ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

ACORDS FORA DE TEMPS

Sense categoria
El president de la Caixa Isidre Faine demanava l’altre dia un gran acord sobre Catalunya que ajudi Espanya a tirar endavant. Darrera aquest prec tots sabem les intencions que hi ha, evitar el procès cívic, majoritàri i sobretot democràtic del poble català per decidir el seu futur. Es la mateixa recepta de sempre amb diferents paraules, però amb uns fets irrefutables que no donen crèdit a cap acord amb un Estat que no es caracteritza per complir-los. Aquesta es la tàctida des de dins, ja que des de fora s’insisteix en que una posició porta fractura social, cosa que la contraria i miraculosament no. Uns arguments ja molt passats de rosca que com diu en Victor Alexandre en el seu escrit son una simple estratègia que hem de fer front sense fissures.

L’estratègia de la fractura social
 
Víctor Alexandre
 
Comparteixo del tot el pensament de Xavier Bru de Sala, en dir que el pla de l’Estat espanyol per aturar la independència de Catalunya consisteix, entre altres coses, a desacreditar el civisme exemplar del país i presentar-lo com una societat trencada, desfeta i al llindar d’una guerra civil. Per descomptat que el pla és aquest. De fet, és justament per això que sempre els ha fet més por el conflicte amb Catalunya que no pas el conflicte amb el País Basc. Recordem les declaracions fetes l’any 1982 per Rodolfo Martín Villa, que va ser vicepresident primer del govern espanyol: “Em fa més por Catalunya que el País Basc”. I recordem també les del 1984 de Felipe González, president d’un govern que va crear una banda terrorista: “El terrorisme al País Basc és una qüestió d’ordre públic, l’autèntic perill és el fet diferencial català”.
Fixem-nos, per altra banda, que l’Estat que amenaça d’empresonar el president Mas per permetre que els catalans votin és el mateix que mai no ha empresonat Rodolfo Martín Villa ni Felipe González. El primer com a membre destacat d’un règim feixista que va cometre milers de crims contra la humanitat i el segon com a cap d’un govern que finançava una banda d’assassins. Al contrari, tots dos viuen una confortable jubilació com a “demòcrates de tota la vida”. Això sol ja diu quins són els ‘valors’ de l’adversari amb el qual ens enfrontem i quines baixeses morals és capaç de fer per impedir l’exercici més elemental de la democràcia: el dret de tota societat adulta a dirimir les seves diferències per mitjà de les urnes. Sembla que l’intimidin més les urnes que les armes.
Diguem també que un Estat veritablement democràtic s’hauria sentit interpel·lat després d’una manifestació com la Via Catalana, certificada amb dos milions de persones. L’Estat espanyol no. En absolut. I si en lloc de dos milions n’haguessin estat quatre o cinc, tampoc. La Via Catalana no li va agradar, és clar que no. Però no pas pel rècord d’assistents, sinó per la projecció internacional que va tenir com a exemple universal de civisme. En aquest punt, Catalunya li va trepitjar l’ull de poll. Des d’aleshores, el govern espanyol ha decidit que aquest civisme és contrari als interessos de la ‘unitat d’Espanya’ i intentarà trencar-lo de totes les maneres possibles. És a dir, tractarà de fabricar una imatge violenta de Catalunya que justifiqui la repressió de l’Estat per mitjà de mesures excepcionals.
Les declaracions del ministre Jorge Fernández Díaz –“he viscut situacions molt tristes que mai no vaig pensar que viuria a Catalunya”–, referint-se a les reunions familiars durant les festes de Nadal i Cap d’Any, formen part d’aquesta política governamental d’acord amb els guionistes de la FAES. Ara toca dir que hi ha “fractura social” a Catalunya, amb l’esperança que n’hi hagi de debò, amb l’esperança que s’inflin algunes venes i que es produeixi un fet que il·lustri la “fractura” per tal de poder-lo difondre arreu del món com a mostra de “paroxisme catalanista”. El més lamentable d’una actitud així és que no correspon únicament a una estratègia. Tant de bo, fos només això! El problema és que els qui diuen aquestes bestieses se les creuen de debò. Estan convençuts que tot català crea fractura social pel sol fet de voler una Catalunya independent. Voler-la dependent, no. Però independent, sí. Ser espanyol és inclusiu, ser català és satànic. Per això Fernández Díaz diu el que diu referint-se al president Mas: “El que més em dol és que està fracturant la societat catalana en l’àmbit familiar, entre companys de feina, entre grups d’amics…”
La gent totalitària, la gent absolutista sempre considera una provocació la refutació del pensament únic. Pensar diferent fractura, diuen. Tot règim autoritari considera fracturadors socials els qui no accepten la seva hegemonia, tot amo qualifica de pertorbadors de la pau social els sotmesos que es rebel·len. Sap que un sotmès rebel crea més rebels, alimenta la consciència de grup i n’enforteix la dignitat, i això el fa imparable i imbatible. L’única solució, per tant, és estigmatitzar els rebels i aïllar-los com si fossin fruita podrida. I si per aconseguir-ho cal escenificar un conflicte violent doncs és fa i llestos. De la violència que no et deixin votar, de la violència que no et deixin ser senzillament català, no en diu res l’absolutista. Ell ha vingut a aquest món a dir-te qui pots ser i qui no pots ser i tu només has nascut per obeir-lo. El seu error, però, és pensar que els rebels sou quatre gats, que tot és culpa d’un cabdill que esvalota l’aviram i que la solució passa per poder dir ‘morta la cuca, mort el verí’. Si no caus en les seves provocacions, si mantens el cap fred i la calma, descobriràs que l’amo era en realitat un tigre de paper i et preguntaràs com és que has trigat tant de temps a adonar-te’n. Però ja no importarà, perquè seràs lliure.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.