ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

MANIFIESTO POR LA LENGUA COMÙN

Sense categoria

Circula aquests dies un manifest a favor de la llengua comuna de tots els espanyols, i què be signada per una sèrie de feixistes, perdó, d’intel·lectuals que cal repassar.

 

Noms com, Albert Boadella, Fernando Savater o Felix de Azúa, ja donen idea de que en pot sortir d’un manifest redactat per aquests grans pensadors què se’ns dubte passaran a la història de la mediocritat, el racisme i la xenofòbia mes absoluta, com exemple d’un estat que no vol evolucionar,  i del què cal allunyar-se com mes aviat millor pel be dels nostres cervells.

 

L’Escrit expressa la seva preocupació per la situació institucional de la llengua castellana, per descomptat recorda, l’única comú i oficial a tot el territori, d’un gran prestigi en el món, i vincle d’expressió en tots els àmbits.  Defensen què es l’única amb deure de ser coneguda, i això no es injust per la resta, sinó una riquesa cultural per la democràcia que cal protegir. Els ciutadans tenen drets lingüístics, i no els territoris, ni les llengües mateixes, per això no es pot imposar amb prioritat una llengua als parlants anomenant-ho normalització lingüística . A les comunitats bilingues, es bo que es coneguin les dues llengües, però aquesta no pot ser imposada sinó estimulada, ja què per lògica molts ciutadans preferiran fer la vida en la llengua comuna, i coneixent nomes el suficient de la segona llengua per gaudir de les manifestacions culturals, res de màxims sostres en matèria lingüística, ja què retalla possibilitats a la població. Creuen que la constitució que els dona a les llengües minoritàries màxim respecte i protecció ja es compleix, i no pot servir com excusa per discriminar la llengua comuna, i amb això i quatre disbarats mes demanen una normativa legal per fixar el castellà com a única llengua oficial i comú amb dret a ser educat amb ella, i preferència amb retolació, via publica, atenció administració i en afers estatals.

 

Cada gota de tinta d’aquest manifest supura racisme, i una intenció clara de fer desaparèixer qualsevol rastre d’alguna llengua què no sigui la castellana què com es normal amb un estat de pensament únic, selecció esportiva única, i naturalment llengua única, la resta poden sobreviure com una curiositat en una espècie de reserva d’indis.

 

La plurinacionalitat negada sempre per l’estat te aquestes coses, que tampoc s’admet cap llengua que no sigui la decidida per l’imperi, i a mes amb el suport de publicacions com El Mundo i moltes d’altres van llençant la idea de que a Catalunya el castellà ha quedat arraconat en benefici del català, quan nomes donant un passeig per qualsevol poble es detecta la situació contraria, però no en tenen prou, eliminada la llengua, la assimilació serà molt mes fàcil, i qualsevol temptació identitaria serà avortada ràpidament.

 

L’odi a la diferencia lingüística expressada per aquests personatges sinistres al servei de l’autoritarisme de l’estat, i d’altres des d’aquí com en Vidal Quadras, o en Joan Ferràn, i molts d’altres tenen la obsessió malaltissa què defensar la teva llengua vol dir menysprear les altres, i seria bo que donessin una volta pel món i veiessin que la diversitat lingüística es un fet normal arreu, i cada lloc utilitza com a llengua vehicular la seva sense perjudici de que n’aprenguin d’altres, i per molt que s’entestin a destruir-la una llengua amb mil anys d’història no es dissol tant fàcilment, ni que sigui a cop de llei.

 

Ara, nomes caldria que els partits catalans elaboressin una llei de política lingüística de debò, i què es fes complir sense manies, que es tracta de normalització i no d’imposició, per això ja tenim a l’estat espanyol que n’és tot un expert.

  1. En tota la història les metròpolis han treballat  de diferents formes per imposar els seus costums i sobretot la seva llengua als pobles sotmesos… Ara fa 200 anys de la invasió napoleònica i llavors a part de Daoiz i Velarde, Agustina de Aragón, també havien “afrancesados” com Jovellanos, per això no es d’extranyar que aquest manifiesto el signi Boadella o Felix de Azúa… Els impulsors d’aquest manifiesto i els que l’hi donen suport a títol individual o collectiu no fan res més que la seva obligació: lluitar per imposar la seva llengua a les colònies. No m’agrada, però la meva crítica va unida a una pregunta que em faig a mi mateix i em permeto fer als catalanoparlants, a la socitat civil catalana, als partits polítics catalans: Qué fem nosaltres per treure’ns del damunt la síndrome d’Estocolm que ens corca i ens impossibilita de fer la nostra obligació de plantar cara d’una vegada?.

  2.  

     

    El manifest per la “lengua común”:

     

    “Desde hace algunos años hay crecientes razones para preocuparse en nuestro pais por la situación institucional de la lengua castellana, la única lengua juntamente oficial y común de todos los cuidadanos españoles.”

     

    Desde fa alguns anys?. Sera potser des de que es va acabar la dictadura franquista i l’intent de genocidi a la llengua  catalana?. Sou molt poc clars nois!

     

    I continuen:

     

    Desde luego, no se trata de una desazón meramente cultural -….- sino de una inquietud estrictamente política: se refiere a su papel como lengua principal de comunicación democràtica en este pais, así como de los derechos educativos y cívicos de quienes la tienen como lengua materna o la eligen con todo derecho como vehículo preferente de expresión, comprensión y comunicación.

     

    A part de que únicament en vida adulta les llengües s’eligeixen (mentrestant s’aprenen), aquets intel.lectuals ens afirmen que tenen una “inquietud estrictamente política”. Es a dir, queda clar de que van: de la preeminencia de l’statuts castellà a Catalunya.

     

    Ens volen descobrir que hi han llengues preferents o principals, de comunicació democràtica. Les altres doncs, estarien  inhabilitades per aquest tipus de comunicació. També descobrim doncs,  que els drets dels castellano-parlants son superiors als que tenen altra llengua no válida per comunicar-se democràticament. Al ser “comú”, les altres s’hi han de subordinar i restar al marge. Pero no únicament la llengua:

     

    “ Es decir, hay una asimetría entre las lenguas españolas oficiales, lo cual no implica injusticia de ningún tipo porque en España hay diversas realidades culturales pero solo una de ellas es universalmente oficial en nuestro Estado democrático”. Més clar l’aigua. Únicament  una de les realitats culturals es universalment oficial. Preeminencia de l’statuts castellà del cuitada-funcionari que s’assenta en  territori de l’Imperi.

     

    Aquets “Intel.lectuals” si més no, diuen coses impròpies de cap científic, perque son militants i  no científics. Son polítics, no Intel.lectuals.

     

    Com que el castellà té un paper, sembla que  per infusió divina, de “lengua principal de comunicación democràtica”, ens diuen: “Son los cuidadanos quienes tienen derechos lingüisticos, no los territorios ni mucho menos las lenguas mismas”. En realitat ens diuen que el nostre  territori no té llengua – a diferència d el territori espanyol- ja que el castellà, es la única lengua juntamente oficial ( al territori espanyol) y común de todos los cuidadanos españoles”. Perque parteixen del concepte de cuitadania heredada sense interrupció de continuitat, de la transformació nominal del concepte imperial de súbdit. Súbdits de l’Espanya Castellana, ampliada territorialment  per dret de conquista. Ambdós conceptes definits, no tant per una praxi democràtica sino per les disposicions d’edictes reals i BOE’S. Es l’Estat i el poder el que marca el camí. I d’aquest concepte imperial, els castellans en  tindrien preeminencia. No volen drets, volen privilegis !.

     

    Aquets “Intel.lectuals” volen limitar la nostra existencia tot negant-la. Alguns es van canviar el nom del partit “Ciutadans de Catalunya”  quan van descobrir que no existeix l’statuts de cuitadà català, sino la de ciutadans espanyols residents a Catalunya. Es més,  quan van escobrir que la noció de Cuitadania podia derivar de una certa sobirania que volen negar als catalans, ja que suposaria un reconeixement col.lectiu i territorial “no castellà”. Per això es van canviar el nom i es van deixar únicament el nom  “Ciudadanos”- Partido de la Ciudadania- ara si del tot espanyol, perque la seva realitat es el BOE: la dels funcionaris-ciutadans.

     

       En definitiva i com a primera conclussió, tenen urticaria a la diversitat. Encara més tenen un clar objectiu polític militant: apuntillar el català per sempre i obtenir el somni del territori català, sense catalans.

     

       Son militants i fan proselitisme.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.