DOMESTICAR UNA SOCIETAT

He volgut reproduir l’article de Bernat Dedéu sobre les paraules d’Oriol Mitjà i la resposta de Laura Rosel i d’altres sicaris de partits com Sergi Sol com un exemple clar del que volen els nostres partits de nosaltres. Un oblit determinat de tot i una tornada al corral amb la tanca tancada i amb una cosa molt important, com les millors dictadures feixistes o règims comunistes, sense cap mena de retret ni possibilitat d’opinió contrària a les veus dominants, i això senzillament es inadmissible.

Com diu Dedéu, dir que no es pot opinar en contra de per un mitjà pùblic es aberrant, i la societat hauria de reaccionar. Perquè ara a les properes eleccions ja veurem com ens venen mil i una històries que no s’han concretat a la realitat i com en el Referèndum de l’1 O no es tenen ni la més mínima intenció de complir.

Jo si tinc que escollir, i en temes de pandèmia escoltare més un expert com Oriol Mitjà que el polític interessat de torn sense cap coneixement del tema i amb prioritats molt allunyades del mateix. Segur que a la Laura Rosel per exemple, aquesta opinió tampoc li semblaria bé, que hi farem.

Que puc opinar, Laura?

Bernat Dedéu

Divendres passat, Laura Rosel deixondia els oients d’El Matí de Catalunya Ràdio carregant contra sa santedat Oriol Mitjà per les crítiques d’incompetència i de manca de lideratge que l’epidemiòleg nacional havia vessat contra el Govern aquella mateixa setmana. “Prou desconcertant és tot plegat –argumentava Rosel– per haver d’escoltar ara un dels metges de la pandèmia carregant-se la confiança en el Govern, sigui del color que sigui, sigui veritat o no. Ara això no tocava.” Com era d’esperar, molts ciutadans van sorprendre’s del fet que Rosel es disfressés de portaveu del govern (o de periodista en nòmina de dictadura veneçolana) per esmenar un ciutadà d’opinar sobre l’administració que el governa i més encara quan aquest individu resulta ser un reputadíssim científic, escarnint al seu torn la veritat d’aquesta crítica com un afer nimi, sense cap relació amb l’ofici periodístic.

Aquest editorial de la primera dama de la ràdio pública s’hauria d’estudiar a les escoles de periodisme i també de filosofia de la tribu. Primer, pel fet que Rosel s’animés a trencar el sagrat principi de no-contradicció discursiva (a saber, per opinar que Mitjà no havia d’opinar!), però sobretot per l’argumentació altament insultant d’aquest nou ara-no-toca. Per Rosel, “la gent del carrer (ecs) no té ni idea de si Mitjà té raó o no, o si el Govern ho fa millor o pitjor. Només sap que porta un any molt complicat, amb tot de cap per avall.” És a dir, que segons l’ètica periodística roseliana els ciutadans no només viuen ben jolius en el món de la ignorància, sinó que aquest fet (que siguin feliçment idiotes respecte la pandèmia,) fa que al seu torn també els suï la pastanaga si el que diu Mitjà és cert o no. Com que no sabem si sabem o no, al capdavall, això de la veritat doncs tant li fot. Visca!

Paral·lelament, Rosel comprava un dels arguments sagrats del processime segons el qual si els governants les passen putes (en el cas dels presos polítics, degut a la repressió inqüestionablement arbitrària de la presó i de l’exili), això els eximeix de qualsevol crítica. És a dir que, en paraules de la periodista, si hom ha sofert els efectes de la Covid “en molts casos amb familiars morts, molts altres sense feina o amb un ERTO” doncs ja prou desconcertant és tot plegat com perquè a sobre vingui el mestretites de torn i et critiqui. Això de la Laura, en definitiva, no és nou, i només representa la continuació lògica d’una dècada nauseabunda en la qual tant periodistes com ciutadans han comprat la tesi segons la qual la repressió espanyola t’eximeix de qualsevol esmena. Amb la Covid i Mitjà, divendres passat tothom piulava indignat, inconscient que la criatura ja fa temps que camina torta.

De fet, aquesta setmana servidora s’ho passava pipa veient com els mateixos opinadors i plomaires que han contribuït a fer de Catalunya Ràdio i TV3 el Pravda del processisme ara descobrien de cop i volta que a la nostra impol·luta televisió s’aposta per la manca de visió crítica, per la negació de qualsevol responsabilitat governamental en la gestió, i per un periodisme al qual tant li fot la veritat, car així és la vida, rei meu, com que la gent del carrer és subnormal profunda, doncs deixem fer a l’oligarquia i ja opinarem quan ho manin. Doncs bé, aquí no hi hem arribat per art de màgia, ni perquè la Rosel tingui ganes de fer de tieta pujolista i recordar-nos quan toca i no toca opinar (que també, pobrissoneta meva); som de ple en el fang perquè fa massa temps que els caps de premsa dels nostres màrtirs juguen a fer de directors de ràdio i de tele publica mentre tothom fa que mira cap a una altra banda.

Rosel comprava un dels arguments sagrats del processime segons el qual si els governants les passen putes, això els eximeix de qualsevol crítica

Rosel només és una peça més de l’engranatge d’uns partits que fa dos lustres que no paren de posar-se a la boca la llibertat de la ciutadania i la desvetllada opinió com a pilars de la república dels somriures mentre no tenen cap mena de contemplació en vetar qualsevol veu que, ai las, resulti dissident amb els pilars del processisme. Ara us molesta la censura o que no toqui opinar, conciutadans? Doncs em sap molt de greu, estimadíssims, però feu una mica tard i, en aquests aspectes, adonar-se’n a misses dites té conseqüències ben fumudes. Heu permès massa telenotícies d’el món ens mira, manta reportatges sobre la bondat immensa dels presos màrtirs, i una tasseta de Rahola a cada tarda i després de sopar. Doncs ara, només faltaria, fins i tot la Rosel té esma de dir-li a Sant Oriol que calli! Què esperàveu, lectors desvetllats? Cada societat, mal que us pesi, té allò que mereix.

En aquest sentit, és igualment cínic el comunicat de premsa que els treballadors de Catalunya Ràdio han publicat com a reacció al missal de Rosel i en el qual diuen apostar per uns mitjans no exempts de crítica. Aquests són els mateixos treballadors que (amb honrosíssimes excepcions com la de l’admirable Òscar Fernàndez a la ràdio i Lídia Heredia a la televisió) han deixat que els sicaris dels partits processistes campin lliures per les redaccions. Més valentia, estimats companys, i menys comunicats amb paraules agradoses al timpà, que si no duguéssiu tants anys abaixant el cap les coses haurien anat d’una altra manera. I tu, Laura, deixa que la nostra diva pandèmica opini el que vulgui. Que, al capdavall, per dir que la Vergés és una incompetent o que el Govern d’en Torra fa la sesta tampoc fa falta haver descobert la penicil·lina ni haver viatjat gaire pel món…

O tampoc toca dir això, avui diumenge, estimada Laura?