Albert Vila Lusilla

Blog polític i de dèries diverses

10 de novembre de 2015
2 comentaris

Tres consideracions sobre les actituds davant el procés

Fernández Díaz i els unionistes en general

Fernández Díaz ha comparat el mur “de la vergonya” de Berlín amb el ple de “la vergonya”. La comparació és possible, però just al revés de com ho planteja. “Wir sind der Volk”, cridaven els alemanys orientals, que reclamaven una cosa tan elemental com és ara poder votar lliurement per decidir el seu destí.

Igual que nosaltres, a qui se’ns ha prohibit de fer un plebiscit i, quan hem guanyat unes eleccions “normals” forçades, llavors ens diuen que no, que no són plebiscitàries i que no les hem guanyat, i que per tant no podem engegar el procés.

Al capdavall, si el procés tira endavant, al final hi haurà d’haver una confirmació referendària, si més no en forma de ratificació de la constitució republicana catalana. Però això no és cap argument per a qui, fins i tot aleshores, dirà que va contra la Constitució espanyola.

L’estètica de la CUP no és el problema

Algunes persones benintencionades blasmen la CUP per qüestions estètiques; a d’altres, l’aspecte trinxeraire els agrada. També hi ha qui diu que són bona gent, i d’altres que canviarien de vorera si se’ls trobaven.

Crec que aquesta mena d’arguments – ofensius a voltes – no van enlloc. No és una qüestió de rastes, ni d’anelles al nas, ni de fumar tal o tal cosa, ni de rentar-se de tant en tant o no. I, evidentment, tampoc no es tracta de ser bones persones: de bones persones n’hi ha arreu.

Tot això és defugir el discurs polític, que és el rellevant. Del que es tracta és de posar-se – en termes reals – en el mateix bàndol que Aznar i Rajoy o de no posar-s’hi.

Deixem-ho per a març

Hem fet curt, i Junts pel Sí i la CUP lliguen com l’aigua i l’oli, i ja no sé si és millor que s’avinguin a votar Mas o no.

Crec que de les tres opcions que ara s’albiren per a sortir de l’impàs polític causat per la intransigència de la CUP, només hi ha tres solucions: la claudicació de la CUP, la claudicació del president Mas o repetir les eleccions. Comptat i debatut, crec que la tercera opció serà el mal menor.

Sé que els judicis d’intencions no són gaire correctes, però no puc estar-me de dir que els arguments contra Mas són una simple excusa. Hores d’ara una rectificació per part de la CUP seria tan forçada i afegiria tanta mala bava en les seves pròpies files, que esdevindrien uns socis en qui no es podria confiar gens, i no tardarien a tornar a posar pals a les rodes, segurament en forma de maximalismes.

Una claudicació del president Mas a una cosa tan extemporània com que el soci polític menor et condicioni la pròpia organització, desarboraria el grup de Junts pel Sí, que d’altra banda ja no s’endevina gaire ben avingut. Amb quina autoritat moral el president Romeva, la presidenta Munté o, arribat el cas, el president Oriol Junqueres, plats de segona taula malgrat ells mateixos, podrien parlar amb autoritat? I a més seria una invitació expressa a tornar a exercir el xantatge amb qualsevol excusa.

Optem doncs per la tercera opció i deixem-ho per al març. I si els resultats són més o menys els mateixos, és que com a país no tenim remei.

Per què, doncs, insistir-hi una vegada i una altra? Perquè entre Ismene i Antígona, prenem clarament partit per Antígona:

– Tens un cor ardent en coses que glacen.
– Però sé que agrado als qui sobretot he de plaure.

  1. Potser teniu raó amb deixar-ho per al març.

    Fa temps que noto que ens falta temps abans de la votació … temps de “tranquil·litat” i per lliurar entre els favorables a la independència i dins de tot el poble català, una batalla ideològica i de concepcions i posicions, per sortir de l’ambient de prejudicis d’esquerres contra dret que ho ha arrossegat i condicionat tot. Aprendre de les lliçons de totes les coses bones i mal fetes que hem fet aquests anys. L’experiència i resultats fins ara també han somogut la gent que no va participar en la consulta del 9N. Ara som aquí, al 27 S -10.11.15. Es com si a Catalunya tots fossim d’esquerres i allò que no hi ha es un partit de dretes.
    Al març ja hi aniríem partits per separat i amb de programes, sense que guanyi ERc, o sens por que guanyi CDC i qui tingui més escons faci president ?
    O be, ERC i CDC ja s’haurien fet prou grans per fer una coalicció clara de dreta i d’esquerra catalanes de dret. ?

  2. Ara cap a les eleccions del 20 D de Congrés i Senat la batalla ideològica i de posicions intracatalana podria ser forta. CDC i ERC dreta de dret i esquerra de dret , ho haurien de fer de mutu acord dins d’un pacte nacional bàsic sabent que s’hi enfrontaran democràticament per guanyar i deixant que els electors triïn partit que es allò que fan sempre llevat prejudicis, pors i mals menors.

    Tots aquests anys des de la redacció de l’estatut de 2005 he vist com incomprensiblement i erròniament el catalanisme no prenia la Constitució del 78 a favor nostre per denunciar la impossibilitat de fructificació i compliment
    i incompliment de tracte constituent. Ara veig més que mai que en aquest moment es l’hora de la Constitució del 78. Al bloc del meu nom hi tinc anàlisis
    sobre això. Una dreta catalana de dret i una esquerra catalana de dret no poden renunciar al dret, nacionalitats, pobles i llengues, drets humans, interdicció de l’arbitrarietat, etc que conté. Si nó restem en una confrontació
    obtussa i nosaltres el dèbil ens tornem a estrellar en el mur.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!