FORA DE LA LLEI
El que semblen obvietats per molts democrates i que son explicades per Carod Rovira, no ho son per l’estructura espanyola i el seu relat. Dintre la llei tot, fora de la llei, res.
Com si fos un cataclisme, un buit en l’espai i evidentment el món civilitzat sap que no es així. Primer la gent, després la llei. Alterar l’ordre significa posar a la mateixa alçada una Dictadura militar i una teorica democràcia ja que les dues tenen lleis a respectar, en canvi posar la societat en el centre de les decisions i de respecte dels seus drets es la diferència fonamental i que malauradament Espanya no ha fet seva.
Respectar la llei
per Josep-Lluís Carod-Rovira
Tota l’arquitectura acusatòria de les incidències del procés (jutges, fiscals, polítics, periodistes, tertulians) es fonamenta en un sol argument: en democràcia cal respectar la llei i els independentistes no ho han fet. El respecte a la llei és el fonamental en una democràcia. Dintre la llei, tot. Fora de la llei, no-res. No cal dir que la solidesa d’aquest plantejament és, francament, estantissa, per més que intenti aparentar ser un discurs lògic, serè i racional. D’entrada, l’existència d’un marc legal no és garantia de democràcia, en absolut. Fins i tot les dictadures tenen lleis i hom obliga els ciutadans a complir-les. Durant el franquisme hi havia també una legalitat vigent i això no implicava, precisament, que el franquisme fos una democràcia. Per tant, la tesi llei = democràcia és falsa de totes totes. No totes les lleis són democràtiques, ni pot afirmar-se que s’està en democràcia simplement perquè hi ha lleis vigents.
D’altra banda, les constitucions, les lleis, les normes, són sempre el resultat d’una majoria política determinada, amb una ideologia concreta (econòmica, social, política, mediambiental, lingüística, de gènere, etc.) que les aprova als parlaments. Tot marc legal, en conseqüència, no és altra cosa que l’expressió precisa de la correlació de forces que es produeix en un moment o període històric específic i les lleis, totes les lleis, són la manifestació d’aquesta hegemonia. La constitució espanyola en vigor representa l’acord produït entre els franquistes i la majoria de l’antifranquisme, acord gràcies al qual el franquisme no seria considerat delicte; ni, els franquistes, perseguits per la seva pràctica antidemocràtica, a canvi de legalitzar partits polítics i convocar eleccions. Així va començar tot i, quaranta-dos anys després, encara dura.
En els països de llarga tradició, cultura i pràctica democràtica, l’estat de dret es fonamenta en l’existència d’un marc legal basat en els valors democràtics fonamentals, tal i com són recollits i reconeguts pels principals organismes i pactes internacionals. Però, no figurant Espanya entre els estats de tradició democràtica, tot és diferent. I tal com assegurava un jutge a propòsit de la situació política a Catalunya, sense envermellir, “a Espanya, la integritat territorial, la unitat d’Espanya, constitueix el fonament de l’estat de dret” i no pas els valors democràtics, doncs. Coherentment amb això, el coordinador de les forces policials responsables de la repressió el primer d’octubre assegurà que “el compliment de la llei està per damunt de la convivència ciutadana”. I l’ex-líder socialista espanyol, traspassat recentment, reconeixia que “Espanya haurà de pagar el cost” de les irregularitats democràtiques en la repressió de l’independentisme i ho acceptava a benefici d’un “bé moral superior”, com diria la conferència episcopal espanyola en relació a la indissoluble unitat d’Espanya.
De dretes o d’esquerres, els partits espanyols accepten que la integritat territorial és allò que ho explica, ho justifica i ho condiciona absolutament tot, per sobre dels valors democràtics bàsics. Tot lliga, doncs, i d’aquí ve aquesta reiterada apel•lació a respectar la llei, justament perquè tot el disseny del seu marc legal, que ens apliquen a nosaltres, és el que és. I encara, per reforçar-ho més, no s’estan de dir que les lleis vigents són les que volen la majoria dels ciutadans. Un altre dia en parlarem, també, d’aquestes majories democràtiques en les quals, com a catalans, estem condemnats a ser sempre minoria. I, en conseqüència, a sotmetre’ns-hi. Fins ara, si més no.