DEMANAR UNITAT

El President Puigdemont, conjuntament amb dos membres del seu Govern Clara Ponsatí i Toni Comin tornen a demanar a traves d’un article conjunt una llista unitària per les Europees del 26 de maig per deixar un missatge clar i una victòria incontestable.

Diuen que posari el dret a l’autodeterminació dels pobles al centre de l’agenda política europea i permetria guanyar clarament. Aquestes tres persones representen tres espais diferents i posarien el conflicte català amb Espanya en el centre. De fet la proposta no es nova i des de l’espai de Junts Per Catalunya ja s’ha demanat diversos cops amb la negativa dels Repúblicans, fins hi tot amb la predisposició de Puigdemont per formar part de la llista darrera Oriol Junqueras.

Efectivament, un nou intent de sentit comú en aquest desgavell que formen els nostres partits i els seus interessos. Si fugim del partidisme que ens envolta, per sentit comú i sobretot a Europa el més normal i desitjable seria aquesta candidatura unitària, es igual qui l’encapçali, però enviant un missatge clar de saber que volem per damunt de la lògica partidista i la manera d’aconseguir-ho per damunt de tot complint el mandat del poble i sent un instrument útil que fuig d’una situació normal.

Malauradament, el partidisme no te límits i l’objectiu de la República sembla allunyat per alguns, i això ens porta a la lògica electoral d’un país sense aspiracions territorials on l’esquerra i la dreta es disputen el poder legitimament i defensant els seus postulats i sobretot guiant els seus passos per la perspectiva que els atorguen les enquestes i que en aquest cas afavoreixen als republicans i que sense embuts ho posen per davant del mandat popular sigui el que sigui.

Aquesta trista realitat torna ferotgement i veiem com el diàleg estèril i sense opcions, els presos, la repressió emmascaren els debats per no fer passos endavant cap al mandat de l’1 d’octubre i on la tàctica partidista torna al primer pla, si es que mai havia marxat. El rebuit a aquesta llista es un nou simptòma clar d’on ens trobem i cap on anem. Una Catalunya on el poble torna al segon pla i es utilitzat pel partidisme sense finalitats clares i que no siguin afavorir simplement les quotes de poder dels seus representants.

Així alguns pretenen aixamplar bases i altres reconeixements internacionals de fireta. Unitat es la recepta infalible que els allunya dels seus interessos personals, una llàstima indignant.

BLOQUEIG DE FIRETA

El soroll electoral passarà a ser una nova capa de vernis del “Fem República”, i escoltarem proclames com el bloquejarem Espanya per mantenir la flama, encara que com malauradament tinc que donar la raó al Bernant Dedéu no deixa de ser un nou engany. No hi ha possible bloqueig ja que les aliances si son necessàries deixaran a banda els partits catalans i al mateix temps buscar una nova manera de justificar uns pactes com ja va passar amb el PSOE de Sanchez serà un objectiu dels partits. Vots a canvi de fum.

Crec que nomes plantant cara a l’engany podrem fer efectiva la nostra República, i això nomes depén de nosaltres.

Bloquejar

Bernat Dedéu

En tant que fenomen netament literari, el procés ha resultat ser un autèntic doll de mots i d’expressions: ni un pas enrere, ho tenim a tocar, de la llei a la llei, jugada mestra i etcètera. Darrerament, els líders sobiranistes anaven curts de diccionari, però l’adveniment d’unes eleccions sempre excita la xarrera i la brigada de l’eixamplar-la-base ja té la pastanaga que anhelava: bloquejarem el govern de Madrit, diuen contentíssims! Al•leluia, respon la massa! Doncs bé, aquesta serà la cançoneta que impregnarà la pre-pre-campanya, la pre-campanya, la campanya i la post-campanya sobiranista del 28-A. Si guanya Sánchez –diran convergents, republicans i frontistes del poble lliure convergent– només un independentisme fort podrà allunyar el president socialista d’un pacte amb Ciutadans i, al seu torn, posar com a condició d’una investidura una solució política per a Catalunya.

Com sempre, la cosa sona de puta mare i semblaria capaç de convèncer fins i tot una pedra. Però només té un petit i sempitern problema: és mentida. La història més immediata ja ens ha fet saber que l’independentisme pot ser perfectament capaç d’investir Pedro Sánchez sense cap mena de contrapartida. Primer va ser l’excusa de fer fora Rajoy i ara, no us preocupeu, que ja en sortirà alguna de nova. De fet, lluny d’amoïnar-se per l’auge independentista, el líder del PSOE respiraria contentíssim amb una pujada substancial d’ERC i PDeCAT, a qui podria controlar amb la simple promesa d’una taula negociadora i d’un relator imparcial. Fixeu si li sortirà barata la cosa! Per això no és gens casual, malgrat el soroll que ha provocat a Madrid, que Miquel Iceta situï el cim de l’independentisme en el 65% dels vots a Catalunya: perquè això és exactament el que opina Oriol Junqueras.

La tàctica d’Iceta, comprada per Esquerra, és la de situar la independència en una tessitura d’un percentatge impossible per tal d’allargar sine diel’autonomia i l’eixamplament de la base de la nòmina. Fixeu-vos com l’expressió fer república és una calcomania perfecta del fer país d’en Pujol: si no em creieu, canvieu els mots quan s’escaiguin hi tindreu el privilegi de viatjar de franc en el temps. Ara que vivim un intent de retornar la neo-autonomia jacobina a Catalunya, i que els popes sociates i convergents ja frisen per tornar a repartir-se el país, Sánchez no només no té por de cap bloqueig independentista, sinó que pactant amb ERC i PDeCAT té la possibilitat de tornar a tenir Catalunya ben controlada mentre la dreta espanyola es destrueix a si mateixa. Si n’és de justeta la nostra classe política, ai las, que fins i tot un paio amb tanta poca llum ens pot regalar lliçons d’estratègia.
A partir d’ara, ja ho sabeu: on diguin bloquejarem poseu-hi directament pactarem. Així després us estalvieu disgustos, que la vida és curta.

LES PORTES D’ENTRADA I SORTIDA

Els exemples de Soraya i Duran com ens descriu en Modest Guinjoan, son perfectes per veure com de podrit pot estar el sistema espanyol i com les el·lits es protegeixen i sobreviuen fent un cercle sense fi amb la societat fora de joc i la democràcia totalment pervertida.

Soraya de Cuatrecasas i Duran d’Aena

Modest Guinjoan

Soraya Sáenz de Santamaria Antón ve de fitxar pel despatx d’advocats Cuatrecasas. Unes setmanes abans s’anunciava que Josep Antoni Duran i Lleida s’incorporaria al consell d’administració d’Aena. Són només casos recents i diferents de les famoses portes giratòries entre sector públic i sector privat que val la pena mirar d’entendre amb perspectiva econòmica.

Tothom sap que les empreses privades busquen obtenir favors dels poders polítics (tot ben legal, esclar) que tard o d’hora es tradueixen en beneficis en els comptes d’explotació. Qui més cuida la bona connexió amb el poder polític són, lògicament, les empreses que operen en mercats més regulats, com per exemple la banca, el sector energètic o l’obra pública.

Les portes giratòries constitueixen un quid pro quo, un intercanvi de favors, de valor econòmic difícil de quantificar, entre altres coses perquè la informació sobre els intercanvis ho és tot menys transparent. Però la realitat és que es donen, encara que les contraprestacions es facin de manera diferida en el temps. Què hi ha al darrere? O bé un reconeixement de deute per part de qui fitxa l’expolític, el qual ha fet favors mentre manava, o bé una inversió en aquesta persona pels rendiments que pot donar en el futur, gràcies als seus contactes i/o al coneixement que en té de com funcionen els circuits de presa de decisió política. Res d’això s’explica públicament.

Soraya Sáenz de Santamaria és una advocada de l’Estat que va exercir com a tal fins que va fer el salt a la política el 2004, any en què es va convertir en diputada. Del 2011 al 2018 va ocupar els més alts càrrecs que es poden ocupar en un govern de l’Estat per sota de president. Va ser vicepresidenta del govern espanyol i, coses del destí, també presidenta de la Generalitat per delegació de Rajoy. El 10 de setembre de 2018 deixa la política. A principi del març passat Cuatrecasas anuncia la seva incorporació en qualitat de sòcia, que portarà l’àrea de “transparència”, i també com a membre del seu consell d’administració. La senyora Sáenz de Santamaria era una purista en matèria de portes giratòries, però es veu que ha canviat d’opinió i ha fet el salt en sis mesos a les creences pròpies i ho ha fet, no en dubtin, amb tota la cobertura legal imaginable.

El seu fitxatge per Cuatrecasas es pot entendre dintre de la normalitat d’incorporar agenda i experiència en l’administració pública, però també (per què no?) en el marc del fet que Cuatrecasas fos una assessora del govern Rajoy o que el Sr. Emilio Cuatrecasas es va deslliurar de l’empresonament per delicte fiscal, després d’un pacte amb la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat, quan aquests organismes depenien de la senyora Sáenz.

Bé ells deuen saber quin ha estat el motor de la porta giratòria. Mentrestant Cuatrecasas presenta el fitxatge com una incorporació de valor, cosa de la qual no en podem dubtar, se’n destaca el talent i que és una “advocada excepcional que ha demostrat al llarg de la seva carrera professional la seva vàlua i la seva gran capacitat de gestió”. Política, hi afegiríem, sense que això s’hagi de considerar negatiu.

El fitxatge de porta giratòria de Duran i Lleida és com a conseller independent d’Aena, l’empresa estatal que gestiona els aeroports espanyols. Es tracta d’una empresa i un model de gestió que el Sr. Duran, quan era diputat a Madrid, no es cansava de denunciar per aconseguir la gestió del Prat per a la Generalitat. Ara podria impulsar el mateix però des de dins. Veurem si ho fa.

Des del seu fracàs electoral el 2016 i de la fallida del seu partit, Duran és un outsider de la política que es resisteix a deixar-la del tot. Entre altres coses per seguir ingressant a remolc de la política (havia afirmat en una entrevista de la Mònica Terribas que si deixava la política per la docència “de què viuré?”). Ara Aena, de la mà del seu president, el català Maurici Lucena, li solucionarà 12.000 € del seu pressupost anual, que són les dietes que cobrarà per assistir al consell. Substitueix un altre català expert en portes giratòries, Josep Piqué i Camps. I acompanyarà en el consell un altre català també, José Luis Bonet, expresident de Freixenet i president de la Cámara de España. Com la Soraya a Cuatrecasas, un es pregunta quina experiència deu tenir el Sr. Duran en el negoci aeroportuari. Sort que la seva selecció la va fer una empresa de caçatalents. Segurament que també hi deu haver influït el fet que al president d’Aena el Sr. Duran li cau bé i que es tracta d’un tercerviïsta polític.

Vagi com vagi, les portes giratòries no paren (arriba l’episodi Jorge Fernández Díaz). I si bé pot ser justificable en termes econòmics i en termes legals, és una pràctica com a mínim dubtosa en termes de qualitat institucional d’un país si no es deixa passar un temps dilatat entre la responsabilitat política i la incorporació a l’empresa.

LA INDEPENDÈNCIA O CONVIVÈNCIA

Aquest cap de setmana, Pedro Sanchez ho ha tornat a dir, no hi haurà independència, ni dret a l’autodeterminació, ni referèndum. Catalunya te un problema de convivència i no d’independència. Apart reafirma el control financer a la Generalitat com si res.

Aquesta es la consigna del partit que ens diu que el votem per evitar un pacte de la dreta extrema amb Populars, Ciudadanos i VOX que directament parlen obertament d’aplicar l’Article 155 perpetu a Catalunya, tancar TV3 i pràcticament deixar l’autogovern en un no res, si es que algun cop ha estat alguna cosa més que simbolisme. Deixan de banda les formes, no veig diferències substancials. Son els quatre partits del 155, ho hem de recordar un cop i un altre, no respecten els drets més elementals d’una democràcia, com es el vot de la gent. Practiquen la imposició per no afrontar problemes polítics amb política i si amb repressió i aplicant tot el poder i estructures de l’Estat contra Catalunya.

En Sanchez apart ens diu quin es el problema intentant obviar el problema real català un cop i un altre com si la població fos estúpida i ens diu ben clar que per la força no decidirem el nostre futur i que el decidiran ells per nosaltres com si fossim menors d’edat. Segurament per aquest concepte es reafirmen en el control dels diners de la Generalitat, que a la pràctica es com seguir aplicant el 155 per la porta del darrera.

La proposta d’Iceta amb el 65% aviat ha estat rebatuda i tirada a les escombraries sense fre. No hi ha democràcia i tots en son culpables per igual. Elements per votar cap ni un. De fet i com diu el president espanyol el problema es de convivència, precisament amb aquesta estructura espanyola i un tarannà colonial que ja no lliga amb l’época on ens trobem i que no te cap intenció de canviar.

CENSURA INDIGNANT

La repressió i els tics d’altres règims de les institucions espanyoles no s’aturen. La Junta Electoral actua de Tribunal censor dels drets i llibertats i ara prohibeix a la Corporació audiovisual Pública Catalana expressions per definir la situació on ens trobem.

Efectivament, en resposta a una queixa de Ciudadanos ara prohibeix les expressions Judici de repressió, presos polítics i exili, per referir-se al judici farsa del Tribunal Suprem, als nostres polítics empresonats o a la part del Govern legítim a Brussel·les.

Es un nou grau de censura que apliquen a la situació catalana intolerable en una societat democràtica. De fet es parcial ja que no prohibeixen en cap cas als mitjans públics o privats espanyols expressions com colpistes per referir-se als nostres polítics o per exemple fugits de la Justícia per referir-se als exiliats entre altres expressions de menyspreu. Això posiciona clarament la Junta Electoral amb un relat i uns partits i es posiciona en contra d’altres tergiversant la seva funció.

Les raons per censurar segons quins símbols com els llaços grocs o expressions per definir la situació com la descrita diuen es per neutralitat i per no afavorir segons quines opcions, quan nomes valida un context i la visió d’uns partits, evidentment pren partit i ja perd la seva funció passant a ser un organisme més de repressió i censura invalid en qualsevol Estat democràtic normal.

La llibertat d’expressió es sagrada en Estats democràtics i els atacs perpetrats des de determinats interessos es indignant i dona idea del que parlem. No hi ha un mínim nivell democràtic standard exigible a qualsevol Estat de la Unió Europea. La manipulació dels mitjans es una nova manera d’influir en els resultats com ja va passar el 21 D i que ara segueix amb virulència i amb tàctiques que recorden altres règims que son una part més d’un Estat podrit.

Una censura indignant.

ELS PERCENTATGES IMPOSSIBLES

Ahir escoltavem Iceta parlant del 65% de favorables a la independència haurien de ser escoltats i donar sortida, això si fins d’aquí 10 o 15 anys. En una entrevista Pablo Iglesias va dir que si el 75% ho demanes hauria d’haver una sortida democràtica per part de l’Estat.

Cal dir que Iceta posteriorment va matisar davant de l’allau de critiques del hooliganisme espanyol i va proclamar que el referèndum no es la solució. Son dos exemples que deixen ben clar el panorama que tenim davant.

Els teorics progressistes ens aboquen a uns percentatges impossibles i que mai ningú ha demanat en altres processos d’indpendència i uns condicionants que es l’equivalent progre de la dreta rancia quan diu que ni parlar-ne ja que Espanya es indivisible. De fet son dues cares de la mateixa moneda. Tenim el cas d’Eslovenia on la comunitat internacional va fixar el 55% com a data condicional com a referent. Demanar aquestes barbaritats es un absurd sense sentit.

Iceta va més enllà i s’han de mantenir 10 o 15 anys en el temps, que es una manera de dir que passem el temps endavant confiant que el context canviarà i les xifres no podran ser mantingudes o en tot cas recordades, hores desprès ja ens diu per confirmar la mentida que el Referèndum no es la solució. Això dit per un representant d’una democràcia hauria de ser motiu d’inhabilitació permanent ja que es questionar el mateix dret de la societat a decidir i un principi bàsic de qualsevol democràcia normal i representativa.

Res ens estranya ja, i posa en evidència la farsa dels partits catalans en seguir intentant i pregonant un referèndum pactat que saben imposssible, o les propostes que ens presentava ahir en Ferran Requejo trobant escletxes legals per reformes de llei que donessin via al referèndum català. Cal dir alt i clar que el problema no es la llei, es la voluntat política, i sense aquesta no hi ha reforma possible com va demostrar ahir el Ministre Borrell a la televisió alemanya perdent els papers al mencionar el tema.

El problema es la democràcia podrida espanyola i el sistema que la sustenta. Mai acceptaran un referèndum pactat i aquest no pot ser condicionat amb percentatges maximalistes pel si, ja que estariem donant més valor al vot negatiu d’un ciutadà per davant d’un de positiu, i això no te ni cap ni peus, ni evidentment es just. Es tant senzill com que la majoria guanya i una minoria no pot imposar el seu criteri a una majoria.

Res més llunys dels percentatges impossibles que ens ofereixen.

SUPREMACISME

Aquesta paraula es en boca de l’espanyolisme ranci per definir per exemple el moviment independentista o al mateix President Torra. Ho escoltem al Parlament constantment en boca de Ines Arrimadas i forma part d’aquell vocabulari curt però repetitiu que va mostrant.

De totes maneres les peticions del President mexicà Lopez Obrador en la futura commemoració dels 500 anys de la conquesta espanyola, en forma de demanar perdó i aclarir els fets per les atrocitats comeses ja ha rebut la resposta airada espanyola, en forma de negativa a regirar fets de fa 500 anys i amb la versió de la gran obra feta en aquelles terres i que els indigenes com els anomenaven tene que agrair pels segles dels segles, fina hi tot Borrell, el dels quatre indis ho va comparar amb Napoleó i les seves guerres. Per altra banda al Judici Farsa veiem com Baena o Tacito dibuixen el clima insurreccional a Catalunya i menteixen amb fals testimoni com la resta amb la col·laboració del Tribunal.

Efectivament, en Borrell compara la petició de perdó amb que també ho hauria de fer Napoleó en pla burleta i xulesc. De fet Napoleó i el seu exercit estaven en guerra i fa 500 anys a Mèxic va ser una descoberta on el genocidi i la imposició van ser les claus dels espanyols. Un genocidi basat en el supremacisme absolut dels seus costums, llengua i lleis sense miraments. Així es i ha estat Castella sempres i la història per molt modificada que vulguin ho corrobora.

Baena també va seguir relatant uns informes falsos sobre investigacions el 2015 quan encara no havia esclatat tot i que demostren la causa general contra l’independentisme i com les clavegueres de l’Estat poden passar pe damunt de qualsevol norma d’Estat democràtic. Un to xulesc especialment amb les advocades i alhora com altres testimonis explicant un clima de guerra sense detinguts, ni violència, ni armes, ni incidents, això si amb el suport hooligan d’un Tribunal que vulnera u cop i un altre el dret a defensa ja que no deixa mostrar la veritat audiovisual, ni preguntar per exemple per les conclusions d’uns informes que van servir de base a Llarena per obrir la causa i que ara no poden ser analitzats.

Tot plegat, deixa a l’aire el supremacisme espanyol sense fissures que tant bé coneixem.

TACITO I NO PASSA RES

Avui declararà en el Judici Farsa el Tinent Coronel de la Guàrdia Civil Daniel Baena, també conegut a les xarxes com Tacito. Un testimoni totalment de part i tacat que en qualsevol judici seria invalidat, bé en qualsevol judici d’un Estat democràtic, esclar.

Aquest personatge hauria d’haver estat rellevat del cos i no podria exercir d’agent de l’autoritat en qualsevol lloc civilitzat. De fet un policia no pot fer informes falsos com els que ha fet que ja es prou greu, però es que tampoc pot encara que sigui sota pseudonim atacar durament una part de la població que teoricament defensa per les seves idees. Efectivament sembla que el Jutge Marchena ja va deixar clar ahir que no es pot preguntar per Tacito, i ja em direu sinó es pot preguntar a un testimoni per les seves activitats relacionades amb el cas, es que no hi ha cas.

Hi ha una connexió clara entre el Ministeri Fiscal i aquest personatge, ja que va investigar molt abans que el Fiscal obris la causa i això evidentment trenca tots els esquemes i l’ordre que la relació judicial i policial ha de gaudir en un Estat normal i democràtic. Baena el 2016 ja va entregar un atestat per sedició,malversació, prevaricació i desobediència, quan les diligències no s’obririen mesos més tard, el 2017. De fet i amb els testimonis que ja hem escoltat veiem com s’han fet registres sense autorització i tot una sèrie d’irregularitats propies d’un Estat autoritari i sense rumb.

Tacito es un escàndol més d’una farsa que produeix com per exemple 41 senadors francesos diuen el que diuen i com cada cop hi ha més veus escandalitzades pel que veuen en un teòric estat democràtic europeu i que mostra la seva cara més crua. La cortina de VOX es simplement això, PP, PSOE, Ciudadanos son la mateixa cosa irregular que en qualsevol lloc seria complices d’un sistema que ha protegit l’àntic règim sense manies i ha procurat preservar un sistema podrit que s’escampa per totes les institucions de l’Estat.

Alguns encara intenten protegir la Transició i la Constitución com uns valors comuns que son l’origen d’aquesta farsa i que amb el Tacito de torn no passa res.

MIRADA CURTA

Davant les eleccions que venen, trobo interessant aquest article que adjunto i que parla dels canvis de camisa i aquests fitxatjes estrella que prostitueixen l’ètica més elemental i que nomes obeeixen a estratègia electoral i mirada curta cap objectius partidistes per damunt del respecte a la ciutadania. La cadira per damunt de tot i la societat queda com un element secundàri a manipular en benefici dels seus representants. En definitiva la perversió de la democràcia en estat pur.

Canvis de camisa polítics

per Marc Gafarot
Portem en els darrers temps un seguit de canvis de camisa polítics que no deixen de sorprendre a propis i estranys en aquest art tan particular i peculiar que és la política a casa nostra. Aquests canvis, alguns d’ells sobtats i poc endreçats, lluny d’aparentar un justificable canvi de posicionament ideològic o de partit, semblen indicar un mer oportunisme de promoció o manteniment laboral. No cal dir que en una majoria de casos els protagonistes, diguin el que diguin els partits implicats que no pas encausats, en ben poc dignifiquen la pràctica política i, clarament, generen i aconsegueixen un desprestigi i recel i, aquí rau el problema, cap al conjunt de la classe política.

Amb això i amb tantes altres coses aquesta corrupció de les idees perjudica especialment als partits sobiranistes atès que són ells, tal i com li ha passat a la Convergència de Pujol i Mas, els que han de predicar amb un exemple més íntegre i convincent. L’unionisme es pot permetre un grau de maniobra molt més ampli atès que el seu discurs més conservador i continuista –mantenir-nos dins l’Estat- permet acceptar amb més comoditat l’existència de draps bruts, clavegueres i corrupteles a la nostra societat. No debades, l’aversió al risc en forma de canvi institucional és un element que activen quan es tracta de frenar l’anhel emancipador català. El discurs regeneracionista hauria de ser el sobiranista i massa sovint els propis partits sobiranistes cauen en actituds i actuacions poc edificants copiant un model brut i corromput com l’espanyol. I llavors molt gent, raonablement, es pregunta per què hem de canviar si tot o, quasi bé tot, seguirà igual?

He escrit en repetides ocasions que sense decència no hi haurà independència. I això té a veure amb la corrupció econòmica però també amb la pitjor de les corrupcions que és la de les idees. Saber que un polític, cas de Millo, avui defensa Espanya perquè es qui li ha pagat molt generosament el sou quan podria haver estat en el bàndol oposat si hagués continuat a CiU o hagués fet el pas a ERC, palesa que els mecanismes de fitxatge i controls polítics funcionen de forma molt deficient. En el sobiranisme els recents casos d’Alamany, Nuet o Talegón, a més d’algunes de les adquisicions de Junts X Catalunya o de personalitats de l’entorn socialista cap Esquerra, que quatre dies mal comptats renegaven de la independència –recordin l’exbatllesa de Roses, potser poden provocar un cert rèdit electoral, cosa que d’entrada i sortida no tinc clar, però en ben poc, de nou, dignifiquen l’art de la política, entesa aquesta com l’instrument en majúscula per procurar canvis socials beneficiosos per la ciutadania. Que Corbacho marxi a C’s, renegant de tota una vida socialista que no l’ha pas tractat com un indigent denota que és d’aquells homes, estil Santi Vila o Josep Piqué, que no tenen consciència de tenir ni pàtria, ni pare i menys encara patró. Al capdamunt, l’exbatlle de l’Hospitalet, expresident de la diputació de Barcelona, exministre i exdiputat estatal i autonòmic, estripa contra tot el que flairi “nacionalista català” quan si preguntem per la Ciutat de la Justícia i algunes línies de metro no tenia massa problemes d’entendre`s amb significats polítics nacionalistes. Però, en fi, la pela, per alguns disfressada d’interès general, deu ser sempre la pela.

Si algú creu que aquestes decisions aportaran allò que des de les esquerres ha passat per anomenar-se l’ampliació de la base, els aconsello que esperin ben asseguts i amb moltes infusions de til•la per no caure en l’abús del tranquil•litzant químic. Amb això i amb tantes altres coses qui cal examinar és la figura i l’exemple de l’inefable Xabier Arzalluz, ara ja dissortadament traspassat. El líder de facto del PNB durant més de dues dècades sempre recordava la frase de “conversos a la cola” per referir-se a aquests sobtats canvis de trajectòria o de camisa política que experimentaven semblants personatges mestres camaleònics. Jo, que volen que els digui, en aquest període anomenat procés no he trobat a faltar a cap líder català modern i més veient el que ara ja sabem de les declaracions simbòliques, les espantades, els egos i els majors, herois per un dia i per error, delerosos d’engarjolar a tot un govern, el seu govern. I amb aquests confiàvem! Jo, a qui he trobat a faltar és disposar i gaudir d’un líder de ferro com Arzalluz, lluitador contra vent i marea, de gran recurs retòric i dialèctic i, sense mostrar pretensions excessivament intel•lectuals, d’una categoria cultural que ja voldria el millor, o menys dolent, dels nostres. Allà on sigui el descregut Arazalluz compta amb el meu respecte, homenatge i admiració. Eskerrik asko Xabier. Gora guta gutarrak!

CONSTATACIONS

Escoltar les declaracions dels agents de la Gúardia Civil al Judici Farsa es com veure una pel·licula dolenta, però amb l’agreujant que persones innocents es juguen bona part de la seva vida. Alhora també es significatiu com el PNB ha retirat la seva candidatura conjunta a les Europees amb el PDCAT amb un clar triomf de l’anima autonomista d’aquest partit.

Efectivament, aquest relat de fantasia amb cares d’odi mai vistes pels agents policials i agressions que nomes viuen amb les seves ments ensinistrades fan de mal païr. Aquestes declaracions falses i els seus informes que ho corroboren no hi ha dubte que seran la base per justificar la condemna, ja que no hi ha res més. Per cert amb la indefensió absoluta de la defensa que veu com les proves gràfiques que desmuntarien immediatament les declaracions son negades sistemàticament.

Espero com a mínim que el Tribunal Europeu prengui nota de com son els judicis a Espanya, on la indefensio en aquest cas de l’acusat es equiparable a altres llocs que tenim amb ment com Estats totalment faltats de democràcia. Es indignant veure com els autèntics culpables de la violència amb els seus comandaments que hi va haver a Catalunya amb una actuació que seria condemnada i acusada en qualsevol Estat normal, aquí es la part acusadora. El seu odi i violència contra la societat evidentment no es pot perdonar mai, i la seva suposada autoritat deslegitimada per sempre, ja que cal recordar un cop més que la policia d’un Estat son funcionaris al servei de la societat i la seva seguretat i no poden ser mai forces de repressió.

Pel que fa al PNB, es constata com el seu esperit autonomista es el que mana i per tant no poden barrejar les seves sigles amb el President Puigdemont i les intencions sobiranistes de Junts per Catalunya. Ja vam veure la prova del cotó amb el President Urkullu i la seva mediació amb el conflicte, totalment ineficaç ja que ell era part i no concretament la de les aspiracions catalanes i si la de preservar els privilegis bascos a l’Estat gràcies en part a l’espoli sistemàtic a Catalunya. Ara segueix el seu camí que no passa per les aspiracions independentistes al País Basc.

Son constatacions que aquesta setmana es confirmen amb força.