Albert Vila Lusilla

Blog polític i de dèries diverses

30 de desembre de 2016
0 comentaris

Més fabrians que Fabra

Allà als anys 60 del segle passat, quan vaig començar a fer alguna classe de català, no era infreqüent que un alumne preguntés una cosa com ara si busson s’havia d’escriure amb una s o amb dues. Hi havia – i hi ha – l’estranya idea que saber bé el català equivalia a conèixer-ne l’ortografia, i fins que no feies les reflexions oportunes, semblava com si la fonètica, el lèxic, la morfologia i la sintaxi no tinguessin cap mena d’importància.

Tot i que ara no hi ha cap mena de justificació, aquesta simplificació perviu: hem tingut ocasió d’adonar-nos-en amb el petit escàndol que s’ha organitzat a l’entorn de la simplificació en l’ús dels accents diacrítics. Tot i que ens hem passat la vida escrivint en cap cap cap el que cap en aquest cap sense cap mena de confusió possible i sense trobar a faltar uns diacrítics que mai no havien estat prescrits, ara molta gent ha començat a exercitar-se, amb un entusiasme digne de millor causa, en el noble art d’inventar frases recargolades que mostrin possibles confusions de l’estil de la néta neta, vénen però no venenunes botes grans com bótes.

Amb menys cridòria – com sembla correspondre a les branques de la llengua altres que l’ortografia – ara ha arribat el moment d’escandalitzar-se per les modificacions que s’han fet a la gramàtica. Els atacs potser han tingut menys difusió, però alguns van carregats d’una immensa mala bava.

Valgui com exemple l’atac furibund recollit – inexplicablement – en la revista del Cercle Vallcorba. Hi trobem afirmacions contundents, com que ara que més que mai ens fa falta una llengua catalana genuïna, forta, prestigiosa i unida, el qui hauria de ser el nostre màxim referent, l’Institut d’Estudis Catalans, sembla que va en la línia contrària i preguntes capcioses com que quin interès hi ha de desfer tota la feina de depuració lingüística de Pompeu Fabra i quin interès hi ha d’anar assimilant la llengua catalana a la castellana fins a convertir-la en un catanyol escrit amb paraules catalanes i estructures castellanitzants.

Molt malament s’ho deuen haver mirat si en la nova Gramàtica hi perceben la doctrina del català “light” i gosen atribuir-ne la paternitat intel·lectual als Tubau, Toutain, Pericay i similars. Una Comissió presidida successivament per Joan A. Argenter, per Joan Solà i per Gemma Rigau, i una Oficina de Gramàtica dirigida per Manuel Pérez Saldanya no es mereix aquest tracte ofensiu i superficial. Com no el mereixen els noms d’il·lustres col·laboradors que hi ha hagut al cap dels anys: Antoni M. Badia i Margarit, Jordi Carbonell i tants d’altres que són esmentats a la Introducció de l’obra (pàgs. XXXVI-XXXVII).

La lectura de la presentació De la descripció a la norma, a càrrec de Maria Teresa Cabré (pàgs. XIII-XV), actual presidenta de la Secció Filològica, haurien de ser prevenció suficient contra les afirmacions superficials i poc fonamentades. També seria convenient tenir present la introducció al Diccionari de l’IEC (2007), d’alta densitat conceptual i doctrinal, centrada en el lèxic però amb evidents extensions d’aplicació a la gramàtica.

Tot això no obvia que entre els autors de la nova Gramàtica hi hagi hagut diferències d’opinió, i que el resultat final s’hagi obtingut per consens. Els Fabres escassegen, i la forma natural de generació de doctrina en un camp de tanta fluïdesa com és ara una llengua és justament el treball en equip i el consens.

Fabra mateix va ser molt obert en les solucions adoptades, que no sempre foren les que ell personalment preferia, i la darrera cosa que hauria desitjat és un cor monolític compost de fabrians més fabrians que Fabra.

Una de les grans virtuts de la nova Gramàtica – com en el seu moment del nou Diccionari – és l’obertura al País complet. Fins ara la Gramàtica i el lèxic eren excessivament centrats en el Principat. Però ens cal tenir present que, malgrat els esforços en contra d’alguns, es pot dir del català el que Wilde o Shaw (qui fos dels dos, que no queda clar) van dir de l’anglès: England and America are two countries separated by the same language. Seria bo que també en el nostre cas continués essent així malgrat els possibles atzars de la política.

La millor gramàtica normativa seria la que no hagués d’existir, i que només n’hi hagués de descriptives per a ús de lingüistes o per a ensenyar la llengua als forasters. Això només seria possible en el cas ideal d’una comunitat lingüística absolutament homogènia i sense contacte amb el món exterior, i amb tot i això caldria parar esment a l’evolució interna, generacional, de la llengua. Però com que aquest no és el cas – ni aquí ni enlloc – les gramàtiques normatives parteixen de la realitat circumdant, insisteixen en tal o tal altre tema segons el grau de discordança entre els parlants, i, motivadament, trien una de les solucions existents – o més d’una amb diferents graus d’obligatorietat – i en rebutgen d’altres. En el nostre cas no tindria gaire sentit fer esforços per dir que l’article s’avantposa al nom – més exactament, al sintagma nominal – perquè és una cosa que fa tothom des de la infància d’una manera automàtica, i evidentment sense saber què és un article, què és un nom i què és un sintagma nominal. Una altra cosa seria una gramàtica catalana per a ús de romanesos, que posen l’article darrere.

Partint de la realitat circumdant, sembla clar que les interferències del castellà ocupen el lloc més important entre les coses que cal distingir i arbitrar en el cas del català. Lloc important, però no pas exclusiu.

Fa un temps vaig compondre un text representatiu d’on som, i que ara em va bé de reprendre: Vaig escoltar un soroll de trencadissa; vaig passar endavant i vaig veure que el cristall de la porta s’havia caigut al terra. A l’altre cantó, l’habitació olorava a fems. Us en dono paraula, cap d’aquestes barbaritats no és inventada; totes es troben a molt poques pàgines de distància l’una de l’altra: l’únic que vaig fer és enllaçar-les. Aquesta mena d’esguerros es troben a infinita distància dels matisos de la nova normativa, que, en aquest context, no passen de ser subtileses.

Tot amb tot, les causes de la deformació del codi lingüístic són diverses, i avui ja comencen a tenir-hi un pes notable les influències mal assimilades de l’anglès. I trobo que la Gramàtica de l’IEC se n’hauria d’haver ocupat una mica més. Com sempre, les interferències sintàctiques són les més greus. Voldria comentar-ne quatre.

La primera va ser importada – si la memòria no em falla – per un programa de varietats de TV3, on el presentador, calcant directament de l’anglès, deia coses com ara Ella va començar cantant a X… Ella es va fer famosa amb Y… Ella ha passejat les seves cançons per tot el món. I avui ella és entre nosaltres. Ella és… Z!  Molt bé per la tècnica del buit d’informació, molt útil per a captivar l’audiència; molt malament per l’ús reiterat del pronom ella, obligatori en anglès, on no pot haver-hi verbs sense subjecte, però relegat en català a una funció emfàtica o contrastiva. Me’n vaig és simplement declaratiu: Jo me’n vaig  ha de portar afegida, implícitament o explícita, alguna cosa més, per exemple vosaltres feu el que vulgueu.

La segona interferència és l’abús de la combinació estar + gerundi, corresponent a una distinció molt necessària en anglès, on té molta importància la distinció d’aspecte (I read no és el mateix que I am reading) i no triar bé indueix a confusió. El català redueix l’ús de l’aspecte duratiu explícit als casos en què realment cal insistir-hi.

La tercera ve de la mà dels grans magatzems i de la publicitat en general: Si no (en) queda satisfet, li tornem els seus diners o Una mossegada més forta que la de les seves dents naturals. Normalment diem Torna’m el llibre o Em fan mal les dents, i només fem servir el possessiu quan la pertinença no és deduïble del context.

I, apadrinada per la secció d’esports de TV3, ve la quarta interferència: la mala traducció de for en el sentit de en lloc de per per: Vaig canviar l’abric per una gavardina significa que em vaig treure l’abric i em vaig posar una gavardina. Però per als esportius de TV3 és al revés. Segons el seu peculiar idiolecte, L’entrenador ha canviat Messi per Neymar vol dir que Neymar passa a la banqueta i Messi al camp de joc.

Centrats ara en el camp dels castellanismes, comencem amb un crit de tranquil·litat. No patiu, cap dels emblemes del català light ha rebut l’absolució: ni barco, ni seguro, ni trajo…, no són al diccionari.

És cert que la nova normativa afluixa algunes cadenes, però no és cert que sempre sigui a favor del castellà; de vegades ens n’allunya, com ara la més bona acceptació de casos en què a un para castellà correspon un per català.

No m’atreveixo a dir-ho amb rotunditat, però em sembla que cap ni una de les solucions proposades per Fabra a la seva darrera Gramàtica ha estat rectificada; si de cas han passat a admetre’s solucions alternatives, sovint titllades explícitament de col·loquials o no formals.

En el cas de la fonètica, es donen per bones totes les pronúncies amb una bona tradició en el seu territori respectiu. I això no inclou el parlar xava de Barcelona, que es rebutja explícitament, per més que la Generalitat de Catalunya el promocioni entusiàsticament amb l’anunci de la Grossa d’enguany.

Fabra blasmava l’ús indegut de varis; l’IEC també. Fabra no acceptava l’ús de baix amb el sentit de sota;  l’IEC tampoc. I el mateix podem dir dels usos indeguts de res en lloc de gens, de demés en lloc de els altres, caure’s en lloc de caure, recolzar en el sentit de donar suport

En el camp de la morfologia, continuen exclosos el infinitius en -guer i els gerundis en -guent. I es constaten vacil·lacions per proximitat entre models diferents, però no es canvia la doctrina sobre les formes bàsiques.

I en el camp de la sintaxi, no ha variat el criteri que exclou el gerundi consecutiu (Va caure del cavall trencant-se una cama), les completives finites sense que (Preguem no trepitgin la gespa‘), el doncs causal (No t’he cregut doncs ets molt mentider), ni el criteri sobre l’anomenat article neutre.

Fabra mateix havia acceptat possibilitats diverses en molts casos, amb caràcter general (ésser / ser) o amb indicació de nivell d’adequació (estat / sigut). I prous, amb plural o sense. I participi concordat a voluntat amb el pronom feble (els he vist / els he vistos). I tenir de (però no tenir que) com a forma secundària d’haver de. I l’ús de la perífrasi anar a amb el sentit de futur immediat (que cal usar amb cura en les varietats en què concorre amb el perfet perifràstic). I n’hi en comptes de li’n. I l’alternança entre la passiva reflexa i hom (Es diu / Hom diu / o simplement diuen). Una fusta que se’n fan mobles / … de la qual es fan mobles. Jo hauria anat / Jo hagués anat

Tot això no és cap invent d’ara, ho trobareu a la Gramàtica de Fabra de 1954. I no patiu: tot el que donava per bo – o per acceptable – continua igual.

Sobre el controvertit tema de la concordança en la passiva reflexa, l’IEC diu, literalment, que el pronom ‘es’ impedeix la presència de l’argument intern o subjecte lògic, fet que provoca que el verb concordi amb l’argument intern o subjecte lògic. I posa com exemple es col·locaran les plaques dels carrers nous. I. tal com deia Fabra, hi ha va preferiblement sense concordança (Hi ha dies que més valdria no llevar-se).

Vist tot això, a què ve tant de rebombori?

Un cop més, comencem pel tema més perifèric (tot i que molts el volen emblemàtic): com dir l’hora? Coneixeu algú que, parat davant l’horari de la parada de l’autobús, llegeixi en veu alta i digui a un quart d’una i dos minuts en passa un i a un quart d’una i set minuts en passa un altre. Molt probablement tothom dirà a les dotze disset i a les dotze vint-i-dos. Depèn del context, és clar. Els valencians mai no han dit l’hora a la catalana; diuen les dotze i quart. Però l’IEC no impedeix pas que continuem dient un quart d’una, cosa que no impedeix que algun revolucionari de saló que ha llegit en diagonal hagi exclamat doncs jo no diré mai l’hora a la castellana! Molt bé: no t’hi obliga ningú! Que l’hora es pugui dir de maneres diferents no és cap novetat: passa, per exemple, en alemany.

De temes de més envergadura se me n’acuden quatre: ésser / estarper / per a, la sintaxi dels pronoms febles i la caiguda de preposicions davant la conjunció que.

Sobre ser‘ i estar es confirma en línies generals la norma vigent i s’exploren en detall molts casos límit. El tractament que s’hi dóna permet subtileses amb força potencial distintiu, com dir que un menjar és bo o està bo.

Sobre les preposicions per i per a, una cosa anàloga: un prodigi de subtileses que, si s’arriben a assimilar, no solament no empobreixen la llengua sinó que l’enriqueixen.

Els pronoms febles són, sens dubte, l’ovella negra de la sintaxi del català. Algunes combinacions són molt poc usades a l’àmbit del Principat, tot i que són ben vives a València, i això comporta l’existència de dos paradigmes paral·lels. En el Principat partim d’una anomalia: quan concorren dos pronoms de tercera persona, es produeix una inversió d’ordre si el datiu és singular però no si és plural, li la donaré = la hi donaré, però els la donaré (sempre). En aquest darrer cas se sol recórrer a la combinació els hi, sense distinció. L’IEC reconeix aquest fet i es limita a relegar-lo als usos no formals. Però no autoritza pas a fer servir els hi per a un sol complement, com fan molts (generalment els mateixos que es mostren incapaços de distingir li de l’hi).

Finalment, sobre el tema de la caiguda de preposicions davant que, l’IEC admet que no es faci quan el registre és informal i la construcció resultant seria massa forçada.

En definitiva, ens trobem davant una obra que pot ser transcendental en l’esdevenidor de la llengua, que consagra la doctrina tradicional abandonant-ne les rigideses excessives, i que ha de ser aprofundida directament per qui s’hi vegi en cor i divulgada en forma de manual, com van fer en el seu moment el Signe d’en Jané, les fitxes d’en Ruaix, el Digui, Digui i tants d’altres.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!