UNA DIADA TRISTA
Demà crec que veurem una de les Diades més tristes dels darrers anys, en primer lloc per les restriccions de la pandèmia i en segon com diu Àstrid Bierge pel decensís amb els nostres partits i les seves estratègies per fer veure que tot canvia per no canviar res, i això ja ho hem viscut els últims 40 anys amb els resultats que tots coneixem.
No a una altra llei d’amnistia
per Àstrid Bierge
Aquesta Diada, siguem sincers, promet molt poc. I no és pel coronavirus. Al món, les coses segueixen passant i la gent segueix manifestant-te i rebel·lant-se contra la injustícia, des del racisme als Estats Units fins a l’autocràcia a Bielorrúsia. Estic convençuda que els catalans rebentaríem els carrers com acostumàvem a fer-ho si penséssim que està en joc alguna cosa important.
No estic dient que la gent ja no sigui prou independentista. Al contrari. Els independentistes, el que volen, és la independència, i és natural que, en l’actual context polític, pensin que una nova demostració de força social no faria cap diferència. En aquesta legislatura ha quedat clar que el projecte polític dels partits del govern, així com el de la CUP, no és la independència. Ara, el projecte polític d’aquests partits és aconseguir l’amnistia pels presos polítics i pels exiliats. I clar, manifestar-se per reivindicar l’alliberament d’unes quantes persones i no per l’alliberament nacional, no motiva.
La llei d’amnistia seria un error igual que va ser-ho la de l’any 77. La diferència és que llavors la por era, per motius obvis, més comprensible que ara. De la mateixa manera que llavors va servir per eximir els franquistes de la seva culpa, ara l’amnistia suposaria perdonar i oblidar la repressió que hem patit per haver exercit el dret a l’autodeterminació. L’amnistia equipara innocents amb culpables, víctimes amb botxins, el nacionalisme que es defensa per sobreviure amb el nacionalisme que ataca per explotar.
El que els actuals partits busquen amb l’amnistia -que ara ja col·loquen com a tema imprescindible per a una possible taula de negociació amb el govern espanyol- és poder passar pàgina del Primer d’Octubre, oblidar-ho tot i començar de zero. Això, a banda d’insultant, és impossible. No es pot posar un punt i a part enmig d’un conflicte que és obert, la història no és una cosa que es pugui anar ficant en paquets individuals, la història és analògica, flueix. Només cal veure l’objectiu que es marca la Proposta de Llei d’Amnistia -feta per una associació però impulsada pels partits- per veure que aquesta reivindicació és una manera d’intentar normalitzar la tornada a l’autonomisme. Diu que la llei ha de servir per “resoldre el conflicte polític entre Catalunya i l’Estat espanyol”. Fa riure. El problema entre Catalunya i Espanya no és que hi hagi presos polítics i exiliats. El problema és que la nació catalana vol deixar de formar part de l’estat espanyol per passar a ser un estat independent. I això no s’aconsegueix passant pàgina sinó fent tot el contrari. És a dir, ficant la banya fins al final.