ALBERT CORTES MONSERRAT

Heribert Barrera,  expresident d’ERC, i persona que sempre es interessant escoltar, aposta per una coalició de partits independentistes a les eleccions espanyols del 2012, en el marc de la celebració del 80é. Aniversari del partit republicà, i els considera uns comicis importants pel futur del país, alhora Ridao segueix acusant la crisi econòmica com a causa de la davallada del partit sense cap vergonya, i en Lopez Tena i en Duran, es llencen floretes en forma de dards enverinats des dels seus blocs, amb acusacions greus, que donen tot plegat un espectacle força lamentable, i donen punts a la desafecció.

En Barrera aposta per aquesta aliança amb l’instrument de la conferència de l’independentisme com a eina per arribar-hi, i ens diu que hauria d’haver un altra tàctica d’obstrucció inflexible contra els governs espanyols siguin del color que siguin, ja que es el govern del país opressor de Catalunya. Per altra banda Ridao, segueix sense fer autocrítica als resultats electorals del seu partit, i descarta com a motiu el pacte amb els socialistes espanyols, ja que l’únic motiu es la crisi econòmica, res de opcions estratègiques internes, la crisi i no haver explicat bé la feina en el govern, i acaba titllant Solidaritat d’una mala copia d’ERC. En el terreny de les picabaralles, en Duran ha sortit en defensa de l’errada de currículum de la vicepresidenta Ortega, i l’eximeix de qualsevol culpa, desprès de la qualificació d’en Tena com a presumpte delinqüent, també deixa anar les irregularitats comeses com a notari per aquest últim. Per la seva banda aquest, acusa al líder d’Unió de polític corrupte, que cobra comissions, i premia amb càrrecs les seves amants i ex-amants, dedicant diners públics a finançar la seva vida sexual.

Aquesta unitat que pregona Barrera per les eleccions espanyoles es una opció, encara que jo crec que donat els personalismes existents, es difícil que es transformi amb una realitat, i per altra banda caldria preguntar de que serviria aquesta oposició a Madrid sigui quin sigui el color del govern, la temptació del peix al cove segur que existiria, i per altra banda es un parlament on si ens creiem de veritat que podem esdevenir un estat, ja no hi hem de buscar res. Crec que el més eficaç seria l’anunci de la no presentació de candidatures dels partits catalans a Madrid, com a mostra clara de visió independent, i d’altres mires que no passen per ocupar quotes de poder en cambres on la legislació sempre es usada en la nostra contra,  segurament algú podria dir que els vots sortirien igual de PSOE-C i PP,  segurament seria així, però aquests tenen molt clar que simplement son el mateix que PSOE i PP a Madrid, i per tant no poden ser considerats representants dels nostres interessos, cal girar la vista a Europa, i deixar enrere la visió de Madrid, com a fi dels nostres objectius. Les mentalitats que parlava, les reflecteix perfectament en Ridao, que amb un exercici de cinisme, encara nega que la seva aposta per ser la crossa socialista sigui la causant  de la seva davallada electoral, i ho atribueix a la crisi, aprofitant per criticar noves opcions independentistes que tenen vida al Parlament, aquestes visions sectàries, i que pensen que la població pateix un alineament mental amb la idea de que tenen la possessió absoluta de la veritat, son els típics personatges, que serien un impediment per la coalició que pregonava Barrera.  En el terreny de la desafecció, trobem aquestes floretes llençades entre Tena i Duran, crec que l’afer de la vicepresidenta es bastant greu, i més per no haver reconegut la intencionalitat de l’errada, i prenent exemple d’una democràcia normal, a Alemanya un ministre ha dimitit per haver copiat a la tesi doctoral, i aquí com sempre no passa res, es una dada a tenir en compte, d’altra banda la desafecció de la població no disminuirà amb aquestes baralles dialèctiques traient draps bruts al sol, en el tema del notari, la justícia va arxiva el cas, per tant poca cosa a dir, i pel que fa en Duran falta portar proves per demostrar les acusacions, per molt certes que puguin semblar veient el perfil real d’aquest personatge, en qualsevol cas, la corrupció i les males arts del sistema, son una evidència que cada cop deixa de sorprendre més, i  demostra la categoria de la nostra classe política,  que en molts casos es sota mínims, currículums a banda.

 

 

.

.