ALBERT CORTES MONSERRAT

Els presos polítics s’han adonat junt amb les seves defenses que l’actitud submisa mostrada fins ara no portava enlloc, donada les incoherències del procés i la fase de deliri que ha entrat amb un relat de fantasia i paranoic amb una intencionalitat que es resumeix amb “a por ellos”. Davant això el contraatac com diu en Cotarelo es una bona opció per dignitat i deixar més en evidència aquesta farsa. Ara també cal que el Parlament prengui nota i la investidura del President Puigdemont sigui el proper pas i embat amb l’Estat.

Contraatac

per Ramón Cotarelo
Hi ha un evident canvi de tàctica processal de defensa en el cas del procés polític que el règim neofranquista està seguint contra l’independentisme català. Els presos i ostatges polítics han abandonat les habituals tècniques defensives de perfil baix, de no provocar la ira dels inquisidors, de cedir en uns punts o altres, de guardar les formes per suavitzar les conseqüències.

Ja era hora. Res del mencionat anteriorment serveix davant de l’ànim vindicatiu d’uns jutges motivats no pas pel desig de justícia, sinó per l’odi i la venjança en un context repressiu que aplica a Catalunta el càstig penitenciari afegit de l’injust allunyament dels presos. És a dir, la criminalització de l’independentisme català, l’intent de persentar-lo com terrorisme per analogia amb el País Basc és política de govern des del començament i a això s’han adherit animadament els jutges que no són verdaderament jutgs sonó agents del poder polític i del seu partit, el PP.

I no només s’hi han adherit, sinó que han endurit les condicions penitenciàries dels ostatges fins a un punt sàdic (casos dels presos amb fills petits, com Junqueras o Forn) o les han portat més enllà, impulsades per les seves conviccions franquistes. Així en la desgraciada executòria de la instrucció de Llarena que algun dia pesarà sobre la seva consciència, si la té, ressalta en especial les inquisitorials exigències d’empenediment i abandonament de les conviccions personals dels acusats a canvi de promeses de llibertat que després es complirien o no, segons li donés al jutge.

Un cop més s’ha demostrat que en situacions d’injustícia, iniqüitat i arbitrarietat, la tàctica d’apaivagament de la víctima és un greu error. El victimari es creix i, com més se li concedeix, més se li ha de cedir i concedir, fins a negar-se a ella mateixa. Afortunadament, aquesta errada estratègia de defensa processar que, a més, té un efecte demolidor sobre la moral dels qui li donen suport i secunden el moviment, sembla haver-se acabat i ha sigut substituïda per la que cal: la ferma defensa dels presos, de les seves conviccions independentistes i la negació que el moviment independentista pacífic sigui un delicte. El delcite, al nostre entendre, estan cometent-lo aquells qui s’enfornten a ell amb la força arbitrària de l’Estat i un tort còdig penal a la mà.

Al feixisme no se’l derrota fent-li concessions. Ni una. Cedint s’han perdut sis mesos.

Les últimes declaracions dels presos polítics davant del citat jutge són el que haurien d’haver sigut en un principi: reivindicació del dret d’autodeterminació del poble català, defensa de les conviccions independentistes dels presos, compromís ferm, pacífic i democràtic amb la república i l’emancipació del poble català. Afirmació del dret dels injustament presos a les conviccions independentistes, agradi o no agradi a aqyesr jutges franquistes i monàrquics.

És obvi que uns jutges, que tenen la inclinació de sotmetre la justícia a un ideari nacional-catòlic, mai admetran que el drets dels catalans a la independència és igual que al dels espanyols. Ni més ni menys. Mai tampoc que no són ningú per jutjar un litigi polític en el qual no està en joc la legalitat, sinó la legitimitat. Confiar en què rebaixant les aspiracions dels ostatges i amagant les seves conviccions s’estovarà el propòsit d’un jutges és il•lús i contraproduent. Els presos són ostatges de l’arbitrarietat repressiva; el seu destí és exemplificador i intidimatori; no té res a veure amb la justícia; tracta de desmobilitzar la població castigant amb crueltat als seus representants democràticament elegits.

L’única via d’acabar amb la vergonya d’aquesta causa general contra l’independentisme és la que, per fi, s’ha prés en els últims dies: una unitat ferma del moviement en tots els seus aspectes: ferme defensa del dret de Catalunya a la independència davant dels jutges inquisitorials de l’Estat espanyol: ferm i massiu suport de la societat catalana als seus representants empresonats i a l’exili: i ferma voluntat dels dirigents legítims a l’exili de prosseguir amb la construcció d’una República Catalana en els fòrums internacionals.

L’única forma d’acabar amb la repressió d’un Estat fallit és obligar-lo a mostrar-se com és a ulls del món.