Finalment, ja tenim data i pregunta: “Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?”. Aquesta és doncs la pregunta que haurem de respondre el dia 1 d’octubre, segon que ha anunciat el president Puigdemont.
En el desenvolupament del marc mental que condueix a la factibilitat de la independència de Catalunya, hi ha una publicació, divulgativa però rigorosa, sobre els estats europeus d’una magnitud similar a la que tindria el nostre país: Com Àustria o Dinamarca. És un repàs als casos de 10 països de característiques semblants a Catalunya. De cop i volta, però, el nombre de models s’ha reduït dràsticament a la meitat: l’enunciat de la pregunta en rebutja 5: Bèlgica, Dinamarca, Noruega, Països Baixos i Suècia, que presenten el gran inconvenient de tenir una forma d’estat monàrquica. Fa riure qualsevol intent ni que sigui d’insinuar que això va en detriment del seu caràcter democràtic.
Ens hem de preguntar a què ve aquesta insistència en la forma de república, si a Catalunya no hi ha monàrquics independentistes, i si n’hi ha algun, no passa de ser una curiositat sense transcendència. De fet, crec que es pot dir sense gaire error qua a Catalunya no hi ha monàrquics; una altra cosa és que ara i adés hi hagi hagut forces polítiques ben avingudes amb la monarquia per raons que en realitat no tenen res a veure amb una opció decidida per aquesta forma d’estat. Sembla com si Cambé no hagués existit.
Quina feinada seria empescar-se ara una monarquia per a una Catalunya independent! Cap de les solucions que, esmolant l’enginy, se’ns puguin acudir seria operativa.
No es viable buscar un monarca en una casa reial afí, com van fer els els noruecs després que el Parlament declarés que el paper del monarca havia deixat de ser funcional, organitzés un plebiscit, declarés unilateralment la independència i oferís la corona al príncep Carles de Suècia.
Cercar un borbó carlí i restablir l’absolutisme? Què dius ara! Un Àustria? Un descendent ignorat del segon matrimoni de Ferran el Catòlic? Un descendent ignorat de Jaume el Dissortat? Cap d’aquestes solucions no té la menor viabilitat ni tindria el suport de ningú.
Qua la Catalunya independent s’ha de constituir en república és una obvietat. Però les obvietats no es pregunten, i si es pregunten cal plantejar-se què amaguen.
En el cas optimista, aquesta insistència en la república respondria als anhels d’aquells que, avantposant el carro als bous, volen anar fent via de la construcció constitucional i condicionar-la des de l’origen a les seves dèries. Si ens aturem a considerar els projectes constitucionals més o menys forassenyats que circulen, aquesta hipòtesi no s’ha d’excloure.
Si ens posem pessimistes, i també n’hi ha motius, respon a una actitud que no ha aconseguit desempallegar-se totalment dels tics espanyolistes. Per mostrar-ho anecdòticament, és l’opció d’aquells que en les manifestacions passegen banderes republicanes. Republicanes, però espanyoles.
Tanta República, tanta República, i al final ens encolomarien una República Espanyola i dirien que del programa se n’ha complert el 50%: república sí, catalana no.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!