vot en blanc, i aquest no és el cas: el vot en blanc es redueix a un escarit 1,98%. Pensar que la gent, duts de l’entusiasme i de la indignació, va posar un SÍ sense saber ben bé que es feia, com si no sabés llegir, és clarament abusiu, i delata el valor instrumental per a d’altres finalitats que algunes forces han volgut donar al referèndum.

La pregunta era clara – i fins i tots redundant: si no, on aniríem a trobar els catalans un rei a aquestes alçades de la història? Calia especificar ‘en forma de república’? Doncs és clar: què si no?

Ara s’imposa doncs la necessitat de continuar endavant segons el full de ruta previst. Cal que el Parlament declari formalment la independència i que s’obri el període transitori previst. És a dir, aplicar mesures de sobirania, que en realitat ja s’havien començat a aplicar, com ho fou la pròpia convocatòria del referèndum i l’aprovació provisional de la Llei de transitorietat Jurídica, ara ratificada pel vot popular. S’han d’arbitrar doncs els canals participatius previstos, i alhora el Govern ha de començar a prendre decisions.

No serà fàcil, però com que fins ara no ens han fallat, podem estar convençuts que ho faran amb decisió i amb prudència i que els resultats, encara que sigui paulatins, seran ben visibles.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *