Catalunya, a les dificultats exteriors que s’oposen a la independència, té una sèrie de factors endògens que a la pràctica també s’hi oposen. I entre aquests excel·leix la tendència a l’antipolítica, dissortadament predominant avui a tot Europa (una grillina alcaldessa de Roma!). Que hi hagia la temptació de resoldre el marasme econòmic i social amb fórmules màgiques, és comprensible en una conversa de cafè. Que hi hagi una reacció a determinats aspectes no gaire exemplars del nostre passat immediat, és natural (tot i que caldria estar atent a l’explotació no gens dissimulada que els enemics de Catalunya fan de les nostres febleses). Ni l’una cosa ni l’altra ens hauria de portar a bastir un sistema polític nou basat en la desconfiança dels electors i en la feblesa dels elegits. I seria bo de recordar que el malfiat professional, el que malfia de tot i de tothom, precisament perquè no destria i tot li sembla igual de dolent, és el millor candidat a ésser estafat.
Fruit d’aquesta orientació política tan negativa, sorgeixen un conjunt de propostes que fan un estrany aiguabarreig constituït per unes institucions precàries, d’encuny gairebé llibertari, posades al servei d’un intervencionisme gairebé soviètic.
Un bon exemple d’això que dic és el projecte de constitució elaborat per Constituïm, on s’apleguen tots els tòpics de la mal anomenada nova política. El mal costum d’expandir la llista de drets sense correlat d’una formulació adequada de deures s’uneix a la nostra inveterada tradició de país de segona: himnes escrits en mode menor, senyeres, Generalitat en comptes de Govern, consellers en lloc de ministres, i ara, com innovacions, la dràstica limitació de mandats, les retribucions irrisòries, les incompatibilitats abans i després d’exercir un càrrec públic (si no sou milionaris, absteniu-vos-en, sembla que diguin).
Vegem, per començar, la més vistosa de les paradoxes: ens volen fer passar d’un Parlament autonòmic de 135 membres (als quals cal afegir els diputats al Congrés i els senadors) a un Parlament d’un estat independent amb només 125 membres. I després, és clar, ens queixarem de l’escassa qualitat legislativa…
La gasiveria en la creació d’institucions, si hem de fer cas del projecte, portaria Catalunya a tenir un dels estats més centralitzats del món. Fora del govern central, només existirien les vegueries, com organitzacions territorials dels serveis del Govern (de dalt a baix, i per tant molt pitjors que les actuals diputacions, que almenys són de baix a dalt), i les comarques, com a demarcacions electorals, sense cap més funció. Es nota l’èxit de la brama segons la qual les actuals diputacions i els actuals consells comarcals són organismes malgastadors i corruptes i en definitiva innecessaris.
Per sota del govern central, doncs, només es preveu el municipi i com a màxim la mancomunitat voluntària de municipis: una pobresa organitzativa insòlita en el nostre entorn natural, que és i ha de continuar essent Europa.
Com que el Parlament seria de composició limitada i es sucumbeix a la dèria de les eleccions directes, es dissenya un sistema que portaria a greus disfuncions. Com que hi hauria un diputat per cada 75.000 habitants o fracció, la majoria de comarques tindrien un sol diputat. I per a les que n’han de tenir més d’un, es preveu el pitjor dels sistemes: elecció directa i per majoria simple de tants diputats com escons (és a dir, a la pràctica elecció de blocs diputats d’un sol partit), sense cap mecanisme compensatori per a les minories.
Sovint se sent la queixa que el sistema actual és poc proporcional; la realitat és que, comparativament, ho és moltíssim si el comparem amb el de la Gran Bretanya o el de França. Seria bo de tenir com a referència l’actual sistema d’elecció al Senat: l’elector tria fins a tres candidats per a cobrir quatre escons; això significa que el partit majoritari n’aconsegueix tres i el segon un. Una mica anàleg a aquest era el sistema vigent durant la República, també molt poc proporcional. Fruit d’aquests tipus de sistemes és que els pactes entre partits s’han de fer – o almenys de perfilar – abans de les eleccions, no pas després, amb què qualsevol avantatge de la representació directa queda diluït per pactes previs en què el ciutadà tampoc no té art ni part: només pot adherir-s’hi o no.
Doncs amb el nou sistema proposat per Constituïm per a Catalunya, el sistema encara seria menys proporcional: amb uns resultats anàlegs als de les darreres eleccions, En Comú Podem tindria a Catalunya una majoria més que absoluta, abassegadora.
Cal esperar que quan de debò s’hagi de debatre l’organització política de Catalunya s’imposi el seny i es mesuri molt bé l’impacte real dels suposats remeis miraculosos.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!