RELATOR O MEDIADOR

Ahir veiem com el Govern socialista es despenjava amb un proposta d’un relator per la taula de partits que han acordat amb els representants catalans. Tot això el dia que Esquerra havia presentat la seva esmena a la totalitat dels Pressupostos i PDCat sembla ho farà divendres.

Qualsevol pas es benvingut, no hi ha dubte, però cal que entenguin que amb presos polítics i una repressió sense aturador a Catalunya, alhora que negant dia si i dia també el dret a l’autodeterminació com inexistent i un hooligan volen curar ferides o desinfectant catalans en el seu Govern no seria la millor manera d’agafar credibilitat.

Aquesta paraula pot acabar sent una nova presa de pel intolerable. Presentar un relator, com una espècie de notari que pren notes dels acords que s’arriba amb aquesta taula de negociació que ja han dit sempre dins els parametres de la Constitució i negant com deia el problema real de Catalunya, res te a veure amb un mediador internacional, experts en conflictes amb la ment oberta i on no hi ha cap veto a parlar de res i si en procurar una sortida el més democràtica possible al conflicte com seria un referèndum acordat perquè els catalans decidissin amb totes les garanties la seva independència o no del Regne d’Espanya.

Seria com la nit i el dia, no volem un notari, volem algú independent que porti les dues parts a l’única solució possible, i sobretot la més democràtica i justa. Per tant no hi ha res, si hi ha molt de fum i un nou engany veient com els Pressupostos marxen senser remei. La mediació de Miquel Iceta en tot això tampoc porta bons auguris, ja sabem tots el seu trilerisme polític no te límits i va de part, de part del 155 esclar.

Aquesta proposta, si la podem anomenar així, ja ha estat criticada per tots els altres actors espanyols amb virulència, que nomes tenen una recepta, a Catalunya ni aigua, “a por ellos” permanent, deu ser la seva manera de voler acostaments i solucions.

Encara falta per veure com acabarà el tema, però caldria deixar clar que una taula entre Governs al més alt nivell i uns mediadors internacionals per pactar el referèndum català, fí de la Repressió i absolució dels presos polítics amb la fi de la presó preventiva i retorn lliure dels exiliats es l’única oferta que podria fer parlar dels Pressupostos, la resta es un nou pas d’aquest vodevil que simplement no podem acceptar.

Relator no es mediador.

POPULISME I NACIONALISME

Realment escoltar la cap de Ciudadanos, Ines Arrimadas dient que el discurs del President Torra i de VOX es semblant i criticar el nacionalisme i populisme, alhora criticar a Sanchez per haver tardat tant a reconèixer a Guaido a Veneçuela i obviar els seus pactes a Andalusia es tot tant llastimós i patètic que no es veu al límit on poden arribar.

Es trist aquest cinisme d’una ultra nacionalista espanyola sense cap respecte als valors democràtics i a la gent omplir-se la boca de segons que. Encara que ho vulgui amagar,ella governa a Andalusia amb el suport del feixisme de VOX i això es un fet. Comparar aquest feixisme retrograd amb els valors i mandats democràtics de la ciutadania i voler complir-los per part dels seus representants per damunt de lleis evidentment no tenen res a veure.

Criticar a Sanchez per haver tardat massa a reconèixer un titella dels Estats Units i lobbys internacionals per espoliar el petroli veneçolà i la seva riquesa natural impunement per damunt de la mateixa ciutadania d’aquell Estat es reconèixer la nul·la democràcia espanyola i un cinisme esfereidor per posar cullerada amb assumptes internacionals i propis d’un Estat on no hi te cap dret i alhora desatendre el problema polític català dins el seu Estat negant el dret a l’autodeterminació i avalant la repressió com a sistema sense cap gest, cap. Ahir em sabut com no han deixat entrar res groc a la presó madrilenya on son els nostres ostatges en el summum de la malaltia que pateixen i la xenofòbia que els guia.

Aquesta obra teatral que ens volen vendre no fa res més que mostrar amb cruesa un Estat que mai ha superat la Dictadura i la imposició i on tot forma part del mateix sistema podrit i de manipulació amb la ciutadania sense excepcions entre els partits. Donar lliçons des d’aquest punt de partida a l’exterior ja es de traca i alhora mostra el pa que es dona a nivell mundial on els lobbys, el poder controla i belluga els fils d’un sistema creat per controlar a la població que es l’últim actor i el menys protagonista, quan hauria de ser l’actor principal.

Populisme i nacionalisme pel broc gros.

VIOLÈNCIA DE GENERE

Aquest es un tema sensible per la societat, aquest allau de víctimes per violència masclista va més enllà d’uns simples fets brutals que no voldriem veure. Cal veure que ha fallat o que falla en una societat que diem civilitzada i que casos com aquests s’encarreguen de demostrar que no es així.

Una violència amb unes dades esfereidores i que porta darrera totes unes costums i maneres de fer que han quallat en un sector de la societat que distingeix entre homes i dones per tot i amb tot sense posar el terme persona i la valoració de les seves capacitats en funció d’això. Una societat que ha rebut una educació on la dona en aquest cas ha estat presentada com a objecte sexual i amb una missió clara en el món predeterminada i on certes coses pel simple fet del seu sexe li son negades amb un esglaó d’inferioritat que com deia part de la societat ha assumit i que comporta aquestes brutals agressions, comportaments i malauradament morts que vivim.

Un dels sectors que ha contribuit amb aquesta impunitat no hi ha dubte que es l’esglèsia i particularment amb refereixo a la catòlica, evidentment no l’única, però que posa a la dona sempre en segon pla i amb un missatge que no ha evolucionat des de les cavernes.

Ara, però veiem com en els casos de Montserrat o Constanti recentment sumats a milers de casos per tot el món i que no para de creixer i ser denunciat com la depravació d’aquesta entitat amb la pederastia per bandera i la impunitat com a senyal suposo divina.

Veiem atònits els que no som creients com els casos es van multiplicant i no hi ha cap investigació a nivell global amb un tracte igual a la ciutadania fora de l’esglèsia. Tampoc veiem gaire escàndol per part dels seus creients o seguidors i on tot queda tapat per aquesta funció sembla miraculosa d’aquesta empresa i els seus directius i treballadors.

Potser cal avançar com a societat madura i denúnciar i exigir mesures contra aquesta plaga i una també violència de genere, que sembla els col·lectius feministes per exemple no contemplen, i el poder de les societats que ens regeixen tampoc. La investigació, clausura i detencions crec seria el millor homenatge a les victimes i un clar senyal de que la societat evoluciona i deixa enrere una coacció que sota el paraigues de la por i la superstició ha estat impune amb els seus crims sense càstig.

Despertarà la societat algun dia.

TRISTESA I RABIA

Veure com avui les furgones dels Mossos prenien els nostres ostatges polítics i posteriorment la Guardia Civil es feia carrec per anar a Madrid es impactant i produeix una indefensió i rabia infinita. Uns líders, unes bones persones que les de la part política simplement van dur a terme el mandat popular com hauria de ser el manual de les bones democràcies i amb el pecat de no arribar fins l’execució final del mateix.

Ara amb més d’un any de presó preventiva en un Estat que ha mostrat durament que el seu referent es Turquia, per molts vídeos que ara vulguin vendre sobre els seu impecable esperit democràtic, cosa que dona a pensar que alguna cosa no funciona.

Tanmateix veure com el Govern els acomiadava a Can Brians i seguiem escoltant les paraules buides de sempres, les que duren fa més d’un any, ara deixant marxar els presos polítics a una farsa judicial que sabem acabarà amb una dura condemna i com diu en Jordi Cabré sense un sol gest de dignitat, el primer hauria de ser investir el legitim President i recuperar o renovar uns lideratges ara orfes i que simplement han seguit obeint un Estat que fa i desfà sense manies amb la permisivitat dels nostres i que sembla esta disposat a seguir fins al final amb el judici de la vergonya i la repressió sense aturador.

La pregunta en aquest dia de tristesa i rabia, seria fins quan?

Investiu Puigdemont
per Jordi Cabré

“Declare Independence”, ens invocava Björk l’1 d’octubre del 2017. Vam trigar, malauradament 27, dies a fer-li cas. Era una reacció a l’escàndol mundial que van suposar les imatges de la policia atonyinant votants, era una reclamació de dignitat molt més enllà de la “validesa jurídica” o dels resultats del referèndum. El resultat del referèndum van ser 1.000 ferits i una imatge d’estat autoritari dins d’Europa, com a mínim això. I això ha quedat així, i això ja era motiu per a molts (per a Björk també) per a trencar amarres i declarar l’emancipació. Passats un any i quatre mesos, amb presos polítics a punt d’iniciar un judici grotesc i amb tota la maquinària de l’Estat (capitanejada pel Rei) disposada a forçar la llei fins al deliri, el crit coherent amb aquell cant de Björk seria “invest Puigdemont”. Tingueu un maleït gest de dignitat. Corregiu l’error de fa un any. Deixeu de fer comèdia.

Aprovar el reglament que afavoreixi una investidura a distància no té res a veure amb, en paraules del president del Parlament, “aprovar coses que puguin ser efectives”. Ni amb la frase tan hologramàtica (per buida) de Junqueras, quan ens deia que calia distingir allò factible d’allò no factible: encara recordo el seu escepticisme previ al 9-N i envers la seva utilitat. No, senyors: l’aprovació d’un marc legislatiu que afavoreixi la possibilitat d’investidures a distància no té res a veure amb “l’efectivitat” perquè al president del Parlament no li correspon parlar d’efectivitat. El Parlament legisla, el govern executa, i decideix (juntament amb els partits) si activa o no aquesta prerrogativa. No correspon al president del Parlament parlar d’efectivitat, sinó donar tràmit legislatiu a allò que demani la majoria. I aquí és on ve el veritable problema: hi ha una part de la majoria que tal vegada no vol afavorir aquest canvi legislatiu, fins i tot encara que aquesta prerrogativa no s’executés. O trigués en executar-se. O es recorregués al TC, o se suspengués. És així de cru: simplement, no volen que a Catalunya s’aprovi que això sigui possible. A aquest punt hem arribat.

La investidura del president a l’exili era i és el mínim exigible per a imaginar una part del conflicte, la catalana, disposada a plantar cara davant la repressió. I avui és una exigència política de primer ordre, pensant en tots els qui van col•laborar en l’1-O i van patir el 155 i els empresonaments i van confiar que això servís d’alguna cosa. Això val per a ERC però també per al PSOE: si realment volen desinflamar, si realment creuen que la irregularitat és que el vot de la gent no hagi estat respectat pels homes de gris dels reglaments i les lleis malinterpretades, si volen una solució que representi tothom i això vol dir que, quan un independentista guanya, ha de poder governar, si vol Pedro Sánchez en definitiva partir de postulats democràtics encara que sigui per negociar en condicions de dignitat a ambdues bandes, si el PSOE vol un veritable “retorn a la normalitat”, que faciliti la investidura de Puigdemont. Ara mateix. I, si no, un cop Puigdemont torni a presentar-se a les eleccions i les guanyi. Espanya sap que no pot estar tota la vida negant l’evidència: l’independentisme a Catalunya se’n sortirà millor o pitjor del seu objectiu, certament… però serà a partir d’ara l’eix des d’on giraran tots els debats del país. D’això, no hi ha marxa enrere possible. Quant abans ho vegin, millor per a les esperances de salvació d’Espanya.

IRONIA PER SORTIR DE L’ATZUCAC

La societat catalana, particularment la que vol una República per Catalunya viu perplexa i porta més d’un any assistint a espectacles que no hauria imaginat quan ho veia a tocar. Veu les reaccions dels seus partits, del seu Govern i dels principals líders i assisteix atonita a les portes d’un judici per dir-ho suaument desorientada. Per això he trobat adient un toc d’ironia amb l’article de Joan Rovira que segur ens ho farà empassar millor.

L’exèrcit de Pancho Villa

per Joan Rovira
Però, a veure, per què insistim a demanar unitat, a somiar unitat, quan és evident que, d’acord amb el pensament estratègic imperant, no hi ha res més eficaç que la desunió i el caos per garantir la victòria final?

Jo vull creure, en les poques estones que em dóna per ser creient de religions fantasioses, que hi ha genis visionaris, amb ments molt més complexes que la meva, que saben que l’arma secreta de Catalunya per guanyar és precisament la desunió, el caos, l’embolic constant, la picabaralla creativa i amarga.

Quan tens al davant un Estat podrit i corcat, sí, però poderós i desacomplexat com és Espanya. Quan t’enfrontes a una casta funcionarial, política, policial, judicial, periodística, militar i econòmica, que se les sap totes i està disposada a tot, perquè ja no té marxa enrere. Quan ja has fet figa just al moment de la veritat, quan tot ha acabat en una desbandada caòtica, quan ets la víctima d’un xantatge i d’un escarment brutals. Quan entre els uns i els altres s’han petat la Generalitat, l’autonomia i la Constitució… què millor, penso jo, que contraatacar amb un plantejament creatiu, d’aquells que desorienten l’adversari i que et situen en la posició adequada per llançar l’ofensiva final.

La desunió és la nostra arma secreta per enfonsar Espanya, cada dia n’estic més convençut, encara que, per les meves limitacions, no acabo d’entendre els mecanismes que ens han de portar a un triomf aclaparador. A vegades pot semblar que aquesta desunió, aquesta constant batalla interna repleta de misèries i egoismes de via estreta, pot fins i tot enfonsar Catalunya per als propers trenta o quaranta anys. Però quan penso això, em corregeixo immediatament: segur que em falta informació, segur que no tinc els elements necessaris per valorar la brillantíssima estratègia de fons que s’ha posat en marxa i que ens condueix, imparables, cap a un èxit històric de dimensions còsmiques. Quants llibres d’història s’escriuran, en anys a venir, lloant tota aquesta sagacitat, tanta intel•ligència política, tanta visió de futur…

On els comuns mortals només veiem ganivetades, putadetes, venjances, partidismes miserables, fugides cap endavant, músiques ploraneres per amagar la veritat, maniobres patètiques i altres tristes i més aviat vomitives baixeses humanes i polítiques, s’hi amaga la llum de l’estratègia guanyadora.

Uns que si Sòcrates o Ciceró, els altres que si la paciència que s’ha de tenir per no buidar el pap abans del judici, els de més enllà que tenen pressa perquè ens estavellem gloriosament amb ells, els que somien amb la república bolivariana, els que volen canviar-ho tot perquè no canviï res, els que juguen a proclamacions simbòliques, els que diuen que eixamplen la base de cara a l’any 2524 però no tenen ni punyetera idea de com fer-ho, els que esperen amb tota la fe que el món sencer s’horroritzi espontàniament amb la gran injustícia que està cometent Espanya…

Pot semblar que això no va enlloc? Que no és un principi, ni una continuació, sinó l’agonia que precedeix el final? Algú podria comparar-ho, de mala fe, amb l’exèrcit de Pancho Villa? Potser sí, però…

Segurament no entenem prou bé la intel•ligent divisió de papers que s’ha plantejat, amb una extraordinària capacitat disruptiva: tu a la presó, jo a l’exili, i tots a hòsties fent veure que pensem en les eleccions i en l’hegemonia, i en quatre dies independents.

El cert és que a alguns ens falta fe en els líders visionaris que ens guien. Ens fixem massa en els seus petits defectes i no valorem prou les excelses virtuts que els inspiren. Ells i elles tenen un pla, però no ens el poden explicar, per raons òbvies. Segur que ha de ser això. Hi ha un pla, tot està previst i les coses aniran passant, una per una, fins que totes les peces encaixin. Qui no s’ho cregui és que no té prou fe, perquè tot s’està fent de forma impecable i aviat el món sencer ens prendrà com a exemple: la innovadora i sorprenent via catalana esdevindrà el referent universal per a tots els processos d’alliberament nacional.

Que es prepari Espanya, perquè la força aclaparadora de la desunió catalana, l’impacte tempestuós d’aquest caos polític fenomenal, no només la farà trontollar, sinó que acabarà suplicant de genolls un referèndum o regalant-nos la independència.

Repetim-ho una vegada i una altra, totes les que calgui, fins que ens n’acabem convencent. Catalans i catalanes de poca fe: tenim la terra promesa a l’abast i no ho volem veure…

LA RECEPTA JUNQUERES

Coneixem aquesta recepta que el vicepresident legítim Oriol Junqueres ens trasllada en format de Conferència o d’entrevista. Rebutja el que Rufian va qualificar d’independentisme màgic o immediat per un de factible sent conscients del moment que vivim. Posa les municipals com una gran oportunitat de país amb Barcelona com a clau. Vol eixamplar la base i el judici el veu com una oportunitat, alhora diu que la victòria no s’aconsegueix amb una o dos batalles sinó amb el reforçament propi i desgast del rival. Per últim ens diu que es va quedar a Catalunya per sentit de responsabilitat cap als ciutadans en contraposició als exiliats.

Cal dir que com acte de partit estaria perfecte, com acte de país evidentment no. Rebutjar el que no es va ser capaç de fer efectiu quan estaven a la recta final es preocupant, ja que traspassa una responsabilitat que corresponia principalment al Govern català. Teniem les lleis aprovades, un Referèndum guanyat clarament sota les porres i una Declaració encara que tard però que no van públicar i no van començar a fer efectiva amb tot un poble al carrer per defensar-la. O sigui que parlar de responsabilitats com a mínim es questionable.

Ens porta a les Municipals, i especialment a Barcelona com a clau per la República, estariem dacord, però alhora rebutja una candidatura unitària que guanyaria l’alcaldia i amb el seu rebuig donarà la mateixa a la Colau de torn sense remei, tot un contrasentit.

Parla del famós eixamplament de base quan hi havia més de 2 milions de persones preparades per defensar la República i van negar aquesta possiblitat donant pas a la repressió absoluta i la desfeta, no veig com s’enxampla res així, ni com es guanya credibilitat de país.

Dir que per responsabilitat amb els ciutadans es va quedar posant els presos eticament per damunt dels exiliats, ho sento però em sembla irrespectuos i fals per ser moderat. Precisament la responsabilitat amb la societat era la Declaració i acte seguit informar a la comunitat internacional i començar a signar els primers decrets del nou Estat amb el poble mobilitzat al carrer per resistir. Fer el que van fer posa al mateix pla qui va marxar que qui es va quedar i sabia que anava a una presó espanyola amb seguretat.

De fet, es un tema personal, i ningú es pot atorgar el plus de responsabilitat i menys quan no van complir amb el mandat fins al final, tal com portem un any posterior al 155.

La recepta Junqueres així la veig.

RISCOS IMAGINARIS

Una nova violació flagrant dels drets individuals dels ciutadans negant la posada en llibertat mentres dura el judici als nostres ostatges polítics amb excuses de mal pagador sobre un risc de fuga inexistent com constata José Antich amb claredat en el seu escrit. Alhora el Govern espanyol amb diner públic obre una campanya diuen per lluitar contra els fake news que l’independentisme explicarà durant el judici a nivell internacional i posant al capdavant una exmilitant d’UPyD, on queda clar per on van les línies mestres d’aquest nou escàndol que ens tocarà viure.

Risc de fuga i dret de defensa
José Antich

Unes hores abans que els presos polítics catalans siguin traslladats de les presons catalanes a centres penitenciaris de Madrid, el Tribunal Suprem ha adoptat les últimes decisions respecte a la seva posada en llibertat, que els ha estat denegada. El TS fa esment del risc de fuga existent, de la garantia de defensa que tenen malgrat la seva reclusió i es fa tot un embolic quan explica l’existència d’estructures de poder republicà a l’estranger, en clara referència als exiliats i al Consell de la República.

Tothom sap que les excuses donades pel Suprem són això, excuses. Es poden justificar amb dosi de mala fe o tirant del Codi Penal, però no se sostenen. Avui dia, el risc de fuga queda perfectament anul•lat amb mesures de control telemàtic o amb una vigilància fora de la presó i en règim de reclusió. Si està més que justificada la seva posada en llibertat, que modificaria la seva situació de presó provisional, ho està molt més una llibertat vigilada. Tanmateix, alguns dels presos polítics —la presidenta Forcadell i els consellers Turull, Rull, Romeva i Dolors Bassa— sabien perfectament al mes de març passat, quan van tornar a declarar al Suprem, que serien enviats a la presó. I es van presentar davant del jutge Pablo Llarena. Tots quatre consellers es van presentar al novembre, van ser empresonats, posats en llibertat al desembre i es van tornar a presentar al març, sabent que tornarien a anar a la presó. No és acceptable que es parli de risc de fuga amb aquesta actitud.

En segon lloc, hi ha la qüestió de la preparació de les seves defenses. La presó provisional no només comporta anades i vingudes des del centre penitenciari al TS —almenys, una hora d’anada i una altra de tornada i amb jornades maratonianes de dimarts, dimecres i dijous—, sinó que redueix enormement el temps per preparar la seva defensa i dificulta que els seus lletrats puguin fer la feina en condicions d’una mínima normalitat. Potser es tracta també d’això: a la injusta presó provisional que han denunciat oenegés internacionals, afegir-hi les dificultats més grans possibles. Serà bo que els observadors internacionals vagin prenent nota de totes aquestes decisions.

La resolució judicial de denegació de llibertat té, a més, un element que no es pot passar per alt. El reconeixement que fa del risc de fuga vinculat, diu textualment, “a les estructures de poder organitzades fora del territori espanyol posades al servei d’aquells processats que han adoptat la determinació de sostreure’s a la crida d’aquesta Sala”. La Casa de la República de Waterloo es converteix així ja oficialment per a l’Estat espanyol en una estructura de poder organitzada a l’estranger, amb capacitat per acollir exiliats i facilitar auxili als processats. Certament, no inventa res el Suprem, però no deixa d’estranyar la normalitat amb què ho explica.

Potser cal que el ministre d’Exteriors, Josep Borrell, i l’altisonant responsable d’España Global prenguin nota que la Casa de la República catalana ja forma part del nomenclàtor de l’Estat espanyol.

MARAGALL, AIXÍ NO

La resposta del candidat d’Esquerra a l’alcaldia de Barcelona Ernest Maragall a les peticions d’unitat, crec es lamentable en els moments que ens trobem i deixa ben clar que no hi ha consens de l’independentisme i si molt autonomisme i partidisme sense fissures. No hi ha dubte que el 155 ha triomfat amb aquest aspecte.

A la Fundació de la Crida, el President Torra va tornar a reclamar unitat de cara a les municipals de Barcelona, posteriorment a la nit Marta Rovira des del seu exili a Ginebra també anava amb aquesta línia i la resposta del candidat d’Esquerra va ser tornar a negar la mateixa i burxar en l’argument que no podien ser un salvavides del centre dreta català amb consciència de debilitat pròpia. Alhora creu que la ciutat hi perdria ja que robaria opcions al ciutadà per votar diferents opcions de gestió i propostes per la ciutat, al mateix temps ofereix acords posteriors als comicis, i rebutja el pressing que pateix el seu partit, tot amb la mateix línia de l’Oriol Junqueras des de Lledoners.

Una falta de visió interessada i un partidisme sense límits seria la definició. Una alcaldia com la capital catalana no es qualsevol cosa, i seria vital pel projecte independentista, segur que tots els actors ho veurien així, no cal ser un gran estratega. També es sabut que a les municipals la candidatura guanyadora obté l’alcaldia independentment sigui majoria o no. Evidentment com a mínim amb 4 candidatures independentistes (Esquerra, Junts per Catalunya, CUP i Primàries) les opcions son gairebé nul·les i donen a Colau una nova oportunitat o fins hi tot a Manel Valls. En canvi una sola candidatura posant el país i la República al capdavant ho tindria molt factible assolir la mateixa.

Es mesqui posar aquest partidisme atroç com excusa per no donar el pas, o posar la gestió de ciutat com escull, oblidant el principal objectiu de país. Francament sense generositat, alçada de mires i un full de ruta compartit i clar per complir el mandat popular , el 155 haurà vençut i el partidisme autonomista que alguns sembla que defensen serà el pa de cada dia.

Sr. Margall, així no.

SENSE RESPOSTA

Com diu en Tian Riba, escoltant ahir al President Torra, veus clarament que ja hem perdut un any i no hi ha cap pla, ni proposta pels judicis i per fer efectiva la República, més enllà de la retòrica repúblicana. El dia 29 els ostatges sortiran cap a Madrid i trobar una resposta unitària es clau amb o sense els partits i aqui la societat catalana un cop més ha de prendre la iniciativa i arrossegar el decebedor i poruc partidisme.

Super Glue
Tian Riba

El president Quim Torra va anar ahir a Can Basté i, més o menys, va explicar que “vivim en una autonomia jurídica, on hi ha una República declarada, però no feta efectiva, però que s’està tractant de fer efectiva, però amb un govern que actua amb les competències de l’Estatut ―retallat, afegiria jo―, per tant, actuant com una autonomia, però mirant de fer efectiva la República, per tant, treballant perquè Catalunya pugui ser independent ―ja veurem com, va afegir el president i afegiria jo― sense descartar cap via democràtica i pacífica”. Més clar, l’aigua, no?

El president Torra, que intenta parlar més clar que els polítics professionals, només va tocar l’Stradivarius quan se li va preguntar què pensa fer quan hi hagi la sentència del Suprem sobre l’1-O. La resposta va ser que anirà al Parlament amb una proposta sota el braç perquè es voti. Però el violí va arribar quan va ser preguntat sobre quina proposta. Fer efectiva la República? I si la proposta és aquesta i el president de la cambra, Roger Torrent, no la vol sotmetre a votació per evitar tornar a començar amb les presons i els exilis, culpar ERC de traïció i anar a eleccions amb aquest marc? O la proposta ha de ser consensuada prèviament per la voluntat del president d’exercir de Super Glue-3?

I aquesta és la clau. És el que volen saber els ciutadans. Fa només 10 anys, els independentistes eren el 15%. Ara són la meitat. Hi encara hi són. No han marxat. El catalanisme tenia l’Estatut com a mínim comú denominador. Ara el catalanisme s’ha gibaritzat ―tot i els esforços de resistència de part del que queda dels temps de la guerra freda PSC-CiU― i el corrent majoritari és l’independentisme. La gent hi és. Però es pregunta què ha de fer per no haver d’aprendre’s la impossible definició de Quim Torra i anar-se’n a casa desesperada. I, per tant, si els dirigents, si els partits, volen que la gent no marxi, han de consensuar un mínim comú denominador. Tornar a establir una estratègia. I no només una resposta al judici, sinó més enllà. Encara que hàgim de tornar fer servir el concepte de full de ruta.

El dirigent polític que ha fet la proposta més potent és l’enemic públic número 1 de l’Espanya que José María Aznar va començar a imposar fa més de 20 anys: Arnaldo Otegi. Otegi parla d’un gran pacte dels independentistes de tot l’Estat que vagi de Bildu i la CUP al PNB i el món convergent per confrontar-lo a l’Espanya de matriu castellana i fer possibles canvis en profunditat. Però perquè hi hagi aquest gran pacte que permeti confrontar l’Espanya del tripartit de dretes amb l’Espanya que vol obrir un procés constituent sense cap renúncia, el primer que han de fer uns i altres és posar-se d’acord dins dels seus respectius països, cosa que no passa ara ni a Euskadi ni a Catalunya. I, en aquest sentit, on urgeix més una clarificació és dins del món convergent, on hi ha la batalla de la sopa de lletres entre un PDeCAT que es resisteix a morir, l’interregne de Junts per Catalunya, i una Crida que es resisteix a néixer. Però cal també un mínim d’estratègia entre la resta de sigles també per coordinar una internacionalització, aprofitant que la lluita pels drets civils i polítics s’entén més al món que la voluntat d’una regió rica de marxar d’Espanya, que és el que havia venut la diplomàcia espanyola. Si cadascú truca a la porta pel seu compte, els diran que primer es posin d’acord entre ells.

Només si entre Lledoners, Waterloo, les primeres neus de Ginebra i els relleus institucionals es posen d’acord, serà possible que la resposta a la sentència, que ha de ser política, sigui avalada per una majoria del Parlament. Altrament, portar una proposta que no compti amb aquesta majoria, només porta a unes eleccions. Però més enllà d’això, només trobant un nou mínim comú denominador ―i explicitant-lo― evitaran empetitir la base, que és el contrari que eixamplar-la.

EL TRACTE DIFERENT

Es curios veure com situacions que es podrien assimilar amb diferents contexts tenen reaccions diferents per part de la comunitat mundial. Veneçuela i Catalunya per exemple en son un bon exemple.

Veure com el lider opositor Juan Guaidó es proclama al carrer com a president interí durant una manifestació contra Maduro, i ràpidament Estats Units el reconeix i encoratja altres Governs a fer el mateix es xocant. Al mateix temps un conflicte que be de les sospites de frau electoral que van mantenir Maduro al càrrec i que alguns Estats van donar credibilitat.

Un tema seria la legitimitat i netedat de les eleccions que perpetuaven a Maduro al Poder, ja sabem que aquest líders acaben sent dictadors encoberts sense manies, de fet el Parlament veneçola no va reconeixer la victòria, i un Estat ric que viu una gran crisi economica per la caiguda del preu del petroli i les sancions internacionals i també de caire social, alhora que veu com l’oposició intenta desbancar el cap present però les manifestacions i enfrontaments diaris provoquen una mena de Guerra civil interna que no s’atura.

Dit això, es curiós com el resultat de les urnes sota la repressió amb el vot lliure de la gent no es reconegut i en canvi la declaració unilateral del líder opositor amb o sense raó sobre les sospites de frau es avalada sense recel.

El paper d’Estats Units evidentment es clar, i les seves intencions es tornar a controlar tota Sud-america com temps ençà quan el Dictador de torn amb el seu suport espoliava el país i omplia els interessos americans que en alguns Estats amb victòries populistes que molts cops han acabat amb règims iguals però amb diferents interessos han trastocat.

Tanmateix, un reconeixement democràtic d’aquest fet intern es senzillament intolerable i sospitós al mateix temps. Si a Catalunya no han validat el clam de la gent, els resultats electorals i d’un referèndum, o sigui el lliure mandat de la gent, tampoc es pot fer en aquest cas i amb greus mancances democràtiques de forma i fons.

Aquest es el joc a nivell mundial i si volem ser un Estat més hem d’estar disposats a jugar-hi sense el lliri a la mà per no provocar tractes diferents.