ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LA INEPTOCRÀCIA

Bonica i trista paraula l’ha que ha trobat Bernat Dedéu per definir aquest Govern i que amb el seu verb fàcil i punyent ens la descriu. Malauradament crec que tot ens porta a pensar que malauradament la ineptocràcia revalidada molts cops i les nules esperances que compleixin amb els mandats de la societat fan que les votacions del proper febrer portin a la reflexió absoluta.

La ineptocràcia i el mal

Bernat Dedéu

Que el web d’un govern que es voldria del primer món i que fa poc pretenia esdevenir un dels estats dels més pròspers del planeta, la Dinamarca del sud i tal i qual i pasqual, acabi col·lapsada degut a l’allau de clics d’una manada d’autònoms afamats de pasta és una simple anècdota més del fangar català. També és cosa de l’univers de l’anecdòtic, del planeta de les contingències i de les misèries de la República dels Somriures, que una administració que farda de xupitecnològica i que fins i tot té un expert de la cosa amb una targeta de visita que mola un colló i mig, on hi diu conseller de Polítiques Digitals i d’Administració Pública, no sigui capaç ni de programar quelcom tan bàsic com una sol·licitud electrònica. Tot això, pacientíssims lectors, són coses lògiques de la ineptocràcia, de tenir consellers que mai no han cardat l’ou, un afer previsible, sense importància… i fi del paràgraf.

Però hi ha una categoria superior que s’escapa a la ineptocràcia, un fet que ja supera l’àmbit del mal govern i que perfora tots els límits de la mala llet. Penso en això de repartir els ajuts al primer que arriba, com si el fet de sol·licitar una prestació social fos quelcom semblant a irrompre a la carnisseria. Qui és l’últim, reina? Que avui tinc els nanos a sopar i vull fato! Això sí que entra en la categoria (o més aviat en la manca absoluta de categoria) d’un govern que juga a escampar bitllets com els camions de l’ONU quan reparteixen paquets de menjar entre mans famolenques que es colpegen entre elles; o encara pitjor, amb el cinisme majúscul de Valmont quan va repartint propines amb l’únic objectiu de fer-se el solidari per follar-se la noieta de torn. Qui arriba primer, suca. No hi ha res més contrari a la justícia, no hi ha signe més bèstia de com l’independentisme ha perdut el nord.

Llençar bitllets al carrer per fer-se perdonar la incompetència i esperar que la ciutadania corri esperitada a engrapar-ne tants com pugui, és una cosa de mala gent

La categoria és aquesta, generar un efecte crida aprofitant-se de la necessitat i de les penúries de la gent per després fotre’ls un cop de roc i generar-los frustració. Els exemples són tan recents i nombrosos que fan mandra de repetir. Tu curra’t un referèndum, població civil, que nosaltres l’aplicarem peti qui peti. Tu vota’ns, filla meva, que en això del 155 ens hi pixarem perquè la tenim més llarga que Rasputin. I la darrera de totes: dona’ns el 50% dels vots, manyaga, que quan passem de la meitat inventarem una DUI que els espanyols s’hi cagaran. Res, tot mentida, tot una fal·làcia destinada únicament que els ciutadans s’acostumin a la frustració com a norma de vida. Si no saben fer ni una pàgina web, criatures del cel, doncs ja em direu si ens podien haver regalat una Catalunya independent. Aquesta és la categoria, no pas la ineptocràcia, sinó com d’aquesta en sorgeix el mal absolut.

El ciutadà es preguntarà honestament si de debò no hi havia ningú al Govern (a saber, en l’àmbit de les conselleries, amb el seu corresponent grup d’assessors, caps de gabinets, premsa i etcètera) que sabés fer una cosa tan normal com una divisió. Ningú, m’ho dieu de veres, va pensar, calculadora en mà o a l’encèfal, que una ajuda de 2.000 euros amb un pressupost de 20 milions seria insuficient, generaria mala llet, acabaria sent més contraproduent que no pas salvífica? Jo ja entenc que sigueu incompetents, però de debò sou tan males peces com perquè ningú del Govern no alcés la veu i digués que repartir propines així és com pixar-se a la cara d’uns autònoms que ja anem prou tiesos de calé per la vida? Puc entendre la ineptocràcia, perquè no doneu per a més i això ja és sabut. Però de debò ningú va tenir collons de dir “nois, que això és una bestiesa i una immoralitat”? De debò?

L’anècdota és la ineptocràcia. La categoria és com aquesta, quan ja s’ha encastat en els hàbits de l’administració, sempre acaba derivant en la República de la Mala Gent. Perquè llençar bitllets al carrer per fer-se perdonar la incompetència i esperar que la ciutadania corri esperitada a engrapar-ne tants com pugui, és això, una cosa de mala gent. Jo no he demanat l’ajuda ni penso fer-ho, perquè abans prefereixo passar gana que regalar un minut de satisfacció a tota aquesta gentussa. I us animo a fer el mateix, perquè d’aquesta penya n’hem de fugir com abans millor. Ens hi va la salut mental, que és molt més important que els diners. Molt més, creieu-me. Allunyeu-vos del mal. Com més aviat millor.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.