REFERÈNDUM FINS L’INFINIT

Avui el President Torra en sessió parlamentària ha tornat a insistir amb la necessitat de convocar un nou referèndum que alhora serviria per la unitat tant oblidada els últims temps.

Realment, la falta d’idees es alarmant, un altre referèndum amb quina finalitat, de fet el més important es aplicar els resultats del mateix, cosa que ja sabem no es va fer el 2017, per tant quan un cop no has complert, és fa difícil tornar a creure en el mateix sense motius.

El problema no es fer un referèndum, aquest ja es va fer l’1 d’octubre del 2017 i tard i malament es va fer una Declaració d’independència en base als resultats del mateix sota la violència policial, el problema seria deixar a un costat la submissió absoluta a la repressió espanyola i aplicar la democràcia que un Parlament es va dotar amb les lleis aprovades i la societat validant el seu futur, per tant els que no van complir son els nostres representants i ara no ens poden demanar oblidar tot i tornar en forma de bucle.

Per altra banda, i deixant de banda els cinics que ens volen vendre un referèndum acordat amb l’Estat, tots sabem que un altre cop tornaria al mateix lloc on vam arribar, un cop d’Estat en forma de 155 i un allau de processos judicials d’un règim tant poc democràtic com l’espanyol.

Per tant, prou de marejar la perdiu i una societat que ho va donar tot per fer possible el que semblava impossible i ara no se li pot demanar la mateixa cosa sense cap garantia que el resultat serà respectat, de fet els primers en no respectar-lo van ser els nostres representants, i això encara es més dolorós.

No President, parlem clar a la ciutadania, a vostés els toca revertir el trist final del 2017 i posar les coses on toca, la societat no es preocupi que si te motius per creure amb això el seguirà, i cal tenir clar que amb Espanya no marxarem en pau, sinó que la tensió i la violència serà la resposta que haurem de suportar i vèncer, tots ho sabem i ho hem comprovat.

Jugar als referèndums fins l’infinit no val la pena.

LA POLICIA DEMOCRÀTICA

Quan escoltem el nostre Govern parlant de la policia democràtica, aquest ideal de model policial que tots defensen francament els hauria de caure la cara de vergonya, ja que la realitat saben perfectament que es un altra ben diferent.

Una policia democràtica es deu al poble, una vocació de servei que res te a veure amb ideologies i si amb protegir a la ciutadania. Aquest fet veiem fa molt temps i amb masses casos que ha passat a un segon terme. Ja ho vam comprovar a Urquinaona amb les protestes per la sentència del Tribunal Suprem i com utilitzaven la força desmesurada sempre contra els mateixos i curiosament al costat dels mateixos. Evidentment no parlo de tot un cos on hi haurà excel·lents professionals però des de fa molt de temps una part tira per terra la bona feina que va fer exclamar a la societat catalana “els mossos sempre seran nostres”, i ara ja no es així.

Ahir a Poblet, un altre clar exemple d’aquest comportament, amb protecció per aquella petita part amb les banderes espanyoles per cridar a favor del Borbó, i hostilitat màxima contra una gran multitud que volia protestar per la presència del Borbó a Catalunya amb tota la legitimitat, i més desprès del discurs del 3 d’octubre del 2017 on va legitimar la violència salvatge de les forces policials espanyoles durant el referèndum i es va posicionar clarament en contra dels drets d’una part de la ciutadania. Es a dir va dimitir de les seves funcions per passar a ser un element més del “a por ellos”. De fet el tipus de visita per la porta del darrera i en un lloc allunyat i de molt curta durada ja ens diu que simplement es per un NODO de consum intern i sense cap intenció de contacte amb una ciutadania que en la seva gran majoria i lògicament no el vol.

Les actuacions dels Mossos en aquest sentit consentides per una Conselleria d’Interior, on el seu titular ja faria temps que en un país normal hagués estat cessat o hauria presentat la dimissió per la broma macabra de per un costat incentivar la ciutadania a la protesta i per l’altra reprimir-la sense contemplacions. No n’hi ha prou amb demanar informes com ha fet el President Torra, cal depurar responsabilitat i netejar el cos de dalt a baix per retornar a aquest ideal de polícia del poble tant allunyat ara, i això pel que es veu no hi ha cap intenció de dur-ho a terme.

LES BONES PERSONES

Aquest cap de setmana ha estat un cúmul d’emocions. Veure els nostres presos polítics als mitjans encara que sigui per unes hores no deixa de ser una llum dins la foscor, però l’estima, l’empatia, i el suport incondicional ha de deixar lloc a la disconformitat quan es necessària.

El hem escoltat dir la paraula responsabilitat que diuen van dur fins al final, posant l’exemple de quan responien als periodistes durant el procés sobre la possibilitat si anava malament d’acabar a la presó, no dubtaven pas la resposta. Crec que la responsabilitat i el mandat popular que els va portar a ser els nostres representants més que les conseqüències de si fracassava el projecte, era arribar fins al final, es a dir aprovar les lleis, fer el referèndum, gestionar el seu resultat amb la declaració d’independència si el resultat era positiu i donar les primeres passes del nou Estat. Aquesta era la responsabilitat i no una parodia de declaració per entregar a l’Estat les institucions.

Escoltant l’Oriol Junqueras ahir, crec que no es el mateix que anava a la candidatura de Junts Pel Sí, i es una vertadera llàstima. Proclamar-se bona persona uns quants cops es lleig, apart es com quan un representant de l’Estat espanyol surt a l’estranger i proclama sempre que Espanya es una democràcia, cosa que evidentment ho fa dubtar i molt.

En segon lloc dir que es el més independentista, cosa que també es sobrera i poc demostrable, més enllà d’un ego perillós.

Posar els gairebé 3 anys injustos de presó com un xantatge per no poder qüestionar res de les seves paraules, com si fos un aval immune davant de tot, i crec que no ho pot ser de cap manera.

Alhora, cap mena d’autocritica, la perfecció feta persona. Res a criticar sobre la no posada en marxa de la República, la defensa d’unes estructures d’Estat inexistents amb un argument que crec no esta a l’alçada del seu gran nivell intel·lectual, dient que per exemple la Hisenda funciona ara, sense comentaris.

Alhora, deixan capítols foscos com els 3 dies posteriors a la fugida quan no va assistir com a segona autoritat del Govern a la reunió d’aquest a Perpinyà, cosa que semblaria lògica.

Cap critica a la gestió del Govern actual per exemple sobre la pandèmia, i curiosament lloant i esmentant nomes departaments liderats per Esquerra, oblidant que hi ha una coalició en el Govern.

Finalment lloant la Taula de Diàleg gràcies a Esquerra, sense entrar en la seva utilitat, composició i objectius.

Son nomes uns exemples, però crec que amb aquest discurs no es fa front a un Estat autoritari com l’espanyol i molt menys es genera confiança dins la societat independentista catalana.

Segurament, més que bones persones, fan falta nous lideratges.

LA VEU DE LA DIGNITAT

Avui els presos polítics han sortit de la presó amb el tercer grau per passar el cap de setmana amb les seves famílies. Destaco Jordi Cuixart, un exemple de dignitat, i que crec ha seguit fidelment els passos de la nostra enyorada Muriel Casals. Un líder de la societat civil que en definitiva es la clau de volta per poder canviar la situació actual i fer seguir la seva classe política d’allà on o havia d’haver sortit mai.

UN PAPER QUE NO CALIA

Avui ja s’ha fet l’acte d’Estat per les víctimes de la pandèmia, més de 28000, amb la presència del President de la Generalitat i el Rei espanyol. Francament la presència del primer no es res més que la submissió sense límit existent a les institucions catalanes.

Un acte al Palau Reial de Madrid amb totes les autoritats espanyoles i un protagonisme de la societat civil trencat pel Borbó. Ell ha obert l’acte, seguit de testimonis de la societat civil, ofrenes i la clausura un altre cop amb protagonisme del Borbó on amb el seu discurs no ha evitat fer una crida a la unitat i superar les adversitats amb l’esperit de superació del poble espanyol. El president català ha volgut agrair en declaracions posteriors l’organització d’aquest acte sobri i emotiu i assegurant que el seu cor esta amb totes les víctimes espanyoles.

Crec que davant de tot cal guardar la dignitat i ser honest. La presència del mandatari català no ha estat res més que la visualització del temps que vivim politicament d’acceptació de la repressió i l’autonomia per sempre amb la disfressa de mandats republicans que son simples paraules al vent i un intent d’engany a la societat catalana que no es mereix.

Avui, en un acte presidit pel Rei del “a por ellos” no hi havia d’haver cap representant català, com deia aquell ni oblit ni perdó. Ell va deixar molt clar de qui estava de part, que pensava de nosaltres i que avalava amb el seu discurs, per tant punt i final. Per altra banda fer actes d’unitat quan durant la gestió de la pandèmia hem patit un 155 sanitari a traves de l’Estat d’alarma inedit a Europa i que segurament ha provocat situacions perfectament evitables, per altra banda posar-se al costat de les autoritats que han exercit i avalat la repressió ferotge contra Catalunya i ho segueixen fent, crec que es inadmissible, i ni tant sols el xantatge de l’ofrena a les víctimes pot esborrar. Evidentment respecte màxim amb elles, les espanyoles i les de tot el planeta en general pel maleit virus, però això no te perquè anar acompanyat de la participació amb aquest acte.

De fet, es una prova més de l’estat dels nostres partits i representants que sembla han oblidat la societat a la que representen i els seus objectius legítims, optant per cortines de fum que amaguen la renúncia total als mandats del poble.

Era un paper que no calia.

INDIGNACIÓ SENSE SUBSTÀNCIA

Aquest episodi de l’espionatge de Roger Torrent i com diu en Bernat Dedéu es una oportunitat de gloria pel mateix donada la seva carrera mediocre com a segona autoritat del país que simplement ha obeit el que li han manat des de Madrid per impedir presidenciables i col·laborar a mantenir la nostra institució en poc més que una gestoria. Tota una icona del procés on ens trobem i que l’espionatge li podrà comportar uns moments heroics i de falsa dignitat.

Espiar Roger Torrent?

Bernat Dedéu

Diuen El País i The Guardian que algú ha espiat el telèfon mòbil de Roger Torrent amb una tecnologia només assequible i permesa als estats, i jo afirmo amb tota la rotunditat del món que aquesta és la millor notícia que podia haver somiat Torrent. Perquè si fos per la seva activitat política notòriament insubstancial, sense cap mena de suc ni bruc, Roger Torrent mai no hauria ocupat la primera plana d’un mitjà de comunicació internacional. Com ha quedat històricament palès, Torrent mai no investirà el parlamentari català que els seus diputats vulguin de president, si és que la fiscalia espanyola amenaça d’afaitar-li el sou. Torrent mai no declararà la independència, per molt que els sobiranistes tinguin majoria a la cambra. Torrent no farà res d’això, car el president del Parlament només acostuma a ser un cap de bidells amb l’agenda curulla de dinars i xerrades a instituts.

Si alguns espies dels nostres estimats enemics han decidit fer ús del programa Pegasus per escoltar les converses del pobre Torrent, no ho dubteu ni un minut, ha degut ser amb el noble objectiu de passar els vespres rient una estona: “Carinyet, avui no soparé a casa, que tinc un sopar amb els Castellers de Vilafranca i m’han dit que hi haurà botifarra de gratis. Fes un petó als nens, au”. Amb Aragonès fent de vicari de Junqueras en un curs accelerat d’assemblar-se i actuar com un bon convergent, cosa que a en Pere li costa ben poc, el pobre Torrent se’ns ha quedat amb menys teca per espiar que el conserge de l’Ateneu. Allò que els cursis anomenen la “segona autoritat del país”, impostant una veu de monsenyor, no és més que un jubilat en vida que fa turisme; Rigol, De Gispert, Benach… i ara Torrent. Si no és el misteri del seu tall de barba ja em diràs què coi espies, reina.

Avui mateix, Roger Torrent iniciarà el seu via crucis particular pels mitjans catalans, ingerint el primer cafè del greuge i la llàgrima amb el meu estimadíssim Jordi Basté, que de ben segur li preguntarà com es troba i si tem per la seva intimitat i per la seguretat de la seva família; ja ho sabeu, a Catalunya sempre patim molt per la quitxalla. Jo d’en Jordi aprofitaria el WaterTorrent, així com de passada, per aprofundir una mica més en el personatge i inquirir-li de coses molt més interessants: “Escolti, Molt Honorable, a excepció de presidir els escassíssims plens del Parlament que es convoquen en aquest nostre magnífic país… vostè, exactament, què coi fot durant el dia?”. Això sí que seria una pregunta escaient, i seria una cosa encara més fantàstica admirar com en Roger improvisa un horari ple d’actes d’importància papal mentre fa allò tan sexy d’acaronar-se la barbeta!

Els propers dies assistirem a tot un exercici de musculatura indignada d’Esquerra contra el PSOE i veurem, no en tingueu cap dubte, l’estimable Gabriel 18-meses-y-ni-un-día-más Rufián recuperant la seva estimada impressora per impostar que fa oposició al govern de Pedro Sánchez investit caritativament pels republicans. Una de les millors coses que té la política catalana actual és que no cal viure gaire informat per saber fil per randa tot allò que diran els nostres representants. Si abans acusava de “carceleros” als amics de Rajoy, ara en Gabriel emprarà tota la seva mestria en l’art de les piulades per blasmar Grande-Marlaska d’espia. Te’n passo una per si te’n falten, Rufi: “Ministro, este PSOE tiene muy poco de socialista y de obrero… y mucho de comisario Villarejo”. I com acabarà la cosa? També ho sabem. Esquerra mantindrà Sánchez perquè Junqueras vol sortir aviat de la trena.

Avui és un gran dia per a Roger Torrent. Espanya, o qui dimonis sigui que s’ha molestat a espiar-li les fotografies que guarda de Port Aventura a l’Instagram, li ha fet el favor de la seva vida. Aprofita-ho, Roger, que demà passat, a tot estirar, tornaràs a la vida monacal i al silenci de la irrellevància. I estigues tranquil, que si mai maneu a la Generalitat i a Madrit, podreu jugar a fer d’espies dels vostres enemics convergents, que és allò pel que sempre us heu fet palles mentre somiàveu en tocar poder. Són vint-i-quatre hores de glòria, Roger. Aprofita-les!

ELECCIONS EN TEMPS DE COVID

Les recents eleccions basques han demostrat pels nivells d’abstenció que no eren les dates més oportunes per criteris democràtics, encara que ja sabem que els criteris partidistes son els primers alhora de prendre decisions.

Ja he llegit en alguns llocs les lloances als resultats del PNB, sobretot des d’aquella vella Convergència sense cap aspiració nacional, i cal dir que els percentatges de la victòria d’Urkullu estan per sota dels d’Ibarretxe en el seu dia, per tant tot seria questionable. Per altra banda son dos situacions diferents.

Res a veure el procés que ha viscut Catalunya els últims 10 anys amb l’independentisme en el centre del debat i amanit amb una autonòmia de tercera amb un poder tant limitat que gairebé no es veu, amb una autonòmia com la basca sense el suport de Catalunya a l’autodeterminació i amb un autogovern potent amb la clau de la caixa com eina principal.

Per altra banda el sistema electoral també es diferent, bé de fet Catalunya no en te de propi. Al País Basc les 3 provincies tenen el mateix nombre de diputats independentment de la seva població cosa que afavoreix els partits bascos autoctons ja que Biscaia i la seva zona metropolitana, la més poblada i feu dels socialistes en surt en desaventatge. De fet si Catalunya copies aquest sistema, l’independentisme tindria una majoria molt més folgada que ara.

De fet el seu millor sistema social es gràcies al Concert que Catalunya no hi pot aspirar, ja que li es negat, donat que el 20% del PIB global que aporta res te a veure amb el 6% del País Basc. Per tant el mirall del PNB no es tal. Un partit que gestiona l’abundància i per tant obté millors resultats i que alhora es pragmàtic amb el tema nacional sempre nedant entre dues aigues a l’estil convergent però amb més recursos. Per la seva banda Urkullu que també va ser lloat com a mediador en el conflicte català, no ho va fer per estima al nostre procés i si per les conseqüències que podria comportar al País Basc una independència catalana, no cal oblidar-ho pas.

En definitiva unes eleccions en temps de COVID que no serien el millor remei per la democràcia.

LES GARANTÍES JURIDIQUES

La portaveu del PSC, Eva Granados, demana que el confinament del Segrià es faci amb totes les garanties jurídiques, i ho diu després que ahir un Jutjat de Lleida deixes sense efecte l’ordre de Confinament de la Generalitat per Lleida.

Amb el seu cinisme habitual ofereix suport al Govern per prendre les mesures que sigui, encara que sempre amb el temps i amb la forma i instant a no generar més problemes. Ha criticat al Govern català dient que no ha estat a l’alçada demanant que es mobilitzi tots els recursos per reconstruir l’economia del país amb l’exemple del encara sense substitut secretari de Salut Pública. Per acabar diu que nosaltres ens posem la mascareta però el Govern ha de governar.

La mesquinesa de Granados ja la coneixem, però en aquest cas el seu espirit colonial la porta pel pedregar. La Generalitat encertadament o no ha actuat a Lleida amb unes mesures concretes que amb el seguiment han anat endurint, te les competències per fer-ho, ja que no hi ha Estat d’alarma i per tant no han estat manllevades les mateixes pel Govern de Sanchez, però ves per on un Jutjat ens diu el contrari i amenaça, cosa que ja sabem fan molt bé si es tracta de Catalunya. Li ha faltat temps a Granados per criticar i posar-se del costat del Jutjat encara que la seva recomanació fos que ens tiressim del pont avall i demana una sèrie de coses que ja hem vist que a nivell estatal ells no han complert.

Per altra banda la Generalitat, un cop més veu com les seves competències son paper mullat i un simple jutjat les pot esborrar. Es el que te fer veure que es te un determinat poder, quan realment es nul i qualsevol organisme al servei de l’Estat pot passar per davant. Es un punt que els nostres partits han permés i que ha degradat les institucions fins al punt on ens trobem.

Aquí personatges com Granados poden treure suc i atacar sense pietat un Govern que també amb els seus encerts i errades en definitiva ha seguit al peu de la lletra el que a la Meseta anava dictant ho critiques o no. Es allò de cornut i pagar el beure.

Una cosa li dono la raó, que amb la pandèmia hem comprovat el limitat nivell dels nostres polítics , tant els d’allà com els d’aquí.

Ara la vida de la gent depén de les garantíes juridiques.

10 ANYS DEL TRENCAMENT

Avui fa 10 anys d’aquella manifestació convocada per Òmnium contra la sentència del Tribunal Suprem a l’Estatut de Catalunya i que va girar per la reivindicació de la Independència de Catalunya.

Efectivament, desprès de les retallades vergonyoses a les cambres espanyoles d’un text aprovat al Parlament de Catalunya per una majoria aplastant, d’un Referèndum avalat per la ciutadania pel que havia quedat de la llei, el 2010 el Tribunal inquisidor espanyol va retallar encara més el poc que quedava de valor en peu del text, inclosos articles que en altres Estatut erer perfectament legals i a Catalunya no. En definitiva el trencament de la base de la democràcia, desautoritzar el vot de la societat catalana i posar la burla com a sistema.

Aquella manifestació va ser el començament d’un nou paradigma que va fer veure molta gent que l’entesa Catalunya i Espanya era impossible i la independència la única solució viable. Un procés que encara dura i que pel mig s’ha emportat moltes coses i que no tinc dubtes que finalment acabarà materialitzant la sortida d’un nou Estat d’Europa encara que Espanya i la seva nul·la democràcia no ho posaran fàcil.

De fet i parlant d’aquells que representen el Règim del 78 i la burla macabra de l’Estatut, el socialisme representat per José Zaragoza veiem el nivell miserable en que avui encara vivim i on un tuit del mateix on denuncia la falta de recursos per les residències, la manca de recursos per l’atenció primària, el nul efecte del rastreig de positius i l’abandonament dels metges acompanyat amb una foto antiga de la Consellera Verges aguantant una estelada.

Aquest es el nivell mesquí i sense cap tipus d’ètica que encara que finalment ha esborrat el mateix, reflecteix el tarannà i les oportunitats per relacionar tot el que es negatiu o creuen que es negatiu amb l’independentisme sigui veritat o no. Un tuit com deia miserable, no menys que altres que aquest personatge ja ens ha ofert però que suposo resumeix tot allò que no voldriem en una República Catalana on l’Estat de dret i sobretot els drets de la ciutadania i els valors haurien de ser la base d’una democràcia forta i on evidentment representants com aquests no poden representar a ningú.

10 anys del trencament.

EXEMPLE DEL SISTEMA

Molts exemples podem trobar del sistema podrit espanyol i el President Montilla en seria un més amb la particularitat del seu càrrec anterior i el que ha significat per ell. Ara tots aquells que treien pit per cantar les bondats catalanes per escollir un President de Cordoba, poden comprovar que el personatge senzillament no s’ho valia i que l’important més que l’origen, es els valors i l’ètica de la persona que en aquest cas ha quedat ben tacada.

Es diu Montilla, José Montilla

Jordi Galves

La recent presència del president José Montilla al Parlament de Catalunya va tenir força moments còmics i, fins i tot, de tràgics. Com si fos un ésser incomunicat amb el seu entorn, el que col·loquialment es coneix com a autisme, l’exministre i exsenador Montilla va insistir en el seu estretíssim i particular punt de vista. Un punt de vista poc brillant que li convé. Perquè interpreta literalment les lleis en vigor i, a dreta llei, sí, i tant que sí, li permeten mantenir el despatx d’expresident de la Generalitat i alhora esdevenir també assalariat d’Enagás. La sessió parlamentària va deixar de manifest la notable intolerància a qualsevol canvi interpretatiu o a la frustració del personatge Montilla, inamovible i sord. El distanciament dels altres polítics recorda un dels grans moments d’El Mercader de Venècia, quan el no integrat en la societat, quan el jueu Shylock, examina els detalls del contracte i reclama a la justícia de la ciutat dels duxs una lliura de carn del pit d’Antonio. En va li ofereixen diners i intenten temptar-lo amb tot de beneficis per salvar la vida del venecià que no ha pogut tornar el deute a temps. Shylock no afluixa, en cap moment, ni vol arribar a cap concòrdia amb els cristians, mogut pel ressentiment cap als adversaris religiosos, incitat per la venjança més pura. De manera que, com a darrer intent d’acord, li demanen al jueu si ha dut cap metge, perquè embeni les nafres d’António i no mori dessagnat. A la qual cosa replica Shylock: “¿El document ho diu?”. I després afegeix: “Si no ho diu el document, no ho trobo necessari.”

La interpretació radicalment subjectiva de les lleis, en l’obra de Shakespeare i en la comèdia que es va representar al Parlament fa dos dies, ha esdevingut l’absoluta protagonista. Si els jutges espanyols han demostrat que poden interpretar el Codi Penal de manera abusiva, ¿per què José Montilla no pot imposar la interpretació de les lleis que més li convingui per continuar omplint-se la butxaca? El text no és important, l’important és la interpretació que se’n fa. Recordem que el president Montilla sempre ha estat partidari de fer comparacions abusives, de fer certs comentaris dadaistes, de vegades prou inacceptables per a la majoria de les persones que l’escolten. Com quan va comparar el referèndum del primer d’Octubre amb els referèndums de Franco. Unes comparacions que exhibeixen un fort component de venjança personal, de constant reivindicació de la seva persona enfront de la resta de la classe política catalana. El president Montilla es veu a ell mateix amb gran sentimentalisme i tendresa, amb enorme pena per haver nascut en una família humil. Es veu a ell mateix com un desheretat, com un pària de la terra que ha tingut l’astúcia d’arribar a càrrecs molt importants. Es veu a ell mateix sempre com a víctima. I com que és una víctima autèntica es considera amb dret a tot. A veure si aquí només podran enriquir-se Jordi Pujol o Narcís Serra pels cognoms que duen al carnet d’identitat. La lògica de Montilla pot arribar a ser despietada, inhumana, molt arbitrària. Com quan va establir un greuge comparatiu entre les crítiques que ell ha rebut en ocupar un càrrec de senador com a expresident de la Generalitat i Carles Puigdemont. “S’ha criticat que jo fos senador, però no el càrrec d’eurodiputat de Carles Puigdemont”. Com si tots dos fossin dos expresidents comparables. I és que s’estima més pensar que a ell el critiquen injustament perquè s’anomena José Montilla. És el victimisme del que va a la seva i només està disposat a escoltar el que li convé.