ESPANYA I TURQUIA

Ara es el Consell d’Europa que en un document per fí equipara Espanya i Turquia pel que fa a drets i tractament dels presos polítics. Una vergonya i derrota per un Estat que cada cop queda més en evidència davant el món.

Efectivament, aquest informe es important i alló que molts venim dient des de fa temps pel que fa als drets i llibertats de Turquia i Espanya va prenen cos i veiem com dues gotes bessones es van apropant. La violència estatal des de fa 2 anys es impròpia de qualsevol règim democràtic i cada dia en veiem nous exemples, ara amb un nou intent per apropar el terrorisme i l’independentisme català quan tot el món ha vist i admirat el caràcter pacífic del moviment, un dels seus millors tresors. Ja res sorprén en el règim del tot s’hi val. Ahir mateix el TC va anul·lar la creació d’una comissió per part del Parlament sobre la monarquia espanyola deixant clar que aquest apartat hereu del franquisme no es pot tocar i molt menys investigar, una barra lliure propia dels Estats d’altres règims i que aquí perdura amb tota la seva cruesa.

De fet, les properes eleccions estatals, veiem com el règim ha trobat un nou aliat perfecte per eliminar alló que no desitgen amb la persona d’Errejon. La negativa de Podem a acceptar totes les condicions del PSOE ha portat aquest nou actor que dividirà aquest espai i que atenció ahir escoltavem dient que encara que el Govern de Sanchez apliqui el 155, la llei de Seguretat Nacional o ves a saber que inventaran demà no serà obstacle per pactar i donar suport a un nou Govern diu progressista. Si aquesta es la definició de progressisme que te Errejon ja podem plegar. Tant li fa aquesta aberració, tant li fa aquesta vergonya democràtica, tant li fa la repressió, mirarà a un altre costat per complir amb el seu pacte amb el règim, que ja el recompensarà pels seus serveis. Tot plegat molt trist.

Com deia Espanya i Turquia tant lluny i tant aprop alhora. No es respecten els drets fonamentals, i es deixa el poble com un mer actor secundàri sense pes. Definitivament el Consell d’Europa farà bé en escampar als quatre vents el que s’amaga darrera l’Estat espanyol que ara ja amb la careta fora ensenya la seva manera de fer.

ANIVERSARI AGREDOLÇ

El segon aniversari va passar i es la constatació que la gent va per davant de les misèries dels nostres representants, encara que sense lideratges es fa difícil veure com es pot anar endavant. Ahir més enllà de la bona gent que fa tot hi més per seguir reclamant els seus drets, escoltem els partits donant valor l’1 O quan porten dos anys que li han tret tot amb un fals discurs paralitzant. Escoltar com li pregunten al President Torra pel Ho tornarem a fer, i no pot respondre ja que malauradament es una frase buida i veure com des de Brussel·les es creen o articulen noves entitats però que com moltes altres en desconeixem la utilitat. Crec que com diu en Bernat Dedéu som fills de l’1 d’octubre i cal recuperar aquest esperit per damunt dels nostres representants amb claredat. Unilateralitat i passos endavant, no hi ha altre formula o el proper any tornarà a ser un aniversari agredolç.

Soc fill de l’1 d’octubre

Bernat Dedéu

Soc fill d’un temps i d’un país que va aconseguir muntar un referèndum d’autodeterminació i que, només dos anys després, s’embadocava amb complaença mirant les popes enllumenades de Montserrat. M’agradi o no, això és el que podré explicar als nanos que vindran, tot fent cara de nostàlgic, mirant a l’infinit i, si el metge encara ho permet, cardant-me una altra pipada. Si arribo a sortir de la cosa precària i poder parir-los, els contaré que, en un país de bocamolls i de milhomes, vam aconseguir guardar unes urnes, resistir les hòsties de la policia i votar tot això de la llibertat de la tribu. Però després, i aquí potser citaré Xirinacs per fer-me el savi, els diré que la política ho va malbaratar tot, que les promeses van incomplir-se i que els meus coetanis van preferir el sou al compromís amb els electors. Jo soc fill d’això, diré als infants, com un boig que intenta caçar bombolles al cel.

Quan ens vam inventar això del referèndum (els seus enemics, per castrar-lo abans d’hora, l’anomenaven RUI), la gent dels partits ens mirava com si estiguéssim bojos. Pensaven que amb el simulacre del 9-N ja n’hi havia prou, que això de comptar-nos ja ho havíem fet i que s’havia d’eixamplar més la base (la traïdoria, com tot en aquesta vida, té el copyright inimitable dels convergents). Nosaltres pensàvem que no, que un referèndum no només era l’única forma de superar la gasiveria dels partits catalans i els seus interessos mesquins a curt termini, sinó que la promesa d’aplicar una votació, a més a més, retrataria la naturalesa violenta de l’estat. En això segon, com certifiquen tantes ferides i un ull perdut, no ens vàrem equivocar: dissortadament, la premissa inicial fou errònia i els partits van tenir-nos massa por, van rendir-se i preferiren la poltrona al risc alliberador.

Pesi a qui pesi, a dia que passa la força de l’1-O es va perdent i s’esvairà encara més si condemnem l’independentisme a la manifa i a la performance. Ahir, quan remirava les imatges dels electors defensant el seu vot, i pensava en la gasiveria amb què els polítics s’han rentat el cul amb la dignitat de la gent, m’havia d’empassar llàgrimes de ràbia. És molt difícil sobreviure enguany a Catalunya, a no ser que siguis tan cínic com per refugiar-te en la nostàlgia o en el ressentiment. El meu país és el de la gent que va abraçar-se a l’urna i que no va tenir por que li trenquessin la cara, la tribu d’una gent que ja ha viscut prou simulacres i prou jornades històriques i que tenia la simple pretensió de posar-se al centre de les seves prioritats vitals. Però tot això, a hores d’ara i si som sincers, ja ha passat i serà molt difícil que reneixi. Les coses, amics meus, mai no es poden tornar a fer igual.

Jo soc el fill d’una victòria d’un jorn que s’enyora en l’horripilant parsimònia dels dies posteriors a l’1-O. Soc el producte d’uns capatassos que m’han robat l’escassa il•lusió que tenia. Encara no he dimitit de la ciutadania, ni de l’esperança, però em cou la pebrotera per tot allò que hauria pogut ser i ha acabat en un silenci incòmode. Espero que els nanos del futur s’enfadin molt amb mi i que s’indignin davant la meva superioritat moral quan els digui que, per molt que lluitin, no hi ha res a fer. Jo soc fill de tota aquesta immensa merda. I aquesta seria, bàsicament, la meva espantosa contribució als fets d’octubre.

2 ANYS DEL MANDAT DE L’1 D’OCTUBRE

Aquest mandat congelat avui fa 2 anys i com podríem dir, el més calent a l’aiguera. Dos anys que han passat moltes coses però una destacaria per sobre com es l’incompliment flagrant dels representants amb la ciutadania que ha portat les conseqüències que tots sabem.

Efectivament, es van aprovar les lleis addients, tant de Transició nacional cap a la República, o sigui els primers passos de la mateixa si era necessàri i de l’instrument que si la ciutadania ho validava com en qualsevol democràcia normal en un referèndum es durien a terme. Ja sabem la historia, la mobilització i organització ciutadana mai vista per protegir les escoles, aparició de les urnes i paperetes, el voluntariat per totes les tasques i la superació de tots els obstacles tècnics que l’Estat anava intentant per convertir la jornada en inviable i fins hi tot la protecció amb els nostros cossos i de manera pacífica contra la violència salvatje policial espanyola que com la millor de les dictadures militars va repartir estopa amb l’objectiu d’impedir la democràcia com sigui, un relat que tots sabem.

Sabiem quan aquella mateixa nit el nostre Govern va fer la valoració de la jornada i amb el missatge de traslladar els resultats a la nostra cambra parlamentària per fer-los efectius com deia la mateixa llei aprovada en el mateix i amb un Estat que havia quedat en evidència davant tot el món i desorientat per la situació. La continuació també la sabem, incompliments per part nostra deixant la iniciativa a l’Estat i acabant fent una Declaració tard i malament sense cap efecte pràctic i deixant la ciutadania astorada i sense reacció entregant la repressió que vivim actualment, la presó amb judicis farsa per part dels nostres dirigents i l’exili per altres, i el que políticament es més preocupant acceptant les normes en joc espanyoles inclosa la tria del President de la Generalitat i la guerra autonòmica dels nostres partits que seguin el fil que venia de Madrid donant per mort el referèndum, demanant referèndum acordat i acceptant les tesis de l’invalidesa del mateix com si res.

Aquesta es la situació, i farem be a recordar-la quan avui els nostres partits recordin un mandat democràtic que van incomplir i que més enllà de la data commemorativa volen en un calaix ben tancat per sempre deixant el mateix en el millor acte de desobediència del poble català com a lema i enterrant un vot vinculant cap a resoldre la independència.

Moltes emocions guardades en aquell dia i que mai marxaran, però ni oblit ni perdó.

EL RELAT DEL FEIXISME

Escoltem i veiem com el relat sobre la vinculació del terrorisme amb l’independentisme va creixent cada dia més i amb més imaginació. Reunions amb el President Torra per segrestar el Parlament, l’enllaç de la germana del President Puigdemont amb el mateix president a l’exili de cara a bastir les noves euroordres, atemptats cada cop amb més volada i tot un seguit d’informacions amb l’objectiu clar d’aplicar el 155 i justificar la repressió.

De fet, i personalitzant en el president espanyol Pedro Sanchez, insisteix amb tot el cinisme amb la seva part del muntatge amb la pregunta de que vol que el President Torra i els partits independentistes condemnin la violència. Primer cal tenir molta barra per exigir als demes el que tu no has fet, i ho dic bàsicament perquè no he sentit al President espanyol condemnar la violència salvatje policial de l’1 d’octubre per exemple contra la població indefensa que senzillament exercia el seu dret a vot. No tant sols això, sinò que el seu ministre d’exteriors ha venut per tot el món que les imatges eren fakes i que tot era un miratge amb els ridículs internacionals que li ha suposat.

De totes formes encara hi ha més. Parla des d’un partit que va crear una organització terrorista d’Estat, els GAL per lluitar contra la banda terrorista ETA amb tortures i morts incloses, i tampoc he sentit cap perdó. Tanmateix i si anem a qüestions generals aquest partit del règim conjuntament amb els Populars son les armes polítiques de la falsa transició del franquisme a la democràcia. Un Estat per cert que ni amb periodes de govern del seu partit, ni amb cap altre ha demanat perdó per les victimes del franquisme, ni l’ha condemnat, ni ha executat una memòria històrica que per exemple dignifiqui els vorals de les nostres carreteres i les seves victimes o envies a judici als torturadors i col·laboradors encara vius del règim, que senzillament ha protegit de qualsevol reclamació judicial internacional.

Quin tipus de moralitat i ètica pot donar-li la justificació de parlar de condemnar la violència. Aquesta per cert inexistent a Catalunya i tal com el relat de Rebel·lió sense armes una gran excusa per imposar aquesta anomalia del sud d’Europa anomenada Espanya i amb una victima molt clara en el nom de Catalunya.

Es el relat del feixisme.

ESPECTACLE DENIGRANT

El que vam veure ahir al Parlament, traspassa qualsevol decencia democràtica en una cambra de representants i com imatge crec que la institució no s’ho mereix i convida a reflexió del moment que vivim.

Veure l’actitud de Ciudadanos amb el seu relat de fantasia i menyspreu contra la societat que teoricament representa i els seus propis votants, ja que recordo una de les seves proposicions posades a votació ahir va ser l’aplicació del 155, es a dir el tancament de la cambra que diu reclamen milions de catalans, una paranoia insuportable que dona fe del respecte als llocs que representen. Posteriorment l’actitud de Carrizosa amb la seva actidud de pinxo de barri de baixa estopa, cridant, amenaçant i semblant fora de si ja va ser inademissible. Aquells que no deixen de denúnciar el totalitarisme de l’independentisme, resulta que no accepten que la societat expressi que vol ser de gran i van contra tot allò que no els agradi, sigui la llengua o el país mateix, això s’en diu feixisme directament.

El discurs per part del PSC com de poli bo i Granados amb el conte de la divisió de la societat, sona a antic i amb pudor de naftalina, ja que qualsevol decisió en una democràcia que te diverses opcions es podria dir que divideix, encara que simplement es la diversitat i pluralitat de qualsevol societat, termes que segur no li agraden a la diputada i molt menys al seu partit.

Pel que fa als partits independentistes, com sempre cap tàctica unitària, més enllà dels simbolismes com les proposicions aprovades per demanar la marxa de la Gúardia Civil o les peticions d’ammistia dels presos per posar dos exemples. Coses que segurament el TC anul·lara i apart que saben mai es compliran ja que depenen de l’Estat espanyols que lògicament no acceptarà. La política dels símbols que com hem vist ni es efectiva ni productiva, ja que l’Estat ara te 7 presos polítics més saltant totes les garanties democràtiques i segurament no seran els últims, construint un relat posat en safata per la nostra nul·la determinació i voluntat per anorrear Catalunya amb tot el seu pes i odi ancestral pel nostre territori.

Un espectacle denigrant, que ni amb simbolismes, ni amb actituds macarres solucionarem.

MACARRES AMB CORBATA

El debat de Política General al Parlament ens va tornar a permetre veure com el macarrisme sense escrúpols, la mesquinesa sense coneixement tornava amb força i de fet amb personatges que coneixem molt bé: Lorena Roldan, Alejandro Fernandez o Eva Granados.

Efectivament, Lorena Roldan, amb un to i contingut miserable com ens te acostumats, va tornar a banalitzar com ja fa amb el nazisme, ara amb les victimes del terrorisme sense cap escrúpol, va titllar al President de cap dels “Comandos” i va vincular repetidament independentisme i terrorisme, fins hi tot mostrant dues fotos, una del President Torra amb Otegui, com si això fos un delicte i un altre dels atemptats de la caserna de Vic per reforçar les seves malaltisses teories, i aquí si que la banalització i falta de respecte aquest cop tant a la societat catalana, els seus representants i sobretot a les victimes del vertader terrorisme, aquell que mata ja va saltar totes les linies vermelles. De fet es inacceptable que en una cambra democràtica es deixin aquestes intervencions de macarres sense escrúpols com aquest personatge i no mereixen una expulsió ja que no mereixen representar a ningú.

Pel que fa al Popular Alejandro Fernandez “l’independentisme esta liderat pels que volen la pau estil Otegui”, es tant miserable que no mereix comentari, potser li haurien d’informar que Otegui es una de les persones que més ha contribuit a la pau al País Basc, apostant per la via política i rebutjant la violència. De fet no es pot dir el mateix dels Governs espanyols de torn que en el procés de pau no han fet cap pas oficial, més enllà de les detencions, la repressió i cap gest amb els presos llargament demanat, amb la venjança com a lema sense importar la pau en cap moment. Aquesta hauria de ser la seva critica o potser pensarem que li sap greu la resolució del conflicte. De fet vincular això amb l’independentisme pacífic català ja es propi d’un miserable per esgarrapar un grapat de vots.

Per últim, em volia referir a Eva Granados, encara ahir negant les seves paraules en forma de que no es pot deixar en mans de la ciutadania la decisió de la independència catalana. La hemeroteca ho certifica i no es pot tractar a la gent d’estúpids per unes declaracions que diuen ben clar el tarannà democràtic inexistent d’aquesta representant que nomes es representa a ella mateixa i el seu anhel sobre la imposició com a sistema.

Com deia, macarres amb corbata.

LA METAFORA

El trasllat autoritzat dels ossos del Dictador al cementiri on esta la cripta de la família es un exemple perfecte que es podria lligar amb la Transició. Canviar de lloc per no canviar res i seguir amb el mateix problema ben ancorat a les estructures de l’Estat. Aquestes seguiran com fins ara i la llei de memòria històrica no ha permés jutjar els torturadors encara que siguin demanats a l’estranger, i en segon lloc del rànquing mundial de morts assassinats als vorals de la carretera rere Cambodja. Aquesta es la realitat, alhora i com diu be en Bernat Dedéu les detencions dels independentistes continuaran i les responsabilitats van molt més enllà d’un Estat del passat i amb la societat un cop més com a caps de turc.

Bullanga
Bernat Dedéu

A partir del moment en què els líders independentistes van entregar-se a la justícia espanyola –legitimant, com a conseqüència, que l’estat pogués vindicar l’1-O als tribunals– era previsible que la maquinària de l’Estat complementés la repressió dels presos polítics amb detencions puntuals i forassenyades de ciutadans. En el cas de l’afer de Sabadell (i dels molts més que vindran, molt em temo), la intenció dels aparells ideològics i de la claveguera ja és prou coneguda: kaleborrokitzar el moviment indepe a ulls de part de la societat espanyola i atemorir les possibles mobilitzacions espontànies de la població després de la sentència del Suprem, un afany castrador al qual –malauradament, i per vergonya nostra– també s’han sumat els Mossos d’Esquadra i el conseller Miquel Buch, que s’ha afanyat a fer d’aspirant a espanyol de l’any i ha comprat als nostres agents de la benemèrita una mica de gas pebre per si la padrina gosa passar-se de la samarreta a les barricades.

Amb la seva acumulació inaudita de mentides i manca de preparació, Puigdemont i Junqueras són els responsables primordials d’haver abocat els ciutadans a l’arbitrarietat d’una judicatura que, com passa en tot estat jacobí, primer sembla lenta de reflexos, però que quan s’hi posa adquireix la força d’una trituradora. Això de Sabadell, insisteixo, és només la punteta, perquè ja fa molts anys (des del PP de Mayor Oreja) que una part important de la política espanyola, i dels seus majordoms mediàtics, ve equiparant les intencions del sobiranisme a la tàctica d’ETA. A partir d’ara, tenir una paella a casa, haver-se cremat el polze fent un sofregit o guardar un producte químic a l’armari et pot fer sospitós d’haver heretat el turbant sanguinari de Bin Laden. La rendició de la classe política independentista ens ha dut fins aquí: a partir d’ara, vivim amb les natges a l’aire.

El problema més profund de tot plegat, per si ja fora poc gravíssima la detenció abusiva de ciutadans a qui es regalarà compulsivament la presumpció de culpabilitat, serà veure com la progressiva folklorització a la qual els partits han abocat el sobiranisme l’acabi transformant en un moviment impotent, de manifa i bullanga al carrer. A l’Estat ja li està bé que l’independentisme sigui bàsicament un fenomen que es muscula a la via pública: primer, perquè això li permetrà vendre’l fàcilment com un nou esclat filoetarra de portes endins, però sobretot perquè així l’espanyolisme català podrà fer el joc a Madrit reclamant uns polítics més assenyats que mantinguin la seguretat als carrers. La colonització, com ja sabem, funciona bàsicament quan és el propi terreny ocupat qui acaba important de forma inconscient els desitjos secrets de l’enemic i els seus procediments repressors.

En aquest sentit, l’Estat s’ho haurà de currar ben poc, perquè ja té en Buch amb la policia disposada a castrar manifestacions i una colla d’aspirants a home-de-seny (l’Astut, Pere Aragonès, etcètera) a la cua dels aspirants a liderar una Generalitat que mantingui l’ordre als carrers perquè ningú pugui dir que no som gent de pau. Sigui com sigui, Espanya ha aconseguit que els polítics catalans ballin la música del seu relat. No és cap notícia sorprenent, però no deixa de ser una constatació ben dolorosa. Espero que els detinguts surtin aviat del captiveri.

LA MENTIDA DE MANUAL

Després de la farsa d’ahir amb la Guardia Civil detenint perillosos terroristes sense proves, informes amb condicional i drets trepitjats en una tàctica de manual contra l’independentisme abans de les sentències i seguir el relat de fantasia que obvia la realitat de qui porta la violència i qui es pacífic, ara toca el suport dels mitjans del règim per escampar la mentida per terra, mar i aire, i com explica Iu Forn la col·laboració interessada dels miserables del món de la política, escampant amb tuits els fets i esborrant posteriorment amb matisos quan el nivell miserable era massa elevat.

Els casos d’Arrimadas son un bon exemple, de fet d’altres com el popular Alejandro Fernàndez han tirat pel broc gros i s’han quedat tant amples, per no parlar de les declaracions dels principals líders espanyols assumint amb satisfacció aquest intent de crear una ETA a Catalunya per afavorir la repressió trepitjant els drets dels ciutadans.

Polítics esborrant piulades sobre les detencions

Iu Forn

Definició casolana de polític: “persona que ha d’aplicar el sentit comú per no generar més problemes dels necessaris”. A partir d’aquí, la feina dels polítics és intentar aconseguir el poder. I per aconseguir-ho han deixat de tenir valor les regles del joc basades en una certa moralitat, l’ètica i la veritat. I cada cop regeix amb més força el tot s’hi val. I com pitjor, millor.

I, sí, la cosa va de la torrentada de barbaritats que s’han escrit i s’han dit avui sobre les detencions realitzades per la Guàrdia Civil al Vallés. I no, la peça no va del contingut de la noticia, perquè tot i que des del primer moment tinc una opinió formada sobre el tema, considero que és prudent esperar a veure si es confirma definitivament, o no, que som, o no, davant d’un altre cas Tamara Carrasco i Adrià Carrasco.

Entenc que vivim en un món on hi ha molta pressa en desqualificar l’enemic. Sóc conscient que la tendència és que si en aquest precís instant pots qualificar de terrorista algú a qui vols despullar de qualsevol forma humana i presentar-lo com un amoral a qui cal destruir, no esperis a que passin cinc minuts. Sí, sí, i també sé que un dels ingredients fonamentals de l’actual recepta mediàtica és difamar als que pensen el contrari que tu per posar calents als teus, ja que no pots posar-los calents de cap altra manera. Perquè, per no tenir, no tens una sola idea que els pugui posar calents per res. Ni tens idea de res. És que ni idea ni tan sols de com es fa un cafè de càpsula.

Aquesta és la trista realitat però, homes i dones del meu cor, una miqueta de decòrum i de pudor neuronal. No pot ser que, obcecats per la possibilitat de poder continuar la destrucció de la reputació del monstre a qui cal odiar per poder refermar-se, escriviu una cosa en una piulada i hagueu d’esborrar-la al cap d’una hora. Homeeeeeee! (i donaaaaaaa!).
Podria posar diversos exemples, però em quedo amb un que m’ha interessat molt. Mirem-nos dues piulades que l’equip de xarxes de Ciudadanos han publicat aquest matí amb 41 minuts de diferència:

La primera, la de les 11.08, ha estat esborrada i ha estat substituïda per la segona. ¿Què, comparem les diferències existents en un i altre text? Al primer “comandos separatistas” i al segon “radicales separatistas”. Per si de cas. Al primer “habrían estado organizando acciones violentas con explosivos”, al segon “podrían haber intentado fabricar precursores de explosivos para cometer acciones violentas”. Important matís. I tot en condicional. “Habrían estado” i “podrían haber intentado”. Sí, i Halle Berry podria haver estat interessada i podria haver intentat fugar-se amb mi a Costa Rica. I miri, no. Podria haver molt, però al final no ha pogut res.
I si al final el tema de l’escamot Dixan 2.0 queda en no res, què? ¿No hauria estat més prudent publicar un altre tipus de text, sobretot tenint en compte el “habrían” i el “podrían”? I ja no per responsabilitat social sinó per evitar al màxim el risc d’acabar fent el ridícul.
Però esclar, si al final no passa res, als de l’“habrían” i el “podrían” tampoc els passarà res. Políticament parlant. El més desmoralitzant de tot plegat és que estem creuant totes les línies i ni passa res ni ningú demana responsabilitats davant tanta estultícia argumental.

TOT CONTROLAT

Quan un Govern es rendeix sense lluitar i entrega totalment el lideratge a l’enemic evidentment queda despullat. Aquestes son les conseqüències que ara assumim amb una repressió ferotge que no acaba com la detenció avui de 9 membres de CDR per part de la Gúardia Civil.

De fet la regressió de drets individuals i col·lectius sembla no tenir aturador. Avui a Sabadell i Mollet aquestes detencions ja han estat efectuades i la filtració de preparació d’explosius que podien causar victimes a partir de l’1 d’octubre escampada per tota la caverna mediatica a bombo i plataret. Alhora veiem com els mossos es rearmen o escampen crec que volgudament nous formats de repel·lir manifestacions per una tardor que diuen pot ser calenta altra cop.

Tot això no es casual. Més aviat es conseqüència del que deia al principi. Atemorir la gent per evitar reaccions que de fet temen més des de l’Estat a partir de les sentències que malauradament els nostres representants o el mateix poble català. Ja hem vist altres casos com aquests i ara precisament a poc de fer vista la sentència que condemnarà els nostres presos polítics. Una repressió absoluta per un poble que al veure com els seus lideratges renunciaven al projecte s’ha vist indefensa davant tants atacs. Malauradament aquests no son els únics, ara veiem amb la gestió del gas pebre per part dels Mossos per repel·lir manifestacions que lògicament nomes poden ser dels independentistes per protestar per les sentències. Aquella frase dels mossos sempres seran nostres ja ha quedat en el passat i ara com ja hem vist repetidament tenen altres objectius.

Aquest cap de setmana el senador Jami Matamala un cop disolt la cambra i al perdre la immunitat ha tingut que tornar a l’exili a Waterloo en un capítol més d’aquest Estat repressor i que ara s’acarnissa amb la dissidència que no ha estat capaç de culminar la revolta democràtica.

l’Estat sembla tenir-ho tot controlat per no deixar que els drets democràtics i més elementals treguin el cap a Catalunya o el territori com ells l’anomenen en molt de temps.

ANIVERSARI 20 S

Com diu Xavier Graset avui fa 2 anys del que coneixem per Tumult segons les bases espanyoles. Avui més que mai en el record Jordi Cuixart i Jordi Sanchez, dos homes de pau, sense un bri de violència en una jornada molt complicada pels escorcolls a la Conselleria per part de la Guardia Civil i on ells van ser responsables de que la flama del caos no arribes a bon port. Gairebé ja porten 2 anys entre reixes i els que esperen a la sentència, i a fora els nostres partits i la seva actitud vergonyosa els deixa en fora de joc.

20-S: El tumult

per Xavier Graset,

I ja fa dos anys del 20 de setembre, de l’escorcoll judicial i de les detencions seguint l’ordre del jutge Ramírez Sunyer, el del 13, allà on havia entrat la denúncia de Vox contra el jutge Santiago Vidal, quan deia que la Hisenda catalana tenia totes les nostres dades de manera il·legal.

És clar que des del 2015, segons vam sentir explicar de manera tàcita, el tinent coronel de la Guàrdia Civil Daniel Baena, ja s’anava investigant tot allò que fes tuf d’estructura d’estat. Baena va dir que amb el govern d’Artur Mas i la consulta del 9 de novembre es comencen a desplegar “les estructures d’Estat”. I que ja aleshores es van començar a investigar possibles delictes de rebel·lió i sedició, no només de malversació.

Demà farà dos anys del 20 de setembre del 2017, quan a Catalunya es va iniciar un clima insurreccional, i quan vam aprendre que aquella manifestació era tumultuària. El qualificatiu va sortir d’un consell de ministres. I el paper de mediació dels Jordis, Sànchez i Cuixart, desconvocant els manifestants enfilats damunt d’un cotxe de la guàrdia civil ha acabat comportant-los prop de dos anys de presó. I darrere d’ells, mig govern i la presidenta del Parlament.

Jordi Cuixart des de la presó recorda aquest 20 de setembre, i aventura que la sentència del Suprem serà “un retrocés de llibertats sense precedents per a qualsevol activista, per a qualsevol ciutadà que vulgui millorar la societat”. I també diu que des de la presó hi haurà d’haver resposta, una resposta que defugi els conceptes de confrontació i diàleg: “perquè evidenciar la manca de voluntat d’entesa de l’Estat forma part de l’estratègia de confrontació, i no suposa cap renúncia”.

El vertigen davant dels fets que es van anar succeint torna a cada aniversari, tot i que sempre hi ha elements nous. Sobretot l’espera d’una sentència, i per adobar-ho unes eleccions espanyoles que són una altra mostra del fracàs de la política, com també dèiem i diem que ho són la presó i l’exili.

Què li passa a aquesta manera de fer política, moguda per pulsions demoscòpiques per acumular poder, aquesta manera de fer política que ho aboca tot als tribunals? El 10 de Novembre l’elefant català seguirà al mig del menjador. Hi ha alguna proposta entenimentada que hi vulgui donar alguna resposta?

La possible resposta institucional i/o ciutadana serà l’esca que ens farà entrar en la mateixa roda de fa dos anys, amb 155 inclòs? N’hi ha que ja ho proclamen, sembla que a certs llocs, això dona vots.