ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

UNA RECLAMACIÓ POTENT

Prop de 50 personalitats mundials, com Yoko Ono i Premis Nobel inclosos han signat el manifest d’Òmnium per l’ammistia dels presos polítics i el dret a decidir dels catalans. Un fet potent com ens comenta la Silvia Barroso, però que com veiem res canviarà a l’anomenat Govern espanyol més progressista de la història i que hores d’ara tothom veu que es més del mateix amb diferents colors, pur règim del 78 amb una disfressa diferent.

Imagina que Pedro Sánchez és progressista

Sílvia Barroso

Encara deu haver de néixer la persona que pugui enredar Yoko Ono (i els seus assessors) perquè faci res que no vol o que no li convé. Si una cosa és segura d’aquesta dona, sobre la qual s’han dit tantes coses a favor i en contra, és que té les idees clares. Possiblement per la barreja ben travada de conviccions i interessos amb què ha forjat el seu personatge, lligat a icones tan potents i comercials com Imagine, la cançó que va convertir amb John Lennon en himne. I, tenint en compte tot això, ha signat el manifest impulsat per Òmnium Cultural per reclamar una amnistia per als presos polítics de l’1-O. Ella, cinc premis Nobel i 44 personalitats del món més. Un text que no es limita a demanar una via per alliberar líders polítics i socials que fa més de tres anys que estan reclosos. No es tracta només d’un acte humanitari, sinó que també reivindica un diàleg per trobar una solució política al conflicte i que els ciutadans de Catalunya puguin decidir el seu futur.

Mentrestant, Pedro Sánchez i els seus socis del govern més progressista de la història, Podemos-Comuns, estan confortablement parapetats darrere del pèrfid Tribunal Suprem que té retinguts els informes sobre els indults. I s’agafa amb calma la reforma del Codi Penal que polirà l’article sobre la sedició perquè la pròxima vegada no generi dubtes a Europa i, de passada, ara permeti als presos sortir dels centre penitenciaris quan, potser, ja tinguin el tercer grau.

Al govern espanyol no li dona la gana parlar d’amnistia sobretot perquè va lligada a la discussió sobre com emprendre el camí cap a l’aplicació del dret a decidir. I aquesta negativa, filla del PSOE, arrossega els Comuns, que es van veure al Parlament de Catalunya abstenint-se en la votació per reclamar-la. Un vots contraris al que pensen, segur, la majoria dels diputats del grup de Jéssica Albiach. Posicionar-se a favor de l’amnistia voldria dir haver de lluitar per fer-la possible i seria una greu via d’aigua al govern de coalició espanyol. Però si Podemos no és al govern de Pedro Sánchez per aconseguir coses com aquesta, per a què hi és? Quines altres coses progressistes en favor del comú de la gent han aconseguit fins ara o tenen perspectives d’assolir realment?

Pablo Iglesias ha agafat el costum de negar-se a parlar de segons què en públic per, suposadament, avançar en una feina interna i discreta que a l’hora de la veritat no dona cap fruit. Precisament per això s’ha de continuar fent soroll, encara que a Madrid facin veure que és com si sentissin ploure, i Òmnium ho té clar. El recordatori constant de la suposada falta de realisme de la reclamació de l’amnistia és un “no molesteu que estem fent coses importants” insultant, que mai serà acceptable.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.