ALBERT CORTES MONSERRAT

Sembla que es torna a reactiva la possibilitat d’estudiar una llei electoral, desprès de l’últim fracàs, i si no volen que sigui un brindis al sol, hauran de cedir tots els partits, deixar els seus propis interessos a casa, i veure quin es el sistema que pot acostar més la ciutadania al sistema democràtic, i que lògicament respecti les proporcionalitats del territori. Per altra banda es vol reactivar la idea de Carod Rovira del projecte dels Jocs de Nacions sense estat, perquè Catalunya pugui competir amb altres territoris amb la mateixa situació, i sembla que el bucle es repeteix per no encarar els problemes, i les seves solucions.

El fracàs de final de la legislatura passada, el ridícul de 30 anys buscant una llei electoral, i les demandes de la societat indignada, que vol un millor mètode participatiu, han tornat a portar a l’agenda la llei electoral catalana, que recordo necessita dos terços de la cambra per ser aprovada, i mentrestant es va aplicant la llei orgànica general espanyola,  les divergències son la representativitat del territori  (CIU i ERC), i la més propera a un vot igual una persona (PSOE-C i ICV).  El setembre o octubre es podria formalitzar una nova ponència al Parlament, i el govern prioritza l’acord amb el grup socialista per fer una majoria forta, i es vol fer la primera meitat del mandat, discutint si s’aprofita la ponència ja engegada la legislatura passada, de totes maneres la resta de partits ja han dit que si s’afavoreix als partits majoritaris no hi donaran suport.  Per altra banda el govern vol recuperar els Jocs proposats per Carod el 2007, i que per la crisi econòmica es va deixar abandonat, i ara per la promoció del reconeixement internacional esportiu català, es volen impulsar aquests jocs, i es diu que la política esportiva es basarà en l’excel·lència, els valors i la nació.

Realment es lamentable que cada legislatura els partits portin propostes de com fer una millor participació de la població amb una nova llei electoral, que desprès xoca amb els interessos de tots els partits. A final de la passada legislatura, i amb les eleccions a la cantonada, evidentment el fracàs estava cantat, ara haurem d’esperar generositat, i deixar el partit en un segon pla, en cas contrari passarem 30 anys més per vergonya aliena, i del sistema  català en particular. La proposta socialista d’un ciutadà igual a un vot, per dir-ho d’alguna manera, i disfressat de progressisme d’anar per cas ,dona avantatge als socialistes, ja que el seu vot majoritari es concentra a l’àrea metropolitana, lloc on hi ha la majoria de població catalana, i per tant amb clara supremacia en aquest supòsit sobre les comarques, a l’altre costat la proporcionalitat ha de venir molt mesurada, i personalment crec que s’hauria de fer servir un sistema anglès, amb l’apropament del diputat del barri que tingui contacte directe amb els seus electors, per altra banda caldria un factor de correcció per aquells vots dels que no quedin en primer lloc, i evitar que quedin inservibles. La gent vol participació, i contacte proper amb els seus representants, i sobretot transparència, i una fugida dels blocs actuals en el Parlament, on cada diputat pugui lliurement votar moltes qüestions, que no tenen perquè coincidir amb els seus companys de partit, que defensen un altre col·lectiu. Semblen coses de sentit comú, però els interessos no deixen que es facin realitat.

En el tema de la proposta abandonada de Carod, rebutjada per inviabilitat econòmica, crec que ara estem pitjor, i es una competició que no interessarà a ningú, ja que els participants, molts d’ells no seran de primera línia, i es com una mena de jocs d’anar per casa, per territoris que no tenen la valentia d’alliberar-se dels seus estats pertinents, una mena de cortina de fum que no porta enlloc, i que dona idea de que es reconeix que som una simple regió amb ben poques aspiracions, tot plegat molt trist, i una gran pèrdua de temps, si volem ser un estat, siguem valents i automàticament en el terreny esportiu estarem als grans esdeveniments mundials, competint com nosaltres mateixos, altra cosa es fer el ridícul, i conformar-se amb unes engrunes, que hores d’ara no tenen cap sentit.