ALBERT CORTES MONSERRAT

Les paraules de Feijoo i la seva proposta a concedir un indult condicionat al President Puigdemont estan portant cua i tornem a veure com des dels Republicans i la seva orbita es torna a criticar parlar amb els Populars amb la distinció falsa de bons i dolents que ens venen.

De fet va fixar unes condicions que seria entrega a la justícia, complir la condemna, demanar mesures de gràcia i una renúncia al referèndum i la independència de Catalunya per la via unilateral. Cal dir que les eleccions gallegues son properes i les majories no es veuen clares. Alhora sabem de les negociacions dels populars prèvies a la investidura de Sanchez amb el President Puigdemont han estat un fet i la trama russa que vol barrejar el President a la mateixa Unió Europea no sembla acabi sent creïble fora de les fronteres, pel seu caràcter esperpèntic. Les queixes del President per aquesta situació segur han fet temer que parles sobre aquestes negociacions que podrien posar més dificultas encara als Populars en terres galleges i també en general pel seu discurs crític amb qualsevol contacte per la part socialista.

Unes paraules que com deia, ja han trobat critiques ja que no lliguen amb el clàssic bons i dolents que ens venen els d’Oriol Junqueras i tot el seu aparell mediàtic. La realitat i des del punt de vista d’un partit que es digui independentista li hauria d’importar ben poc la governabilitat d’Espanya i el partit que l’ostenta, més si es tracta de dos partits muntats des de la farsa de la transició franquista i ben controlats pel règim com son Populars i socialistes. Respecte a Catalunya els dos volen el mateix i en aquest context negociar amb els dos seria el normal. Els dos van aplicar el 155, i els dos ens han enganyat repetidament amb les peticions catalanes fonamentals, i per cert els dos contraris a la democràcia més elemental i el poder de decidir de la societat catalana.

Aquest indult condicional, no te cap sentit en qualsevol Estat normal, ni tampoc amb aquest. Una nova ocurrència en un Estat corrupte on tot es possible en benefici del poder en un sistema tacat. La pantalla ara es l’amnistia i aquesta ja es veu que serà paper mullat i la part judicial no pensa fer les funcions que li corresponen com s’encarrega de demostrar Garcia Castellon per exemple dia rere dia. Aquesta renúncia explicita que demana de fet ja la vam veure el 2017 al no seguir endavant i culminar el vot popular i posteriorment acatar el 155 i tornar a ocupar el seu lloc en el sistema autonomic espanyol, per tant no cal tornar-hi.

Ni bons, ni dolents.

La quarta llista o Llista Cívica impulsada per l’ANC és un artefacte que confesso en aquests moments porta molta discussió i preguntes sense resposta que haurien de ser aclarides abans d’iniciar qualsevol projecte.

Jo en principi era favorable a impulsar aquesta opció però cal dir que cada dia que passa tinc més dubtes i aquests crec que poden ser generals. En primer lloc la manera de triar les persones que en formen part, i més enllà d’això els caps visibles que lògicament haurien de ser figures de la societat civil i allunyades d’altres formacions per no crear sospites. En aquests moments crec que els impulsors ja haurien de tenir una llista dels mateixos i un sondeig fet amb els mateixos. En segon lloc cal pensar que si aquesta llista assoleix una majoria absoluta cap problema ja que no es vol fer autonomisme, sinó proclamar la independència. Cal ser realista i encara que la bossa de votants independentistes orfes és amplia, no crec que sigui el suficient per assolir això, encara que si per entrar folgadament al Parlament amb una nova campanya. Un cop allà i sense majoria, cal veure quina és la funció, ja que és necessitaria el suport de les tres formacions actuals que ja van renunciar el 2017 a la independència i que sense un estimul suficient o obligació dubto que incondicionalment s’adhereixin a la causa. Si això passa quina és la funció dels diputats escollits, ocupar les cadires 4 anys, està exposats a campanyes poderoses per associar-los a qualsevol de les formacions existents, com ho expliquem.j

Cal pensar que el poder de les formacions actuals i els mitjans no en seran uns grans amics i faran el possible pel fracàs de la mateixa, i el que es pitjor la divisió de l’ANC com objectiu, cosa que seria una greu errada pel moviment i que el deixaria tocat per aquesta part.

Aleshores, cal pensar molt bé cada pas, i sobretot resoldre tots aquets dubtes i escenaris en aquest nou context que es vol reforçar. El 2010 una gran majoria social va arrossegar els partits allà on no volien anar, ara parlem d’una cosa diferent i amb experiències de noves llistes que ja hem vist que no han passat d’anècdotes, pel poder tancat existent i pel sistema electoral existent a Catalunya.

El moviment és il·lusionant però cal veure i estudiar també la possible presència del President Puigdemont com a cap de llista i el seu efecte mediàtic. Crec que es positiu un altre espai per recuperar el vot desencisat independentista, però si es vol arribar a l’objectiu cal una coordinació efectiva i vençer reticències poderoses que son difícils de controlar.

Es la llista de la discordia.

La proposta d’AENA per ampliar l’aeroport del Prat, no hi ha dubte que es un caixa o faixa. El que es qualificaria com un xantatge que no canviarà ja que el poder total de decisió és a les seves mans.

Tots sabem de la necessitat de vols intercontinentals i la manera d’ampliar la infraestructura per competir al primer nivell, cosa que els dos partits catalans Junts i Esquerra comparteixen, també comparteixen aquesta denuncia al xantatge abans explicat de fer la proposta d’AENA o res. També en tenim un exemple amb l’inversió aprovada de 2400 milions a Barajas que el Govern espanyol ja ha anunciat i que no seria una prioritat en qualsevol Estat. Han denunciat que el PSC va votar a favor del traspàs dels aeroports a Catalunya i van acabar rectificant. La consellera ha dit que sense capacitat de de decisió, no serem un hub intercontinental.

Un altra tema recurrent i que sempre arriba a la mateixa conclusió pels anys dels anys. S’ha demanat mil cops però la resposta sigui quin sigui el Govern a Madrid sempre es la mateixa, les administracions catalanes no decideixen sobre el seu aeroport, com a màxim s’ha arribat a proposar un conveni amb participació minoritària catalana i el poder de decisió igualment d’AENA, o sigui res. Tots veiem com passen els anys i la política centralista on nomes existeix Barajas amb inversions com la que he descrit sense problemes i tot el suport i alhora procurant que Barcelona mai pugui arribar a aquest nivell encara que això costi moltes inversions perdudes i molt creixement de l’econòmia sense possibilitats. Es una política que ja coneixem i que no canviarà.

Escoltar la Consellera dir que sense poder de decisió no serem un hub intercontinental, ni fàrem una gestió en benefici d’aquesta infraestructura cabdal per un país, es de molt de cinisme per part del seu partit i de la resta, que tenen prou proves per veure que això no canviarà i nomes amb la independència seria possible, per cert una independència que van frenar el 2017 per si han perdut la memòria. Per tant dir ara el que fariem amb poder de decisió es una hipocresia que la gent no es mereix.

La societat catalana sap que una autonomia es una autonomia i un Estat es un Estat, i això traslladat a Catalunya i Espanya te unes conseqüències invariables que tots coneixem.

Mentrestant,anirem prenen decisions de fum.

La decisió dels fiscals de la Sala del Tribunal Suprem per una majoria absoluta de demanar imputar per terrorisme el President Puigdemont pel Cas Tsunami Democràtic, conjuntament amb altres persones i els casos com la Trama Russa o les imputacions als CDR deixen ben clar que la Llei d’Amnistia es un zero a l’esquerra.

Aquesta paranoia judicial sense cap base ni fonament en qualsevol Estat democràtic, deixa ben clar que la posició de Pedro Sanchez és dèbil i que la llei i la seva negociació per tornar-la a presentar es simple paper mullat. De fet queda molt clar que qualsevol text serà interpretat d’una determinada manera per l’aparell judicial de l’Estat amb una finalitat política concreta i sense aturador, per tant el teatre de les noves reformes de la Llei, és simplement teatre per part de tots.

Apart de l’objectiu prioritari, com es el President Puigdemont, moltes altres persones quedaran en indefensió per aquesta bogeria judicial espanyola i pagaran les conseqüències amb llei o sense i això que sabem i veiem a cada pas que fan cada dia, no pot comportar ni el Teatre de Junts amb blindatges imaginaris que no existeixen, ni amb declaracions miserables d’Esquerra donant pressa per aprovar la llei sigui com sigui, en un acte de vergonya aliena de grans dimensions.

Arribats a aquest punt, caldria deixar de banda la llei d’amnistia i abordar directament els problemes d’un Estat amb estructures podrides i que li cal entre d’altres coses una revisió democràtica i una neteja a fons de l’aparell judicial perquè es comporti com el que hauria de ser un poder de l’Estat que fa complir la llei i no interfereix amb els altres poders. Aquest és el vertader problema, i no cap altra, sense resoldre això, no es pot avançar en res i ho saben perfectament. La segona part es que aquesta estructura no canviarà i segueix ancorada en el passat i amb una repressió present i futura, per tant els partits catalans si entressin amb aquests aspectes pot ser que el seus votants es preguntessin que coi fan col·laborant amb això com si tal cosa i blanquejant aquesta farsa, cosa que els portaria a la conclusió que no tenen cap intenció de fer altra cosa per conservar les seves quotes de poder i el seu modus vivendi per damunt de qualsevol cosa.

Aquesta reflexió no els interesa i per tant seguiran amb aquesta farsa de lleis que son fum i que malauradament molta gent en pagaran les conseqüències sense remei.

Llegeixo una notícia on diu que estudiants d’ESO es rebel·len contra el Català i no el volen parlar ni amb la professora de llengua catalana, i això a Girona, tot un simptoma de com van les coses en aquest apartat.

Sembla un broma, però no ho es. Una professora de català de secundària de Girona té cinc classess de 3r d’ESO en peu de guerra ja que diuen els obliga a adreçar-se-li en català a la classe de llengua catalana. Explica que si no ho fan els hi abaixa la nota de català del trimestre, i la reacció dels alumnes ha estat amb frases com “Pero esto es injusto”, “Nadie habla en catalan”, “No lo puedes ordenar, tenemos libertat para hablar en castellano” com alguns exemples.

La professora no dona crèdit al que escolta i alerta que no sap de que serveix explicar la història de Catalunya o la Dictadura franquista de 40 anys de durada si quan acabem la classe el catalanoparlant li diu a l’immigrant de torn “¿Me dejas tu boli?”, i això no es bilinguisme, es acceptar que amb el castellà en tenen prou. Això ho amplifica a altres àmbits de la societat on com deia la filologa Carme Junyent “El que mata el català és la indiferència. Ja pot tenir molt de prestigi que, si no s’usa, malament”.

Realment, aquest es el monstre que hem creat, bàsicament per culpa nostre, tant de les nostres institucions i la seva defensa de la llengua de fireta i de bona part de la societat que actua com avalador de que la nostra llengua es de segona categòria i no fa falta. El cas de Girona evidentment ja és marcat d’origen, ja que parlar en català a la classe de llengua catalana no es una opció, seria la normalitat, igual que la de llengua castellana, ningú se li acudeix fer-la en un altra llengua diferent. En canvi en el cas del català la percepció canvia, fruit del que abans deia. Es barreja la llibertat per parlar en castellà que res te a veure amb una classe de llengua catalana, i per cert una llibertat que es veu el català no la té. De fet aquesta paranoia és fruit per exemple de quan en un Restaurant no hi ha carta en català o no ens atenen amb la nostra llengua com marcaria la llei i no ens queixem ni ho denunciem. També quan esborrem el català amb un immigrant i li donem la idea que no li farà falta mai.

Una societat amb poca autoestima i uns governs que simplement es neguen a aplicar la llei. Veure per creure.

La qualificació de la Lliga de Futbol espanyola malauradament no és una excepció, fa molts i molts anya que amb major o menor intensitat és una realitat que han volgut tapar des del sistema i des de la xarxa controlada pel R.Madrid, però que cada cop que el gran rival, el Barça es troba en una situació de debilitat es torna més inacceptable.

Un xantatge que no crec passi a cap lloc del món. Ara suposo sortiran aquells que diuen que no es un tema important. Crec que un tema que belluga els diners que belluga i que te la repercussió que té, evidentment és molt important, independentment dels gustos de cadascú i de la normalitat que això suposi. Aquesta jornada si analitzem, veurem que en el partit del Barça va ser expulsat injustament Vitor Roque per part blaugrana, en el Partit del Girona li van anul·lar el gol de la victòria i va ser expulsat l’entrenador gironi i dos jugadors més també es perdran el proper partit, dos jugadors claus i que no estaran curiosament al Bernabeu el proper cap de setmana. Per si això no fos poc un gol anul·lat pel VAR a l’èquip matalasser va evitar la derrota blanca que va empatar perquè el gol va ser al darrer moment i no va haver temps de manipular alguna altra jugada. Tot això en una jornada i amb un VAR que sempre rectifica l’arbitre amb decisions favorables a l’èquip madrileny com fa poques jornades amb l’escàndol de l’Almeria. Una vara de medir que veiem diferent per aquest èquip i la resta. De fet podriem veure moltes d’aquestes decisions en altres partits que sempre han anat contrariament als interessos blaugranes.

Això nomes seria un tastet, però malauradament en trobariem tants i tant exemples que ja perdem el compte. A l’altre costat una televisió privada que nomes pressiona els arbitres jornada rere jornada i un club sempre amb tracte de favor que acusa pel Cas Negreira com una excusa per sempre i on curiosament desprès de més d’un any amb el tema encara no han trobat cap partit on els suposats favors siguin una realitat. Evidentment una manipulació més des de la capital i que amb més o menys força des de ser l’èquip del règim franquista fins ara tota la resta ha de suportar i on nomes èpoques com els anys de Guardiola on la superioritat era tant gran que no hi podien fer res, però ja sabem que amb igualtat de condicions el plus per l’èquip blanc és una realitat incontestable i una mostra més que fins hi tot amb l’esport aquest Estat està podrit i tampoc ha evolucionat.

Una lliga adulterada.

Aquestes paraules van ser pronunciade ahir per Pedro Sanchez i defineix la llei d’amnistia com valenta, reparadora i constitucional. De fet els partits catalans han avalat aquestes declaracions però sembla no volen entrar en aquest joc de contradiccions.

Sanchez ens diu això, i que els Tribunals també ho veuran així, quedan amnistiats tots els independentistes catalans. De fet desmenteix que la norma tingui forats pels quals es pugui colar algun jutge amb l’excusa del terrorisme i o traició. Ha fet referències a ETA o Grapo per expressar que es el vertader terrorisme. Ens ha remarcat que el text ja es prou sòlid i ha allargat la ma a Junts per fer possible el retrobament entre catalans i entre catalans i espanyols per afavorir la convivència. El President català ja ha expressat i demanat l’aprovació de la llei el més aviat millor.

Cal veure aquestes paraules en clau de gest cap a Junts per sortir de l’atzucac on es troba i que podria deixar la legislatura ferida de mort. Un discurs que hauria estat bé escoltar quan el Govern Popular va enviar les forces policials per agredir als votants catalans o quan van aplicar el 155 transgredint la voluntat popular de la ciutadania catalana i de les seves institucions, o quan no els hem escoltat amb els judicis farsa que hi ha hagut i la repressió que encara patim. Dir que els jutges ho veuran així com un acte de fe, tampoc es coherent amb les paraules dites fins ara i la por a les interpretacions dels jutges que ja han dit que no seguiran aquesta llei amb un acte insolit en una democràcia. Per cert quan esmenta els grups terroristes per posar exemples es deixa els GAL creats pel seu partit i que evidentment serian plenament terroristes. Diu que el text es prou sòlid però mantenen les excepcions de terrorisme i alta traició a la llei, si tant convençut estar quin problema veu de retirar aquestes excepcions.

Per últim, cridar al retrobament entre catalans es cinisme, mai s’han separat, els processos democràtics la minoria ha d’acceptar la majoria altrament seria una Dictadura de pensament únic i respecte el retrobament entre espanyols, mai s’ha separat, ser un Estat administrativament diferent no significa pas rebutjar els espanyols i les relacions personals i de tot tipus que podem mantenir ara, com passa de fet amb tots els Estats. Ja n’hi ha prou d’aquesta cantarella que nomes fa que menysprear la ciutadania i la seva sobirania com el centre d’una democràcia per prendre les seves decisions.

Efectivament, els independentistes no son terroristes.

Tal com explica José Antich en el seu escrit darrera aquests hooligans de la judicatura hi ha un segon judici al procés, i aquest cop amb arguments encara més esperpèntics que l’anterior i precisament amb la finalitat de deixar el tema en via morta.

La trama rusa i el terrorisme de Tsunàmi tothom sap que no es sustenta per cap lloc, però cada dia que passa veiem com la imaginació d’aquests jutges afegeix més llenya al foc i es dona ver vertader afirmacions sense cap tipus de prova o informes fabricats a la policia sense solta ni volta. La pregunta seria que si l’Estat evidentment no hi pensa fer res, fins quan ho aguantaran els nostres partits per defensar els seus privilegis d’una forma tant miserable.

Segon judici al procés

José Antich

Les declaracions del diputat d’Esquerra Republicana i membre de la Mesa del Parlament Ruben Wagensberg, el dia que s’ha fet públic que des de fa un cert temps ha desplaçat la seva residència a Suïssa, no poden ser més eloqüents: “Tinc por de tornar a Catalunya veient com s’està posant la situació; por d’una detenció arbitrària”. Per als qui no ho saben, les raons d’aquesta por tenen a veure amb la causa que instrueix el magistrat de l’Audiència Nacional Manuel García-Castellón sobre el cas Tsunami Democràtic i en la qual ha incorporat l’acusació de terrorisme al president a l’exili Carles Puigdemont i a la secretària general d’Esquerra Republicana, Marta Rovira, i en la qual també apareixen una desena més de persones, entre les quals Wagensberg, així com altres simpatitzants independentistes, alguns de vinculats a partits i entitats sobiranistes.

No és gens estranya l’actitud de Wagensberg, en vista de tot el que estem vivint. Tampoc no és casualitat que la notícia s’hagi conegut després que el Congrés dels Diputats hagi rebutjat la llei d’amnistia pel vot contrari de Junts, que ha suposat una contrarietat força gran per al PSOE i molt especialment per a Pedro Sánchez. El mitjà de vegades és el missatge i es va publicar inicialment a El Confidencial amb una detonació en diverses direccions: la primera, obrint el camí al fet que García-Castellón citi els encausats investigats tard o d’hora; la segona, sembrant dubtes sobre l’efectivitat real de la llei d’amnistia en el futur i no només amb el redactat actual, que, d’altra banda, s’ha d’ajustar seriosament. No és normal que la gent tingui por no per fets provats, sinó per acusacions inconsistents.

En el fons s’està parlant de la inexistència de garanties judicials, una cosa que amb altres paraules també ha verbalitzat aquest dimarts la vicepresidenta primera del govern espanyol, María Jesús Montero, que ha afirmat que entenia perfectament que Wagensberg se n’hagués anat a Suïssa. No deixa de ser preocupant projectar aquestes paraules de Montero a tot el que està passant als jutjats de García-Castellón i, a Barcelona, al de Joaquín Aguirre. M’atreviria a dir que s’està forjant una pilota jurídica per a un nou judici al procés. Com si l’anterior, el del 2019 al Tribunal Suprem, no s’hagués fet o fos insuficient. El judici al procés 3.0 que té un encaix jurídic pràcticament impossible, com han destacat juristes importants i la mateixa Fiscalia de l’Audiència Nacional, que s’ha oposat a les acusacions de terrorisme, i també la Fiscalia de Barcelona en el cas Volhov, perquè entén que hi ha una falta de motivació lògica de la investigació i, essencialment, en el seu caràcter prospectiu.

Però García-Castellón i Aguirre continuen anant a la seva amb acusacions molt greus, crítiques. Acusacions que tenen, lògicament, el seu impacte a Europa, perquè no són capaços de fer-se a la idea de les fronteres que ha travessat la justícia espanyola i només arriben a veure que al davant hi ha acusacions de terrorisme i de traïció. El 2017 i següents es parlava de cop d’estat i de rebel·lió. Després, ni el Tribunal Suprem no va ser capaç de sostenir-ho i es va abaixar un grau, a sedició. Però ja havia calat i eren uns colpistes acusats de rebel·lió. El més important era el relat —per cert, el PSOE també era aquí en aquell moment— i el que deien les televisions. Avui se situa a l’aparador el terrorisme i la traïció. El primer adornat de píndoles falses, però efectistes, en les quals apareix fins i tot una suposada caravana reial sobre la qual es pretenia atemptar. No sembla que res sigui veritat: ni la caravana, ni la preparació del suposat atemptat. Però es divulga centenars de vegades i es debat sobre el tema.
FINS
En el cas de Volhov hi ha els espies russos i Putin donant suport a la independència de Catalunya en una història que no dona ni per a un guió d’una pel·lícula. Però també és el que menys importa. Es tracta d’anar construint el bastiment mediàtic del nou judici a l’independentisme i que la llei d’amnistia no sigui aplicable a un nombre indeterminat de persones, que ara es calcula que poden ser una setantena, però que, com totes les causes prospectives, es pot anar fent créixer a gust del consumidor.

El no de Junts ahir a la Llei d’Amnistia encara que sigui provisional i no crec que eviti arribar al mateix lloc al final, es una alenada d’aire fresc a tanta hipocresia i burla cap a la ciutadania.

Com deia, encara que de moment no crec que sigui definitiu, la desconfiança com entendran se l’han guanyat a pols com a mínim es un ensurt i un canvi respecte a la submissió absoluta d’Esquerra i el seu suport a canvi de res sense remei. Aquesta llei ja sabien que davant les excepcions de terrorisme i alta traició que el PSOE ja havia dit no negociaria, s’amagava la via perquè els jutges espanyols facin anar la seva imaginació desbocada i la repressió segueixi sempre en la mateixa direcció, contra Tsunami, els CDR i persones com el President Puigdemont o Marta Rovira entre d’altres. Crec que es prou motiu per dir no.

De fet, tots coincidiexen i accepten especialment el PSOE que l’aparell judicial no farà cas aquesta Llei, i això que seria un escàndol majúscul en qualsevol Estat vertaderament democràtic. o diuen com si res intentant en el cas del PSOE acusar la dreta del cas, quan ells hi estan igual o més implicats en aquesta causa, ja que formen part del mateix sistema corrupte de l’Estat. Si no fos així evidentment i davant la gravetat ja haurien posat la vista en el tema per corregir aquesta anomàlia, però no ho faran evidentment, ja que no son jutges conservadors o falsos progressistes, es el sistema heretat del franquisme i que forma part de l’ADN de l’Estat amb jutges com Garcia Castellon que seria en un Tribunal com acusat en qualsevol lloc democràtic. Dit això i veient tots els mitjans d’aquí i d’allà parlen de la Llei com si el nom ja fos suficient, i com qualsevol llei el contingut es l’important.

Fa vergonya aliena veure Esquerra mentint i donant suport cec a la Llei amb excuses de mal pagador quan saben dels perills de la mateixa. Ja no dissimulen com intentaven fer abans i s’han convertit en una crossa socialista sense embuts.

Avui mateix el diputat Wagensberg d’Esquerra ha marxat a Suïssa per les acusacions del cas Tsunàmi i la por que te a una decisió arbitrària com ha dit. Això no es normal, i aquesta llei tal com està ara ho facilita sense remei.

De fet si les acusacions de que l’aparell judicial que es confirmen cada dia amb les actuacions d’aquest poder sobre els seus atacs al legislatiu i on ningú pensa fer res, seria prou motiu per abandonar Madrid, però esclar tampoc ho faran, i prefereixen jugar amb les cartes marcades conservant els seus privilegis.

Cal una mica de coherència amb tot, i d’això no anem sobrats.

Com sabem, els nostres partits son simples empreses pel seu lucre i poder alienes al que se suposa seria la seva funció i dependència com es la gent. Ni tant sols la nostra llengua es mereix la seva defensa per damunt dels vots i així vivim situacions esperpèntiques que no haurien de sorprendre a ningú.

De tant en tant veiem fets com la resposta d’un comic israelià amb una actuació a Catalunya i que s’ha fet viral per vergonya aliena nostra. De fet va amb la línia de la idea que bé de l’Estat i de gent no integrada entre nosaltres que creu que el català el parlem per molestar. Aquest artista dins el seu xou i amb conversa amb una espectadora, on li pregunta si viu a Barcelona i la resposta es que malauradament viu on la gent només parla català, a l’interior de Catalunya, ell sorprés li diu que el problema es seu, ja que no pots anar a un lloc i queixar-te perquè la gent parla l’idioma que representa que ha de parlar. Li posa l’exemple, que si va A França, també es queixarà perquè parlen francès. De fet per si no fos poc ella es traductora i el còmic li diu que l’únic motiu pel qual tens feina és perquè ells no parlen anglès. Com podeu veure tot molt surrealista i que nomes passa per les nostres actituds, i sobretot per la desprotecció oficial que patim i la compra de discursos que enlloc del món serien presentables i beneïts pels nostres partits que sempre vull recordar en un Estat independent defensaven el castellà i el català en igualtat d’oficialitat. Com deia aquell no fa falta dir res més.

Uns despropòsits i un auto odi que també veurem en el món del cinema i els premis de l’Acadèmia Catalana, els Gaudi que s’entreguen aquest proper cap de setmana i on encara ningú sap quin criteri s’utilitza per determinar que l’obra es catalana, i malauradament l’essència que seria la llengua no sembla que en sigui un. Hem vist en anteriors edicions on obres en castellà guanyen premis i la presència del català es minoritària sense cap escrúpol. De fet sembla que si l’èquip és català o els diners surten d’aquí ja n’hi ha prou, i això es un altra perversió, que no fa res més que confirmar aquesta despreocupació per la nostra llengua per part del sector públic i on per exemple les subvencions son atorgades sense cap consideració en aquest criteri i així en trobem en publicacions o empreses que menyspreen el català i de pas no compleixen amb les teoriques lleis de fireta que tenim, però tenen premi.

Son nomes uns exemples, però això es el que tenim.

Demà tornarem a veure com els nostres dos partits a Madrid ho tornen a fer. No els preocupa res més que vendre la seva manera de fer política cap a una direcció, quan realment tots veiem que sempre va en la mateixa direcció i no precisament a favor nostre.

De fet amb la votació de la Llei d’Amnistia i la seva excepció de terrorisme en vigor i que el PSOE ja ha dit que no suprimiria, simplement es una llei de Paper mullat on l’altra poder factic de l’Estat, els jutges faran i desfaran per seguir la repressió sense cap entrebanc possible com ja veiem aquestes setmanes amb Garcia Castellon. Una mala negociació i un mal pacte final és el que tenim i això no es de rebut, sobretot pel que ens han venut i pel seu suport incondicional als del 155 encara a canvi de res.

La història està plena malauradament de moments de la història per la vergonya. Tots recordem la votació del darrer Estatut, aquell que avui en dia encara no s’ha posat a votació un altre cop, desprès de ser modificat, una situació esperpèntica a nivell mundial. Com deia en aquella votació amb un Estatut on precisament el PSOE es va encarregar de despullar la llei i suprimir el més important amb el famós “nos lo hemos cepillado” d’Alfonso Guerra van triar el SI jugant a la farsa que els Populars eren els del NO i tornant a ser uns col·laboradors d’aquest frau i humiliació a Catalunya. Recordo quan van investir a la Presidenta del Congreso actual venen que el català seria oficial a les institucions europees i tots hem vist com ha anat la cosa i que el mès calent es a l’aigüera. També recordo l’aprovació dels decrets del Govern de Sanchez amb la propaganda que havien aconseguit el traspàs de les competències d’inmigració per un costat i les de Rodalies per l’altra, i hores d’ara tots sabem que això tampoc es veritat i que quedarà en el calaix de les promeses fetes a Catalunya sense data de compliment.

Ara toca el que ens venien com l’acord més important per posar el comptador a zero amb l’anmistia i avançar cap endavant, i ens trobem que aquesta escletxa defensada per la veu de l’amo segueix allà i serà la pedra a la sabata per seguir inculpant injustament el moviment independentista, i de retruc seguir la persecució a la peça més preuada, el President Puigdemont, i ves a saber anant retorçant la llei fins on arribaran, no hi ha limits com hem vist els darrers anys.

Aleshores sabem del cert que Junts i Esquerra demà també ho validaran sense rubor i amb l’afegit que ens ho vendran com un nou triomf que per si no ho sabieu també serà mentida.

Res de nou.

Sabem avui que el President Aragonès va ser espiat amb Pegasus per les sospites que dirigia els CDR amb unes proves que fan riure per no plorar i al mateix temps Garcia Castellon segueix fent política intentant per tots els mitjans que el President Puigdemont no pugui entrar a la Llei d’Amnistia amb moviments que en un Estat normal el portarien a ell davant els Tribunals.

Efectivament, el CNI afirma que era coordinador dels CDR, així queda reflectit en la informació desclassificada i així justifiquen el seu espionatge amb Pegasus. De fet la Defensa ha rebut la documentació plena de parts tapades i planes totalment guixades que fan impossible entendre alguns dels paragrafs. Per la seva banda la Ministra Robles diu que tot es va fer amb autorització judicial i per tant amb respecte total a la llei a diferència del Govern Popular. Per la seva banda Garcia Castellon accepta per la part acusació a dos agents ferits a Urquinaona el 2019, tot per deixar el President Puigdemont fora de l’Anmistia i acusat de terrorisme.

Un embolica que fa fort, una persecució desmesurada amb la connvivència de les estructures de l’Estat, els mitjans de comunicació i uns poders de l’Estat completament vinculats i superats que actuen com una Dictadura qualsevol i amb total impunitat i menyspreu a la democràcia més elemental. Res a fer en aquest sentit, ja ho sabíem, l’Estat es el que és i no val cap sorpresa. De totes maneres acusar el President Aragonès de ser el cap dels CDR fa riure per no plorar, precisament amb un Govern on era vicepresident i que va ser part acusatoria en judicis contra membres dels CDR i on el seu partit viu de bracet dels del 155 sense rubor. Les proves ja son esperpèntiques i deixar a la Defensa uns documents on bona part es tapats o guixats no passa la prova del cotó de cap democràcia normal. Ahora el Jutge Castellon segueix amb total impunitat fent política i amb l’objectiu del President Puigdemont al cap sense cap vergonya i traspasant tots els límits davant el silencia i suport dels mitjans del règim i de bona part dels poders de l’Estat.

De fet en una democràcia normal, aquest jutge ja hauri estat inhabilitat i segurament jutjat, però esclar parlem de l’Estat espanyol i el seu curiós règim on el tot s’hi val forma part de l’adn del mateix sistema i on els de sempre segueixen en blanc i negre i sense cap evolució.

El fang de l’Estat.

La tàctica del PSOE de fer sortir davant l’opinió pública les veus que fan més olor de naftalina per exagerar les concessions i finalment ser la coartada per fer veure allò que realment no es. De totes maneres, no els cal massa, ja que els socis teoricament independentistes ja els fan la feina bruta venen al seu electorat uns fets imaginaris que nomes existeixen en les seves ments i en la tàctica miserable d’aquests partits amb la societat on haurien de passar comptes. En José Antich ens ho explica perfectament i trio coartada.

Page, díscol o coartada?

José Antich

Com que la història recent del PSOE ha estat plena de barons socialistes sempre disposats a fer el paper que actualment fa el president de Castella-la Manxa, Emiliano García-Page, de díscol, centralista i xovinista, quan es tractava d’assumptes relacionats amb Catalunya, sempre és convenient preguntar-se si aquest nou embat públic és un gest de rebel·lia del manxec o, per contra, els socialistes l’utilitzen com a coartada per acabar pagant un preu més barat.

Perquè les paraules de Page, exagerant l’acord entre el PSOE i els independentistes, i situant gairebé el seu partit fora de la Constitució després de l’acceptació d’unes esmenes a la llei d’amnistia, no mereixen una resposta verbal de la direcció socialista ubicant-lo a l’extraradi del partit. El pas seria portar-lo a la comissió de disciplina per la desautorització permanent que fa dels pactes, que, per cert, bé que ratifiquen diàriament tant al Congrés dels Diputats com a l’executiva del partit els representants de Castella-la Manxa. Com si una cosa fos el soroll públic, que tant agrada a El Mundo, ABC i La Razón, i una altra de molt diferent, jugar més del compte amb les coses de menjar.
Perquè el PSOE sempre ha tingut des de l’inici de la Transició personatges que han despuntat a l’hora de representar aquests papers. Durant els anys de Felipe González es van fer un nom tres presidents autonòmics que van ser batejats amb el nom dels tres tenors. A saber, l’extremeny Juan Carlos Rodríguez Ibarra, l’andalús Manuel Chaves i el manxec José Bono. Tots tres sortien amb celeritat a la palestra cada vegada que González tenia problemes per demandes catalanes i el soroll que generaven aconseguia rebaixar les reivindicacions inicials. Zapatero també els va fer servir, perquè els tres tenors van tenir una política longeva, amb l’únic canvi de Griñán per Chaves i amb Josep Borrell tornant a l’esfera política. El de la Pobla, més còmode en alguns moments amb la política del PP o Ciutadans en el tema territorial, sempre ha tingut l’ullal afilat a punt.

Sempre és convenient preguntar-se si aquest nou embat públic és un gest de rebel·lia de García-Page o, per contra, els socialistes l’utilitzen com a coartada per acabar pagant un preu més barat.

Ja amb la generació Pedro Sánchez han destacat, a més de Page, Lambán (Aragó) i Vara (Extremadura). Com que després de les eleccions del mes de maig passat, tan sols Page va sobreviure, també s’ha quedat sol en aquesta croada. Veurem si el PSOE està decidit a tallar-ho en sec i per una vegada manté el rumb, encara que només sigui per necessitats parlamentàries aritmètiques. Els negociadors socialistes saben que tot el que han hagut d’acceptar en l’amnistia, també les correccions fetes en el tema del terrorisme, ha estat fruit de l’obstinació de voler portar al seu terreny els independentistes. Feia molts mesos que els havien posat el redactat final sobre la taula i el ministre Bolaños es resistia a acceptar-lo. Amb aquesta actitud, esclar que ha estat una caixa o faixa per al PSOE. Però n’estaven advertits. Una altra cosa és que fessin com qui sent ploure.

Aquest anunci del President Aragonès de remodelació de Govern, que no es tal i de mantenir la legislatura fins al final, crec va en una direcció equivocada i difícil d’entendre sinó es en clau estricta partidista.

Una remodelació que bàsicament dona poder i visibilitat a Vilagrà i Sabrià amb tasques que ja feien i com a promoció del partit sobretot en la tasca de comunicació, però no es una modificació com a tal amb canvis de consellers que coneixem. De fet i com he dit sempre un Govern amb 33 diputats de 135 te una legitimitat dubtosa i per ètica hauria de donar pas a donar la paraula a la societat per ratificar-lo o canviar-lo, ja sabem que la societat pels partits com menys opini millor i molt menys que decideixi.

Apart d’aquest fet objectiu, l’obra de Govern es un seguit de fracassos i cap projecte vertaderament important. Els diversos projectes fallits com les Olimpiades a Barcelona Pirineus o els blindatges de la nostra llengua en diversos àmbits que s’han demostrat totalment falsos, alhora que els anuncis de traspassos com el de Rodalies, que ja sabem que no es tal o els nuls avenços nacionals amb una Taula de diàleg fracassada. Per tant una obra de Govern pobre que ni tant sols te garantits els pressupostos propers i que ha de suar cada nova proposta degut a la seva fragilitat numerica. Son motius més que suficient per donar la veu al poble.

Alhora, la proclamació com a futur candidat al President republicà actual, no te massa sentit si les eleccions son d’aquí un any, sinó es per fer una campanya des del poder i amb el control dels mitjans per revertir les enquestes que els donen un altra disminució important de vot, que encara es podria veure més agreujada amb un hipotètic retorn del President Puigdemont que explica en part la validació per part del partit de la llei d’amnistia i el no esborrar el terrorisme del Tsunami i CDR que impedirà el seu retorn amb seguretat.

Un nou capítol d’aquest baix nivell dels nostres partits que han oblidat els seus compromisos amb la ciutadania per aferrar-se a les seves quotes de poder autonòmic al preu que sigui. Crec que Esquerra s’equivoca allargant una agonia que nomes els pot portar més descredit i cap triomf a presentar que no sigui la propaganda de fets que posteriorment queden en fum com en tota la legislatura.

Una estratègia espepèntica per uns anys polítics molt pobres.

La magnitud del frau democratic espanyol no te aturador i ara descobrim com alguns jutges reclamen al Ministre Marlaska desclassifiqui els sondejos de Suarez que assenyalaven a la proclamació d’una nova república espanyola.

Efectivament, jutges com José Castro del cas Noos o Juan Pedro Yllanes fan aquesta reclamació. Se sap que dos anys abans de l’aprovació de la Constitucion española del 78, Adolfo Suarez va fer una sèrie d’enquestes per conèixer quin model d’estat preferia la ciutadania espanyola durant la transició. Aquests donaven un clar resultat per proclamar la Tercera República espanyola, molt per davant de la monarquia que va acabar sent imposada pel règim franquista a la transició. Tots els documents son secrets oficials ben guardats. Aquests jutges balears ja jubilats reclamen el dret de saber aquestes dades, ja que amb els resultats dels mateixó el normal hagués estat un referèndum perquè la societat espanyola decidis el format que volia, cosa que mai han fet, i no tant sols això, sinò que es va incloure la monarquia a la llei de reforma política que es va sotmetre a referèndum el 1976 i per tant l’engany fins avui es que ja s’ha votat.

Jo, francament vull marxar d’Espanya i per tant el sentiment i desig seria igual amb una monarquia que una República, però aquesta democràcia de fireta imposada als espanyols ens porta a descobrir aquests paranys. Un règim franquista i els seus hereus que ho van planificar tot per seguir el règim amb diferents formes, es va anomenar hereu al Rei Borbó i d’esquena a la societat que havia de decidir, es va incloure aquest model d’Estat dins tota la Llei de reforma política per donar a votació i així vendre un pack i amb l’excusa perfecte per dir que ja s’ha votat, quan realment no es així, ja que el model d’Estat es un tema prou transcendental i important per ser una votació nomes d’aquest tema.

De fet les Dictadures, la darrera cosa que tenen el cap es precisament la societat que controlen i imposen el seu mandat, basat amb això i amb aquest canvi per la mort del Dictador purament estètic en questions de poder, el criteri va seguir igual, i així la peça angular de tot el sistema franquista com eren els Borbons van ser protegits i imposats fins el dia d’avui, una piramide on per sota estan les mateixes famílies que controlaven el poder duran el franquisme i totes les seves ramificacions dins les estructures de l’Estat inclosos els partits polítics principals.

El frau de la democràcia.