ABSTENCIÓ SENSE RECANÇA
La Junta Electoral ha prohibit una trovada gegantera pel dia 10 d’abril ja que diu pot interferir amb la jornada de votacions, una més d’aquest desgavell i anomalía democrática que practica Espanya. Suposo que la farsa de filtracions dels CDR detinguts anomenants “compañeros” a les forces policials i unes explicacions que en comptes d’una acció terrorista sembla un acudit els deuen semblar normals.
Com explica molt be l’Àstrid, l’abstenció será la meva opció i es perfectament justificada.
L’abstenció
per Àstrid Bierge
L’abstenció està molt mal vista. Per tothom. Genera un rebuig que travessa de punta a punta l’arc sencer d’ideologies i fins i tot de posicions vitals. En aquestes eleccions jo m’abstindré, però per osmosi cultural sóc comprensiva amb la inclinació natural de participar en unes eleccions i de tenir representació allà on es prenen decisions sobre nosaltres. La comprensió no és recíproca. En general, l’abstenció es veu, injustament, com una opció apolítica, antidemocràtica i inherentment estúpida.
De vegades es diu que l’abstenció només seria útil si s’exercís en massa, però aquest raonament, encara que fos cert, seria aplicable a qualsevol altra opció política. També s’argumenta que l’abstenció proactiva queda confosa amb l’abstenció dels menfotistes, però també queden barrejats els vots dels militants dels partits amb els vots de pinça al nas. Entre els nuls s’ajunten els accidents amb les reivindicacions i entre els vots en blanc hi ha absolutament de tot.
Reivindico l’abstenció com una acció política que pot tenir efectes polítics i em sembla que hauria de merèixer tots els respectes. Jo m’abstindré en aquestes eleccions, principalment, perquè considero que posar la força en coses que tenen a veure amb què passa o deixa de passar a Espanya, és inútil i per tant contraproduent.
Tots els meus mecanismes de percepció m’indiquen que no podem generar cap canvi des del congrés espanyol perquè allà hi manen i hi manaran ells, i això em fa pensar que tota l’energia i el temps que dipositem allà no el podrem dedicar a la política catalana, que és on sí que tenim marge per poder millorar i fer la independència. Potser des de Madrid se’n podrien treure alguns rèdits col•laterals, com ara deixar en evidència -un cop més…- les incapacitats dels partits catalans, però el simple fet de dirigir la mirada cap allà ja dóna bola a la mentalitat dependent que hem de superar per poder alliberar-nos. No surt a compte. Del desenvolupament de la política espanyola en podem treure tan poc que allò que guanyem per una banda sempre ho perdrem, multiplicat, per l’altra.