Albert Vila Lusilla

Blog polític i de dèries diverses

2 d'octubre de 2016
0 comentaris

La crisi dels diacrítics

Tot el país està trasbalsat davant imminent desaparició d’una bona part dels accents diacrítics que fins ara es feien servir en català. Les lamentacions elegíaques semblen no tenir aturador: que ens desnaturalitzen al llengua, que no entendrem els escrits, que tant que ens ha costat d’aprendre a dir penícula per descobrir que al capdavall se’n diu flim.
Crisis com aquesta no són pas exclusives del desconhortat poble català. Fa uns anys – el 1990 – eren els francesos, pobra gent, que ploraven desconsolats per la pèrdua d’una part dels accents circumflexos. A partir d’aquesta nefasta data, només s’havien d’escriure amb circumflex les terminacions verbals i per resoldre casos d’homografia (sur/sûr, jeune/jeûne, cru/crû). Persones d’altra banda força raonables afirmaven sentir el ressò – absolutament imaginari, ni cal dir-ho – d’alguna consonant ja desapareguda al segle XVI (mesme > même). I les lamentacions eren molt similars a les nostres d’ara.
També els alemanys, compungits, el 1996 deien adéu en part a la lletra ß , que passava a tenir un ús més limitat que abans, i alhora es modificaven les recargolades normes d’ús de la puntuació.
Atesos aquests antecedents, hem d’entomar amb calma i relativitzant-los els improperis que poblen les cartes al director dels diaris i, en especial, els fòrums d’Internet davant la reforma de l’IEC.
Deixem de banda els comentaris oportunistes dels qui en realitat voldrien queixar-se de la pervivència del català, però no gosen, i que per compensar s’aferren a les idees més estrambòtiques per criticar coses que no tenen res a veure amb la discussió present: que per què mantenim la H, que per què escrivim V si ja no es pronuncia…
Limitant-nos a les idees expressades honestament, la varietat és molt gran, però subjau en gairebé totes la confusió sobre l’origen i l’evolució de les llengües i entre la gramàtica, el lèxic i l’ortografia.
Qui no ha llançat alguna vegada algun improperi contra l’inventor dels pronoms febles? Hi ha gent, en efecte, que pensa que els idiomes els inventa algú en una estona en què no té res millor a fer i es dedica, sàdicament, a complicar la vida als futurs estudiants.  Tanmateix aquesta idea és absurda: les llengües són una construcció col·lectiva i lentíssima; cada generació modifica una mica la parla dels seus ancestres. El català d’avui és una modificació del llatí vulgar portat pels romans a la futura Catalunya, amb l’afegitó de noves paraules (germàniques, celtes, iberes, àrabs, italianes, castellanes, franceses, angleses…) i la modificació constant de la fonètica, la morfologia i la sintaxi. Avui el llatí és per a nosaltres com una llengua estrangera que cal aprendre, malgrat que les modificacions fins al català actual han estat tan lentes que cap generació intermèdia ha tingut la sensació de parlar gaire diferent que els seus pares.
En l’evolució de les llengües conflueixen dues forces antagòniques, una de centrífuga i l’altra de centrípeta; és a dir, una que tendeix a diferenciar i l’altra que tendeix a unificar. En territoris poc poblats i fragmentats geogràficament predominen les forces diferenciadores, però l’existència d’un centre comercial important, d’una capital política o d’un gran centre cultural tendeix a barrejar les poblacions i per tant a unificar la llengua. I a més les llengües poden sofrir interferències d’una llengua forastera imposada per la força o per mètodes subtils.
Només de tant en tant s’inventen paraules noves, generalment en el camp de la filosofia, de la ciència i de la tècnica, i aquestes molt sovint són, amb adaptacions fonètiques, internacionals.

Tornant al català i a l’exemple dels pronoms febles, cal dir que no els ha inventat ningú: resulten de l’evolució dels pronoms llatins, amb la mala fortuna que hi han confluït unes tendències fonètiques i morfològiques que han donat un resultat especialment enrevessat. Coses anàlogues podríem dir dels verbs irregulars, dels pronoms relatius, de les preposicions, dels verbs ésser i estar i, en fi, de tota la panòplia a què s’ha d’enfrontar l’estudiant. En català, i en qualsevol altra llengua.

Un altre lloc comú erroni és la idea que hi ha llengües que no tenen gramàtica. Res més fals. Agafeu un analfabet català del segle XIX: sense dubtar ni un moment sabria dir ‘la casa’. Considereu-ne un de suec: sabria dir, també sense dubtar, ‘huset’ (=la casa). L’un sap que ‘casa’ és femení; l’altre, que ‘hus’ és neutre; l’un sap que l’article va davant el nom; l’altra, que va darrere, i tots dos apliquen la concordança. Però ni l’un ni l’altre han sentit a parlar mai de gènere gramatical ni d’articles determinants ni de concordances: ho fan bé perquè en la seva infància han interioritzat inconscientment les regles gramaticals de la seva llengua i les apliquen sense vacil·lació.
De tota llengua, doncs, es pot redactar una gramàtica descriptiva. És el que varen fer Joan Solà i col·laboradors amb la seva monumental Gramàtica del Català Contemporani.  (Editorial Empúries, Barcelona, 2002). Les llengües anomenades cultes tenen, a més, una gramàtica prescriptiva o normativa: són les que elaboren les acadèmies, les universitats i organismes anàlegs. I que en el cas del català modern s’inicia amb la Gramàtica de Fabra. Per què aquestes normatives? Doncs per lluitar contra les tendències centrífugues i interferències externes que dèiem abans. Per això les gramàtiques normatives s’entretenen molt en els aspectes potencialment disgregadors i passen lliscant sobre els no conflictius.
Fa 200 anys molts alemanys no s’entenien si eren de zones molt distants, i tots parlaven alemany – el seu alemany. La codificació i la difusió del codi per les esglésies (Bíblia de Luter), per l’escola, pels espectacles (Bühnendeutsch o alemany de teatre) i pels mitjans de comunicació social fan de contrapès centrípet. I una cosa semblant passa amb el lèxic.
Ara: l’esforç de normativització no pot ésser arbitrari. Que en alemany ‘Fräulein’ (senyoreta) i ‘Mädchen’ (noia) siguin del gènere neutre no es pot canviar segons criteris extralingüístics, per més que tots els estudiants forasters que s’inicien en el coneixement de l’alemany hagin fet l’acudit fàcil el primer dia. Cal partir sempre de possibilitats reals, no pas inventades: el codificador les ha de conèixer totes, n’ha de valorar les virtuts i els defectes, la difusió, i finalment ha de recomanar la solució més adient. Això és el que va fer Fabra: les seves Converses Filològiques aborden molts temes de la llengua i hi donen solució, sempre raonada. Una solució totalment inventada difícilment reeixiria.
Tota aquesta llarga introducció ens porta a la qüestió que ens ocupa: l’ortografia. En realitat l’ortografia ocupa un lloc molt perifèric en les característiques d’una llengua: estrictament parlant, no és ni tan sols una característica de la llengua, només un conveni per a representar frases per escrit.
Hi ha, entre molts d’altres, un exemple cabdal: el del turc. Abans el turc s’escrivia amb l’alifat, és a dir, l’alfabet àrab. Era una tria especialment desencertada, perquè no s’adeia gens amb les característiques fonètiques de la llengua turca, que té moltes vocals, mentre que l’àrab només en té 6 (3 de llargues i 3 de curtes), i a sobre generalment no representa les curtes. Amb la revolució de Kemal Atatürk, fundador de la Turquia moderna, el turc va passa a escriure’s amb l’alfabet llatí, adaptat a les característiques pròpies. No per això el turc va deixar de ser turc: el lèxic és substancialment el mateix, posat al dia, i la gramàtica és indubtablement la mateixa.
El paper de l’ortografia és doble: d’una banda ajuda a la lectura – podem llegir en veu alta fins i tot una paraula que desconeixem – i també a desfer possibles confusions; de l’altra, fa de testimoni de les fases anteriors de la llengua i enforteix el sentit de continuïtat.
Algunes llengües, com l’anglès, prioritzen el segon aspecte: l’ortografia de l’anglès és un fòssil representatiu de les pronúncies de fa una quants segles. Per això qui estudia anglès ha d’aprendre, de fet, dues llengües, l’oral i l’escrita.
Les convencions ortogràfiques sempre són subsidiàries dels fets fonètics. L’exemple del ‘vull molt cafè mòlt‘, i les dotzenes d’anàlegs que han sorgit aquests dies són enganyosos. Qualsevol que veu un text amb faltes d’ortografia, encara que n’estrafaci la lectura en veu alta justament per posar-les en relleu, és perfectament capaç de restablir la pronúncia correcta. Si llegeixo que ‘hair baig hanà al sinema‘ puc pensar que ho ha escrit un indocumentat, però ho entenc perfectament.
Quan jo parlo o sento parlar, hi ha un grapat de fets extralingüístics que col·laboren a la intercomprensió: el context, el to de veu, el moviment de les mans, dels ulls i del cap, i més. Tot això és absent en la llengua escrita, de manera que l’ortografia pot concebre’s com una crossa que compensa aquestes absències i redueix el risc de confusió.
Fixem-nos en el cas de l’italià: van prescindir de l’H, i no va passar res. Té tants  homògrafs com el català, el castellà o el francès, però ha reduït els diacrítics a la mínima expressió: uns poc accents diacrítics (si/sì…) i la distinció o/ho i a/ha.
En català hi ha un exemple definitiu: en cap cap cap el que cap en aquest cap. 5 vegades cap, amb tres significats diferents, sense cap diacrític i perfectament comprensible.
En definitiva: reduir a 14 els diacrítics vigents és perfectament plausible. Podrien ser 12? Podrien ser 16? Potser sí, tant se val. Si s’ho han mirat bé, cal confiar-hi.
I una reflexió final per als qui escriuen amb ordinador: com que els correctors contextuals encara no s’han difós, a menys diacrítics menys possibilitats d’error.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!