ALBERT CORTES MONSERRAT

S’han acabat els dubtes, el President no serà al costat de la població a la manifestació de la Diada, diu que vol sigui massiva per tenir més força per negociar el pacte fiscal, nomes una coseta, la manifestació es per la independència no per cap pacte impossible i superat que no volem. Per altra banda posen fi a l’etapa autonòmica demanant un rescat a l’Estat espanyol, que amb molt de cinisme diuen sense condicions, quan saben en realitat que si havia una engruna de sobirania, ara ja ha quedat eliminada. Aquesta es la deriva que ens enfrontem, i que per fer la quadratura del cercle, el partit del govern català si que assistirà a l’esmentada Manifestació, tot plegat molt lamentable.

Efectivament la decisió del President satisfà a Sanchez Camacho, Navarro i Duran per exemple, i evidentment decep i molt a la centralitat independentista de la societat, i moltes parts de diversos partits. Era una oportunitat per demostra a l’Estat i al món que els nostres dirigents estaven al costat del poble, i disposats a donar un pas endavant, que ara sabem no s’atreveixen a fer perquè no poden o per la seva pròpia mediocritat i poca dignitat nacional. Es una decisió que haurà de gestionar el 12 de setembre, però també el 21 de setembre quan torni de Madrid amb les mans buides i un pacte mort i enterrat per sempre més, suposant que no hi hagi un pla B per tornar a enredar la població amb guanys inexistents, com portem fent des de fa 30 anys. Per arrodonir la jugada es demana rescat al fons de liquiditat espanyol per valor de 5023 milions, i s’alerta amb una amenaça ridícula als ulls espanyols que no acceptaran condicions, i diuen que serà rescatada amb els nostres propis diners com ha dit el portaveu Homs, reblant el clau acusant l’oposició de que si no volien condicions no haver gastat més del que podien.  De fet això ja passa de mida, i es una presa de pel que no ens mereixem, que declarin la seva incapacitat i cap voluntat de donar un pas endavant nacional, i ens estalviem aquesta vergonya dia si i dia també. Es increïble que el que rep un espoli de 20 mil milions anuals, ara en demani 5 mil milions amb moltes condicions i interessos curiosament a aquell que els hi ha deixat. Es una asfixia premeditada i consentida que ja be de molt lluny. De fet ens vol fer veure que no hi haurà cap condició, quan sap perfectament que això significa que des del Ministeri d’Economia espanyol es dirigirà i supervisarà les nostres finances puntualment, i no es pot enganyar a la gent obviant aquesta realitat, podran demanar els ajustos que els hi semblin convenients, la Generalitat no podrà demanar crèdits, i l’Estat passarà a gestionar bona part dels nostres pagaments, en definitiva demanar rescat a qui et vol a la misèria, i pretendre fer un pacte fiscal que certifiqui aquest decret de defunció autonòmic signat ahir pel govern català, es de bojos.

Ens diu el President que vol que sigui una manifestació massiva per tenir més força pel pacte fiscal, sense dir que aquesta res te a veure amb el seu pacte de pa sucat amb oli, i quan el seu partit hi participarà darrera el lema acordat, i per altra banda el govern cap un altre direcció, i amb una soga al coll en forma d’intervenció encoberta amb un rescat que curiosament es remet a la llei d’estabilitat pressupostaria que va votar CIU en el seu moment, tot un cúmul de contradiccions que ens porten a la pèrdua total de la sobirania autonòmica, si es que alguna vegada l’hem tingut.

En definitiva, la pregunta es, i ara què. No volen donar un pas endavant, única sortida raonable, i alhora deixen la nostra autonomia de segona finiquitada, i fent el joc a la tàctica espanyola per acabar aquella feina començada per dret de conquesta fa prop de 300 anys, i que els nostres dirigents i col·laboren tant eficaçment, veure per creure.

.