LA CRUA REALITAT

La trobada ahir al Palau de la Generalitat entre el President Torra i el President Sanchez no deixa de ser una operació de màrqueting per acabar definitivament amb el procés català, i amb això sembla que hi ha molts actors interessats.

Les formes son importants, i no hi ha dubte que les de Sanchez no son les de Soraya Sanz de Santamaria per exemple, però si serien les d’Aznar quan el President Pujol era necessari per la governabilitat. La necessitat fa miracles i ara toca assegurar els pressupostos i els focs d’artifici promesos per arribar-hi.

De fet, hem passat de no despenjar el telèfon i acusacions constants de racista i mil coses més, a la operació que anava amb el pacte amb Esquerra per la Taula i que suposava gripaus com aquest.

Anant a la substància veiem que es zero, es a dir que hi hagi diàleg entre dos presidents i dues institucions no es pot presentar com un mèrit es una obligació, es com donar les gràcies per la propera sortida per treballar dels Jordis de la presó durant el dia, es llei, no cap tracte de favor.

Tornant a l’imprescindible, no hi ha cap acord, res de dret a l’autodeterminació, no es parla d’Amnistia pels presos i la repressió no es toca. Un document recuperant punts demanats pel President Mas al 2014 era tot l’embolcall que ens havia de fer caure la baba.

Els mitjans hi ha fet la resta, amb lloances i esperances sense fonament uns i critiques d’aquells que simplement no volen que existim fem el que fem.

l’Estat se sent fort i en molta part ha aconseguit els seus objectius, no cal dir que l’actitud i els fets dels nostres partits així ho avalen, obediència i pacte autonòmic esclar.

Mobilització com es va poder veure inexistent amb unes entitats segrestades per les seves pròpies contradiccions i clara separació dels partits amb cap estratègia compartida.

Sembla un gran muntatge per donar tombs i no sortir mai del punt inicial, aquella roda del hamster que ha oblidat mandats populars, declaracions i lleis al Parlament i programes electorals, més enllà d’escoltar un cop i un altra que si en les properes eleccions superem el 50% de vot, per art de màgia arribarem a Itaca, sense esmentar que son simplement unes eleccions autonòmiques per gestionar les engrunes d’unes institucions altament buidades de poder real.

Nomes el poble pot salvar el poble com diuen, i en aquest cas es l’única llum dins del forat negre.

EL CANVI DE SITUACIÓ

Avui dia de reunió protocol•lària entre Sanchez i Torra a la Generalitat, on per part catalana i on el carrer respirarà amb total tranquil•litat veient com un dels autors del 155 i evasionista de la democràcia més elemental fa i desfà com si anés a Soria per exemple.

Aquest canvi, be donat per aquest pacte PSOE-Esquerra per una banda amb una Taula de fireta com engany, per la trencadissa al Parlament i fi de la legislatura entre els partits independentistes, una obediència cega i total per part catalana que ha afectat fins hi tot al President com hem comprovat i una repressió acceptada amb normalitat per l’independentisme desmobilitzat i desencisat. De fet l’embolcall es tant gros que des de Moncloa ja es marca com sempre el ritme i es posa els Pressupostos com a condició pel diàleg sense rubor i gens contestat per cert..

Alhora el carrer veu com el Tsunami era simple fum o foc d’encenalls dirigit políticament per finalitats concretes i les grans entitats semblen més preocupades per recollir diners fins l’infinit per pagar querelles i multes que per anar a fons en el problema. Han posat els presos davant de l’objectiu i ara escoltem com l’ANC de cara a les properes eleccions nomes demanarà el vot pels que defensin la via unilateral i les presentarà com un nou plebiscit.

Una iniciativa lloable, però que es veu afectada per la credibilitat, primer perquè cap full de ruta de l’entitat ha acabat reeixint, segon perquè saben que nomes la CUP amb el coixí de que pot créixer però no per obtenir responsabilitats de Govern ho defensarà, ja que no li comporta res, però les altres dues forces, veurem com els Republicans no ho faran, i Junts Pel Cat amb contradiccions.

Un cop passades les eleccions tornarem a veure com les entitats son incapaces d’anar contra els nostres partits i denunciar els incompliments flagrants com seria exigible, no ho han fet fins ara, per tant no s’espera en aquest nou moment amb el control dur dels mateixos partits com hem vist amb el Tsunami.

Una reunió, on no es preveu cap acord, i per vergonya aliena, veurem com Sanchez la dissimula amb mil reunions més, apart del buit contingut de la mateixa.

Com deia un canvi de situació preocupant i real.

LA TRISTESA DE LA DIVISIÓ

Escoltant la intervenció del President Puigdemont ahir per videoconferència a la Comissió del 155, cada cop queda més clar que la desconfiança entre partits es un mal que cal erradicar si es vol traçar un full de ruta conjunt i consensuat que permeti arribar a l’objectiu, d’altra manera la repressió i l’Estat haurà triomfat per molt de temps.

Les revelacions silenciades de Puigdemont
Jordi Barbeta

Quan feia classes de periodisme a Blanquerna, en els bons temps de l’admirat degà Miquel Tresserras, em vaig inventar un mètode per jerarquitzar les notícies. Deia als alumnes que un fet era notícia en la mesura que era nou, transcendent i insòlit. I després els demostrava com altres consideracions més subjectives, i fins i tot inconfessables, intervenien a l’hora de dissenyar portades de diari o sumaris de telenotícies. Dimarts he recordat això i em preguntava com explicaria als alumnes o com alguns dels meus alumnes que ara fan portades m’explicarien a mi per què la intervenció de Carles Puigdemont al Parlament ha estat significativament relegada als mitjans, en comparació, sense anar més lluny, amb les intervencions la setmana passada dels presos a la mateixa comissió parlamentària.
El fet de dimarts al Parlament tenia tot
s els ingredients per a l’atenció mediàtica. És un fet nou, perquè era la primera vegada que el vencedor de les eleccions del 21 de desembre es dirigia a la Cambra. És un fet insòlit perquè Puigdemont s’ha vist obligat a parlar en connexió telemàtica des de l’exili. No és gaire habitual que diguem. Home, i és transcendent perquè Puigdemont continua sent considerat per bona part de la Cambra i de la ciutadania com el president legítim, però sobretot perquè el protagonista principal de tot el que ha passat explicava la seva versió dels fets que han suposat el més gran trasbals que ha sacsejat el país des de la mort de Franco, o potser abans i tot.

Sembla com si la versió de Puigdemont no interessi. No pas a la gent, és clar, que el va tornar a votar a les eleccions europees, sinó als seus adversaris polítics i les seves corretges de transmissió mediàtica. Això confirma que Puigdemont, tant com entusiasma tota aquesta gent que no només el vota sinó que ja ha provocat el sold out hoteler a Perpinyà, també espanta i molt tots els que pensen que només ens portarà al desastre, uns perquè pensen que la independència ho és, de desastre, i no cal dir res més, i d’altres perquè consideren que s’ha de tocar de peus a terra i no es pot presentar batalla frontal contra l’estat espanyol perquè, d’acord amb les ensenyances de Sunzi a L’art de la guerra, no s’han de plantejar batalles que no es poden guanyar.
Pel que no cal ser especialista en estratègia és per arribar a la conclusió que no pot guanyar cap batalla un front dividit i enfrontat entre si contra un exèrcit organitzat, que és el que va passar, per exemple el 37, quan a Barcelona s’enfrontaven republicans, comunistes oficials, trotskistes i anarquistes mentre els rebels franquistes avançaven a les Terres de l’Ebre. Ara no som en la mateixa situació, però alguns aspectes són prou semblants per fer reflexionar.

Puigdemont ha dit aquest dimarts al Parlament que:

“Si l’Estat hagués donat les garanties que respectaria les meves condicions, jo hauria convocat eleccions, malgrat les incomprensions i el tacticisme d’alguns, que mentre el país entrava en unes hores crítiques preferien jugar irresponsablement a treure’n partit”.

“Vaig rebre les crítiques de sectors que avui donen lliçons de moderació i m’acusen de radical”
“Fer eleccions a canvi d’evitar el 155 hauria estalviat molt de dolor i sofriment”.

Quim Torra va afirmar la setmana passada que la legislatura no tenia més recorregut perquè s’havia trencat la confiança mútua dels socis de Govern en un moment decisiu. El cert és que aquesta confiança es va trencar fa molt de temps, en el moment més decisiu de tots, quan es va fer un simulacre de DUI malgrat que Puigdemont no volia i Junqueras, sense dir-ho, tampoc. Uns a l’exili i altres a la presó es retreuen mútuament el desastre fins a un extrem irreconciliable. Mentre manin tots dos, la guerreta estèril continuarà. La trencadissa només la podrà reparar un de sol.

O cap.

DE TOTS I PER TOTS

Ahir es va obrir la sessió de les Corts Generals espanyoles amb el discurs del monarca espanyol.

Ja cap al final descobrim la frase de que “Espanya no pot ser d’uns contra tots, ha de ser de tots i per tots. Vam veure com els ministres de Podemos aplaudien el discurs com tots, i alhora vam veure les absències de catalans, bascos i gallecs dient obvietats com que el Borbó es hereu del Dictador.

Començant pel final, crec que tant Esquerra, com Junts pel Cat i CUP, ja sabien com funciona aquesta institució abans de presentar-s’hi, per tant aquests escarafalls de fum, no son res més que això, no pots col•laborar i participar en una institució donant-li validesa i alhora criticar el seu funcionament i les seves regles que ja has acceptat previament. Demanaria menys fum i més respecte a la societat.

Pel que fa a Iglesias i companyia, veure com aplaudien al Rei com la resta de diputats dona idea de com canvien les coses i com els principis queden dil•luits en un no res quan es participa en el sistema i a sobre s’obté poder com es el cas. Una trista notícia pels que veien aquesta formació com pràcticament uns antisistema.

Tornant al Rei, i el seu cinisme habitual, doncs es evident que si es un Estat contra tot allò que democràticament el pot qüestionar en aquest cas Catalunya, i per tant no es per tots o en qualsevol cas no es de tots en les mateixes condicions i drets.

Cal tenir molta barra per dir això, quan Catalunya va ser humiliada amb el seu Estatut que no va respectar ni el vot de la societat i alhora veure com preceptes esborrats del mateix segueixen vigents identicament en altres Estatuts comunitaris sense cap problema, veure com es va tractar la demanda pacífica i democràtica catalana sobre la independència i el referèndum per validar-la amb zero diàleg, i tot violència, repressió i vulneració de drets individuals i col•lectius sense rubor.

Aquesta ha estat la recepta emprada amb un sistema corrupte i sense el més mínim tarannà democràtic. El mateix podríem dir de la llengua o de qualsevol tema diferent al pensament únic de l’Estat. Aquesta es la igualtat, i els tots junts que pregona el monarca, que per cert en el famós discurs del 3 d’octubre i el seu posicionament va deixar molt clar que no tots som iguals.
Quina barra, de tots i per tots.

LA RENÚNCIA DELS MÀXIMS

Segons el que va ser president espanyol, José Luís Rodriguez Zapatero, ningú exigeix a l’independentisme que renuncii als seus màxims.

Diu que Catalunya apunta en la bona direcció i podem estar davant el principi de la canalització de la crisi. Ens explica que el viatge cap al no res de l’independentisme ha arribat a la seva fi i ara cal diàleg, legalitat i convivència perquè Catalunya aconsegueixi noves fites dins el conjunt de l’Estat. Lloa la Taula de diàleg i avisa que tothom ha de tenir clar que hi ha d’haver renúncies i aparcar els màxims.

Primer cal dir que aquest personatge conegut per la famosa frase “apoyare l’Estatut que salga del Parlament de Catalunya” i que posteriorment tots sabem com va anar el procés del mateix, evidentment te una credibilitat zero i busca el mateix que qualsevol mandatari que hagi ocupat la presidència espanyola amb diferents formes. Diu que ningú demana que l’independentisme renuncii els seus màxims i posteriorment ens diu que a la Taula de negociació hi ha de renunciar, una gran incoherència.

De fet la renúncia ha vingut per la violència policial espanyola com vam veure l’1 d’octubre, per la judicialització de la política, per la repressió sense treva que encara veiem descarnadament i per totes les mesures contra Catalunya que han emprat fins avui amb els resultats que sabem, per tant el cinisme de la frase de Zapatero es de grans proporcions. Diu que era un viatge al no res, quan sap perfectament que era el mateix viatge que te Espanya, senzillament ser un Estat avalat pel vot de la ciutadania, i no el sento dir el mateix del seu país o de qualsevol altra. Menció apart que en una taula tothom ha de fer concessions, segurament, però l’independentisme ha de renunciar la seva raó de ser, es a dir la independència i caldria preguntar quina renúncia farà Espanya, no posar-nos tots a la presó, no bombardejar Barcelona cada setmana o no enviar més vaixells dels “a por ellos” per estomacar la població. Francament son renúncies que evidentment no ho son i aptes per aquells que parlen des d’una posició de privilegi respecte al seu contrincant.

En definitiva, un nou episodi de cinisme del personatge, que senzillament avala una rendició sense condicions per tornar a la convivència i la seva legalitat imposada.

RECOMPOSICIÓ

Venen uns mesos perillosos per l’independentisme per la incomoditat d’un Govern acabat i un partidisme descarnat per unes eleccions autonòmiques que ja truquen a la porta amb el liderat del sector en joc. Sort en tenim de l’Estat i el seu esforç per cohesionar amb papers com el d’ahir amb una Taula de diàleg que va i bé fruit de l’importància que precisament li donen.

Reflexions com les de la Marta Roqueta i els dos tipus d’independentistes segurament ajuden a comprendre tot plegat.

Conservadors i revolucionaris

Marta Roqueta

Ramón Grosfoguel els va anomenar junqueristes i cuixartistes, però jo prefereixo emprar una terminologia que defugi del personalisme. L’independentisme hegemònic ha donat als presos i exiliats un paper de màrtirs que ha impedit la generació de lideratges col•lectius i ha convertit l’amnistia, i no la República catalana, en la prioritat del moviment. Tampoc no està clar que la via de Jordi Cuixart disti gaire de la d’Oriol Junqueras. L’essència, però, és la mateixa del que volia dir Grosfoguel: dins l’independentisme hi ha dues ànimes.

Una, la conservadora, opta per traçar el camí cap a la independència preservant les institucions del país i jugant al joc que marquen les normes estatals al Congrés i el Senat, emprant tots els seus mecanismes polítics i legals per fer seure l’estat espanyol a negociar perquè accepti un referèndum. La via conservadora acaba impulsant un discurs que considera que el problema a Espanya és d’interpretació de les normes estatals, més que no pas de l’espanyolisme que marca la configuració de l’Estat en si. És la que sol veure el conflicte entre Catalunya i Espanya en l’eix esquerra-dreta, esborrant del relat públic que la repressió a Catalunya és quelcom present a Espanya abans de la Segona República i que, al llarg del règim del 78, durant el setembre i octubre del 2017 fins a l’actualitat, el PSOE n’ha estat un agent actiu i el sector comunista i podemita se n’ha fet l’orni. Són els que més facilitat tenen per acceptar un marc de comunitat centrada exclusivament en valors cívics, sense reivindicar aquells elements, considerats ètnics, que l’espanyolisme ha atacat tradicionalment.

La revolucionària, en canvi, considera que la gènesi del conflicte rau en l’essència del nacionalisme espanyol i com ha configurat l’estat. És la que assumeix que fer passos enrere, o aturar-se per agafar forces, no afluixarà el càstig que l’Estat infligeix a l’independentisme institucional, cultural i civil, perquè la raó del càstig no és metodològica, és a dir, de com l’independentisme ha intentat assolir els seus objectius, sinó ontològica. Ras i curt, l’Estat amonesta l’independentisme quan la seva existència es deslliga del marc cultural i polític espanyol. És el corrent que considera que tard o d’hora les institucions catalanes hauran de canviar la seva naturalesa autonòmica i posar els recursos materials, administratius i jurídics per actuar de forma sobirana; o seguiran sent els principals agents de la repressió espanyola. També el que pretén configurar un nacionalisme català que combini valors cívics i ètnics, sense que, necessàriament, els segons es converteixin en una font d’exclusió.

El conservadorisme i la revolució són transversals. Si bé ERC és el partit que més defensa el primer, sectors del PDeCAT, comuns i la CUP també hi combreguen. En el cas de la via revolucionària, hi trobaríem el nucli dur de JxCat, part de la CUP, Primàries, el sector d’ERC que no alçarà la veu fins que no vagin mal dades, i una colla de reaccionaris essencialistes de merda, que han transformat els elements ètnics que l’espanyolisme ha intentat aniquilar en criteris d’exclusió social, en la línia del nacionalisme reaccionari de partits de l’extrema dreta francesos o holandesos.

En els dos corrents hi ha persones que han vist que el referèndum era una catxa per forçar l’Estat a negociar i que ningú tenia res preparat per si el pla fracassava. També n’hi ha que creuen que els líders del seu àmbit són l’hòstia en patinet i que no se’ls pot retreure res perquè s’ho han jugat tot (Quanta dignitat! Crispetes!). Als dos bàndols hi ha pensament màgic. Alguns conservadors pequen de llirisme i creuen que la independència s’assolirà mirant fortament als ulls als carcellers, transmetent-los rajos de dignitat que no podran resistir; alguns revolucionaris creuen que són la reencarnació de Roger de Flor i que hem d’arrabassar Catalunya dels espanyols i, de pas, dels moros i els jueus. Però vaja, la conclusió amb què ens hem de quedar és que a tot arreu hi ha imbècils. I a tot arreu hi ha gent amb talent. El problema és que tothom és cínic.

Entendre això ens permetria establir un debat que no intentés desqualificar l’altre assenyalant les mancances cognitives d’alguns dels seus partidaris. Parlar de vies conservadores i revolucionàries ens centraria en les tàctiques i estratègies per assolir un objectiu comú, la independència de Catalunya, i permetria arribar a acords entre les parts que aprofitessin el talent de cada bàndol. En el meu cas, considero que el discurs i la base del moviment han de ser clarament revolucionaris: han d’exposar l’espanyolisme que fonamenta l’estat espanyol i construir un relat sobirà que apoderi la ciutadania i que en mobilitzi els recursos materials, tant per bastir una societat republicana i catalanista com per desestabilitzar l’Estat. El conservadorisme el reservaria per a accions puntuals.

L’important, però, és que l’independentisme sigui capaç de definir aquests dos punts de vista amb un llenguatge propi i que els pugui interpretar lliure de marcs mentals espanyolistes. Aquest és el fracàs que ha comès el moviment, en el moment que bona part de la seva base i de referents acadèmics, polítics i periodístics, consideren que la via conservadora és la pragmàtica i la dialogant. Els conceptes de pragmatisme i diàleg no tenen valor en si mateixos si no van acompanyats d’una estratègia per assolir un objectiu i, sobretot, d’una cosmovisió que doni sentit a l’estratègia i als passos per materialitzar-la. En un moment de divisió independentista fruit d’una derrota sense pal•liatius, qui marca el significat del diàleg i el pragmatisme, i els seus límits, és qui té la força, els recursos i l’autoritat per imposar el seu projecte: el govern i l’estat espanyol.

ELECCIONS AUTONÒMIQUES

Gairebé 10 anys de procés, i 2 anys de Govern desprès del 155 per acabar amb unes eleccions autonòmiques i amb el be més preuat com es la unitat fet miques i amb el partidisme per bandera per arreplegar les engrunes de poder d’una autonomia de segona com la catalana.

De fet han aconseguit en dos anys deixar les nostres institucions en el nivell més desdibuixat que mai havien estat. El 155 va posar la primera pedra i ells solets han completat admirablement la feina davant la mirada desencaixada de la societat catalana que havia dipositat les seves esperances amb ells per revertir la situació, plantar cara i finalment culminar el procés independentista validat a les urnes.

Res més lluny de tot això, una marxa accelerada cap a l’autonomisme de sempre i la baralla eterna de l’esquerra i la dreta pel poder, ara tot amanit i edulcorat per la paraula República i mots com llibertat, dignitat o dret a decidir com a fum per intoxicar les mirades i el vot de la població.

Com deia en Llach “no es això, companys, no es això”. La gota que ha fet buidar la galleda de la vergonya ha estat el gest d’Esquerra d’obediència cega a l’Estat deixant el President sense ser diputat i culminant una obediència i una representació que no hi ha dubte no te la finalitat del poble de Catalunya i si la de guanyar quotes de poder per damunt de qui sigui com si res hagués passat aquesta darrera dècada.

Veient els presos l’altre dia en compareixença veiem independentment del discurs, la diferència de lideratges i nivell respecte als actuals, l’Estat sabia be el que es feia. Han estat els col•laboradors necessaris per desvirtuar un procés cap a la independència.

Ara, durant els mesos que queden per les eleccions i aprovació dels pressupostos assistirem a aquesta batalla fratricida per assolir el lideratge independentista i arribarem a la data amb una ruptura de vergonya, on la paraula unitat quedarà esborrada per sempre.

Davant això, la societat hauria de mostrar la seva maduresa per damunt de partits i entitats controlades o Tsunamis dirigits i exigir respecte i interlocutors vàlids per assolir els objectius compartits sense embuts i sobretot no caure en els paranys dels arguments que ens volen vendre en forma de temps i diàlegs estèrils tots encaminats a portar el procés a la via morta.

Com deia aquell, jugada mestra.

PAUSA TENSA

Després de la nova jornada vergonyosa al nostre Parlament, ahir vam tornar a veure part del Govern Puigdemont, ara a la presó en la Comissió del 155. La sensació es que el nivel dels actuals presos polítics i els liders actuals es sideral i amb això si que l’Estat sabia perfectament que es feia.

Per altra banda, apart de les emocions, veiem com l’acarnissament en forma de Tribunal de Comptes al Govern Puigdemont per 4,1 milions, en Torrent investigat pel TC per haver permés un debat sobre el dret d’autodeterminació i dues coses que donen fe de l’engany socialista, ahir simplement no hi eren, ja que ells son clars culpables del 155 i un cop més el circ de Ciutadans i la seva nul•la humanitat i respecte.

Adjunto les reflexions de Bernat Dédeu, sempre punyent, però crec analitzant les frases que ahir vam escoltar i que ens porten un cop més a un carreró sense sortida.

Junqueras, vocació d’eternitat
Bernat Dedéu

Així com el processisme ha tingut sempre una gràcia inqüestionable per denominar les seves escasses fites polítiques amb expressions de traca (jornada històrica, jugada mestra, embat a l’estat), caldria complementar aquest riquíssim diccionari de neologismes amb l’objectiu de descriure situacions nefastes com ara la de dilluns passat. Dies en què, com es va poder veure al Parlament, els herois del sobiranisme no només incompleixen sistemàticament les seves promeses (admireu, per exemple, en Roger Torrent, aquell polític que abans de l’1-O exigia a dubtosos i tebis “que s’apartin” per deixar pas a l’avanç imparable de la via unilateral, però que aquesta setmana acatava els bidells de la seva guingueta a la Ciutadella per no tenir ni l’esma de defensar l’acta de diputat de la màxima instància del país) i també per aquelles tardes en què la política autonòmica recupera l’esperit xaró i patètic de la lluita ancestral entre CiU, ERC i ara la CUP.

Caldria, en definitiva, donar nom al revers de la victòria permanent i les crispetes del simpàtic Boye, i canviar les jornades històriques per la dels sepelis de proporcions histèriques. Car només la histèria (i la seva conseqüent manifestació en fenòmens físics com ara la irritabilitat i els espasmes corporals) podria explicar el fet que ―fins dilluns passat, insisteixo― la majoria dels meus conciutadans de tribu no s’adonessin que el Parlament de Catalunya no té cap mena de sobirania. Perquè si la cambra catalana no va tenir prou poder per fer complir les lleis aprovades el 6 i el 7 de setembre, ni la posterior pseudodeclaració d’independència, ni la subsegüent investidura de Carles Puigdemont (passat per la traductora; si durant anys han estat els mateixos diputats i diputades, que dirien els cursis, qui han regalat la sobirania de la cambra als espanyols), doncs ja em diran si ara és l’hora de canviar el curs de la història per una simple acta presidencial!

A manca d’aprovació de lleis o de fer alguna cosa semblant a la política, el nostre benigne Parlament només ha acabat servint per fer-hi performances o, si fem ús de l’idiolecte del jutge Marchena, per tal de conspirar-hi ensoñaciones. Així va fer-se ahir mateix en aquest invent curiosíssim anomenat “Comissió del 155”, una reunió dels diputats amb els presos que només tenia l’objectiu d’oblidar la jornada d’histèria del dia anterior per retornar a l’únic que de debò ens uneix: patir i creure’ns els bons de la pel•lícula. Així desfilaren tots per la cambra, aclamats per la seva parròquia, i així també declararen els polítics-màrtirs sense que els passés pel cap demanar perdó als seus electors per haver-los mentit ad nauseam (“I una puta merda!”, ja ho sabeu, és l’única resposta que tenen quan hom els ho insinua). I per què collons ho haurien de fer, confessava Junqueras, si la gent encara els vota?

De fet, va ser l’antic vicepresident qui millor va resumir el caràcter quasi angèlic amb què els presos dissimulen la putrefacta situació de la política catalana proferint la frase: “Els que van dir que ens havien escapçat (en referència a l’administració Rajoy) ja no hi són, i jo sí”. Aquesta és, en efecte, la prova del cotó del procés. Mentre els presidents, ministres, secretaris, directors generals, bidells i mainaderes espanyols passen per l’administració peninsular i cauen en la paperera de la història, el processisme roman intacte, enquistat, sense fissures, amb idèntics protagonistes. Cal reconèixer-ho a Junqueras. El processisme mai ens portarà a la independència, però la seva vocació d’eternitat és a prova de bales.

LA VERGONYA EN MAJÚSCULES

El que vam veure ahir al Parlament, es una conseqüència lògica dels fets que han anat passant des de l’1 d’octubre del 2017. Pas a pas, cessió rere cessió i engany rere engany.

Aquell dia semblava es culminava tot un procés on la població sota la violència policial va posar tot el foc a la graella per arribar a l’objectiu tant buscat i la confiança amb una classe política que havia de culminar legalment la nova República.

Tots sabem que va passar, es va desobeir les pròpies lleis de transició del Parlament, la pròpia declaració tard i malament va ser el que ja ens va acabar d’obrir els ulls, ja que la proclama sinó es acompanyada de la seva efectivitat es simple fum, i veure com el Govern marxava de Palau i la gent tornava a cas aquell 27 de setembre es de les coses més tristes que recordo.

A partir d’allà tots ja sabem com ha anat, l’entrega de les nostres institucions al poder espanyol amb el seu 155, presos, repressió, exiliats i des de les eleccions del 21 de desembre una trista travessa pel desert amb una cessió rere un altre sense aturador i tot amanit amb una cortina de fum de mandats imaginaris, restitucions de Governs impossibles i passos ferms cap a l’autonomisme de segona.

No vull exculpar a ningú, tots han jugat d’una manera o altra amb la ciutadania pels seus propis interessos i guardar les seves pors amb l’engany. Esquerra en aquest cas va negar-se a restituir Puigdemont, i posteriorment tots han acceptat el veto a Jordi Sanchez, Jordi Turull com a presidents i un judici farsa com a carcellers dels nostres presos . Alhora hem vist com es seguia apel•lant a un fals diàleg i a Madrid aquells que havien de marxar amb 18 mesos seguien allà demanant responsabilitat per la governabilitat d’Espanya.

Ahir, es va creuar totes les línies vermelles acceptant la retirada com a diputat del President Torra per part d’un òrgan administratiu com la JEC, que ja deixa la capacitat d’aquest Parlament en res i en el nivell més baix de la seva historia.

Ja no es que sigui fals que la seva intenció sigui culminar mandats, que per cert ja han repudiat mil i un cops, es la falta de respecte a les nostres institucions i a la societat catalana en general .

Cal que la societat torni a expressar la seva sentència amb el vot. Unes eleccions per passar pàgina i on cal validar aquest autonomisme per molts anys que ens ofereixen els nostres partits o una alternativa difícil de veure amb unes entitats tant controlades pels partits com ara i al servei del simbolisme.

La vergonya en majúscules.

LA SOBIRANIA DEL PARLAMENT

Escoltant en Josep Costa de la Mesa del Parlament aquest dissabte i com ens deia un cop i un altra que un dels objectius fonamentals dels diputats escollits a la cambra catalana es preservar precisament la seva sobirania, em va venir al cap, com els fets desmenteixen les paraules i les bones intencions.

Efectivament, si mirem enrere veiem com primer el President Puigdemont va ser vetat pel nostre Parlament quan era el guanyador electoral del dia 21 de desembre entre les formacions independentistes, i es va obeir cegament la impossibilitat de l’investidura telemàtica com es demanava. Posteriorment Jordi Sanchez també va ser vetat quan des d’Espanya es va dir no a la seva investidura. Aleshores el torn va ser per Jordi Turull que desprès d’una primera ronda fallida i una segona on la majoria simple de la que ja disposava el feia President va ser empresonat i els nostres novament van acceptar la intromisió. Ara li toca a Torra i la simple ordre d’una institució administrativa com la JEC es suficient sense condemna ferma encara per poder acceptar la retirada com a diputat. Per tant defensar la sobirania del Parlament ara, es una presa de pel intolerable que forma part d’aquest joc de despropòsits dels nostres partits que els últims 2 anys ens tenen acostumats.

De fet no l’han defensada mai la Institució catalana, i tampoc el vot de la ciutadania, han permés una degradació que ara arriba a nivells màxims i que avui es pot veure confirmada amb una nova presa de pel per mirar de fer veure que, però amb l’efecte final que dicten els tribunals de la inquisició espanyola.

En cas d’aquest fet sigui ferm, evidentment la legislatura es pot donar per acabada, i cal plantejar si la ciutadania te que tornar a donar els seus vots a uns representants que han deixat el Parlament en un no res, una titella sense cap poder a les mans de qualsevol funcionari de l’Estat que pot fer i desfer deixant de pas la democràcia en un no res.

Per tant avui pot se el dia final d’una classe política que ja no pot rebre més la nostra confiança i que haurà enterrat totes les nostres il•lusions sense remei.

La dignitat en joc.