EL DEBAT D?ESQUERRA

Ahir en el programa Àgora del C33, es va debatre sobre la situació d’ERC, i malauradament no hi havia cap dels quatre candidats a presidir el partit.

Els convidats, gent com l’escriptor Victor Alexandre, l’historiador Oriol Junqueras o l’Alfred Bosch van analitzar la situació i les claus del partit.

 

Una de les conclusions mes brillants i encertades que es van pronunciar, es que Catalunya no es pot permetre una davallada espectacular d’aquest partit.

 

Estic totalment d’acord amb aquesta idea, ja que pel moment es l’únic partit que aposta per un somni obertament amb els seus encerts i errades que surt del sistema establert, i què te un enemic poderós a fora com l’estat espanyol  i el que es pitjor molts enemics per interessos de tot tipus a dintre. Aquest anhel es la Independència.

 

La veritat es que l’actual direcció ha errat totalment l’estratègia i a partir del 2003 aquell aire fresc, aquelles mans netes, aquella il·lusió que generava ERC i que el va convertir en un partit gran, amb un creixement constant i espectacular, on paral·lelament el sentiment independentista ha crescut arreu, i les iniciatives de tot tipus s’han multiplicat, inclòs dues grans manifestacions, enquestes oficials favorables al tema, i on els repetits maltractes  i fallida en les infraestructures de l’estat espanyol a l’estat no ha estat aprofitat per esdevenir ja un partit majoritari.

 

Aquesta obsessió per estar al govern sense cap fruit visible, renunciant  a les pròpies conviccions i diluint-se a la teranyina socialista ha portat a ser el major partit en nombre d’ex-votants del principat.

 

La culpa principalment es de la direcció del partit, i traslladat a les candidatures del procés que ens ocupa, concretament les afins a Puigcercos i a Carod.  Tots s’han empassat lleis com la dependència que envaïen les nostres competències, o incoherències tant grans com el decret de sequera oblidant-se de la lluita protagonitzada per l’ebre, la gestió del tema estatutari i aquesta pluja fina que han anat predicant i que s’ha convertit en una turmenta d’actuacions imprevisibles i que han deixat orfes a molts votants independentistes.

 

Tanmateix, i a pesar de les promeses d’aquests dos sectors, la credibilitat te un límit i el temps s’ha esgotat, queda l’esperança de les dues candidatures renovadores Esquerra Independentista i Reagrupament que volen oferir un retorn als orígens, i un full de ruta cap al dret a decidir sense lligams amb cap partit i tornant la il·lusió i la coherència perduda.

 

La paraula la tenen els militants i el 7 de juny es una data clau tant per ERC com pel futur de Catalunya.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*