ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

UN PROCÉS LIMITAT EN EL TEMPS

Sense categoria
La frase del filòsof  Josep Maria Terricabras comparant el procés cap a la independència amb l’entusiasme sexual, ja que no dura hores i hores, i posant el 2014 com a límit pel final del camí cap a l’Estat propi la comparteixo plenament. No es pot mantenir aquesta tensió anys i anys escoltant atacs de tot tipus, i provocant la desmotivació que amb una part de la societat pot provocar el pas del temps sense avenços significatius. Per tant trobo encertat la proposta del president Mas sobre la resolució  a aprovar la primera sessió del nou Parlament remarcant l’objectiu principal de la legislatura, i a poder ser un full de ruta pautat i seriós.

Efectivament, en Terricabras assenyala el 2014 com a límit per culminar el procés independentista, ja que històricament aquests processos no duren molt de temps fent la comparació sexual, i ha constatat l’acceleració del procés sobiranista des que el 2009 van començar les consultes, i arrel de la manifestació de la diada, amb un termini de 2 anys. Per altra banda,  i davant els insults i falta de respecte de les forces nacionalment espanyoles, ara es troben ocupades negociant els desnonaments i la reforma hipotecaria, per cert una llei de 1905, i que els últims esdeveniments han precipitat les corredisses habituals amb una classe política sempre dues passes darrere de la societat.
Sempre he pensat que aquests grans canvis, no es poden demorar i eternitzar en el temps, ja que molta gent acaba cedint a les pressions externes o a la simple desmotivació o pèrdua de fe en el procés. Coincideixo plenament que el 2009 amb les consultes es va obrir un camí fins llavors inexplorat, i que els fets posteriors i les reaccions encara mai escoltades sobretot de l’Estat espanyol, i la seva violència verbal i no acceptació de la democràcia més elemental, han donat pas a posicionaments a la societat civil, i amb una embranzida espectacular de l’Assemblea Nacional Catalana, explicant en clau positiva i sense embuts un projecte d’emancipació nacional carregat d’arguments, i amb un gran aliat com la crisi econòmica va visualitzar al carrer una demostració de força mai vista, i que ha trasbalsat tot el sistema polític amb una resolució al Parlament a favor d’un referèndum la propera legislatura, i unes eleccions ara per donar-li la validació formal. De fet, el president Mas ja ha avisat que el primer seria una resolució favorable al procés si com es preveu ja una gran majoria al costat del projecte, i em sembla una manera encertada de començar una nova legislatura, a partir de llavors, la tasca internacional totalment fonamental, i la preparació d’estructures fonamentals per un estat com per exemple l’embrió d’una agencia tributària pròpia seran prioritats, i posant el termini fins 2014, data simbòlica ja que farà 300 anys de la pèrdua de la nostra sobirania, però també suficient per preparar i executar la democràcia deixant en evidencia l’Estat espanyol, i donat un missatge a la comunitat internacional impecable. Per tant aquest límit el veig assumible i fins hi tot necessari, més enllà el perill seria cada cop més gran per les raons expressades. Es un camí sense retorn que ha d’anar cremant les etapes, però a un ritme adequat, i que faci que la ciutadania el vegi sense dubtes. A partir d’aquí, i com diuen molts professor de dret, la negociació a tres bandes, un nou Parlament, i una Constitució catalana poden allargar uns anys més la culminació definitiva, però això ja forma part dels tràmits d’un nou estat que ja seriem.
Un procés que com ara veiem en els desnonaments agafa amb el peu canviat la classe política sempre a remolc de la societat, cosa que en una societat democràtica i un bon sistema de partits no hauria d’ésser així, ja que com a representants del poble, i responsables directes, no poden anar tant al darrera de la societat en general.
En definitiva, temps limitat, decisió, i responsabilitat i maduresa de la nostra classe política.
 
  1. No podem permetre’ns el desfici que va suposar tot el procés estatutari per quedar, al final, pitjor que al començament. El que hàgim de fer, ho hem de fer aviat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.